De Port-Said a Suez

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
De Port-Said a Suez

de
José Maria Eça de Queiroz

Forma part de Traduccions selectes d'Oller, edició de 1921.





DE PORT-SAID A SUEZ



 «Sr. Director:
 De bon grat accedeixo al seu desig de què li descrigui tal com foren les festes de Suez. Entengui, però, que no podré pas contar-li més que molt sumàriament i a la bona de Déu, lo que em recordi d'aquelles jornades de tant traüt i de tan variats episodis — puix venint intercalat lo d'elles entre els dos sobirans records meus, Caire i Jerusalem, tot em resta com mig borrós i enfosquit pel contrast d'aquelles dues impressions tan vives i lluminoses, i em temo, per tant, no aconseguir avui altre efecte que el d'un mer dibuix al llapis posat entre una tela esplendorosa de Decamps, el pintor de l'Alcorà, i una tela fúnebre de Delaroche, el pintor de l'Evangeli.
 Potser a no trigar gaire, diré què són el Caire i Jerusalem en llur nua i positiva realitat, si Déu em permet d'escriure lo que jo vaig veure a la terra de sos Profetes; però respecte a les festes de Port-Said, Ismailia i Suez, avui per avui, no puc fer-li sinó una narració trivial o relat d'elles molt feble, com acabo d'indicar.


