Obres de Q. Horaci/Odes - Llibre primer

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

LLIBRE PRIMER


Oda I

A Mecenes

D'avis reis descendent, oh Mecenes,
mon refugi i dolcíssim honor,
aimen uns de remoure amb son carro
lleugeríssim la Olímpica pols;

i si poden amb fèrvides rodes
de la meta l'obstacle evitar,
fins als Déus noble palma els aixeca,
de la terra senyors i del mar.

Goja aquest, si la turba voluble
dels romans cavallers l'enalteix,
i aquell altre, si avar engranera
tot quant Líbia de blat produeix.
 
Les riqueses d'Àtal, a qui llaura
de sos pares les terres content,
no faran que la mar procel·losa
solqui, tímid, amb xípric vaixell.

Mercader, qui, al bullir la tempesta,
de ses terres anyora la pau,
refà aprés sos malmesos navilis,
per tornar altra volta a sos guanys.

Hi ha qui passa buidant les ampolles
de vi ranci, les hores del jorn,
estirat sota l'ombra dels sàlzers
o al fresquívol voltant d'una font.

A molts plauen els sons de les trompes
i claríns, i els marçals campaments,
i les guerres, que són per les mares
font perenne de plors i turments.

De sa esposa oblidant les tendreses
sots cel fred el cacaire roman,
si han vist sos cans fidels una cerva
o ses trampes si espatlla el sanglar.

A mi l'eura, corona dels savis,
ja em barreja amb els Déus; i el fresc bosc
i els lleus chors de les ninfes i sàtirs
em separen del vulgue envejós,

si m'atorguen Euterpe sa flauta
i Polímnia la lira d'Alceu.
I si tu entre els vats lírics en comptes
tocaré amb front sublim els estels.

Oda II

A August

Ja a la terra prou neus i pedra dura
Déu envià; i llençant amb braç irat
sobre els temples sos llamps des de l'altura
 féu trémer la ciutat.

Temé la gent de Pirra horroritzada
no tornés altra volta el segle greu,
en que els alts munts a tota sa ramada
 portà a veure Proteu;

i el peix s'ajocà en l'olm de l'alta serra,
on niu feia el colom anyoradís,
i nadà en mar estés sobre la terra
 l'isart espantadís.

Torcent violent l'oneig de roja escuma
que rebat contra Roma l'etrusc mar
es veié el Tíbre els monuments de Numa
 i Vesta amenaçar.

Mentres que, emmullerat, d'Ilia sa esposa
es vanta de venjar l'excessiu dol,
salta del marge esquerre la resclosa,
 per més que el cel no ho vol.

Clio dirà a la joventut minvada
que esgrimiren amb fúria els ciutadans
l'espasa, contra els perses destinada,
 romans contra romans.

En sa imminent ruïna i manifesta,
¿a quin Déu Roma aixecarà son plor?
Com santes verges pregaran a Vesta,
 si dúu l'agravi al cor?

A qui l'encàrrec donarà l'Altíssim
d'expià el crim? A nostres precs atent,
augur Apol, vina amb boirim blanquíssim
 cobrint ta espatlla ardent.

Oh tu, si et plau, simpàtica Ericina,
a qui amors i jocs volten; oh tu, Autor,
si el dol de ta nissaga i néts inclina
 a pietat ton cor.

Deixa el joc de la guerra interminable
tu a qui plauen escuts i armeig brillant,
i dels maures el rostre formidable
 contra enemics lluitant.

Oh tu, alat fill de Maia, qui en la terra
prens la faisó d'un jove lluitador,
tu qui vols que t'aclamin en la guerra
 de Cèsar venjador,

tard torna al cel, i cura com fins ara
de Roma per llarg temps; ni aura suau
ofès de nostres vicis t'alci encara
 dels Déus cap al palau.

Prefereix aquí els triomfes, i que'l poble
t'aclami pare i príncep dels romans,
ni deixis que equitegi el persa innoble
 impúnit com abans.


