La mort de Balzac

De Viquitexts
(S'ha redirigit des de: Traduccions selectes/La mort de Balzac)
Salta a la navegació Salta a la cerca
La mort de Balzac

de
Victor Hugo

Forma part de Traduccions selectes d'Oller, edició de 1921.


LA MORT DE BALZAC


 El 18 d'agost de 1850, la meva dona, que aquella tarda havia anat a veure la de Balzac, va dir-me que aquest s'estava morint. Hi vaig córrer.
 A Balzac feia divuit mesos que se li hipertrofiava el cor. Després de la revolució de febrer, se n'havia anat a Rússia i allí es casà. Poc abans d'anar-se'n, un dia ens vam trobar al boulevard; ja es planyia i tenia la respiració enfarfegada. Pel maig de 1850, ja tornava emmullerat i ric, però molt empitjorat. Tenia les cames inflades. Quatre metges l'auscultaren, i un d'ells, M. Louis, el 6 de juliol, ja em deia que no li dava ni sis setmanes de vida. Patia del mateix mal que Frederic Soulié.
 El 18 d'agost, jo tenia a dinar el meu oncle, el general Lluís Hugo. A l'aixecar-nos de taula, vaig deixar-lo, i, agafant un cotxe, em vaig fer portar a l'Avinguda Fortunée, núm. 14, districte Beaujon. Era on vivia Balzac d'ençà que, havent comprat uns anexos baixos, que restaven encara en peu de l'enderrocat palau Beaujon, ell s'hi havia instal·lat, amoblant-los magníficament i convertint-los en un bell hotelet que tenia gran portal a l'Avinguda Fortunée, però, per jardí, només un clos llargarut i estret amb uns quants erols de flors.
 Vaig trucar. Feia un clar de lluna lleganyós. No passava una ànima. Veient que no venien, vaig tornar a trucar. Llavors, una minyona, que duia una espelma encesa, obrí, i, tota plorosa, va preguntar-me qui era.
 Vaig dir-li el meu nom i em conduí fins a la sala. Damunt la cònsola frontera a la xemeneia, excel·lia un gran bust de Balzac, esculpit en marbre per Davit, i sobre una rica taula ovalada, que ocupava el centre, i que, per potes, tenia sis estatuetes daurades molt elegants, hi cremava una espelma.
 Comparegué una altra criada, i, també ploricant, va dir-me: — Està agonitzant. La senyora s'ha hagut de retirar. Els metges ja ahir es van acomiadar. Té una llaga a la cama esquerra i se li ha gangrenat. Els doctors no han sabut evitar-ho. Diuen que l'hidropesia del senyor és una hidropesia llardosa, una infiltració (són paraules d'ells) en què la pell i la carn formen com un greix que és inútil punxar. Farà cosa d'un mes que, anant-se'n al llit, el senyor ensopegà amb un moble artisat, se li trencà la pell, i, per allí, se li vessà tota l'aigua del cos. Al veure-ho, els metges sentiren com una revelació. — Ah! — exclamaren. I dient-se: — Imitem la naturalesa —, M. Roux li va fer una punció. Però, totseguit, aparegué un abscés. I ahir, al desembenar-li, veieren que la llaga, en comptes de supurar, estava eixuta, molt roja i ardent. — Està perdut — van exclamar, llavors. I ja no els hem vist més la cara. N'hem cridat quatre o cinc més, inútilment. Tots han dit que no hi ha remei per ell. Va passar una nit horrible. Aquest matí, a les nou, ja no parlava. La senyora ha cridat un sacerdot; ha vingut i ha extremunciat el senyor. Aquest ha dat senyals d'adonar-se'n, i, al cap d'una hora, encara ha apretat la mà a la seva germana casada amb M. de Surville. Però de les onze ençà, el rogall no el deixa i ja no hi veu. No arribarà pas a demà. Si vostè ho vol cridaré a M. de Surville, que encara és allí. —
 La criada em deixa sol per uns moments. La claror de la bugia gairebé ni em permetia veure l'esplèndid parament d'aquella sala, les precioses pintures de Porbus i de Holbein que adornaven les parets. El gran bust de marbre blanquejava en la penombra com un espectre de l'home que allà prop estava finant. Tota la casa pudia a mort.
 Entrà de Surville i em confirmà tot el relat de la criada. Vaig insinuar-li el desig de veure a Balzac.
 Vam enfilar un corredor; acabat, una escala catifada de roig, tota ornada d'objectes artístics: vasos, estatuetes, pintures, quadrets d'esmalt, i, finalment, un altre passadís, al fons del qual hi havia una porta oberta per la qual se sentia un ranell sinistre. Érem a la cambra de Balzac. Al mig d'ella, un llit de xicranda, que, als peus i al cap, tenia travesses i corretges d'un aparell de suspensió destinat a moure el malalt. La testa de Balzac pesava sobre un munt de coixins blancs i d'altres de domàs roig, trets del canapè del mateix dormitori. Tenia la faç, de tan amoratada, negrosa, decantada a la dreta, la barba crescuda, el cabell gris i curt, els ulls oberts i fits. Vist de perfil, em recordava l'emperador.
 A una i altra espona romanien drets sos vetlladors: una infermera vella i un criat. Damunt de certa taula apartada del capçal, flamejava una bugia i una altra en la calaixera de prop de la porta. Sobre la tauleta de nit, refulgia un got d'argent. I aquells guardians, home i dona, no badaven boca, com esgarrifats de sentir aquell rogall tan sorollós.
 La bugia de darrera el capçal m'il·luminava perfectament el retrat d'un jove fresc i somrient, penjat prop de la xemeneia.
 Del llit s'exhalava un tuf insuportable. Aixeco la gira per a tocar la mà de Balzac. La té amarada de suor. Li apreto. Com si tal cosa!
 En aquesta mateixa habitació m'havia rebut ell, un mes abans. Estava alegre, ple d'esperances, segur de guarir, àdhuc va ensenyar-me la seva inflor tot bromejant. Vam enraonar molt i fins disputar de política, reprovant ell la meva demagogia, amb la qual, com a bon legitimista, no podia transigir. — ¿Com, — va dir-me — com heu sabut refusar tan frescament el títol de par, que, després del de rei de França, és el millor del món? — I, girant la conversa: — ¿Heu vist ja lo que he comprat del de Beaujon? No en tinc el jardí, és cert però si la seva tribuna de l'esglesieta anexa. Allà, a l'escala, hi ha una porteta que hi dóna. Només amb un tomb de clau, ja sóc a missa. Més m'estimo aqueixa tribuna que el jardí. — A l'anar-me'n, va acompanyar-me fins a l'escala caminant penosament, va ensenyar-me aquella porteta i va dir a la seva senyora: — Sobretot, que vegi les pintures que tinc. —
 L'infermera va dir-me : — Al trencar el dia es morirà —.
 Vaig sortir d'allí enduent-me'n gravada al cervell la imatge d'aquella faç hipocràtica, i travessant la sala, vaig tornar a veure el bust immòbil, impassible, arrogant que allí vagament blanquejava, i vaig comparar la mort amb la immortalitat.
 Un cop a casa (era diumenge) vaig trobar que m'hi esperaven diverses persones, entre altres, Riza-Bey, l'encarregat de Negocis de Turquia; En Navarrete, poeta espanyol, i el comte Arrivabene, exilat italià. Vaig dir-los que Europa anava a perdre un gran cap.
 Morí aquella mateixa nit. Tenia cinquanta un anys.