I


 Mon company el comte de Regenda i jo, tornàvem d'una excursió a les Piràmides de Gizèh, als temples de Sak-karah i a les ruïnes de Memfis, quan al Caire ens van dir que, al port d'Alexandria, estava ja aparellada la flota del Kedive que havia d'emmenar-nos a Port-Said i a Suez.
 Veníem de la quietud del desert i d'aquelles ruïnes, i a l'estació del Caire, d'on havíem de sortir cap Alexandria, ja ens trobem de cop atabalats per l'amoïnós desordre que fou la característica de totes les festes de Suez. La policia egipciana, amb sa provident penetració, per a tres cents convidats, que per cert distaven molt de tenir la tradicional corpulència dels paixàs i dels visirs, sols havia reservat una vintena de llocs en aquells bancs de vagó estrets com banquetes d'acusat. D'aquí que, al peu de cada vagó, s'hi arrombollés bo i esclafant-se una multitud que ni que anés a assaltar els murs d'una ciutat.
 Jonàs Alí, el nostre dragoman, nubià de casta, va intrigar, conspirà, pregà i ens aconseguí un parell de setis plens de pols, dins d'un vagó de segona, tot descrostonat i míser.
 No he de dir, doncs, amb quin humor comentaríem el mirífic paisatge del Delta, sobretot tenint en compte que els trens egipcians no guarden una velocitat fixa. Van a l'albir del maquinista, i aquest, de tant en tant, para la màquina, baixa a terra, encén la pipa, garla amb algun conegut seu, pren cafè tranquilament, torna a pujar tot badallant, i, de pura esma, torna a engegar el comboi. Però, com que aquell dia feia un temps plujós, encara tinguérem la sort que el maquinista ens portés ràpidament a Alexandria. Ancorats a la badia ens hi esperaven realment el Masezk, el Fayoum i el Behera, vapors del Paixà. L'embarcament va fer-se amb la confusió allí habitual i encara agreujada aquell dia pel tràngol que s'havia despertat. Les barques anaven farcides de passatgers, els uns a peu dret, d'altres asseguts a l'orla, frec a frec d'aigua, no pocs perillosament enfilats dalt del pintoresc embalum de bagatges, censurant, trufant-nos tots de la desorganització i policia de les festes i cridant de debò cada cop que el feixut barcot balandrejava massa. Per fi, vam pujar al Fayoum que, aquella tarda, havia de travessar la barra d'esculls rocosos que hi ha davant la badia d'Alexandria. I l'endemà al matí, amb un temps magnífic, entràvem a Port-Said per entre dues grans esculleres, fetes d'enormes còdols sense lligar, que avancen paral·lelament.
 Port-Said és una ciutat improvisada en el desert: una població industrial i de tallers, drassanes, forges, cerralleries, magatzems de materials, la construcció de la qual fou determinada per la necessitat de tenir un gran port, i, primordialment, per a proporcionar estatge als enginyers, directors i maquinistes de l'obra. A això deu aquell aspecte de ciutat provisòria. Com que es disposava d'espai, sos carrers són amples com places i llargs com avingudes: té les cases baixes i de materials econòmics; s'hi sent, en una paraula, la pressa de sa construcció i la incertitud de sa durada. Ni els dotze mil habitants que ja compta, han pogut imprimir-li el caràcter d'una urbs definitiva. No té establiments amb esperança de durada, ni un comerç fixament establert; tot té, allí, l'aspecte d'un firal que avui s'anima i demà es desmunta i dispersa. I és perquè, malgrat la general confiança en la prosperitat del canal, cap professional ni negociant gosa establir-se d'un mode definitiu davant el perill de veure aquell començ de ciutat decaure i morir míserament; car tal seria la sort, tant de Port-Said com d'Ismailia, si el canal resultés inútil al comerç i a la navegació.
 La seva importància es ressent, doncs, de la circumstància d'estar mancada d'edificis, de monuments i àdhuc de simples cases d'aspecte sòlid; tot és de pacotilla, de nyigui-nyogui, interí. El temple catòlic no passa d'ésser una gran barraca, pel sostre de la qual, fet de llates mal juntades, hi clareja el cel. D'aquí l'aspecte trist de Port-Said. Passades les festes, quan, dirigint-me a Jerusalem, vaig tornar-hi, pel silenci i manca de vida que hi vaig trobar, va semblar-me que el desert començava ja a insinuar-se de nou en aquella aparença tan minsa de ciutat.
