Poesias originals y traduccions (1891)/Las mimvas del Janer

Aquest text tracta sobre una versió de 1891. Per a altres versions, vegeu Les minves del gener.

← La oda infinita

Las mimvas del Janer Poesias originals y traduccions (1891)

Qu'obre lo jorn sos ulls de claró' inmensa →

 LAS MIMVAS DEL JANER

Com en mitj de l'hivern la primavera,
aixís lo cel avuy, y el sol y l'ayre:
obre de bat á bat balcons y portas
y omple la casa de clarors, aymía.
Gloria dels ulls lo cel, del pit las auras
bálsam ne son avuy; y fins me sembla
qu'han d'esclatá'en verdor las nuas brancas,
que l'horisó ha d'omplirse d'orenetas,
y que s'ha d'embaumar tota la terra!
¿No sents una frisança, dona? digas.
¿No't sents la primavera á las entranyas?
Llènsat, donchs, al carrer: si t'hi trobessa,
te donaria un bes al mitj dels llabis,
al devant de tothom, sense vergonya
de besá'y ser besat, qu'avuy n'es día.
Som al mitj de l'hivern; ahir glassava,
demá las neus blanquejarán la serra.
La primavera es lluny per esperarla,
prò un dia com avuy n'es la promesa.
Si promesa tu'm fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabría,
no ara, ni després, ni may: que portas
tu á dintre els ulls la primavera eterna.