III. Quan segueix el pronom personal ell, ella. Antigament davant d'aquests pronoms, en comptes de la n eufònica, s'usava la d, com fan encara els valencians. Els balears usen la n.
Per analogia s'utilitza la n eufònica amb els singulars dels altres dos pronoms de primera i segona persona, de manera que es diu a-n-a mi, a-n-a tu, per a mi, a tu.
La mateixa cosa s'esdevé amb la segona persona del plural: a-n-a vos, per a vos.
IV. Davant dels demostratius aquèll, aquèx, aquest i dels neutres corrsponents: allò, axò, açò (asò).
V. Quan la a és seguida pel relatiu que, qui, quin. En aquest cas es duplica la a, com amb l'article femení i amb els pronoms de primera i segona persona (veg. I i III).
La preposició ab, pronunciada amb, s'uneix anàlogament als relatius, tot intercalant la preposició a, és a dir, una a eufònica. D'aquesta manera, els catalans diuen: ¿Amb-a-qui anaves? ¿Amb-a-què surts ara?, per ab qui o amb qui, ab què o amb què.
VI. Amb els adverbis de lloc aquí, allí, ací, ençá (ensá), enllá.
En alguerès la e eufònica és desconeguda.
I. Com que en alguerès no existeix l'article propi en (tot i que se'n conserva la memòria: un carrer de l'Alguer, l'actual carrer Gioberti, antigament es deia en Canonjas) ni l'article el (en alguerès hi ha l'article lo, que es pronuncia lu perquè és atòn, i sovint s'apostrofa en ‘l o bé l'), l'ús de la n eufònica no pot existir en aquests casos.
II. De la mateixa manera, s'ha perdut l'ús d'algú, algún. Es diu qualqui, paraula sens dubte introduïda a partir del sard.
III. No es respecta l'ús de la n eufònica davant d'ell, ella, mi, tu, vos, de manera que es diu: a ell, a ella, a mi, a tu, a vos.
IV. D'altra banda, es respecta l'ús de la n eufònica davant dels demostratius aquell, aquex, aquest, i llurs neutres alló, axó (asó = açó no s'utilitza). Així, nosaltres diem: ¿Cosa li has dit a-n-aquell home? (homa). Jo era a-n-allí. Tu no pensas ni a-n-alló ni a-n-açó. I quants són els que veuen en la n eufònica un en i escriuen per exemple: tu no pensas en axó (perquè en alguerès en es pronuncia an)!
V. Amb els relatius, l'alguerès no recorre a la n eufònica. Recorre en canvi a a o ab o amb, que es pronuncia am a causa de la desaparició definitiva de la b. Per tant, es diu am-a-tu, am-a-ell, etc. Malgrat tot, es dubta que la forma am-a vingui d'amba, que en alguns pobles catalans s'utilitza en comptes d'ab o amb.
VI. Finalment, els algueresos utilitzen la n eufònica amb els adverbis de lloc aquí i allí, però no amb enllà (açí i ençà no són formes alguereses). Per tant, es diu: So vangut a-n-aquí; so anat a-n-allí, d'acord amb tot el que hem observat a propòstit del número IV.
RESUM
§ 1
I. En alguerès són mudes:
1r) La l de les desinències -lm i -lp: colp, palm, es pronuncien cop, pam.
2n) La r final de l'infinitiu dels verbs en -ar i en -ir i dels verbs en -er amb la e tònica: anar, fugir, saber, es pronuncien aná, fugí, sabé. En canvi, els infinitius dels verbs amb la e àtona es pronuncien amb la final -ra. Exemples: veurer, escriure, es pronuncien veura, escriura (veg. § 2). A les altres parts del discurs, la r és de vegades sonant i de vegades muda: favor i temor es pronuncien favor i temor; sabor, color i calor es pronuncien sabó, curó (veg. § 2 i noteu el canvi de l en r) i caró.
3r) La t final precedida per l o n es perd si la paraula que segueix comença per consonant. Exemples: malalt mal, es pronuncia maral mal; davant meu, es pronuncia davan meu, etc. La t final precedida per r es perd al plural: parts, arts i desperts es pronuncien pals, als i despels.
II. Intercanvi de líquides
Normalment la l es pronuncia r tant si la l és al principi de síl·laba com si és precedida per una labial o per una gutural. Exemples: mala es pronuncia mara; amable es pronuncia amabra; miracle es pronuncia miracra; plana es pronuncia prana.
Quan la r és al principi dels grups -rt i -rts es pronuncia l, com als exemples ja esmentats art, arts, part i parts, que es pronuncien alt, als, palt, pals, etc.