 Però el dia 17[1], el de la inauguració, Port-Said, exuberant de gent i de banderes, amb l'estrèpit de les canonades i dels visques de la marineria, acoblats en son port tants d'estols marítims d'Europa, tota la ciutat enjoiada de flàmules, d'arcs triomfals i de flors, alegrada per músiques i plena de cafès improvisats, de tendes de campanya i de variats uniformes, oferia un bell i esponerós aspecte de vida. El de sa badia era triomfal. Hi havia allí reunits els estols francesos del Llevant, un d'Itàlia, naus sueques, holandeses, teutones i russes, yatchs de prínceps, vapors egipcians, la flota del Paixà, les fragates espanyoles, l'Aigle amb l'emperadriu Eugènia, el Mamoudeb amb el Kedive, i grans vaixells amb totes les insígnies de la corresponent reialesa, des de la de l'emperador cristianíssim Francesc Josep fins a les del kaid d'Aràbia Abd-el-Kader. Les salves feien eufònic l'aire. Amb tots els vaixells guarnits d'oriflames i de penons, la marineria, arrenglerada dalt les vergues, saludava amb grans visques el triomf. De totes les cobertes venia el ressò de músiques militars, ensems que el ras de la badia era solcat en tots sentits per les llanxes a rems, de vapor, de vela; els almiralls amb llurs senyeres, oficialitats amb brillants uniformes, alts funcionaris turcs, feixucs i apoplètics, i viatgers amb capells coberts de vels i de couffiés, s'encreuaven sorollosament per entre els grans bastiments ancorats, mentre per altra banda les revellides barques aràbiques, rublertes de turbants, hissaven llurs veles amples i llistades de blau. I sobre tot això, aquell cel d'Egipte d'una sola tinta i d'una intensitat infinita. Al vespre, la ciutat s'il·luminava i arreu-arreu tot eren músiques, cants i danses populars. I durant tota la nit els focs artificials, que abarcaven una gran llenca d'espai, no paraven un instant d'estampar brodats iridiscents en les negrors del cel.
 La badia seguia també animadíssima; a bord, balls, convits, recepcions ; a l'aigua, passeigs a rem, serenades des de barques ; per tot, una resplendor, un moviment, una fressa de vida extraordinària, original. A Port-Said hi funcionava un cafè-concert memorable per l'excentricitat de la seva alegria. Estava tan ple de gent, que no s'hi podia beure, fumar ni escoltar, sinó dret, enravenat i en premsa. Quan l'artista eixia al prosceni a cantar, milers de veus, al compàs de trincs-trincs de copes i repicaments de peus, entre xiulets i brams, repetia amb estrèpit colossal la cançó coneguda d'aquella. Era monstruós, fenomenal.
 L'endemà de l'arribada, tots assistírem a l'acte de la inauguració. Prop del naixement dels molls, sobre l'arena mullada per l'escuma de la mar, s'aixecaven, dalt de tarimes alfombrades, tres pavellons blasonats. En ells s'hi celebrà la cerimònia religiosa. Els ulemes i els sacerdots cristians havien de beneir i consagrar amb el ritual respectiu el canal de Suez. Una llarga corrua de convidats, precedits dels prínceps, entre els quals descollava la bella i pensativa testa d'Abd-el-Kader, arribà allí, entre dos rengles de soldats egipcians, d'arcs, de banderes, d'alarbs de hermosos ulls. Al pavelló principal, al so de chors triomfals, es col·locaren els convidats imperials i reials i tots els que pogueren encabir-s'hi; en un altre, els ulemes mahometans, i, al tercer, els sacerdots llatins, grecs, armenis i coptes.
 Un cop instal·lats, la gran borinor de l'arribada callà, els ulemes van prosternar-se de cara a la Meca, els cristians començaren la missa, l'artilleria naval esclatà en salves. Mentrestant, la multitud es premsava sobre aquella sorra humida al redol dels pavellons; la roja carassa del Kedive irradiava glòria; l'emperadriu conservava un posat de satisfacció discreta i M. de Lesseps son bell i intel·ligent somriure. D'allí al llunyà horitzó, la mar refulgia tranquilament. Quan callaren els canons, Mr. Bauer s'avançà fins al voral de l'estrada i parlà. Mr. Bauer és petitó, descolorit, de cara femellina i llarga, cabells que li pengen a rulls fins al coll ; va molt net, ben rasurat i perfumat, i té una veu admirable. Enaltí la fraternitat de l'Orient amb l'Occident, l'esperança d'una humanitat més unida per aquell lligam marítim; dedicà paraules afectuoses als convidats reials, records piadosos als valents obrers que, en aquella obra de lluita, van sucumbir durament. Quan pronuncià el nom de M. de Lesseps, tota aquella gernació immensa va aplaudir. M. Bauer acabà, i el seguici baixà a la platja, cadascú s'entornà al vaixell respectiu i tota la nit altra volta els castells de foc, la cridòria de la ciutat i l'aldarull de les barques amb llurs músiques ompliren de vida la badia.
 L'endemà, les grans naus començaren a derivar lentament vers el cap de la badia on s'enlairaven, com els brancals d'un portal, dos obeliscos de fusta, campits de roig. Era l'embocadura del canal de Suez.


