Dolç miracle

De Viquitexts
(S'ha redirigit des de: Traduccions selectes/Dolç miracle)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Dolç miracle

de
José Maria Eça de Queiroz

Forma part de Traduccions selectes d'Oller, edició de 1921.





DOLÇ MIRACLE



 Quan encara Jesús no havia passat més enllà de Galilea ni de les rioleres i frondoses vores del llac de Tiberiades, la fama de sos miracles arribava ja fins a Enganim, ciutat rica i ben fortificada que torrejava al bell mig dels oliverars i vinyes de la plana d'Issachar.
 Certa tarda, un vianant d'esguard encès i esbarriat, que travessava aquella vall ubérrima, va dir que un nou Profeta, un Rabí amorosíssim, recorria els camps i llocs de Galilea, guarint tots els mals humans i anunciant l'adveniment del regnat de Déu. I quan, per a reposar, va asseure's a la Font dels Horts, seguí dient encara, que el susdit Rabí, pel camí de Magdala, havia sanat de llebrosia l'esclau d'un decurió romà amb sols estendre-li l'ombra de les mans damunt, i que, un altre dia, dirigint-se en barca a la regió dels Gerasenis, on començaven llavors la collita del bàlsem, ressuscità la filla de Jaire, prohom de la comarca, molt docte, que comentava els Llibres de la Sinagoga. I com que els segadors i pastors, igualment embadalits que les colrades dones que l'escoltaven amb l'àmfora encimada al muscle, li preguntessin si aquell era potser el Messies de Judea, si davant d'ell refulgia una espasa de foc, i, si tot caminant, l'acompanyaven, com l'ombra de dues torres, les ombres de Gog i de Magog — l'home, sens ni tastar aquella aigua regalada amb que un jorn s'havia apagat la set Josue, recollí el gaiat, i, rodant el cap tot consirós i silent, s'allunyà d'ells per sota l'aqüeducte, esquivant-se'ls entre una forra d'ametllers florits. Però, una esperança, refrigerant com rosada d'estiu, lluí en les ànimes senzilles de tota la plana que verdeja fins a Ascalon ; els semblà que la rella esfondrava més fàcilment i que les trapes dels cups ja no pesaven tant; els infants, tot collint roselles pels camins, guaitaven sempre esperançats que, al revolt següent, o de l'entreforc de qualque mata d'acs, els eixiria una resplendor, i, als bancs de pedra dels portals de la ciutat, tot escarpint-se amb els dits les esclarissades barbes, els vellets ja no explicaven amb tan ferma convicció els textos arcàics.
 Hi havia llavors a Enganim un vell anomenat Obed, membre d'una família pontifical de Samària, que sacrificava en les ares del Mont Ebal, amo de molts ramats i de moltes vinyes, i amb un cor tan ple d'orgull com de blat ses sitges. Però un ventot sec i huracanat, aquell alè maligne amb què el Senyor assola les aspres terres d'Assur, vingué que un dia li occí les millors ovelles i que, als camps on ses vinyes s'enroscaven pels olms o esplaiaven fàcilment llurs tòries exuberants, hi deixà només redoltes nues i tots els ceps recremats, amb alguns gotims migrats i recoberts d'un crostisser de pugó que se'ls xuclava. I Obed, al llindar de sa casa, tot aclaparat i amagant el rostre amb un pany de son mantell, esgarrapava la terra, maleïa sa vellesa i rondinava enfellonit de la crueldat de Déu.