Oda III

A la nau en que Virgili anava a Atenes

 Així diva Citeres,
així els germans d'Helena, estels formosos,
 i el Déu dels vents et guiin,
encadenat tot altre, sinó el Cèfir,
 oh nau, qui de Virgili
ens deus el ric depòsit; als fins d'Àtica
 que'l duguis sà i bo et prego
i guardis la mitat de la meva ànima.
 Brau pit, més dur que'l bronze,
tenia que el primer al crudel pèlag
 confià la fràgil fusta,
sens témer del vent d'Àfrica les ires


 bregant amb tramuntana,
ni el ploreig de les Hiades, ni la fúria
 del Not, qui del mar àrbitre
major, remou les ones o les calma.
 ¿Quin grau de mort va témer
qui amb ulls aixuts va veure els nadants monstres,
 i la mar revinclada,
i els infames esculls acroceràunics?
 En va Déu prudentíssim
la mar insociable de les terres
 va separar, si impies
naus salten les margeres prohibides.
 A malfetes vedades
l'home, qui a tot s'arrisca, cec s'espenya.
 Brau Prometeu el cèlic
foc entrega als mortals amb frau impia ;
 però aqueix furt sacríleg
al món portà mil danys, mil amargures
 i nous eixams de febres,
que dels mortals la vida, abans llarguíssima,
 fatalment escursaren.
Per la buidor dels aires volà Dèdal
 amb plomes manllevades
i d'Aqueront l'imperi invadí Alcides.
 ¿Què no intenten els homes?
Necis fins contra el cel gosem alçar-nos
 ni nostres crims consenten
que Júpiter irat son braç desarmi.

Oda IV

A Sextí

D'hivern l'aspror allunya la dolça primavera
i al mar les seques naus tornen les màquines;
ja el llaurador no busca sa llar, ni els bèns sa pleta
ni blanquegen els camps per les gelades.

Ja, en apuntant la lluna, sos chors Citeres guia,
i amb les ninfes les gràcies candoroses
dansen, mentres dels Cíclops les negres oficines
ardent Vulcà va omplint de flames rojes.

Cenyim, doncs, que ara és hora, la testa amb verda murtra
i amb flors que dúu la terra fecondada,
i ara immolem a Faune del bosc en la espessura,
a son gust, un cabrit o una primala.

Amb igual peu les torres dels reis, que les barraques
dels pobrissons la pal.lida mort petja.
Si és curt el viure, oh Sextí, ¿a què llarga esperança?
Prompte t'oprimirà la nit eterna

i els fabulosos manes, i l'orc, on des que hi baixis
ni rei del vi seràs, ni podràs veure
a Lícides bellíssim, per qui els minyons s'inflamen
ara, i després s'inflamaran donzelles.

Oda V

A Pirra

¿Quin gràcil jovincel en munts de roses
i tot xopat d'essències odoroses,
 sota dosser florit
 t'estreny, Pirra, a son pit?
Per qui trenes modesta i encisera
ta rossa cabellera?
¡Quants cops, ai, plorarà ta fe perjura
i el canvi de sa ditxa en desventura,
 i admirarà esglaiat
 per negra tempestat
 la mar enfurismada,
qui ara et frueix crèdulament daurada
 i veure't sempre espera
 fidel i riallera,
ignorant que sovint l'aura és traidora!
¡Ai de qui de tes gràcies s'enamora!
 Ja el retaule penjat
del poderós Neptú al temple sagrat
indica que, en record de la tormenta,
oferí al Déu la xopa vestimenta.

Oda VI

A Agrippa

Varus, l'èmul d'Homer, tes altes glòries,
oh Agrippa, cantarà; i en llurs combats
de terra i mar les ínclites victòries
dels exèrcits romans per tu guiats.

Ma musa humil cantar tals fets no gosa,
ni del Peleu l'empedreït rancor,
ni la casa de Pèlop horrorosa,
ni el navegueix d'Ulisses temptador.

Fóra en va tot esforç. Ma ruborosa
musa, si a voltes canta tendrament,
per a lloar a Octavi es veu confosa,
per a dir tos esplets no té ardiment.

¿Quí de Març, tot cobert amb sa armadura,
qui de Merió ennegrit de pols troià,
qui del fill de Tideu, fet en bravura
un Déu per Pàl.las, dignament dirà?