II


 De sobte començaren a córrer entre els passatgers veus enervadores. Dèien que el Latife, un vaporet, sortit el dia abans com explorador, havia encallat; que les naus reials i imperials com els vapors egipcians, plens de convidats, no podrien pas passar, a causa de la insuficient amplada del canal; que el Virrei i Lesseps havien marxat ja per a veure lo del Latife; que, en últim cas, resoldrien fer-lo volar; que les festes quedarien suspeses, i que haurien d'entornar-se'n a Alexandria, com els de la desfeta d'Actium.
 No cal dir l'angúnia que regnava en les naus de Port-Said; els comissaris, les oficialitats, els enginyers, que eren interrogats, callaven discretament, esperant ordres d'Ismailia, tots recelosos. El Latife, en efecte, estava embarrancat. Si, només això demostraria ja la impractibilitat del canal, car el Latife era tot just un vaporet, estret i de poc calat, com gairebé un remolcador, ¿què diríem si, a més a més, resultava ésser un obstacle material terrible perquè les grans naus s'arrisquessin a passar?
 Afegien que el Virrei estava desolat, que M. de Lesseps arribava a perdre la seva serenitat i la fermesa de caràcter habituals, i que es telegrafiaria a París anunciant el desastrós fracàs. Realment, al cap de deu anys de tants d'esforços i lluites; de tant de combatre amb el desert i amb la intriga; de sepultar tants de milions en les arenes; de sacrificar tantes vides; de tants anuncis de festa; i després del gran panegíric de Mr. Bauer i de les ovacions a M. de Lesseps; ¿no seria, ara, ben dolorós veure que, de cop i vergonyosament s'arribava a la demostració de què aquell canal, destinat a l'alta navegació, resultava insuficient per als bastiments d'altura, que allò era una obra ridículament grandiosa i que, en comptes d'acabar triomfalment, suscitava una hilaritat tan tremenda? Gran part del dia es passà amb aquelles incertituds. Tot era esperar que el Virrei tornés amb el gusi en què havia sortit a veure allò del Latife. Finalment, a primera hora de la tarda, els vapors van començar a remoure's i el dubte s'esvaí: el Virrei tornava, el Latife estava ja desencallat, l'Aigle reprenia el camí i l'obra de Lesseps recobrava son prestigi.
 Llavors, el Fayoum, que era el més gros dels bastiments d'allí, embocà animosament el canal. Però tots avançaven amb gran cura per a no apartar-se de la faixa de calat suficient que unes banderoles blanques assenyalaven; procuraven guardar-se l'un a l'altre la convenient distància; anaven sondejant contínuament, i denotaven, amb les precaucions que prenien, majors recels que si anessin navegant per un laberint d'esculls. Realment a nosaltres el canal ens semblava tan estret i poc profund que, a cada instant, temíem que la proa de la nostra nau se'ns quedés clavada a les arenes dels costats menys buits. No lluny de Port-Said, el canal travessa el Mensaleh, antic llac fangós del qual veiem brillejar, a un costat i altre, l'aigua morta, espessa i verdosa.
 Aquí és on es presentaren les primeres dificultats grosses dels treballs. Calia obrir un canal navegable i dotar-lo de marges sòlids. La insalubritat d'uns indrets tan miasmàtics dificultava molt l'operació. Feliçment, amb l'ardència mateixa del sol d'Egipte, el llot que s'extreia i amuntegava per a formar els talussos, es ressecava ràpidament. Això no obstant, l'esforç allí posat esdevenia inútil. Els obrers europeus començaren a negar-se a fer una feina tan perillosa, i desertaven. Llavors calgué reclutar habitants d'aquelles vores: aquests no repararen en treballar enfonsats fins a ronyó dins d'aquella aigua espessa; extreien a grapats tan llot com podien; se l'aplacaven al pit per a sobtar-lo amb la xardor d'aquest, i, afilerant els respectius acopis, anaven començant així el basament del marge. Per fi, vingueren les dragues, i aquestes ampliaren i perfeccionaren aquell treball rudimentari.
 Passat el llac Mensaleh, el canal s'estén definitivament a través del desert fins al llac Timsah, vora del qual s'escau Ismailia. A la meitat d'aquest trajecte, el Fayoum se'ns clavà a l'arena del marge de mà dreta, se'n desprengué a còpia de violents esforços i vam seguir; però com que, un poc més avall, li barrava el pas un altre vaixell encallat, arrià l'àncora per a passar la nit allí. Una lluna esplèndida argentava, a dreta i esquerra, la blanca estesa de desert. El punt on romaníem detinguts era precisament un altre dels que requeriren treballs més dificultosos. En deien El Guisr. Contenia unes enormes dunes d'arena, que calia ben partir. El violent vent del desert, impedia els treballs que s'esforçaven a fer divuit mil jornalers. Amb la terra que extreien del jaç del canal, anaren formant a ambdós costats parapets enormes, i, a mesura que aquests creixien, creixia també la dificultat d'anar-hi pujant la nova terra extreta; els àrabs, per a pujar-hi, lliscaven, rodolaven, queien amb els cabassos, que ells en deien couffins. Calculen que, posats en rengle, tots els cabassos allí utilitzats, donarien tres tombs al globus terraqüi I encara aquells terraplens no arribaven a salvar prou de les ventades del desert ni de la invasió constant de les arenes; calgué clavar empalissades, aixecar muradals de llot sec, fer grans plantacions vividores, com a recurs suprem de paralitzar la constant fluctuació de l'arenal. Entre aquella munior de jornalers regnava l'ordre més complet, i a tot el llarg de les brigades s'hi establiren hospitals, ambulàncies, magatzems; incessants caravanes travessaven el desert per a portar allí els queviures. Si de bon antuvi els europeus, acovardits per lo insòlit i perillós d'aquella feina, havien desertat, tot seguit van comparèixer, a substituir-los, grecs, armenis, dalmacians, àrabs. Es reuní allí gent de tota nissaga, de distintes llengües i religions. Fins de l'interior del desert compareixien beduïns demanant feina. Els campaments eren enormes.
 M. de Lesseps recorria sempre els treballs muntat en son dromedari blanc, embolicat amb son barnús aràbic, aclamat pels operaris; car la pobra gent d'aquelles planes i del desert estava entusiasmada per dues coses que els venien de nou: el major jornal i l'abundor de l'aigua!
 De tot aquell gran formigueig, ara ja no en quedaven sinó els grans espais i unes quantes barraques, d'on venien llurs habitants a saludar amb fortes aclamacions la corrua de les nostres naus.
 L'endemà al matí, entràvem, amb gran rebombori de salves, dins el llac Timsah, a l'altre extrem del qual albiràvem ja Ismailia: el centre de les festes.
 Ismailia és la capital del canal. Té un port admirable, inaccessible als temporals, als simples tràngols d'aigua; no és port de pas, com Port-Said o Suez, sinó una perfecta estació de descans per a la navegació d'Orient. Comunica amb Egipte per ferrocarril i pel canal d'aigua dolça. Té grans places i vies de capital moderna. No està, com Port-Said, poblada de masses obreres i plena d'oficines. És una ciutat de xalets, de petits palaus, de passeigs ben arbrats, de carrers esplèndids. Ofereix ja els refinaments de gran metròpoli, ressentint-se fins de petits aires de corrupció, des que les almees, expulsades d'Egipte, hi han fet cap. Veritat és que tota ella està aixecada damunt l'arena i que, en sos ravals veïns al desert, hi viuen gran nombre d'àrabs sumits en la més trista misèria; però, amb tot, la seva situació és excel·lent: entre un desert i un llac, té, per a proveir-se, la vall inferior del Nil, a sis hores de distància, i per a comunicar-se amb el món, la navegació del canal. Per la seva especial situació és, doncs, un port indispensable i el millor d'Orient. Tots els paixàs d'Egipte han tingut, com els antics tirans, la dèria de perpetuar llur nom, amb la fundació d'una ciutat o altra: Mehemet-Alí, Said-Paixà, Abbas-Paixà, tots. La fundada per aquest últim, Abbasiada, allà a prop del Caire, al mig d'un gran pla desert, tocant al camí de l'antiga Heliòpolis, està ja gairebé enrunada. Si Ismail-Paixà té millor sort, Ismailia podrà, potser, arribar a ésser la capital europea del vell Egipte, com és Alexandria la comercial i el Caire la històrica.


