Tratat de adages y refranys valencians/Prefació

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Tratat de adages y refranys valencians, y practica pera escriure ab perfecció la lengua valenciana
Carlos Ros i Hebrera
Prefació
Tratat




PREFACIÓ.


E
N lo passat any de 1732. donì a la Prempsa una Practica de Orthographìa Castellana, y Valenciana, y com nostra Lengua ès tan dificil de escriure, huì en dia, per estàr arrimada, y no usarse, determinì tambè donar à la llum publica aquest altre brèu Tratat de Adages, y Refranys Valencians, aixi pera mes practica de nostre Idioma, con per ser mòlt profitòs al comù, en cada Terra, estìen los Adages, y Refranys impressos ab sòn Lenguatge; perque Adage, ò Refrany, no es altra cosa, que una sentencia, que corre en boca de tots: una llum de la veritat manifesta, que tot lo Mon coneix ser aixì; puix son reliquies de la antiga Phylosophìa; y en ells se llogren dos coses mòlt lloables: la una, dependre à llegir, y escriure bè la Lengua: laltra, que tota la gent, que no ès estudiosa, tè en eixes doctrines sentencioses, una rahò, que conclou, y desenganya, pera poder reptar, ò corregir los pares als fills, y els majors als menors; de modo quels fà obrir los ulls, y sels imprimìx en la memoria, passant de uns à altres; y aixì serà aquest Tratat de mòlt profit, y utilitat.

2 Avènt tan de proposit tractat, en ma citada Practica, sobre la mescla de les Orthogrpahìes, que admitixch, per causa de la costùm; puix no sent aixì (com ho narra extensament la Prefaciò de ma Practica) ningù ab sa opiniò eixirà en bè, perque per rigorosa, una de les tres que allì suponch, no es pot seguir, ni això te remey per camì algù, asi jà no es menester detindrem en eixe punt; sols tocarè en esta Prefaciò mòltes altres circunstancies, conduènts à nostra Lengua, y algunes curiositat, quem deixì en ma Obra Orthographica, pera millor llegirla, y entendrela.

3 La matjor dificultat que tè pera escriure nostra Lengua, consistix en aquestes cinch lletres ç, s, p, b, v; y en estes dos b, p, mes, perquels Valencians tenìm una articulaciò de ap, y op, que mòltes voltes ha de ser la p, b, y en lo pronunciar no ho distinguim; com esta ç, y la s sia en final, ò no, es nostre natural pronunciar les dos del mateix modo, que la s; motìu per lo que encara que una dicciò acabe en ç, y altra en s, no impedix pera la consonancia en la Poesìa Valenciana; perque la c es pera guardar la etymologìa, la recta regla de bè escriure, o pera donar à entendre li correspon á aquella dicciò, en la llengua Castellana, z, ò c; y els Valencians estes lletres c, ç, s, les pronunciàm naturalment com si cascuna fora s. La z entre els noms peregrins, y propis, que pera les veus nostres no usàm de ella, tambè la pronunciàm com à s; puix en distinguir eixes quatre lletres, jamès nos hem mirat, ço es la organiçaciò, mes sì al escriure; en la b, y v, à mòltes diccions, tampoch sens coneix distinciò al pronunciar, mes sì al escriure.

4 En lo primer Diccionari dels dos, que hià al ultim de aquest Tratat, sencontra lo del numero antecedènt, tan extèns, y clar, que basta, y sobra, puix jà trobarà el Lector lo dficultòs, fet facil. Pera la Poesìa Valenciana, està el colp de la dificultad sobre els acentos grave, y agùt, que per no averlos entès mòlts, han faltat à la consonancia, ò assonancia, que es propia de aqueixa Art; y aixì en lo segon Diccionari està ben clar, y copiòs dit punt; puix si el Lector se fa carrech, y reflecta sobre el treball, que tinch possat en aver format dits dos Diccionaris, y de lo sutìl que es lo segon, ha de coneixer entench, ab molta practica, nostre Idioma; perque es lo cert, aço dels acentos grave, y agùt, es lo mes delicat, y hon consistix lo dialectos de nostra Lengua. La explicaciò dels acentos ben extensa, y curiosament se troba en la Practica, cap. 6 nn. 21. 22. 23. 24. 25 y 26. hon remitixch al curiòs, que la vulla veure.