 Després, sentint parlar d'aquell nou Rabí que socorria els pobres, que treia els mals esperits i que extirpava les més aferrades rels de malaltia l'Obed, com a home instruït i que havia viatjat per la Fenícia, tot seguit pensà que Jesús seria un de tants fatillers com rodaven per Palestina ; un altre Apoloni o Rabí Bendossa, o Simeó el Subtil; un d'aquells que, àdhuc al cor de les nits més negres, consultaven els estels, per ells sempre clars i reveladors d'enigmes; un d'aquells que, amenaçant només amb una vareta, esvaïen dels ramats els malèfics mosquits dels aiguamolls d'Egipte i que, agafant amb la punta dels dits l'ombra dels arbres, l'estenien com vel protector damunt les eres a l'hora de fer la sesta. El tal Jesús de Galilea, com fatiller més modern i més entès, per tant, en màgies de major eficàcia, de segur que, pagant-lo bé, li extirparia millor que els altres el gam de les ovelles i la malura de les vinyes. Obed, doncs, expedí immediatament un nombrós estol de servents seus a Galilea perquè hi cerquessin el nou Rabí i enllepolint-lo amb promeses de diner i d'alfajes, procuressin atraure'l fins a l'Enganim de la regió d'Assachar.
 Estrenyent-se bé els cinyells de cuir, els servents emprengueren el camí de les caravanes que, vorejant el llac, s'estén fins a Damasc. Una tarda, a contraclaror d'un cel ponent més roig que una magrana madura, obiraren les resplendents congestes del pic Hermon. Un altre jorn, gaudint la fresqueta d'una matinada dolça, els relluí, davant, el Llac de Tiberiades, transparent, quiet, i més blau que el cel, tot circuit de prats florits, d'hortes gemades, de marges de pòrfit i de blanques masies, entre fruiterars i voladúries de coloms. Un pescaire que desatracava calmosament la seva barca d'una llenca de terra ombrejada de baladres, va atendre somrient els servents.— ¿El Rabí de Nazaret, dieu? Ui! Prou seria pels idus d'Ijar, quan, amb sos deixebles, va anar-se'n ja d'aquests rodals per la conca del Jordà. —
 Tots diligents, els servents s'arruaren conca avall del riu fins a trobar el gual, on, fent ampla regolfada, la corrent s'estanca immòbil i verdosa a l'ombra dels tamarells. Un home de la tribu dels Essenis, abillat de llinet blanc i amb un xai a coll, s'estava, tot peu de l'aigua, espigolant herbes remeieres. Els servents el saludaren humilment (que així acostuma a fer-ho el poble amb qui creu de cor tan net, clar i candi com les robes que duu usualment rentades en aigües vives) i li preguntaren si sabia on s'esqueia aquell nou Rabí de Galilea que predicava als Essenis caritat i que guaria els homes i els ramats. L'esseni barbotejà que el Rabí, en havent travessat l'Oasi d'Eugadi, havia tirat lla d'enllà.—¿Cap a on voleu dir lla d'enllà?—Amb el manat de floretes roges que empunyava, acabades de collir, l'esseni els signà, lla d'enllà del Jordà, la plana de Moab. Els servents golejaren el riu i endebades cercaren Jesús, recorrent poblats i masos, fins a l'enesprat turó on torrejava la farrenya ciutadella de Makaur.
 Al pou de Jacob, reposava una gran caravana que transportava a Egipte mirra, bàlsems i espècies de Gileat, i els camellers, tot pouant aigua amb galledes de pell, contaren que, escaient-se a Gandara pel darrer noviluni, un Rabí més admirable, potser, que David o que Isaïes, havia tret set dimonis del cos d'una teixidora i que, només al seu conjur, un home, degollat pel fascinerós Barrabàs, ressorgí de sa tomba, i, per sos propis peus, s'entornà a l'hort. Llavors els servents les enfilaren, plens d'esperança, pel camí dels Pelegrins fins a Gadara, ciutat d'èrtiques torres, i encara més enllà, fins a les deus de l'Amalla. Però justament aquella matinada, seguit d'una gernació que cantava brandant rams de mimosa, Jesús havia pres passatge en una barca pescadora que, a hores d'ara, deuria ja trobar-se a prop, molt a prop de Magdala. I els servents d'Obed, fondament descoratjats, tornaren a passar el Jordà pel pont de les Filles de Jacob.