Jo els convits i el lluitar de les donzelles
contra els minyons celebro amb cor vagant,
o l'amor, que m'abrusa amb ses centelles
quan contra ma costum sóc ferm aimant.

{c|Oda VII}}

A Planci

Uns lloaran a Èphese o a Rodes
 clara, o a Mitilene,
o els marlets de Corinti bimarina,
o per Bacus a Tebes celebrada,
 o per Febus a Delphos,
o del tessàlic Tempe la basquina.

A uns altres plau cantar en vers perenne
 l'urb de la casta Pàl.las
i ornar el front amb llor de totes menes;
i moltíssims de Juno en remembrança
 celebren la gran Argos,
rica en corcers, i la esplendent Micenes.

A mi no tant m'agrada la suferta
 Esparta, ni la fèrtil
Larissa, com l'Albúnea sonorosa,
i l'Ani atronador i el bosc tibúrnic
 i els pomerals, que besen
els reguerons de l'aigua bellugosaJ
Ja visquis sots les fúlgides senyeres
 en papallons marcèvols,

ja sots l'ombra allà en Tíbuli la humida,
amb vins suaus recorda't, discret Planci,
 de posar fi a les penes
i als quefers neguitosos de la vida.

Aixís el Not mil colps escombra els núvols,
 ni sempre engendra pluges.
Tencre de Salamina, quan marxava
del pare, el front humit de vi amb rams d'eura
 cenyia, segons diuen,
i a sos tristos companys aixís parlava:

—Anem, amics i socis, on ens dugui
 més benigna que'l pare
la fortuna. Puix Tencre us encamina
i vostre augur és Tencre, re us espanti;
 perquè em prometé Febus
en nova terra nova Salamina.

Oh barons esforçats, qui mil vegades
 soportàreu amb Tencre
contratemps molt pitjors amb gran bravura,
amb vi anegueu avui les vostres cuites:
 demà tots altra volta
tornarem a solcar del mar l'amplura.—

Oda VIII

A Lídia

Diga'm (puix que t'ho prego per tots els Déus) oh Lídia,
¿perquè el jove Sibaris vols perdre amb tes carícies?
Perquè avorreix les lluites, sofrint sol i polsina?
Perquè entre companys d'armes el poltre no fadiga,
ni els gàl·lics corcers doma amb la cerada brida?
Perquè tocar no gosa les ondes tiberines?
Perquè l'oli l'espanta més que sang viperina?
Perquè destresa i forces, com abans, no acredita
ja el disc, ja el dard llençant-ne més enllà de la fita?
Perquè, perquè s'amaga, com diuen que ho feu, Lídia,
un jorn el fill de Tetis, de Tetis la marina
poc ans de caure Troia en fúnebres ruïnes,
per a que'l viril culte no l'empengués a impia
matança de les tropes de Sarpedó de Licia?


Oda IX

A Taliarque

¿Veus com de l'alt Soracte la carena
torna ja a blanquejar? Veus la bosquina

com el pes de la neu son front inclina
i el gel agut les aigües encadena?

Desterra la fredor, llenya abundosa
posant al foc; i vi de quatre anyades
extreu, oh Taliarque, mil vegades
de les sabines gerres, on reposa;

i deixa fer als Déus. Si ells assosseguen
els vents, que esveren de la mar l'onatge,
ni dels vells olms s'agita el dur brancatge,
ni els fúnebres xiprers tampoc gemeguen.

Ço que vindrà demà... no et doni cura;
tot jorn que et doni el cel pren per guanyança,
ni fugis les delícies de la dansa,
ni de l'amor esquivis la dolçura.

Mentres ets jove i llunya la vellesa
encara es veu, acud a la vesprada
al camp i plaça a l'hora concertada
per a els dolços festeigs amb ta promesa.

Ella s'abscondirà de ta presència,
mes son dolç riure guiarà tos passos
i el joiell pren-li de sos dits o braços,
encara que simulin resistència.