5 Que la ç, ni s finals, no impedixen à la consonancia en la Poesìa Valenciana, com he dit al n. 3. sènt aixì, que no fèm distincciò al pronunciar natural nostre, no tè que causarli al lector novetat, perque jà es costùm de tota la vida, que en mòltes coses va la prolaciò per un camì, y la orthographìa per altre, per conservar etymologìa, ò aqel dret de ùs, y practica, que fan Ley; com se veu en la Poesìa Castellana, en estos consonants, y altres: quexa, lenteja: dexe, semeje: coxo, ojo: dixe, colige, &c. Y açò per quina causa es? La rahò, que yo alcance, y em pareix bastant, ès: perque estes lletres g, j, x, sòn guturals, y en la llengua Castellana sarticulen de un modo: puix lo mateix passa, entre els Valencians, en la ç, y s, finals, per pronunciar les dos com à s, y no deixar la etymologìa de la dicciò, que fins hui la conserva; que en aquelles, que la ha perduda, jà no es facil restaurarla.

6 Pera saber en nostre Idioma, quant se ha de usar del article el, ò lo, es en aquest modo: si la paraula, ò dicciò, acaba en vocal, comença tambè el article, ò pronom, en vocal, y diu el, en lloch de lo; mes si finaliça la dicciò antecedent en lletra consonant, dièm llavors lo, y no el; corrent la mateixa norma en lo plural. Eixemples: Porta el mentjar asì. Altre: Jà he portat lo mentjar. Y el usar en nostra Lengua de el, per lo, no es à altre fi, que pera embeure la Synalepha, que en lo cas referit se comèt. Après de punt final, ò al principi de qualsevol escrit, sempre dièm lo, y no el, aixi: Lo Mon està plè de enganys. Lo mateix modo de regirse hià sobre el usar de me per em: nos per ens: ne per en: se per es: y te per et. Y segons lo expressat se trobarà asi ara practicat, en esta tercera impressiò, jà que en la primera no es guardà esta regla rigorosa. Totes aquestes circunstancies referides, al vers no comprènen, puix alli es pot, per causa de allargar una sylaba, trocarho, ques llicencia Poetica. Encara hià mes circunstancies, y curiositats, que tocar asi, pera quant se llegiràn escrits de nostra Llengua, antichs, y sòn: que començant lo vocable per en, ò em, sescrivía sens la e, com: mpressa, ncenall, &c. y el vocable, que iniciava per es, tenía lo mateix, aixi: Sglesia, scriure, scriptori, scull, &c. y asi yo no use de aço (si sols quant ajunte les diccions monosylabes, ab les polysilabes, pera suplir la synalepha) mes ho vull explicar, pera que tot ho entenga el Lector. La dicciò ne, significa a vegades en nostra llengua Valenciana, no, altres voltes, ni, y en mòltes ocasions la possàm solament pera ornar la oracio, sens que signifique cosa alguna. La l, sola en principi de diccio, en los escrits antichs, te pronunciaciò de dos, y ellèa, mes yo no use asi de aixo, si sols quant es mayuscula, y no en los vocables de minuscula. La Synalepha lleva una vocal en la Orthographia de mòlts vocables, com en aquestos Lestìu, per lo Estìu; Dorient, per de Orient; Despanya, per de Espanya, &c. escrivint la lletra del monosylabo, que se li ajunta al nom propi, mayuscula, del modo ques llig asi.

7 De un llibre intitulat: Refranys, y modo de parlar Castellans ab Latins, compost per lo Licenciado Geroni Martì Caro, y Cejudo, Mestre de Latinitat, y Eloquencia en la Villa de Valldepeñes de Calatrava, sa Patria, imprès en Madrid, any 1675. he Valencianat mòlts destos Adages, y Refranys. Dels Refranys, ò Proverbis en romanç, que glosà el Comanador Hernan Nuñez, Professor eminentissim de Rhetorica, y Grech en Salamanca, any 1576. del Galatheo Christià de Joan Blasco y Sanchez imprès en Zaragoza, any 1698. hiá sentencies espirituals, à modo de jaculatories. Tambè dels quatrecents Aphorismes Catalans del Doctor Joan Carlos Amàt, impressos en Barcelona, any 1718. ne tinch mes de la mitad acomodats à nostre modo Valencià. Y aixìmateix mòlts dichos comuns he possat, (augmentantho de tot) que no poden danyar, pera que ni hatja mes en esta tercera impressiò.