III


 Ismailia estava plena a desdir de gent. Banda enllà dels molls, als grans sorrals, s'hi havien improvisat campaments per als forasters que no venien d'Alexandria embarcats com nosaltres: una mena d'hotels semblants a grans dormitoris, ultra els vaporets atracats que es destinaven també a l'allotjament. L'aspecte que presentava la ciutat aquell dia era animadíssim i original.
 Els regiments egipcians tenien son campament vora el llac. Al mig, en un àmbit molt vast que hi ha al peu del canal d'aigua dolça, s'hi trobaven les tendes destinades als cheiks, que son, o cacics de llogarets d'Aràbia, o cacics de tribus del desert. S'havien muntat barraques enormes, on eren contínuament servits a tots els convidats i a tots els que en volien, refrescants, ensiams, vins i repassos. Per tot arreu hi havia jocs, danses i músiques de tota llei. Les tribus beduïnes acampaven al ras. Vaig veure una caravana d'aquests, descansant davant dels basars que, amb les caràtules durament esculpides en bronze que duien encrostades a les llances, als arnesos dels cavalls, al corretjam dels homes, tots ells arrogantment arrebossats amb llurs barnussos, feien un conjunt estranyament pintoresc. Aquells carrers tan amples bullien de gent sorollosa, llampant, heterogènia. N'havia vingut fins de la regió de Fayoum que, dintre llurs tendes, celebraven llurs misterioses i estranyes danses. L'emperador d'Àustria i l'emperadriu van visitar Ismailia en dromedari; tot seguit, eixams de forasters van recórrer aquells carrers, enlairats dalt de les excèntriques selles dels dromedaris i camells. Ça i lla, es veien, arreu, músics, cantaires, endevinaires, estassadors de serps.
 Els beduïns feien danses, lluites i cóssos de cavalls. N'hi havia que, drets dalt dels dromedaris al galop, feien mil jocs de destresa i d'equilibri amb la llança. I a tot això, les salves d'artilleria i els visques de la marineria no paraven ni un moment. De nits, tot resplendia. Onsevulla que es pogués, s'hi arboraven grans fogates. Del lluny, del llac, com de les flotes il·luminades, es veia resplendir la ciutat fantàsticament constel·lada de llumets. Els campaments reverberaven. De les tendes dels cheiks s'escapaven cants de dones aràbiques, acompanyats de darbouka. Els coets esclataven pels aires, i al mig de grans rodones, encerclades d'atxes enceses, dansaven les almeies. En altres ròdols, també aurifluents, la multitud s'embadalia escoltant improvisadors d'Aràbia. La resplendor perfilava tota aquella gernació folla d'alegria. De la ciutat i del llac desprenia's aquell rebombori de festa, que es compon de cants, de músiques, de veus i picaments de mans, tot harmònicament benfós i que, per l'encís de la seva originalitat, distreu a l'home de sa vida ordinària amb irresistible atracció. Tot això ho veiem travessant la ciutat en enormes cotxes, que ens duien al gran ball d'Ismailia que tenia lloc al nou palau d'Ismail Paixà. Aquest palau, voltat de jardins, ostentava una il·luminació de gust oriental. Hi havia llumets espargits per les branques dels arbres i entre el fullam de les flors, i amb vasos de colors, encesos sobre l'herbei dels erols, brillaven arabescos lluminosos d'un efecte original. El canal d'aigua dolça que s'escorre a sos peus, estava ple de barques lluminoses, que no cessaven de vogar, en perpètua serenada. En començar la nit, ja els àrabs s'havien apoderat del bufet, i era de veure amb quina despreocupació s'atipaven prenent la vianda amb els dits. Dins les sales, el ball era un conglomerat oscil·lant de cossos posats en premsa. L'or dels uniformes esgarrinxava les nueses dels escots, i les sabatasses dels cheiks del desert esqueixaven els llargs ròssecs de les lorettes. Allí no hi havia ordre, ni espai, ni aire, ni alegria. Era un garbuix amoïnós, asfixiant. La major part dels concurrents en fugí de seguida i se n'anà a veure les alimàries generals i els espectacles populars.
 Quan jo en sortia amb alguns oficials britànics per anar-nos-en cap a un cafè italià a veure com les almeies de Beni-Ironef ballaven la dansa de l'abella, M. de Lesseps rodava pel vestíbul cercant desesperadament el seu paltó.
 M. de Lesseps és prim de cara, tot nerviós, de bigoti curt i blanc i d'ulls vius i negres, plens d'intel·ligència i de bondat. La seva expressió i sobretot el seu somriure revelen ja sa predisposició per a les concepcions abstractes i gran coratge per afrontar les dificultats de la vida. És diplomàtic, orador, enginyer, financier, estrateg. De tot això té, i en l'harmonia d'aquestes qualitats radica el secret de sa força incontrastable i de sos constants triomfs en aqueixa obra del Suez. Fou anant a visitar el desert líbic amb Said-Paixà, llavors virrei, quan ell comptant amb la protecció d'aquest, va decidir-se a començar la seva obra. De llavors ençà, quantes lluites, ara amb Anglaterra, que intrigava en contra d'ell i el difamava; ara amb Turquia, que li sostreia els treballadors; ara amb la banca que, davant la magnitud del projecte, se li retreia; ara amb el desert, que contradeia les seves teories científiques; ara amb el morbo, que el deixava sense obrers... Quantes, quantes lluites, abans que pogués recobrar l'abric perdut en la festa que se celebrava a la fi de tants anys d'aspres treballs!
 A deshora de la nit, quan jo tornava a bord, les alimàries d'Ismailia cremallejaven ja tristament i el llac era una tenebra. L'endemà, tota aquella gran corrua de naus l'abandonava per a traslladar-se a Suez. Tot seguit, començàrem a veure, al costat del canal marítim, el canal d'aigua dolça que el ressegueix quasi paral·lelament fins aquella ciutat. El paisatge comença a ésser d'una uniformitat monòtona: la nua immensitat del desert a dreta i esquerra de l'espectador. El canal d'aigua dolça és una de les obres més importants de Lesseps i un dels episodis més notables de la perforació de l'istme. Les brigades havien de treballar en ple desert. Lo primer que allí mancava era aigua: tot un exèrcit de treballadors no es podia sostenir allí amb la que traginaven les caravanes. A primera hora, quan les obres no distaven gaire del llac Mensaleh, podien valer-se encara de la que donaven alguns pous escampats, fer-ne portar de la pròxima ciutat de Damieta o bé destil·lar-ne de mar. Però a mesura que els treballs avançaven istme endins, les dificultats anaven creixent. No hi havia aigua de mar ni de pous a prop, Damieta era lluny, la barrica plena costava ja vint-i-cinc francs. Ultra això, succeïa que, quan les caravanes topaven amb algun entrebanc, llur demora arborava de set els operaris i ocasionava un gros desordre als treballs. Les angúnies per la manca d'aigua creixien. Llavors fou quan M. de Lesseps va acordar pendre'n del Nil, encara que el tingués trenta cinc hores lluny, i conduir-la al desert per un canal paral·lel al marítim costejant els llacs Amargs, llepant el peu de les muntanyes de Djebel i desembocant a Suez. Aquest canal serviria, tot d'una, pels obrers, per a regar aquells erms i per a la navegació d'embarcacions petites. I nosaltres veiem, en efecte, el canal d'aigua dolça, ple de veles amb les puntes de llurs pals destacant llisquentes del perfil de ses margades.
 Un dels episodis èpics del canal d'aigua dolça fou el transport per ell de les dragues. Més enllà dels llacs Amargs, calgué utilitzar aquelles màquines monstruoses per atacar els sorrals de Serapeum. En transportaren dotze pel canal d'aigua dolça. Centenars d'homes anaven sirgant-les des dels marges. Però aquelles baluernes s'encallaven, trabucaven tot sovint, i, quan apretava el vent contrari, reculaven. Per arrencar-les del fang, empènyer-les i tornar a posar-les dretes, calien esforços sobrehumans als quals sucumbiren no pocs treballadors heroics.

