però custu coru
ti bolit cantai».
[...]
Volea seguir, ma prima
per rinfescar la rima
corso a un fiasco di vin, per la gran fretta
caddegli, e si fè in pezzi (strano evento).
Il fiasco nò, ma il rustico stromento.[1]
El fragment italià correspon a Berlendis, que no s'està de ridiculitzar el protagonista sard («selargin»: 'natural de Selargius', al sud de l'illa): beu vi i trenca la flauta («rustico stromento»).
Ara bé, el català, malgrat tot, viu un moment de glòria efímera durant els darrers anys del segle xviii i primers del xix. I això gràcies a un treball de recerca lingüística que per força ha d'acompanyar textos com, per exemple, la nadala de Bartomeu Simon que hem tractat més amunt. Aquest noble alguerès esdevé, doncs, el primer precedent conegut de la tasca sistemàtica dels folkloristes de la fi del segle xix.
Més enllà dels eventuals mèrits de caràcter literari, el principal interès de la nadala de Bartomeu Simon consisteix en la rica llista de noms d'ocells que ens procura, a més de noms esparsos de quadrúpeds. És el resultat, doncs, d'un pregon interès per la terminologia zoològica, interès que coincideix amb el d'una llista autògrafa de noms de peixos que bé hauria pogut servir per a preparar un altre poema de característiques semblants:[2]
Las llagostas y llomantuls
lus congras y las murenas
lus dentuls y lus pagells
las rascassas y capons
las bogas y las sardinas
lus girets y las ubradas
lus saclets y lus gurballs
la acritta, lus gats y aguairu
las tuñinas y alexiertus
lu pex de spada y delfins
lu cuchu y lu bou marí
las llixas y palayas
lus llops y lus mugiuls
lus rucals y lus serrans
las dunsellas y las mollulas
lus polps y lus totanus
lus mabras y lus organs
las trillas y las agullas
las arañas y lus saracs
las mendulas y las variadas
las sabogas y asparrals
las trotas y las anguilas
lu gianquettu y lu muxó
lus grancs y las gambaras
las sigias.
- ↑ Per la consecrazione di Monsignore D. Giovanni Antonio Cossu, vescovo novello di Bosa (Càller: Stamperia Reale, 1786). La poesia és firmada tan sols amb les inicials dels autors; a l'exemplar que n'hem consultat, de la Biblioteca Municipal de l'Alguer, els noms complets hi són escrits a mà.
- ↑ J. Armangué, Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII cit., Apèndix 8. Transcrivim el text, sense corregir-lo, a partir de l'original conservat a l'Arxiu Guillot de l'Alguer, llig. 701bis. Per a l'estudi dels ictiònims algueresos, veg. P. Català i Roca – F. Manunta, «Trilles, pagells i tòtanos. Los peixos de l'Alguer en una recerca de Carmen Dore del 1927», L'Alguer, II, núm. 5 (setembre-octubre 1989), 7-14; i R. Caria, Il mondo del Càlic. Studi di toponomastica e lessicografia algherese (Sassari 1990), 119-142, on l'autor analitza de manera molt acurada alguns dels termes que apareixen en aquest document, que li serveix de font.