Oda X

Himne a Mercuri

A tu, fecond Mercuri, nét d Atlant,
qui dels antics formares la cultura
amb l'honrosa palestra i la dolçura
 de ton armònic cant;

A tu, nunci dels Déus, et cantaré;
a tu, pare del sistre mellodiós,
astut per a amagar amb furt jocós
 ço que et plavia bé.

Mentres un jorn Apol, minyó, et reptava
per fer-te retre'ls bous, furtats adés,
al veure que'l buirac li havies pres
 en fort riure esclatava.

També el ric Príam, fent-li tu de guia,
burlà els tessàlics focs i els campaments
hostils, i els dos Àtrides insolents,
 quan de Ilió sortia.

Tu, a grat de les deitats, a l'Eliseu
les ànimes col·loques pietoses
i governes les turbes vaporoses
 d'or amb ton caduceu.

Oda XI

A Leuconoe

No cerquis, Leuconoe, saber que'ns és vedat
quin fi a tu i a mi ens tenen els númens destinat;
ni vulguis, com els perses, esbrinar els estels.
¡Quant més val amb ferm ànim sofri'ls decrets del cel!
Ja molts hiverns, ja et dongui Déu aquest el darrè,
que ara amb penyals contraris frena el revolt Tirré,
ten seny i no perdonis les gerres del bon vi.
¿A què esperances llargues, si en breu t'has de morí?
Mentres parlem el lladre del temps sa via fa.
Gaudeix d'avui i gaire no creguis en demà.

-31-

Oda XII

A August

¿A quin heroi o a quin baró amb la lira
vols, Clio, celebrar, o amb flauta aguda?
A quin Déu, de qui el nom Eco burlera
 repeteixi en la umbrosa

serra de l'Helicó, o dessobre el Pindus,
dalt de l'Hem gelat, des d'on un día
del diví Orfeu embadalits els boscos
 seguien la canturía;

d'Orfeu, qui amb la dolçor de l'art materna
els ràpids rius i els vents lleugers parava
i seguir feia amb son armònic càntic
 les atentes alsines?

De qui primer diré justes lloances,
sinó del Sobirà dels Déus i els homes,
qui el mar pregon regeix i el món amplíssim,
 i el curs de l'any tempera?

Ningú tan gran com Júpiter olímpic,
ni té segon, ni hi ha qui s'hi retiri;
però per sos honors vora d'Ell brilla
 sa gran filla Minerva.

També a tu, Bacus, lluitador intrèpid,
i a tu, Verge, de feres enemiga,
vos cantaré, i a Febus, formidable
 per ses fletxes certeres.

Ni Alcides callaré, ni els fills de Leda,
l'un en corcers i l'altre en pugnes noble.
De son estel aixís que l'albor cèlica
 sobre la mar fulgura,

l'aigua agitada dels penyals s'escorre
i es calma el vent, i els núvols s'esvaneixen,
i a son voler la fúria de les ones
 s'adorm sobre l'arena.

Dubto après d'Ells, si celebrar a Ròmul,
o de Tarquín les àligues superbes,
o de Cató la noble mort, o el regne
 pacífic de Pompili.
 
Diré agraït, de Règul en vers digne,
i de Paulus, prodigi de coratge,
d'Anníbal hostigat, i dels Escaures,
 i de l'enter Fabrici.

Aquest i Curi, el de cabells incomptes,
i Camil·le de Roma l'escut foren,
deixant per breus instants la reu feixuga
 per a empunyar l'espasa.

Com gerd plançó la fama de Marcel·lus
creix insensiblement, i l'astre Juli
brilla entre tots, com l'argentada lluna
 entre menors estrelles.

Tu del llinatge humà pare i custodi,
noble fill de Saturn, tu pels fats cures
de nostre gran August. Tu el primer regnes
 i després de tu Cèsar.

Ell ja traent domáts en just triomfe
els parths, flagell del Laci; ja els escites
i els indis subjectant sots jou de Roma
 en terres llevantines,

per tu l'orb ample regirà amb justícia:
Tu els cels faràs tremir amb ta carroça
i enviaràs tos llamps sobre les selves,
 que nostres crims profanen.

Oda XIII

Himne a Lídia

Quan tu, Lídia, de Télephus lloes
la rosada cerviç, i de Télephus
ens ponderes els braços de cera,
de mon fetge la bilis s'altera.

