Els diftongs es divideixen en reals i aparents. Són aparents els formats per vocal u escrita després de les consonants guturals g i q, amb una altra vocal, com guapo, seguent, quatre, qüestió, ambiguo.
El so de questa u s'anomena irracional o incommensurable. Té la funció de labialitzar o arrodonir els sons explosius velars de la q i de la g guturals.
Fora del cas anterior, són veritables diftongs els formats per la combinació de les vocals fortes (a, e, o) amb les dèbils (i, u) o de dues vocals dèbils entre elles, i són els següents: ai, ei, oi; au, eu, ou; ia, ie, io; ua, ue, uo; iu, ui.
Aquests diftongs es subdivideixen en constants i variables.
Són variables els que normalment es pronuncien sense formar diftong, però que s'hi poden pronunciar. Per tal que un diftong sigui variable són necessàries dues condicions: primer, que una vocal dèbil en precedeixi una de forta (ia, ie, io; ua, ue, uo); segon, que cap de les dues no tingui accent tònic. Són, per tant, variables els diftongs de les paraules següents: pròpia, criador; especie, pietat; serio, tionèt; continua, valua; continues, crueltat; strenuo, conspicuo. En totes aquestes paraules el diftong generalment es divideix en dues síl·labes; però en certs casos, com per exemple al vers, poden formar una sola síl·laba.
Quan l'accent cau damunt una de les dues vocals no és tant freqüent el costum de pronunciar-les com una sola síl·laba. Exemples: criát, riént, tió; suár, lluént, cuòt.
Són diftongs constants els que es pronuncien sempre amb una sola emissió de veu. Es tracta dels vuit següents: ai, ei, oi; au, eu, ou; iu, ui. D'aquests vuit, sis es formen amb una vocal forta que en precedeix una de dèbil, i els altres dos amb dues vocals dèbils.
Per tal que les combinacions esmentades formin diftong, cap de les dues vocals no ha de ser accentada. En aquest cas es tractaria de dues síl·labes diferents, com es veu a llaút, peúc, rabiút; país, beneit, oir; lluir, flúit, Suís, súi i suí (de suár), traspúi i traspuí (de traspuar), que convindria escriure amb dièresi: llaüt, peüc, etc.
Quan la i és la segona vocal d'un diftong, és millor escriure y en comptes de i; per exemple: may, rey, nòy, avuy. Excepte en aquests casos, la y no fa diftong amb la vocal següent sinó que, amb funció de consonant, hi forma una sola síl·laba ordinària, com en fe-ya, re-yet, no-yot.
Les regles exposades valen perfectament per a l'alguerès sempre que, lògicament, existeixin les paraules corresponents. Per exemple, feya en alguerès és feva; reyet no s'utilitza; noyot no es diu, com tampoc no es diu noy.
És també oportú advertir que en català n'hi ha que acostumen a separar amb una h les vocals que no formen diftong. Exemple: lluhir, benehit, etc. Els més moderns ometen la h.
Sinalefa: La sinalefa consisteix a fer un diftong entre l'última vocal d'una paraula i la vocal inicial de la paraula següent; per exemple, la unitat es pronuncia lau-ni-tat (3 síl·labes) i no la-u-ni-tat (4 síl·labes).
En català no és una llei rigorosa, com en castellà, fer la sinalefa sempre que coincideixen dues vocals, encara que siguin àtones, una final i l'altra inicial de la paraula següent. D'aquesta manera, a Ausiàs Marc, Amor, 74:
La tarda es la vòstra enemiga,
i, del mateix autor (ibid., 4):
De anar avant, perquè no hi véu petjada.
Sons merament eufònics: En català hi ha alguns elements que no tenen valor ideològic, però que serveixen per a fer eufònica la coincidència de dos sons de difícil pronúncia: aquests sons són la e i la n.
La coincidència de la s final dels afixos o enclítics plurals amb un altre afix o enclític o bé amb el verb acostuma a fer-se eufònica intercalant una e. D'aquesta manera, es diu:
Els-e separa, per els separa.
Fillems-e-la, per fillem-nos-la, fillem-ns-la.
Campáns-e-la, per campar-nos-la, campá-ns-la.
Guardéus-e-les, per guardeu-vos-les, guardeu-us-les.
Partius-e-la, per partiu-vos-la, partiu-us-la.
Amb la nasal n els catalans eviten el hiatus resultant de la coincidència de la preposició a amb certes paraules que comencen per vocal. Es tracta de:
I. L'article propi en i l'article definit el. Per analogia s'ha estès aquest ús a l'article femení la, de manera que es diu a-n-a l'anima, per a l'anima. En aquest cas es repeteix la a sense necessitat, i entre les dues a s'hi posa la n eufònica.
II. Amb l'adjectiu indeterminat algú, algún.
