Vés al contingut

Traduccions selectes/Tayllerand

De Viquitexts
(S'ha redirigit des de: Tayllerand)
Sou a «Tayllerand»
Traduccions selectes
Victor Hugo
(traduït per Narcís Oller i Moragas)
(1921)
TAYLLERAND - 1838


Al carrer de Sant Florentí hi ha un palau i una claveguera.
El palau, que és de noble, sumptuosa i severa arquitectura, es digué durant molt temps, Hotel del Infantado; avui, dalt de son portal, s'hi llegeix Hotel Tayllerand. No crec que el seu nou amo, en els quaranta anys que l'habità, arribés mai a adonar-se d'aquella claveguera.
Personatge sui generis, important i temut, es deia Carles Maurici de Perigord, i era aristòcrata com Maquiavel, tonsurat com Gondí, apòstata com Fouché, mofeta com Voltaire i coix com el diable. Pot ben dir-se que, com ses cames, coixejava tot lo seu: la noblia, que posà al servei de la República; la dignitat sacerdotal, que, de primer, arrossegà pel Camp de Març i llançà, més tard, al fang; la unió matrimonial que, després de mil escàndols, rompé amb una separació arbitrària; la mentalitat, que envilí amb baixeses.
Però, així i tot, fou preeminent: els esplendors de dos règims li són inseparables: el rei de França el fa príncep de Vaux; l'emperador, príncep de l'imperi. Durant trenta anys, de son palau estant i d'amagat, governà gairebé tota l'Europa. Es deixà tutejar per la Revolució i ell li somrigué, si, però irònicament i sense que ella se n'adonés gens. Sabé atraure's, tractar, observar, penetrar, remoure, capgirar, sotjar, triomfar i explotar tots els homes del seu temps, totes les idees de son segle, i, fins en certs moments de sa vida, disposant dels quatre o cinc fils formidables que feien moure el món civilitzat, va valer-se, com d'un titella, de Napoleó I, emperador dels francesos, rei d'Itàlia, protector de la Confederació del Rin, àrbitre de la Confederació Suïssa. Aquests eren els jocs d'aquell home.
Després de la revolució de juliol, caiguda la vella oligarquia de la qual pot dir-se que havia estat gran camarlenc, ell restà encara en peu, i, encara, descansant en cos de camisa dalt d'un munt de llambordes arrencades del carrer, digué al poble de 1830: «Fes-me ambaixador teu».
Ell, que havia estat ja dipositari dels secrets de Mirabeau, va rebre encara la primera confidència de Thiers. Ja deia de si mateix que, gran poeta, havia fet una trilogia en tres dinasties: acte I, l'imperi Bonapart; acte II, la casa de Borbon; acte III, la casa d'Orleans.
Tot això ho féu d'aquell palau estant, i, dins d'aquell palau, com des de sa terenyina una aranya, aconseguí atraure's successivament i ferse'ls seus, herois, pensadors, eminències, conqueridors, reis, prínceps, emperadors: Bonapart, Sieizes, Mme. de Stael, Chateaubriand, Benjamí Constant, Alexandre de Rússia, Guillem de Prússia, Francesc d'Àustria, Lluís XVIII, Lluís Felip, tots els refulgents estels que més brillaren en la història de la darrera quarantena. Tot aqueix brillant eixam, encisat pel gran talent d'aquell home, desfilà individualment per sota el portal que avui té escrit dalt de sa llinda: Hotel Tayllerand.
Doncs ara bé: abans d'ahir, 17 de maig de 1838, aqueix home morí. Uns metges anaren a embalsamar son cos. Per fer-ho a la faisó egipciana, li van extreure l'espolla del ventre i el cervell del crani. Després, transformat ja el príncep de Tayllerand en mòmia i tancada aquesta dintre un taüt folrat de setí blanc, van retirar-se, deixant, damunt d'una taula, aquell cervell que havia pensat tantes coses, inspirat tants d'homes, bastit tants monuments, menat revolucions, enganyat tants monarques, disposat del món.
Sortits ja aquells, entrà un criat, i, al veure lo que s'havien deixat damunt la taula, exclamà: — Bo! què en farem, ara, d'això? — I recordant-se de l'imbornal del carrer, s'ho emportà i llançà el cervell a la claveguera.
Finis rerum.