Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/461

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


i doctor, i immediatament fou col·locat en una de les càtedres de la seva facultat. L'il·lustració del Finestres s'estenía a quasi bé tots els rams. Componía versos en les llengües llatina, grega, catalana (patria lingua diu el Gallissà) i en la castellana, podent-se amb ells formar, diu son savi panegirista, un volum que sería agradós als amants de la bella literatura. Ni la fredor de la vellesa li feu abandonar l'amistat de les Muses, puix amb motiu de la traducció de Salusti, publicada per l'infant D. Gabriel, escrigué el següent epigrama:

Per sa secta y mal obrar
fonch Salusti un infael
pero ja un Angel me apar
desde que'l sento parlar
per la boca den Gabriel.

 Els versos grecs que havía escrit els envià a son amic D. Ignasi Dou perquè s'exercités el fill d'aquest, allavores estudiant de filosofía; i si el P. Gallissà en el primer any de la present centuria, en specimen urbanitatis cathalaunicae, i com a tribut a la patria llengua, inserta algunes ratlles de les cartes catalanes escrites amb aquest motiu pel catedràtic cerverí al citat Dou, bé podem nosaltres imitar-lo en ple renaixement, encara que la materia no tingui cap importancia: «Entre tant que mastegui i rumíi els epigrames grecs, que fiu per postura, en les funeraries de Felip V, i encara que isqueren al públic, crec són nous, perquè ningú els llegí. Els he trobats al temps de voler escriure i m'ha dat l'ocasió d'enviar-los. Per falta de caràcters no's pogueren imprimir en la relació.» Més tard, en maig de 1748, escriu al propri cavaller barceloní: «No'm persuadeixo que amb l'estil coneguessis ser mía la prosfonesis, sinó amb lo que diu el P. Larraz, a qui jo la doní, amb pacte que no se sabés ser jo l'autor: però ell ho indicà de manera que ací ont ens coneixem tots, no s'ha pogut ocultar, i ho he hagut de confessar, però si apar bé se'm dóna poc se sapia. Tinc l'aprobació de Mayans molt hiperbòlica, puix diu, que encara que no li hagués dit que era mía, ho haguera conegut, i que apar sía composta en temps de Propercio. Si és veritat, ja podría aplicar-me el romanç del rector de Vallfogona que comença: