local. La injusta recompensa, però, amb què foren premiats només els elements piemontesos un cop superada la crisi bèl·lica del 1792, va fer que la classe dirigent sarda, oposant-se a la política del virrei Balbiano, enviés a Torí una delegació formada per dos reprentants de cada estament,[1] delegació que havia de presentar al rei una llista de cinc condicions, entre les quals ens convé destacar la que pretenia de reservar tots els càrrecs públics de Sardenya a la població local.
Mentre els representants dels estaments, rebuts a la cort amb una indiferència absoluta, esperaven a Torí una resposta a les seves demandes, esclatava a Càller, el 28 d'abril de 1794, una revolta popular que es va concloure amb l'expulsió de l'illa de tots els funcionaris piemontesos, inclòs el virrei. Tot i que els estaments i la Reial audiència van fer-se càrrec provisionalment del govern de l'illa, la revolta havia esquerdat la unitat del moviment revolucionari, on interessos de natura personal dugueren a l'execució d'un dels sis delegats a Torí, Girolamo Pitzolo, acusat de traïció, i del marquès Palliaccio de la Planarja, que en qualitat de governador militar de l'illa havia reprimit amb extrema violència la revolta del 28 d'abril.
Un fet extraordinari, però, va modificar substancialment el clima revolucionari que enterbolí els darrers anys del segle XVIII a Sardenya: Carles Manuel IV, que l'octubre de l'any 1796 havia succeït el seu pare Víctor Amadeu III, va arribar el 3 de març de 1799, tot fugint de les tropes franceses que havien envaït el Piemont, a la capital del Regne, on la família reial residí fins al 1815, data en què recuperà el Piemont.[2]
Aquest fet va precipitar la tendència revisionista que havia seguit la conclusió de les revoltes del període precedent que, així i tot, es repetiran encara durant els primers anys del segle XIX. Fonamentalment, la burgesia i la noblesa sardes, renunciant a l'actitud autonomista dels darrers anys, van creure més convenient de lligar el propi destí al de la família reial, de manera que el retorn a posicions més reaccionàries esdevenia inevitable.
Han estat individuades tres tendències que caracteritzen el període de permanència de la cort sabauda a Sardenya.[3] En primer lloc cal destacar el fet que durant aquests anys els principals càrrecs de l'illa foren confiats als diversos membres de la família reial. Així i tot, però, una gran part dels càrrecs secundaris foren confiats a membres de la burgesia i de la noblesa locals. Aquesta segona tendència va permetre al capdavall la perfecta integració entre piemontesos i sards, els quals consentien d'aquesta manera la completa italianització cultural del país.
Finalment, no es pot ignorar el fet que, malgrat tot, les despeses derivades del manteniment de la família reial i de la necessària defensa de l'illa van contribuir a arruinar la finança sarda.[4]
- ↑ Els tres estaments o braços (militar, religiós i reial) que constituïen el Parlament general foren instituïts a Sardenya poc després de la conquesta catalana, el 1355, any en què Pere III va convocar les primeres Corts a l'illa. Després de la cessió de Sardenya al Piemont, les autoritats sabaudes, tot i que es van veure obligades a reconèixer aquesta institució d'origen català, no van convocar mai el Parlament, que segons un antic costum hauria hagut de reunir-se cada deu anys. No serà fins a l'any 1793 que el Parlament sard s'autoconvocarà per tal de participar d'una manera activa en la direcció política del Regne.
- ↑ Pel que fa a l'estada de la família reial a l'Alguer, veg. Beppe Sechi Copello, Il duca di Monferrato (Torino 1762-1799) (L'Alguer 1979), 12-23.
- ↑ Girolamo Sotgiu, «L'età dei Savoia (1720-1847)», dins La Sardegna. Enciclopedia, a cura di Manlio BRIGAGLIA, 2 vols. (Cagliari 1982), vol. I, 90-91 [existeix un vol. 3, amb els «Aggiornamenti, cronologie e indici generali» (Cagliari 1988)].
- ↑ M. Plaisant, «Timori di invasione e progetti di difesa in Sardegna dal 1806 al 1808», Annuario della Facoltà di Lettere e Filosofia dell'Università di Cagliari, XXXIX (1978-1979), 255-270.