8 Estes diccions, y altres semejants: mascara, jesmil, bisarro, bisarrìa, mesclar, tisne, &c. que ab alguna mudança, usa de elles la llengua Castellana, sòn en ella z z lo que en la nostra s s; mes si vinguès lo càs de fer alguna obra Poetica, ò raonament en prosa, que haguès de ser tot sancèr Castellà, y Valencià, com se pot ordenar, llavors deuen ser ls z z s s, per ser preheminencia, que mereix pera dit cas nostre Idioma, y els Valencians jamès usàm de la z en nostra Lengua, sino en sòn lloc, de la ç, ò s. Eixemple en prosa, tot sancèr Valencià, y Castellà: Es tan dificil la Orthographia, y en tanta manera costosa de ceñirla, que quiçà nunca estarà medida à una, sino variada, ò mesclada, y en la practica de la referida manera passa, y passarà. Tota aquesta prosa es rigorosament Castellana, y Valenciana, que sens mudar cosa alguna à la lligenda pot servir pera les dos Lengues. Eixemple en vers ab este

SONETO.

Una fabrica la de este Soneto
ès en tanta manera de costosa,
de ardua, critica, y dificultosa,
nunca escrita, ni oida de Epiteto:
Esta idea contraria de assueto,
à la vista dificil, y costosa,
al numen serà facil, no penosa,
si entra en practica ella de Alphabeto.
No sabrè yo si và la encadenada
de la regla, en rigor a la ceñida,
ni si està alguna phrase mal formada,
ni si apunta la Musa desmedida;
sè que en aqueste Soneto ha de passar
quanta falta es possible de encontrar.


9 Aquest Soneto tenia yo mòlt ha treballat, quel fiu, no mes, per probar com eixirìa, puix es ben dificultòs, y encara que jabacanet, pera possarlo asi hon està, fiu compte que aço es un eixemplar; y com jà el tenia compost, per no entretindrem, lestampì aixì com ès; puix pera mirarse à un espill, no es forçòs sia el vidre crystalì de allò mes floretjat, basta ques divisse la cara, encara que estiga ell manchat: y aixì poch li fà no sia el Soneto conceptuòs, de lo millor, ques compon, puix pera eixemplar basta, y jà es donar camì pera quen facen altres ab mes facilitat, puix à mi ma estàt dificultòs, per no averne vist altre, ni tan ordinariet, com ell.

10 No perque nostra llengua Valenciana està hui en dia arrimada arrimada, puix apenes se escriu en ella cosa alguna, han de pensar, ques roin; perque entre les entranyes de la terra, sol aver minèrs de or amagats, y quant se descobrin, troben alli aquells tesors, que valen lo mateix, y sestimen com si no haguèren estat sepultats: aixì nostra Lengua tostem que la traèm à llum, se coneixen los quilats de sòn valor.

11 La escusa, que fins hui han tengut mòlts pera no llegir bè, ni escriure nostre Idioma, de que no està en ùs, ni Ortographia Valenciana tenìen, nols valdrà ara; puix entre el llibret de ma Practica, y este dels Refranys, y Adages, ab los dos Diccionaris de noms, questàn al ultim daquest Tratadet, se encontrarà quanta dificultat se puixa oferir ben declarada, que à ocasiò de ser yo tan amant de nostra Lengua, y aver possàt en ella tanta aplicaciò, he pogut tocar, y descobrir lo mes dificil, y precìs, que he conegut necessari.

12 Encara quen aquest Tratat, no use aquelles veus, y termens antichs, que podria, no per ço deixa de ser tot Valencià ben fi, puix en una Lengua, com al dialectos della, que per rahó de Art se li dèu, ni als punts principals se falte, poch li fa dalgunes veus se mude, ò millore. Les dos llengues Castellana, y Valenciana, tenen algun parentesch, ques vè per la llengua Latina, y encara que la nostra mòlts anys ha questà arrimada, no per ço va de cap à cayguda, que solen dir, puix tant com sa parenta, y veìna, la Castellana ha alçàt lo cap, y sa fet polida, (pera qui entèn lo que es la cultura de una Lengua) li ha servit tambè à la Valenciana, per adquirir dret en aquelles vèus millorades preses de la llengua Latina.