 Un altre dia, amb les sandàlies ja malmeses per tan llargues caminades i ja en plena Judea Romana, van topar-se amb un faritzeu que, a cavall d'una mula, s'entornava molt encaparrat a Efraïm. Amb la major reverència s'atansaren a aquest home de la Llei, preguntant-li si casualment havia vist aquell nou Profeta de Galilea que, com un Déu, anava pel món fent miracles. El faritzeu arrugà encara més el front, i, amb veu tonitruant com de redoblant imperatiu: —¡Oh, pagans esclaus! Oh, blasfems!—clamá—¿D'on ho heu tret que, ultra Jerusalem, hi ha profetes i es fan miracles? Sols Jehovà, en son Temple és omnipotent. Galilea no pot dar sinó nicis i falsaris...
 I com els servents, veient que aixecava el puny tot remugant dístics sagrats, reculessin, l'enfurrunyat Doctor botà de la mula, i, amb codines del camí, apedregà els emissaris d'Obed, cridant: Racca! Racca! i altres anatemes rituals. Els servents ja no pararen fins a Enganim. I gran fou el desconhort d'Obed, car el bestiar se li moria, els ceps se li assecaven i, encara, radiantment com una albada, serres enllà creixia més i més, consoladora i plena de divinals promeses, la fama de Jesús de Galilea.

 A l'ensems, un centurió romà, Publius Septimus, comanava el fort que domina la vall de Cesàrea fins a la ciutat i el mar. Era Publius un home aspre, veterà de la campanya de Tiberi contra els perses, que, havent-se enriquit amb rapinyes i saqueigs durant l'alçament de Samària, posseïa mines a l'Àsia i gaudia, com a favor suprem dels déus, l'amistat de Flaccus, Legat Imperial de Síria. Amb tot, una gran dissort li rosegava aquella prosperitat tan envejable, com els verms roseguen la fruita ben sucosa. Sa única filla, per ell més cara que la vida i els béns, patia un mal misteriós i implacable que ni els esculapis, ni els màgics consultats a Sidon i a Tir, sabien definir. Esgrogueïda i trista com lluna de fossar, sens mai exhalar un ai! i somrient amb llangor al seu pare, anava decandint-se en l'alta terrassa del fort, aclofada sota un velàrium, sos negres ulls fits sempre amb enyorança en les blavors del mar de Tir, que ella, venint d'Itàlia, havia un jorn solcat en opulent galera. A voltes, un legionari, prop d'ella i d'entre els marlets estant, engegava una sageta a alguna àguila de les que creuaven majestuosament aquell cel tan lluminós. La filla de Septimus seguia un moment l'au que queia a tomballons per l'espai fins a rebatre's morta damunt les roques... i, tost, amb un sospir i encara més trista i més pàl·lida, tornava a contemplar la mar.
 Heu's aquí perquè Septimus, sentint dir a uns mercaders de Korazin que aquell Rabí admirable tenia un tan gran poder sobre els esperits que guaria els mals tenebrosos de l'ànima, destacà tot tres decúries de soldats perquè el cerquessin per Galilea i per tots els poblats de la Decàpoli, fins a la costa i fins a Ascalon. Els soldats s'enfundaren els escuts en sacs de lona, s'abelliren els elms amb rams d'olivera, i, ben tost, llurs sandàlies clavetejades ressonaren per les dures llambordes de la via romana que, de Cesàrea fins al Llac, travessava tota la Tetrarquia d'Herodes. De nit, llurs armes brillaven per les carenes a l'ondulant fulgor de les alzinades atxeres. De dia, escorcollaven els masos, els horts i fins els pallers que burxaven amb les llances. Les astorades dones, per amansir-los, s'afanyaven a oferir-los-hi bresques, figues tendres, pots de vi, que ells s'engolien d'un glop, aclofats a l'ombra dels sicomors. Així van recórrer tota la Galilea Baixa sens mai trobar d'aquell Rabí mes rastre que el que lluïa en els cors. Enujats de tant rodar inútilment i pensant que els jueus devien amagar-los el miracler per tal que els romans no se n'aprofitessin majorment, començaren d'atropellar amb fúria tota aquella pacífica regió a ells sotsmesa. A l'entrada dels ponts, detenien els pelegrins demanant a crits el Rabí i esqueixant els vels de les donzelles, i, a l'hora d'arriar les àmfores a les cisternes, envaïen els estrets carrers dels burgs i les Sinagogues, i, amb els mantins de les espases, colpejaven sacrílegament els Thebàhs, els Sants Armaris de cedre que contenien els Llibres Sagrats. En els rodals de Hebron, arrossegaven per les barbes, enfora de les grutes, els solitaris, per arrencar-los-hi el nom del desert o del palmeral on s'abscondís el Rabí, i dos mercaders fenicis, que venien de Joppe amb els paquets a coll, per mostrar-se ignorants del nom de Jesús, foren penyorats a pagar cent dracmes a cada decurió. Els terrassans i fins els feréstecs pastors d'Idumea, que proveïen d'anyells blancs el Temple, corrien a amagar-se als cataus de les muntanyes, tots esverats, tantost veien relluir per algun revolt les armes d'aquells estols furiosos. I, arraulides pels terrats, les velles s'esbullaven i arrencaven desesperades els cabells, llançant malediccions als romans i invocant la venjança d'Elies. Atropellant-ho talment tot, arribaren per fi a Ascalon ; però, com que tampoc hi trobaren Jesús, s'entornaren, resseguint la costa on la roentor d'aquells sorrals els socarrava les sandàlies.