Llavors i ai! mon color i ma pensa
es transmuden i llisca una llàgrima
per mes galtes furtiva i traidora,
senyal certa del foc que'm devora.

Tot m abruso, si rixes de Bacus
tes espatlles nevoses maseguen,

i si ubriac, de ses dents el donzell
en tos llavis estampa el segell.

¡Ah!, si encara m'escoltes, no esperis
que etern sigui l'amor d'aqueix jove,
qui profana, com barbre, ta boca,
on Citeres son néctar aboca.

¡Oh, ditxosos aquells qui s'uneixen,
amb amor, que les queixes no afluixen,
amb amor tan perenne i fan fort,
que no el trenca res més que la mort!

Oda XIV

A la República

¡I et tornaran al mar les noves oles!
¿Què fas, oh nau? Ocupa el port fortment.
 ¿No veus que ni sisquera
 fens al costat un rem?

¿No veus que l'arbre mestre i les antenes
cruixen ferits per l'Àfric i que el mar
 revolt sofrir sens cordes
 quasi no pot la nau?

Ni vela entera fens, ni en ta desgracia
un Déu a qui pregar puguis de nou.
 Encar que pi de noble
 selva del fèrtil Pont,

et ventis d'un llinatge i nom, ja inútils,
no fia el tímid nauta d'ornaments:
 si no en vols ser joguina
 guarda't, oh nau, dels vents.
 
Tu, qui ans m'eres motiu de curós tedi,
i ara d'anhel i forta inquietud,
 del mar, que les formoses
 Cíclades banya, fuig.

Oda XV


Profecia de Nereu

Mentres en Ídea nau pel mar s'en duia
a sa robada Helena el fals pastor,
Nereu, encadenant del mar la fúria,
 aixís deia al raptor :

—En malhora t'emportes eixa dóna,
a qui amb gran força el grec reclamarà

decidit ja a desfer les esposalles
 i el vell regne troià.

¡Quants dòls, ai, promouràs als fills de Dàrdan !
A poltres i a genets ¡quanta suor!
Ja l'elm i son escut prepara Pàl.las,
 son carro i son furor.

En va, cofat de Venus amb l'ajuda,
entre dames cant feble entonaràs,
xop el cabell d'olors; en va les llances
 funestes a ton tàlem fugiràs;

les sagetes de Creta, i la escomesa
d'Aiax lleuger en va voldràs fugir,
que a l'últim ¡ai! ta cabellera adultra
 de llot s'ha de tenyir.

¿No veus a Néstor i al prudent Ulisses,
extermini i assot del poble teu?
Ja Tencre, el fundador de Salamina,
 i el brau Estenesleu

destre en la lluita i en regir els poltres,
i l'atrevit Merió seguint-te van.
Mira el fill de Tideu. més fort que el pare,
que et busca amb furor gran.

Si bé el valent faràs davant t'aimia,
d'ell fugiràs esbufegant covard,
com cerf, que el past oblida un llop al veure
 d'un fonde a l'altra part.

A Troia i a les dàrdanes matrones
l'enuig d'Achil.les llargarà'ls-hi el jorn;
però après d'alguns anys les teies gregues
 faran de Troia un forn.


Oda XVI



A Palinòdia


De bella mare, oh filla encar més bella,
a mos malèvols jambes damna'ls tu,
 si vols a ingent foguera,
si vols al negre abisme de Neptú.

No Apol, Eví i Cibeles en sos temples
així alteren la ment dels sacerdots,
 ni els coribants colpegen
aixís sos bronzes, com el foll amor

desafia les nòriques espases,
la mar revolta i l'alimara ardent,

 i a Júpiter, quan baixa
fent sotraga amb son carro el firmament.

Diuen que Prometeu, quan va fer l'home,
forçat a cercar parts per tots cantons,
 posà dins nostre estómac
la furiosa empenta del lleó.

L'ira sigué de Tiestis la ruïna,
l'ira enderroca els murs de les ciutats,
 i romanen per l'ira
els més florits vilatges devastats.

