Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/444

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


de Catalunya, Aragó i Valencia, i alaba la representació per medi dels tres braços; i posseít de gelosía contra Catalunya, a la qual, emperò, regoneix la maternitat i una major importancia, vol que sobre d'ella tingui prelació, en dites Corts, Valencia; i a pesar de que confessa que, havent-hi hagut qüestió sobre de l'assumpte, que fou resolta pel rei en Pere a favor de Catalunya, ell sosté que Valencia pot implorar el benefici de la restitució in integrum, propria dels menors, puix segons son parer, és a humiliació de la dignitat real que Catalunya precedeixi a Valencia, perquè aquesta és regne i aquella sols principat, de manera que'l monarca a l'enumerar sos títols posa primer rei de Valencia que comte de Barcelona. Mes fòra d'aquestes insinuacions, que indiquen un esperit cesarista, tal volta l'enlluernament per la gloria que reflectía el magnífic trono d'Alfons V, el docte Belluga sosté animosa i científicament la verdadera i tradicional doctrina dels nostres sobre les prerrogatives de les Corts, exposant-la amb severitat jurídica. Així afirma que lo que'l president de les Corts, rei o lloctinent, faci sens el consell dels convocats és nul, per la raó de que'l príncep, en virtut de la convenció paccionada, queda lligat com si fos un particular, abdicant la suprema jurisdicció. Es també nul tot acte contrari a constitució jurada, essent el jurament prestat pel rei als furs i constitucions de sos regnes de tanta conseqüencia, que les alienacions que faci no sols seràn nul·les, sinó que per a que les revoqui se li podrà donar regent o curador. Declara al rei lex animata in terra; però al propri temps afirma que un cop les Corts han sigut llicenciades, ni el rei pot fer actes de Corts, puix sense elles hi falta part substancial, que són els braços, idea que declara el pensament del Belluga sobre la verdadera potestat llegislativa. A nostre parer, el famós jurisconsult valencià representa un esperit fortament sadollat de la tradició patria de la llibertat política, però al propri temps avassallat per l'auriola quasi divina amb que'l Renaixement circuía a la potestat real, fent del monarca no sols el director dels altres homes, sinó l'amo, i assentant-lo sobre'l cap de tots, usant la frase ja citada del nostre jurisconsult, lo qual naturalment havía de dur lo que de fet portà, això és, l'ofegament de les llibertats populars i la concentració omnímoda de drets en mans dels monarques.