 Un matí, a l'embocar una vall propera a Cesàrea, veieren blanquejar, en un puget, un temple dins les fosques obagues d'una tofa de llorers. Un vell de grans barbes blanques, coronat de llor i amb una túnica de color de safrà, tot afinant una cítara de tres cordes, esperava majestuosament, dalt del replà de les marbrenques graus, l'aparició del sol. Els soldats, brandant rams d'olivera d'abaix estant, preguntaren al sacerdot si coneixia el nou profeta aparegut a Galilea, aquell tan destre en fer miracles, que ressuscitava els morts i convertia l'aigua en vi. Estenent solemnement els braços per damunt de la roada verdor, el vell exclamà, immutable:
 — Oh, romans! ¿I vosaltres podeu creure que a Galilea o a Judea hi ha profetes que fan miracles? ¿Com podrà mai un bàrbar alterar l'Ordre instituït per Zeus? D'allí no en surten sinó màgics o xerraires que, amb palica vana, buiden la bossa de l'ignorant. Jamai, sens voler-ho els immortals, caurà d'un arbre un tany sec ni una sola fulla seca. De profetes ni miraclers no n'hi ha. Apolus Dèlfic és l'únic que sap el secret de les coses. —
 Lassos ja de tantes marxes i capbatuts com tornant d'una desfeta, una tarda, aquells soldats es reintegraren a la fortalesa de Cesàrea. I fou tant major el desconhort de Septimus, en quant sa filla estava agonitzant sense exhalar un ai! ni apartar l'esguard de la mar de Tir, i encara la fama del Jesús guaridor de mals de llanguiment, creixia amb més alè i virtut, mateix que aquell airet matiner que bufa de l'Hermon, i atravessant les hortes, reviscola i redreça fins les flors més decandides.

 Tot a l'ensems també, entre Enganim i Cesàrea, vivia en una cavorca o casalot pobríssim, encauat en una gorja feréstega, una mísera viuda la més malastruga de totes les dones d'Israel. L'únic fill que tenia, ja tolit de naixença, un cop arrencat de sos pits eixuts, l'hagué d'ajaure en la immunda i esparracada màrfega on de set anys ha encar gemia i plorava. Ella estava també tan malicosa, que ni es podia rentar els llençols i anava recargolant-se i rebeguent-se que ni un rabassó arrencat. La misèria es menjava mare i fill com es menjaria el rovell dues desferres llançades a camp ras. Per manca d'oli, fins ni podien encendre el gresolet d'argila roja. Al cofre pintat ja no els restaven llegums ni fruites seques. L'eixut de l'estiu els havia mort la cabra i la figuera de l'hortet. Per tan lluny com eren del poble, mai no els duien pa ni mel. I sols d'herbes arrapades a les penyes, cuites amb sal, podien aquells fills de Déu nodrir-se en la Terra Escollida, on fins les aus de rapinya tenien aliment sobrer.
