daván meu). Corrent en alguerès fa corrint (pron. currint), però a la frase es pronuncia currín, per exemple ell era currín de pressa: cal, però, que la paraula següent comenci per consonant. Fugint, en alguerès fugint, que es pronuncia com és escrit si la paraula següent comença per vocal, i es pronuncia sense la -t final si la paraula següent comença per consonant. Exemples: fugint a mi, fugint l'ocasió (pron. fugint a mi, fugín l'ucasió). Font. En alguerès la paraula es reserva per a referir-se a la font baptismal; val la norma exposada. Exemples: padrí de font (pron. parrí de font), un padrí de font qui no sabia... (pron. un parrí de font qui no sabia...). Punt s'escriu i es pronuncia així. Exemples: un punt, un punt mes de tu (pron. un punt, un punt mes de tu). Parts es pronuncia pars (habitualment, pals). Arts es pronuncia ars (habitualment, als). Desperts es pronuncia despers (però amb una essa molt dura, tot i que no se sent la t). Les paraules resolt, molt i empelt no tenen un equivalent en alguerès, i no sabria citar altres paraules que acabin per -lt.
Nota: Els sons labials i guturals, en català, seguits de l vibrant enmig de paraula simple, no es pronuncien amb una sola emissió de veu, sinó que se separen, com si la l i la labial o gutural corresponguessin a síl·labes diferents. D'aquesta manera, no es diu ama-Ple, sinó amaB-le; no mira-Cle, re-Gla, sinó miraC-le, reC-la.
En alguerès, aquest fenomen no es verifica en absolut; al contrari, fenomen freqüent a les llengües neollatines, la líquida l és substituïda per la líquida r; per tant, en alguerès amable es pronuncia amabra; miracle es pronuncia miracra.
Al principi de paraula simple –i també en el cas que aquesta paraula sigui la segona part d'una paraula composta–, la labial o gutural amb la l es pronuncien com si corresponguessin a la síl·laba de la l. Per tant, es diu a-Planar, a-Blanir, de-Clarar, a-Glutinar, i no aP-lanar, aP-lanir, deC-larar, aC-lutinar.
Això s'esdevé també en alguerès: però la líquida l, tal com hem ja advertit, normalment és substituïda per la líquida r. Per tant, plana es pronuncia prana; aplanar es pronuncia apranar, etc. No s'observa, en canvi, la transformació fonètica de B en P i de G en C.
Quan una consonant precedeix el grup de labial o gutural i l, es pronuncia tot junt amb una sola emissió de veu. Exemples: sem-bla, ram-bla, am-ple, cum-plir, xis-clar, xis-cle, un-gla.
Exactament com en alguerès: ample es pronuncia am-pra; un-gla, un-gra.
En valencià es coneixen tan sols els sons muts [sic, per «sonants»], i no es fa separació entre muda i líquida.
Finalment, hi ha sons consonants que no poden trobar-se al principi de paraula, altres que no poden trobar-se a la fi, i tampoc enmig de paraula.
No poden trobar-se al principi de paraula els sons compostos tj i tx, encara que es pronunciïn simples o amb un so idèntic o semblant al de la ch castellana (c africada). Per tant, s'escriu Xina per CHina, Xocolate per Chocolate.
No poden trobar-se a la fi de paraula la palatal dolça j (= g) ni la v. La primera és reforçada amb una t; per exemple, de passej-ar i blanquej-ar es fan els substantius passètj i blanquetj, en comptes de passej i blanquej. De fug-ir, fuig (=futj) en comptes de fug.
La v es vocalitza en u si és precedida per una vocal, com en nau (de navis) i nóu (de novus i novem). Si és precedida per consonant es converteix o bé en b (com en corb de corvus, i corb de curvus), o bé continua intacta, però seguida de vocal eufònica; així, cervo, de cervus, i salvo, de salvus.
No es poden trobar a fi de paraula o de síl·laba els tres sons dolços b, d, g que, per tant, es transformen en els respectius sons forts p, t, c.
Aquests mateixos fenòmens es verifiquen també en alguerès. Hem d'observar, però, a propòsit dels exemples proposats, que la líquida r es confon amb la líquida l i que a la -v final, convertida en -b, segueix sempre la vocal eufònica; per exemple, al corb català correspon colvu en alguerès, al cervo català l'alguerès celvu, etc.
Nota: A la fi de l'exposició proposaré un resum de totes les regles pròpies de l'alguerès. Aquí només cal destacar el fet que Palomba dedica ben poques paraules a la Fonètica, exposant normes incompletes o inexactes. Comença dient que «en alguerès es verifiquen molts canvis de consonants, però n'hi haurà prou amb tenir en compte els següents»:
«1. La t final dels adjectius i dels participis passats amb valor adjectiu esdevé r davant de la a del femení, però es manté intacta quan la t és precedida per una altra consonant. Exemples: ascaranat, ascaranara; molt, molta».
Palomba no va estudiar prou bé aquesta primera regla. Hauria hagut d'adonar-se d'un fenomen més general, o sigui que en alguerès la d, sempre que no coincideixi amb una consonant diferent de r, es pronuncia r, i també es pronuncia r si la segueix una altra r.
D'aquesta manera, el femení d'ascaranat és ascaranada, perquè la t s'ha transformat en d; però en alguerès es diu ascaranara perquè la d es pronuncia r. De la mateixa manera, viut = viuda es pronuncia viura; muda, veu del verb mudar, es pronuncia mura; pedra es pronuncia perra; fadrí i fadrina, farrí i farrina.
