1902 i, per tant, a les seves cartes no mancaran al•lusions a «lo gentil i infaticable director de La Renaixensa». Aquell mateix any, Domènec Martí va demanar-li un text per a la seva revista, de manera que Pais va fer a mans de la redacció el seu article sobre «Sardenya». Però tot i que, segons el jove alguerès,
la grafia més justa de totes, ma no cert perfecta, és la que adopten los que escriun en lo periòdic La Renaixensa,
no acceptarà amb resignació els criteris adoptats a l'hora de corregir el text per a la seva publicació a la prestigiosa revista. No només això: a la seva carta del 10 de juliol de 1902 escriu:
A part l'ortografia, que m'és estada tota canviada, i calqui error també d'empremta [...], l'artícul és estat riduït als mínims termes: no és manco el quart de l'original.
I això perquè
l'amic caríssim D. Martí i Julià, del qual jo era estat pregat d'escriure l'artícul, quant l'ha ricivit i l'ha lligit, me ha lego respost que era constret a ne treure calqui cosa per no tendre que veure amb el govern o, per diure millor, amb a la policia espanyola.
En definitiva,
això m'ha escaldat en modo tal que no escriuré més res, ja que una acció símila no me l'hauria mai esperada.
Aquest no va ser l'únic moment de tensió entre Joan Pais i el director de La Renaixensa: un mes després d'haver firmat aquesta carta, el jove l'alguerès feia saber a R. Serra que
últimament he escrit al caríssim amic D. Martí i Julià, ma no he ricivit ninguna resposta.
Ell mateix atribueix aquest insòlit silenci a una possible ofensa continguda a la seva darrera carta, on havia exposat –sens dubte de manera ben oberta, tal com és habitual als seus escrits– les seves idees anticlericals. No sabem com va acabar aquesta relació. El cert és que el desembre de 1903 Pais tornava a queixar-se de la manca d'una resposta per part d'aquell «gentil i infaticable director».
A més dels textos de tradició local, tant culta com oral, l'Alguer de principis de segle comptava també amb el ric fons bibliogràfic català lliurat per Eduard Toda i custodiat a la Biblioteca Municipal. Tot i que Joan Pais escriurà que la biblioteca local «és sempre tancada y'l Municipi no se cura de obrirla may», és indubtable que de fet hi tenia accés, ja que va poder-hi consultar tant el fons d'origen català com «una gramàtica molt antiga y petita»: probablement la Gramàtica de Josep Pau Ballot una de les dues –amb la d'Antoni de Bofarull i Adolf Blanch– que Joan De Giorgio Vitelli va tenir en compte a l'hora de redactar la seva Fonologia (en parlarem més endavant).
És amb aqueix bagatge tan lleuger que J. Pais se va proposar de portar endavant un programa cultural de catalanització. Ell mateix ho explicava així a la seva carta de l'1 de gener de 1902:
Yo, y molts altros amichs meus, nos havem, però, pres l'encàrrich de purgar, més que nos sarà possible, aquest fill de aquella hermosa llengua qu'és la catalana; y això farem per medi de la