------


 No l'enterraren fins dimecres.
 Abans, fou exposat de cos present a la capella Beaujon, passant-lo per aquella porteta la clau de la qual havia ell preferit als jardins paradisíacs de l'Intendent general.
 Giraud, el mateix dia de la mort, va retratar-lo. Li volien emmotllar la cara, però es va descompondre tan aviat, que en desistiren. Els emmotlladors, al arribar l'endemà al matí, van trobar-li ja el nas tot torçat cap a la galta. Llavors, el ficaren dintre un taüt de roure folrat de plom.
 Li celebraren exèquies a Sant Felip del Roule. Durant elles, jo recordava que ma segona filla fou batejada allí mateix i que jo no hi havia tornat a entrar. En els nostres records, la mort i la naixença s'encadenen.
 Baroche, ministre de l'Interior, assistí a la cerimònia. A l'església, sèiem de costat i com que, de tant en tant, em dirigia la paraula, un cop va dir-me: — Era un home distingit. — Un geni — vaig replicar jo.
 L'enterrament travessà París, anant pels boulevards fins al Pare Lachaise. De l'església a allí no parà de ploviscar. Era un dia d'aquells que sembla que el cel plori.
 Vam fer tot el trajecte a peu. Jo anava a la dreta de la testera sostenint un dels cordons del fèretre. L'Alexandre Dumas a l'esquerra.
 Per arribar a la sepultura, que era al cim del puig, haguérem de fer-ho entre una gentada immensa i per una costa tan estreta i recta, que els cavalls es veien amb feines per arrossegar el cotxe que els reculava. De sobte, vaig trobar-me entre les rodes i un panteó, en perill d'ésser esclafat. Sort que dos espectadors, allí enfilats, m'hissaren a pes de braços.
 Per fi, arriaren el taüt dins la fossana, veïna de les de Carles Nodier i Casimir Delavigne. El sacerdot resà la darrera absolta i jo vaig pronunciar quatre paraules. Mentre parlava, el sol anava colgant-se. Tot París se m'apareixia al lluny, esplèndidament arrebolat per la posta. A mos peus, es feien esllavissades fossa endins, i, de tant en tant, els barrabums d'aqueixa terra al topar amb el taüt m'interrompien.