 Era entre dos foscans que arribàrem als llacs Amargs. Tot l'estol del seguici hi passà la nit ancorat. Feia una lluna que inundava de claror el llac i ens dibuixava vagament, fins a l'horitzó, les ondulacions del desert.
IV


 Els llacs Amargs són escolims de l'històric golf Héroopolita, aigües del mar Roig que arriben fins aquí. Per aquest punt fou que van passar els hebreus, guiats per Moisés; fou aquí on quedaren sepultades les legions dels Faraons, quinze mil homes i mil dos cents carros. Pel cantó d'Egipte, la lluna argentava una extensa plana: la de Gessen, la terra dels Patriarques. Els Faraons havien cedit als hebreus aqueixa contrada, rica, llavors, d'hortalissa i blats, avui tota un sorral. Fou d'allí que es departiren cobejosos de Canaan. D'allí les emprengueren vers migjorn, pels deserts d'Aràbia i del Sinaí, defugint l'encontre dels exèrcits egipcis. Moisés coneixia bé aquells viaranys. La seva jovenesa l'havia passada a l'istme. Això, a part que aquell era el pas que ja de tradició travessaven tots els que venien de Síria per la Caldea o per la Idumea. Abraam, Josep, Jacob l'havien travessat en llurs viatges a l'Egipte. Fou per allí, també, però un xic més cap al nord i a curta distància del llac Timsah, que, molts de segles després, el descedent de tants patriarques i de tants profetes, Jesús, va passar a braç de la seva mare fugint cap a la vall del Nil. Encara avui els àrabs us mostren aquest lloc. Mentre contemplàvem aqueixos rodals bíblics, els coets petaven pels aires.
 Al matí següent, ja prop de Suez, donàrem més màquina perquè la ressaca del mar Roig se'ns feia contrària. El problema de les ressaques i de la diferència de nivell entre el mar Roig i el Mediterrani originà una de les oposicions majors que es feren al canal.
 Deien que, segons els sondeigs fets sots la direcció de Lepère, l'any 1799, el mar Roig era nou metres més alt que el Mediterrani; afegien que l'obra era també impossible a causa de les corrents d'arenes i dels vents del desert; i, per fi, que el mar Roig no podia oferir mai una bona navegació per les dificultats i perills que conté. Una comissió internacional anà a l'istme per a esclarir aquests dubtes. Era una legió de savis, d'arqueòlegs, d'enginyers, de geòlegs.
 Said-Paixà els va rebre com a reis. Per a llurs estudis van travessar l'istme des de Suez a Pelusa, sondant totes les cales, tots els llacs, totes les terres. Acampaven esplèndidament, seguits sempre d'una caravana de cent setanta camells. Per tot arreu els compareixien àrabs que anaven a contemplar aquella magna comitiva.
 La comissió va desfer totes les objeccions. Nous i més perfectes sondeigs demostraren que el nivells dels dos mars era igual; declarà la comissió que les arenes no eren tal obstacle, car, si, arrossegades pel vent, poguessin sepultar el futur canal, ¿per què no havien omplert ja els llacs Amargs? ¿Per què no havien ja cobert les arcaiques ruïnes? ¿Per què ni tan sols havien esborrat la petja de les caravanes de la darrera pelegrinació a la Meca? Per últim, el mar Roig, contra els impugnadors del canal, fou declarat bo, com a via marítima. L'únic que té de mal el mar Roig, és certs esculls de roques. ¿Però, que no en té l'Adriàtic? Que no en té, la Manxa? ¿I l'Arxipèlag?... El mar Roig té corrents ja sabudes, nits admirables. ¿Allò impediria la navegació per ell? Si els estols de Saloman lo travessaren fàcilment, si els venecians i portuguesos hi pogueren batre els turcs, ¿què no será avui, disposant de més coneixements científics i del vapor? Totes aquelles objeccions, doncs, queien per si soles.
