Pàgina:Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX).djvu/28

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Sol, col, vol;
Fret, pomet, pet, fet, set;
Pual, tal, qual, mal, sal, val, aval;
Bagassa, massa, vinassa, tassa, capassa;
Sala, pala, mala;
Liou [?], pou, sou, tou;
Scola, sola;
Cor, por, flor, plor, ador;
Grans, capaglians; tans, dans, quants;
Begl, sarvegl, vegl, achegl;
Gana, puttana, suttana, rana.

 Tot i que no hi trobem l'escrúpol de Bartomeu Simon i que l'autor es deixa endur sense dubtes per l'ortografia italiana i per una pronúncia dialectalitzant, val la pena de tenir en compte una variant: damunt de l'última paraula que ha de rimar amb «grans», el poeta corregeix «quans» per «quants» (o «guants»?), tot restituint la grafia ortodoxa a un terme que, de fet, amb aquesta correcció deixa de rimar amb les altres paraules de la columna.


 III.3. El canonge Antoni Miquel Urgias

 Entre els anys 1816 i 1817 moren quatre dels principals poetes del període arcàdic de la literatura algueresa: Joan Andreu Màssala, Lluís Soffí, Mateu Lluís Simon i el seu pare Bartomeu. Deu anys més tard, amb el traspàs dels darrers escriptors d'aquell període, assistim al capdavall a un recanvi generacional definitiu: moren els dos darrers membres del noble llinatge dels Simon —que amb ells s'extingeix—, Joan Baptista (1827) i Domènec (1829); el bisbe Pere Bianco (1827), impulsor de diverses iniciatives culturals d'àmbit diocesà; Agustí Sire (1831), el poeta cronista dels principals esdeveniments dels darrers anys del segle xviii i primers del xix; i el canonge Antoni Miquel Urgias (pron. «Urges»), improvisament mort l'any 1826. Fora, doncs, del canonge Sire —la figura del qual, de fet, ja s'havia anat dissipant a partir del 1806, any de la seva última poesia de datació segura—, Urgias és el darrer representant de la generació arcàdica, actiu sobretot entre els anys 1818-1826. El caràcter de la seva obra, per tant, serà deutor més de l'esperit enciclopèdic de la Il·lustració que no pas de les tendències pre-romàntiques, que inútilment comencen a trucar a les portes de la ciutat.

 III.3.a. El canonge Urgias i la llengua catalana

 Antoni Miquel Urgias fou batejat a l'Alguer l'11 de març de l'any 1771.[1] D'extracció social molt humil, no s'hauria pogut permetre els estudis mitjans si no hagués estat pel mecenatge del noble Bartomeu Simon. Sabem ben poc, d'altra banda, de la seva joventut. Pel que fa als aspectes que ara ens interessen, convé assenyalar que a la fi del segle xviii esdevingué el protagonista indiscutible de l'activitat editorial en català a l'Alguer. Gràcies a l'autògraf «Catalogo delle stampe, alcune proprie ed altre per commissione di amici», inclòs en un volum de Notizie antiche, sabem que el canonge va encarregar-se, el 1797, de l'edició de Le sei domeniche di S. Luigi Gonzaga, que recollien «gli atti di buon cristiano in linguaggio algherese».[2] Pel que fa a aquest terme, cal tenir en compte que al volum quart de les seves «Memòries», Urgias havia de copiar-hi la «Nota di tutte le uve [...] delle vigne di

  1. Per a un estudi més aprofundit de la seva obra, remetem el lector al nostre treball De l'Arcàdia al cafè. Textos de literatura popular algueresa (1806-1825) (Barcelona 1999), 27-38.
  2.