 Un dia, al casalot hi entrà un captaire, donà a l'afligida mare la meitat de la capta feta, i, assegut al pedrís de la llar per a examinar-se les esgarrinxades de les cames, li parlà de la gran esperança dels pobres, d'aquell Rabí aparegut a Galilea, que d'un pa en feia néixer set dins del mateix paner, que es dalia pels infants, eixugava tots els plors i prometia a tots els desvalguts un Regne més lluminós, més abundós i opulent que la Cort de Salomó. La dona se l'escoltava amb uns ulls plens de fretura. — ¿I aqueix Rabí amorosívol, esperança del pobre, on s'escau? — El captaire sospirà. — Oh, el Rabí amorosívol! ¡no són pas pocs els afligits que l'invoquen! Sa fama s'estén per tota la Judea com el sol que daura fins els murs més rònecs i s'hi esplaia; però la resplendor de son rostre només la veuen els sortats que, per llur fe, en són ben dignes. El potentat Obed féu recórrer tota la Galilea a sos servents perquè, amb opulents promeses, aconseguissin atraure Jesús fins a Enganim; Septimus, l'omnipotent, trameté sos soldats, de les serres a la platja, per a percassar Jesús i fer-se'l seguir a la força fins a Cesàrea. Prodigant consols arreu per aquells indrets, ell va topar-se amb els servents d'Obed, primerament; amb els legionaris de Septimus, més tard, i, malgrat això, els uns i els altres van haver d'entornar-se'n decebuts i amb les sandàlies malmeses, sens mai haver pogut descobrir dins de quin bosc, de quina ciutat o cova, o dins de quin palau, Jesús se'ls abscondia. —
 Queia la tarda. El captaire prengué altre cop sa vara, i, escalant el ribast, s'allunyà per un corriol vorejat d'arços i penyes. La mare s'entornà a son recó encar més desesperançada i trista. Llavors, el nen, amb un saluet més feble que el frec d'una ala, pregà a sa mare que anés a cercar-li aquell Rabí que, rics o pobríssims, tant d'amor duia als infants i que sabia guarir fins els mals més inguaribles.
 — Ai, fill meu! ¿com vols tu que jo et deixi i vagi a perdre'm per aquells camins tot cercant el Rabí de Galilea? Obed, que és tan ric i té tants servents, el va fer cercar endebades per camps i ciutats des de Korazin a la regió de Moab. Septimus, que tot ho pot, endebades expedí igualment ses decúries des de Hebron a la costa. ¿Com vols que t'abandoni? Jesús és lluny, molt lluny, i el nostre mal no es mou d'aquí, d'entre aquestes parets on ens té presos. I encara que el trobés, ¿com convèncer un Rabí tan sol·licitat pels acabalats i poderosos que el sospiren, a que abandoni els poblats i davalli fins a aquest escanyall tan bròfec per a guarir un pobric com tu, sepultat en un jaç tan miserable? —
 Però, escorrent-se-li per la demacrada cara dues grosses llàgrimes, el pobrissó botzinà:
 — ¡ Oh, mareta meva, estimant tant els nens, mare!... Jesús no em menysprearia a mi, que estic tan decandit, que tinc un mal tan terrible i que desitjo tant guarir...—
 I la mare, sanglotant:
 —¿Pero, fill meu — repetí — com puc deixar-te? Els camins de Galilea són llargs i la pietat dels homes curta. Ranquejant i tan esparracada i sutza, fins els cans sortirien a escometre'm. Ningú m'escoltaria, ningú voldria dir-me on és Jesús... I, fillet, qui sap si ja és mort? Ni els rics, ni els forts han pogut trobar-lo. Enviat del cel, se'ns el pot haver endut ja. Més val que ho ignorem, car amb Jesús hauria volat per sempre el consol dels afligits. —
 Llavors, traient d'entre els llardosos llençols les seves mans tremolenques, el nen insistí, somicant:
 —Mare, mareta meva, porteu-me el bon Jesús.
 I tot seguit, badant a pleret la porta, Jesús, tot somrient, digué al pobric:
 — Ja em tens aquí. —