 A les vores del canal, vam començar a veure-hi molts campaments d'obrers. Aquests s'atansaven fins a frec d'aigua per aplaudir la nostra corrua, agitant llurs mocadors i donant crits i visques. De les naus responíem. Feia un gran sol i el desert relluïa fins a l'horitzó. A mà esquerra, obiràrem el camí de les caravanes que van a la Meca, a Medina, a Bagdad, a Damasc, a l'alta Síria. L'Aràbia, l'Àsia, s'escauen a l'altra mà d'aquell desert. La trista i llòbrega ciutat de Suez la trobaríem al cap de l'erm salinós que hi ha en aquell cantó d'Egipte. Més enllà guaitava la tossa de Djebel Artaka, que en diuen del Deslliurament, perquè, quan les caravanes que vénen del desert l'obiren, se senten ja fora de risc. Al fons, ja tota morfosa en la refulgent polsina de l'horitzó, entreveiem la serra del Sinaí. A migdia fondejàvem a Suez amb rebombori de salves.
 Suez és una ciutat negrosa, mísera, rònega; ja preludi d'altres regions: diríem de l'Àsia, de l'Índia. Té un aspecte mortífer, i en efecte, la glànola i el còlera la visiten molt sovint.
 En alguns de sos barris rònecs i boi deshabitats, conserva encara diverses construccions vetustes d'un marcat caràcter d'arcaica i pura arquitectura aràbica. La civilització europea comença, no obstant, ja a infiltrar-s'hi en forma de cafès-concerts i de gourgandines de Marsella.
 A Suez, fins ara de poc, hi feia de mal viure per l'escassitut d'aigua. La que hi portaven del Caire, l'havien de conservar en caixes de ferro. La de la font de Moisés, que és a tres lleugues, només podien pair-la els camells. En temps de pluges, ultra la del Caire, en trobaven alguna de potable, però a sis lleugues lluny. Quan no plovia, la set era un ver flagell: hi havia mercats d'aigua on en feien pagar preus esgarrifosos. Els rics en bevien una de mig potable; els pobres, de la dels camells, o sucumbien de sed. A Suez no hi havia, com tampoc hi ha encara avui, ni un arbre, ni una flor, ni una herba. Els qui no s'havien mogut mai d'allí no tenien ni idea de lo que és vegetació. Així es contava de veïns de Suez que, al visitar el Caire per primera volta, fugien dels arbres com de monstres desconeguts. Això és lo que feia tan dura, tan aspra i feréstega aquella raça d'àrabs. El canal d'aigua dolça canvià totalment aquell estat de coses. Ara l'aigua hi és abundant i gratuita. El jorn que hi arribà, fou jorn de glòria. Els pobres no se'n sabien avenir, s'hi amorraven, en bevien fins a no poder més, i al llarg d'aquells marges, cridaven com uns boigs, mentre d'altres s'esborronaven només de pensar que un dia se'ls podés estroncar aquella riquesa. La multitud victorejava a M. de Lesseps, se li agenollava als peus, li besava la mà. I, d'aquell dia ençà, la ciutat ha passat de mort a vida.
 Un cop a Suez, el nucli de convidats, que sis dies abans havíem sortit d'Alexandria, es va desfer.
 Una part d'ell es quedà a Suez, d'altres se'n van anar al Caire; jo, amb uns quants, cap a les costes d'Aràbia i als entorns del desert del Sinaí, a veure l'oasi de Moisés. L'Èxode diu: «D'allí passaren els fills d'Israel a Elim, on hi havia dotze dolls d'aigües i setanta palmeres». Aquestes dotze fonts i les setanta palmeres és lo que anàvem a veure travessant el mar Roig en una barca aràbica. Havíem recorregut ja el canal; tota la flota d'Europa era ancorada al mar Roig : l'obra de Lesseps estava ja coronada.
 Feia deu anys que, en una platja solitària, just on hi ha avui Port-Said, hi fou aplegat, el segon dia de Pàsqua, un estol de gent. L'únic que, en aquell erm hi havia, era una bandera egipciana plantada a l'arena.
 D'aquell estol es destacà un home que es descobrí i digué:
 «En nom de la Companyia del Suez, dono a aquesta terra el primer cop d'aixada que obrirà als pobles d'Orient la civilització d'Occident.»
 I clavà l'aixada a l'arena. L'home que pronuncià aquelles paraules era M. de Lesseps i està ja vist que la seva aixada ha obert ben bé tot el camí.


1869.



  1. Era el 17 de novembre de 1869.