Pàgina:Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX).djvu/6

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 I.El context històric i cultural abans de la primera Renaixença

 I.1.Els fets històrics: del Regne de Sardegna al Regne d'Itàlia

 La pau d'Aquisgrà, de l'any 1748, assenyala l'inici de la segona etapa del regnat de Carles Manuel III, fonamentalment adreçada a la construcció d'un Estat modern al Piemont, tot seguint els dictats de l'absolutisme il·lustrat que renovaven la vida política europea. Pel que fa a Sardenya, l'atenció del rei podrà adreçar-se finalment envers la reforma de les institucions d'origen català, reforma que representarà el primer dels grans períodes renovadors dins la història de l'illa. Així i tot, els resultats d'aquesta nova política no demostraran la seva validesa fins que el ministre Bogino, l'any 1759, s'ocuparà personalment dels afers relatius a Sardenya. El comte Bogino comptava amb una pregona experiència política gràcies a la qual havia contribuït, sempre sota la direcció de Carles Manuel III i culminant alhora la política de Víctor Amadeu II, a la transformació del Piemont en un modern Estat centralitzat i absolut, de clara inspiració francesa. Exemplarment fidel als principis del reformisme il·lustrat, el ministre afrontava el seu nou càrrec amb una energia insòlita, sense precedents dins la tradició de govern dels piemontesos a Sardenya.
 Cal tenir en compte, però, que la seva reforma fou fragmentària, tot i la diversitat dels camps damunt els qual va ser aplicada, a causa sobretot de la pobresa que atenallava l'illa.[1] Així i tot, cal no oblidar que precisament un dels camps pels quals més va interessar-se el comte fou el de la cultura, i més concretament el de l'educació. En aquest sentit, la italianització definitiva de l'illa representava per a ell l'objectiu més urgent, i va decidir de contribuir-hi tot reformant les Universitats de Càller i de Sàsser, bandejant-ne alhora els jesuïtes de la direcció per tal com mantenien encara una relació massa estreta amb la cultura espanyola. El ministre Bogino havia entès que només dins d'una Universitat reformada podia crear-se una nova generació de joves que contribuïssin a homogeneïtzar de manera absoluta Sardenya amb el Piemont.
 Aquesta intensa activitat reformadora, però, es va interrompre sobtadament quan l'any 1773 el nou rei Víctor Amadeu III, deixant-se aconsellar per una incompatibilitat de tipus personal, va bandejar el ministre Bogino de l'ambient polític sard. Així i tot, les innovacions que havia introduït el comte durant el període anterior van continuar donant llur fruit fins i tot després de l'allunyament del seu promotor del ministeri de Guerra.
 Pel que fa a les tensions socials que havien de conduir la població sarda a les lluites de la dècada revolucionària, cal tenir en compte que la ideologia que a França havia culminat amb la Revolució no va arribar a Sardenya més que d'una manera parcial i canalitzada sobretot a través de pocs individus que, responent sempre a un interès de tipus personal, van aconseguir d'adaptar-ne els principis que a Sardenya van donar un caire antipiemontès a llurs reivindicacions.[2]

 De fet, l'escepticisme general envers aquesta ideologia es va demostrar de manera prou clara durant l'intent d'invasió francesa de l'illa, durant la guerra que el 21 de setembre de 1792 la República de França havia declarat al Piemont, quan la flota enemiga, que des del golf de Càller amenaçava la capital del Regne, fou decididament afrontada per la població

  1. Roberto Palmarocchi, «Il regno di Vittorio Amedeo II», Rassegna Storica del Risorgimento, XXII (1935), 247-255.
  2. Carlino Sole, La Sardegna sabauda nel settecento [= Storia della Sardegna antica e moderna, dir. Alberto Boscolo, 8] (Sassari 1984), 175-185 i 372-374.