«2. Tant la l com la t (continua Palomba) es transformen en r davant de la a final del femení dels adjectius. Exemples: mal fa mara, qual fa quara, viut fa viura».
I d'aquesta manera Palomba oblida un altre fenomen més general: l'intercanvi de les líquides l i r, que obeeix a aquesta regla: la l simple seguida de vocal es pronuncia r; la r seguida de consonant sovint es pronuncia l. Exemples: part es pronuncia palt; mort es pronuncia molt; curt es pronuncia cult; arts es pronuncia als. Pel que fa al viut (que fa viuda i es pronuncia viura), vegeu l'observació del capítol 1.
«3. La n a la fi de paraula no es troba als adjectius ni als substantius, però es conserva quan, a causa de l'aparició d'un sufix, es troba enmig de la paraula . Exemples: bo, bona, buníssim; capaljá, capaljans».
Tampoc aquesta regla no és completa: 1r, perquè Palomba ha oblidat els adverbis (exemple: be, benissim); 2n, perquè de vegades la n apareix quan l'adjectiu precedeix una paraula que comença per vocal (exemple: bon apetitu); 3r, perquè nu fa nua i no nuna; cru fa crua, etc.
«4. La c intervocàlica es transforma en g. Exemples: grec, grega; groc, groga». Regla inexacta, perquè flac fa flaca i no flaga; bonic fa bonica i no boniga.
2. SONS VOCÀLICS
Els sons vocàlics són simples o compostos; aquests darrers són anomenats diftongs.
Sons vocàlics simples: Els sons vocàlics simples de la llengua catalana són els següents:
|
a (tònica) |
com en |
pa, blanc |
D'aquests deu sons, en formen un de sol la a i la e àtones, i un altre so és format per la o àtona i per la u. Queden, per tant, vuit sons diferents entre ells.
Els mallorquins donen a la e un quart so diferent dels tres que representa en català, ja que té relació amb la e i amb la o, com en juevert, veure. Els valencians han acostat tant aquest quart so a la o que pronuncien fins i tot o, de manera que diuen vòrer per vèurer. Els antics no desconeixien aquesta pronúncia i escrivien tant beure com boure, creu i crou, veu i vou.
Pel que fa a tot el que s'ha dit sobre els sons de la a i de la e àtones i de la o àtona i de la u, voldria cridar l'atenció dels algueresos que, si coneguessin bé l'ús català, no creurien tan fàcilment els qui, sentint pronunciar mara allò que en català s'escriu mare, damà allò que en català s'escriu demà, patit en comptes de petit, lu per lo, carinyu per carinyo, etcètera, sentencien que l'alguerès no és català i que cal abandonar l'ortografia catalana per escriure'l tal com es pronuncia. Error màxim si reflexionem sobre el fet que cap llengua mai no s'escriu tal com es pronuncia.
El cert és que allà on en català escrit hi ha una e o una o àtones, l'alguerès pronuncia respectivament a i u, seguint una llei fonètica pròpia de la llengua catalana.
Diftongs: Pel que fa al diftong, les vocals es distingeixen en fortes i dèbils. Són fortes la a, la e i la o tòniques; són dèbils la i, la u i la o àtones.
Diftong és el so compost resultant de la pronúncia de dues vocals en una sola emissió de veu, com: may, pau, rey, sèu, nòy, plòu, riu, vuyt.
Dues vocals fortes no formen diftong. Perquè hi hagi diftong cal que es trobin una vocal forta i una altra de dèbil, o bé dues vocals dèbils.
Les vocals fortes a, e no formen diftong ni tan sols als casos d'unió entre dues àtones o una àtona i una tònica, tal com es veu a Aarón, veedor, paella, idea, veam, real, que de manera espontània se separen amb una y, tot dient reyal (que es contrau en ral), veyam, ideya, payella; això demostra la impossibilitat de formar diftong entre aquests grups.
No s'esdevé el mateix amb la o, que té un so idèntic a la u quan és àtona. D'aquesta manera, a partir de jo (h)o sé es fa el diftong jo u sé; de ja os ho diré, ja us ho diré; de que ho sé jo?, que u sé jo?
La mateixa observació val per a l'alguerès; només cal advertir que nosaltres hem abandonat el pronom ho i usem, en canvi, lo (lu): per tant, diem ja'l sé, etc.
