modificades.[1] Pel que ara ens interessa, cal assenyalar que el nou codi abolia la Carta de Logu –la «consuetud de la nació sardesca», vigent des de l'any 1421– i allò que restava de l'antic dret municipalista basat en el privilegi.
El període de les grans reformes, però, coincideix amb el regnat del cosí de Carles Fèlix, Carles Albert I (1831-1849), príncep de Carignano, tenaç visitador de l'Alguer. Sense traumes, fins i tot de la part dels feudataris quan li va semblar convenient, el nou sobirà abolí la jurisdicció feudal a Sardenya (1836): les terres hagueren de ser cedides als municipis, que indemnitzaren generosament els propietaris. Aquesta política significà un èxit absolut per al govern, perquè consolidava el lligam entre la noblesa i la monarquia, que al capdavall es presentava a Europa sense el pes arcaitzant del feudalisme. Alhora, la reforma permetia la ràpida introducció d'altres novetats: l'abolició de la Secretaria d'Estat per a Sardenya, el sistema mètric decimal, el sistema monetari decimal...
Amb tot això, la progessiva pèrdua de l'esperit autonomista va arribar a traduir-se en una formal petició de ‘fusió perfecta' amb els estats sabaudes de terraferma: el Regne de Sardenya renunciava, en definitiva, a qualsevol forma d'autonomia, a partir de l'aplicació a l'illa de noves reformes inicialment pensades per al continent (30 de novembre de 1847). El darrer virrei de Sardenya, Gabriele De Launay, pogué anunciar al capdavall que el sobirà decidia de formar amb els seus súbdits ‘una sola família'.[2] I el mes de març de 1848 fou concedit l'Estatut albertí, de manera que Sardenya esdevenia una província del regne Sabaude.
La desil·lusió, però, no triga a fer-se evident. Els guanys que Sardenya s'esperava de la seva renúncia no es veuen arribar, i els avalots tornen a tacar l'illa: l'Alguer, Sàsser, Oristany, Tempio, Nuoro protesten contra la presència dels jesuïtes, esdevinguts símbol d'un règim que es vol enterrar per a sempre i, per tant, cap de turc del malestar generalitzat. El 1849 el general Alberto La Marmora, bon coneixedor de l'illa, hi és enviat, en qualitat de comissari extraordinari per tal de restaurar l'ordre.[3]
Malgrat tot, aquests fets representaven el veritable examen d'ingrés de Sardenya al món de la política: les primeres eleccions se celebraren el 17 d'abril de 1848. En tota l'illa 7.821 homes (l'1,4% de la població) eren cridats a les urnes per tal d'escollir vint-i-quatre diputats al Parlament Subalpí (Torí).[4] El nombre d'escons es reduí a onze quan Sardenya esdevingué,
- ↑ Es tracta de les Leggi civili criminale del Regno di Sardegna; veg. Alessandro Lattes, Le leggi civili e criminali di Carlo Felice pel Regno di Sardegna (Cagliari 1909), 507. Malgrat la importància d'aquest codi, des de sempre ha estat considerat més un corpus propi del s. XVIII que no pas un veritable codi modern: el producte final de l'«ancien régime» al camp legislatiu.
- ↑ Del punt de vista legislatiu, això significà l’abolició del Codi felicià amb l’extensió a Sardenya dels codis albertins, i la desaparició de les institucions pròpies de la constitució sarda d’origen català, inclosos, naturalment, tant la figura del virrei com els estaments del Parlament general, instituït a Sardenya poc després de la conquesta catalana; veg. A. Marongiu, I parlamenti sardi. Studio storico istituzionale e comparativo (Milano 1979); i Antonello Mattone, «Els parlaments», dins Els catalans a Sardenya, ed. Jordi Carbonell – Francesco Manconi (Barcelona 1984), 83-91.
- ↑ L’obra d’A. Della Marmora, aquell any, era encara incompleta. L’illa li devia un Voyage en Sardaigne, de 1819 a 1825 (París: Delaforest, 1826), completat amb el volum III el 1857. Més tard havia de publicar encara l’Itinéraire de l’île de Sardaigne (Torino: Bocca, 1860). Existeixen dues versions italianes d’aquest darrer llibre, tan difós a Sardenya: Itinerario dell’isola di Sardegna, trad. Giovanni Spano (Cagliari: Alagna, 1868); i trad. Pasquale Marica (Caserta 1917, Roma 1920). Veg. també, del mateix G. Spano, uns Emendamenti ed aggiunte all’«Itinerario della isola di Sardegna» del conte A. Della Marmora (Cagliari: Alagna, 1874).
- ↑ Pel que fa a aquest tema, veg. Simone Sechi, Storia delle elezioni politiche, dal 1848 al 1979, dins Manlio Brigaglia (ed.), La Sardegna. Enciclopedia cit., I, 187-202; i, sobretot, la bibliografia proposada a la fi de l’article.
