Poesias originals y traduccions (1891)/La oda infinita

Aquest text tracta sobre una versió de 1891. Per a altres versions, vegeu L'oda infinita.

LA ODA INFINITA

Tinch una oda comensada
que no puch acabar may:
día y nit me l'han dictada
tots los bruyts de la ventada,
tots los átoms del espay.

Comensíla en ma infantesa
entre ensomnis d'amor pur;
quan vingué la jovenesa
trobí esborrada y malmesa
la esparsa,'l ritme insegur.

Tot seguit ab veu més forta
Natura'm dictá nous cants...
prò cad'any que'l temps s'emporta
veig un'altra esparsa morta
y perduts mos consonants.

Ja no sé còm comensava
ni sé còm acabará,
però tinch la pensa esclava
d'una forsa que s'esbrava
dictánmela sens pará'.

Y aixís sempre á la ventura
sens saber si lliga ò nó,
afejeixo ab má insegura
crits de goig, planys d'amargura
ò himnes d'adoració.

Sols desitjo per ma gloria
que si algú ò quelcòm lo sab,
al instant en que jo moria
me la diga de memoria
mot per mot, de cap á cap.

Me la diga á cau d'orella
esbrinantme fil per fil
de la ignota maravella
qu'á la vida'ns aparella
lo teixit ferm y subtil.

Y sabrá si son las pensas
del poeta extasiat,
tornavèu de las cadensas
del aucell d'alas immensas
que nía en la eternitat.