Reprimeix ton enuig: també quan jove
sentí jo bullir l'ira dins mon pit
 i contra ton cor noble,
frenètic, càustics versos escriguí.

Ara cerco en dolçura mudar l'ira,
si havent-me dels oprobis retractat
 em tornes compassiva
amb la pau i la ditxa ta amistat.

Oda XVII

A Tindaris

Faune veloç per el frondós Lucrètil
sovint deixa el Liceu ; i el sol ardent
allunya de mes cabres joguineres
 i el tempestívol vent.

Bon punt sou en la vall o dalt les roques
de l'ajassat Ustica el dolç accent
de sa flauta, oh Tindaris, les esposes
 del marit mal-olent,

cerquen la farigola esgarriades,
i els arbossos ocults impunement;
ni temen els cabrits la serp verdosa
 ni dels fers llops la dent.

El cel és ma defensa. Als Déus agraden
ma fe i ma musa. A tu, a qui plenament
amb els honors del camp natura et brinda
 plàcid esbargiment.

Aquí en reclosa vall, de la Canícula
evitaràs l'ardor; i amb tei accent
l'amor mateix de Circe i de Penèlop
 cantaràs dolçament.

Del lèsbic generós aquí les copes
buidaràs sota l'ombra de pi ingent;
ni a Març el tiònic Bacus mourà bregues
 ni et previndràs tement,

que Cir proterf, al veure't flaca dóna,
contra tu ses mans alci brutalment
destroçant la corona de ta testa
 i ton vestit desfent.

Oda X

A Quintili Varus

 Vora els murs de Catilus,
de Tíbuli en les belles encontrades,
 no hi plantis, amic Varus,
primer que el cep sagrat cap altra planta
 Déu les negres angoixes
reserva per a aquells que el vi no tasten ;
 puix sols els bàquics nèctars
de nostres cors les negres cuites maten.
 ¿Quí la trista pobresa
o guerra dura, un colp begut, bescanta?
 Quí deixa, honesta Venus,
i Bacus, de cantar vostres lloances?

 Mes per a que en el beure
guardi tothom la justa temperança,
 bo és recordar la lluita
que tingueren Lapites i Centaures;
 bo és remembrar com Líber
irritat els Sitonis flagel·lava,
 quan lo lícit i il.licit
confonen entregats a la disbauxa.
 No jo vull en ma vida
de tos dóns abusar Déu de Bassara,
 ni divulgar ton culte,
ni els arcans que abscondeixes entre rames.
 La Berecíntia trompa
i els atabals crudels lluny de mi aparta;
 aparta'ls, puix que sempre
de l'orgull i amor propi s'acompanyen,
 i de la vana glòria,
que son cap ple de boires sens mida alça,
 i de la fe indiscreta,
que més clara que el vidre tot ho garla.


Oda XIX

A Glicera

La crudel mare dels amors i el fill
 de Semelé tebana,

i el foll anhel voldrien que ais finits
amors obrís els cors altra vegada.

M'abrusa tot Glicera, que el brillant
 marbre més blanca i fina,
m'abrusa sa garbura provocant,
i el rostre lliscadís per qui la mira.

Venus tota estimbant-se sobre mi
 deixa sa Xipre aimada,
ni que de guerres canti pot sofrir;
sols vol que d'amor canti les fiblades.

Amb l'eura viva aquí porteu, infants,
 pur encens i verbena;
porteu taces del vi que té dos anys
per a aplacar a Venus amb la ofrena.


Oda XX

A Mecenes

Per mon terreny Sabí,
car Mecenes, si passes,
beuràs en xiques taces,
perquè és meixant el vi,

que desí jo amb mes mans
en grec barril, llavors
que al Colisseu d'honors
t'ompliren els romans,

i el Tibre paternal
i 1 altiu Vaticà
arreu van corejà
l'elogi general.

Cècub beuràs i vi,
tu, de vinyes calenes.
Fòrmia i Falern, Mecenes,
no fan raïms per mi.

Oda XXI

A Diana i Apol

Tendres donzelles, celebreu a Diana,
a l'intons Cinti celebreu, donzells,
 i a Latona, l'aimada
 de Júpiter excels.

