L'any 1821, cinc després del retorn al Piemont del virrei Carles Fèlix de Savoia, la crisi econòmica i social esdevenia tan greu que a l'Alguer esclatava una revolta que alguns estudiosos han interpretat com una represa conscient de les reivindicacions progressistes de la darrera dècada del segle XVIII.[1] Efectivament, l'any anterior havia estat alliberat el famós milicià Vincenzo Sulis, que havia viscut més de vint anys reclòs a l'Alguer, a la Torre de l'Esperó Reial (a partir d'aleshores i fins a l'actualitat, anomenada també Torre de Sulis). Tot i que el procés contra els responsables de la insurrecció no va permetre d'aclarir l'eventual participació de Sulis als fets, l'ancià revolucionari va ser desterrat, amb els seus antics companys d'armes, a l'illa de la Magdalena, on va morir pocs anys més tard.[2]
Estudiant aquests fets, comencen a fer-se'ns presents els noms dels principals membres de la classe dirigent algueresa que han d'acompanyar-nos al llarg dels pròxims vint anys: la família Cugia Manca, que fornia la ciutat de governadors, capitans i alts càrrecs militars; el canonge Decursi, confessor de Sulis durant el seu captiveri a la Torre de l'Esperó; el doctor Bene, conseller en cap l'any 1821; les famílies Rossi i Piccinelli, contra les quals el poble alguerès, ofès de llur pacífica propietat de graners ben assortits durant una època de fam generalitzada, canalitzà la seva ràbia del 25 al 27 de març de 1821, tot causant un mort; i Josep Manno, que des del seu alt càrrec a Torí (aquell any havia d'ocupar el càrrec de ministre per als Afers Interns de Sardenya, tot esdevenint secretari particular del rei) s'esforçà a sol·licitar clemència a favor dels seus conciutadans, un grapat de rebels els renoms del quals ens recorden encara la pregona catalanitat de l'Alguer: Crabit (= ‘cabrit'), Margalló, Menjapeus, de l'Orella...
La rebel·lió algueresa fou castigada amb una severitat que sorprendria si no tinguéssim en compte que s'havia produït en una plaça forta sotmesa a l'autoritat d'un governador militar: cap cas d'absolució per als setanta-set acusats, trenta-dues penes de mort (entre les quals vint-i-set decapitacions amb posterior exposició pública del cap),[3] dotze cossos cremats i les cendres escampades al vent, quatre penes de presó perpètua... I en tots els casos, la confiscació dels béns.
És així com la ciutat s'encamina cap a la brillant etapa del Risorgimento italià. La darrera revolta algueresa ha estat un pas enrere, un deute envers els anys revolucionaris del segle XVIII; si volem, potser la dràstica conclusió d'un residual moviment autonomista. A partir d'ara, tres monarques acompanyaran la ciutat –tenaç defensora, des del segle XIV, dels privilegis municipals d'origen català– cap a la unitat amb els estats italians, cap a la uniformitat legislativa. Resumim tot seguit les principals fites d'aquest camí.
El mateix any de la revolta algueresa, l'antic virrei de l'illa, Carles Fèlix de Savoia, esdevingué al capdavall rei de Sardenya (1821-1831) per l'abdicació a favor seu del germà Víctor Manuel I. Des del seu càrrec de capità general, Carles Fèlix havia lluitat amb mà rígida contra les darreres actituds antipiemonteses que encara dificultaven l'activitat del govern. Ara promulgava el Codi felicià (1827), amb el qual totes les lleis sardes eren recollides i, sovint,
- ↑ Veg. la bibliografia relativa a aquesta rebel·lió dins Lorenzo Del Piano, La Sardegna nell'Ottocento (Sassari 1984), 407. Convé tenir en compte, també, el capítol que hi dedica Beppe Sechi Copello, Storia di Alghero e del suo territorio (L'Alguer 1984), 255-265; l'autor cita un estudi històric de Giuseppe Peretti (1923), escrit a partir d'una memòria firmada pel delegat reial Joan Lavagna.
- ↑ Pel que fa a tots aquests fets, veg. sobretot «L'autobiografia di un avventuriero cagliaritano», dins Vincenzo Sulis, Autobiografia, ed. Giuseppe Marci (Cagliari 19972), 9-60.
- ↑ No tots els condemnats, però, foren efectivament executats: malgrat que els principals historiadors del període no coincideixen, hom atribueix a la influència de Josep Manno damunt del virrei la gràcia concedida a setze rebels, desviats de la forca en benefici de les galeres.