13 De mòltes vèus antigues (com jà he dit en lo numero antecedent) no use, perque alguns se quedarìen sens entendreles, mes tots los fonaments quen ma Practica duch, y asi tambè, en quant al escriure, sòn sens innovar cosa alguna de lo quels Inventors de la Art Orthographica, y bons Diccionaris amostren, perque qui fuig de lo antich (en quant als fonaments de les Arts) saparta de la rahò. Una excellencia he observat yo als Doctes de Valencia, digna de tota lloaciò, (parle en materia de Orthographìa) y ès conservada sempre per la costùm, sens alterarla, ni volerse detindre may en menudencies; puix à una Lengua, com no se li falte als punts principals, (ja ho tinch dit) en brocètes no hià necessitat de pararse; puix diuen los Sabis; Aquila non capit muscas. Y mes he oit à persones entèses, que alguns, per volerse acreditar de Doctes, han intentat pervertir algunes Arts, en critiquees mal fonamentades, mes com allo à està fuigint de les regles, y preceptes quels Inventors, y Comù possaren, no es diuen adelantaments, sino corrupteles; perque la cosa no và fundada en doctrina, si tan sols en la rahò seca de aixì empareix, no val, ni aprofita, ans bè sacrediten de ridiculs singulars, los qui aixì parlen; mes pera els tals tambè hià un Adage, que diu: Contra el comù no guanyaràs tu.

14 Infinites sòn les rahons ques poden donar pera defendre la costùm del escriure, com ne tinch mòltes alegades en ma Practica, y pera mes satisfacciò als Novators de la Orthographìa, tocarè ara asi un puntèt del cas. A ocasiò de aver registrat tants escrits de nostra Lengua, antichs, he trobat una dificultat en dos paraules de un verb, que per causa de ser costùm, ùs, y practica, ho seguixch, sens innovar, sent aixì, que podia mòlt bè, y fundat en la rahò forta de etymologìa: mes com la costùm, casi en tot, dèu ser primer, nom atrevixch. Sòn, dons, les paraules fes, y fas, que venen del verb facio', Latì, y la demès conjugaciò jà va en ç de rasguèt, ò sens ell, com: faça, faces, feces, feço, facen, &c. puix ab gran fonament podia yo entrar à alegrar, que fes, y fas, se devìen escriure en ç de rasguèt tambè, per vindre del verb facio, y no vull innovarho, sinos seguirho aixì per costùm, y que passe, per ser punt gich. Ara considere el Lector ab reflexció, els qui altèren la costum, sens mes rahò ni força, que per volerho ells, quant mal fundats van en semetjants critiquees sophystiques.

15 No dubte aurà mòlts Zoylos, que per embetja, ò per mocègar, censurarà aquest Tratat (puix en totes Obres fan lo mateix) y als tals los vull advertir, se facen carrech del treball, y desvels que costa qualsevol Obra, que sa de donar al publich, sino quen traguen, y ho sabràn, que no faltarà qui els mocègue tambè (y ab rahò) les sues Obres; y aixì atenguen à aquell Adage, que diu: Mirat à tu, y no diràs mal de ningù. Puix per no ferse de mal voler, ni descubrir sa impericia, conserven lo Refrany, de Calla tu, y callarè yo. Sutjectant tot lo referit al sentir del perit en esta materia, y suplicantli al Lector perdone les faltes, y erros de ma ignorancia. VALE.










En lo llibre intitulat: Galatheu Christià, Moral, y Sagrat, quel tinch citat al n.7. desta Prefaciò, compost per lo Licenciado Joan Blasco y Sanchez, Prebere, y Notari Apostolich, imprès en Zaragoza, any 1698. hià al ultim dell una Decima, en Castellà, quem pareguè mòlt del cas traduirla en Valencià, pera possarla en aquest Tratat de Refranys, y Adages.


DECIMA.

G
Uarda de asì els bons concells,

anima, si al Cel aspìres;
dels eixemples, que bons mires,
aprofita el millor dells:
los resabis deixa vèlls,
en que ton afecte es vicia,
ferm aborrìx la malicia,
ques la suma fealdat,
ama à Déu per sa bondat,
y tèm mòlt de sa Justicia.