Vosaltres a la Verge, qui s'alegra
d'arbres i fonts, ja al cim de l'Erimant,

 ja dalt del verdós Cragus
 o de l'Àlgid nevat.

I vosaltres, minyons, canteu a Tempe
i a Delos, patria del formós Apol,
 insigne per sa lira
 i per ses fletxes d'or.

Ell, commogut per vostres precs dolcíssims,
la guerra, fam i peste allunyarà
 de Roma, i contra els perses
 i els angles les durà.

Oda XXII

A Fusc

Fusc, l'home honest i de costums enteres
ni arcs necessita ni mauresca llança,
ni de buirac ben curullat de fletxes
 enverinades;

ara del Càucas atravessí els boscos,
ara de Líbia les ardentes platges,
ara les terres d'allà lluny, que besa
 famós Hidaspes.

Distret mon terme traspassant un dia
entrí en les selves de Sabí sens armes,
cantant a Làlage, i fer llop al veure'm
 de mi s'aparta.

Fer llop com altre la guerrera Pulla
mai n'hagi vist en ses boscúries altes,
ni la Numídia de terribles feres
 feconda mare.

Posa'm del Pol en les pelades terres,
on pins no gronxen de l'estiu les aures,
i on sempre hi regnen glaçadores boires
 i estèrils aires.

Posa'm on Febus, massa prop, no deixa
que alci ses tendes la niçaga humana,
dolça si riu ja cantaré a m'aimia,
 dolça si parla.

Oda XXIII

A Cloe

Cloe, fuges de mi, com tendra cerva,
que per timbosos munts cerca sa mare

 ansiosa, i tem els boscos
 i l'assusten les aures;
puix si el cèfir remou les dèbils fulles
i el verdós llagardaix les argelagues,
 sos genolls s'extremeixen
 i son cor tot s'esglaia.
No com gètul lleó ni horrible tigre,
Cloe, te perseguesc per trocejar-te.
Apta ja per a esposa,
deixa d'anà amb ta mare.

Oda XXIV

A Virgili

En la mort de l'amic estimadíssim
 ¿com deixar de plorar?
Fúnebres cants comença d'ordenar,
Melpòmene, a qui Júpiter altíssim
amb la lira veu dolça va donar.

¡Ja dorm somni de mort el gran Quintili!
 ¿Quan l'innocent pudor,
la entera Fe, de la Equitat la sor,
junt amb la nua Veritat, Virgili,
podran trobar de nou tal defensor?

De tots els bons sa pèrdua fou plorada;
 però ningú el plorà
com tu, estimat amic. ¡I tot en va!
En dant-li els Déus la terra per morada,
ja el terme de sa vida van fixà.

Encara que la lira amb més dolçura
 toquis que el traci Orfeu,
qui embadalia els boscos amb sa veu,
la sang no tornarà a vana figura
a qui Mercuri, inexorable Déu,

amb sa vareta màgica arrenglera
 detràs la negra grei.
La sentència és fatal, dura és la llei;
mes sols amb la paciència s'alleugera
un mal que no té esmena ni remei.

Oda XXV

A Lídia

Ja menys sovint la joventut proterva
tos fermats porticons vé a colpejar,
ni et trenca el sòn, ni els golfos de ta porta
 fa quasi grinyolar.

Si abans sempre es movien, ja reposen.
Ja s'ou cada jorn menys en ton portal:
«Dorms, Lídia, mentre jo, que per tu em moro,
 afronto el temporal.»

També a ton torn ja vella i menyspreada,
plantant cara al furor dels tracis vents,
ploraràs en la rua silenciosa
 els aimants insolents,
 
quan en ton cor nafrat l'ardent luxúria,
que sol omplir les eugues de furor,
irritant-se fortment, greus crits t'arrenqui
 de despit i rancor;

al veure com la joventut somniosa
d'eura i florida murtra el front cenyint,
dedica al gelat Ebre les garlandes
 que el temps anà marcint.

Oda XXVI

A sa Musa

Amic de les muses la por i tristesa
al vent tempestívol desitjo donar,

perquè al mar de Creta les vagi a tirar.
¿A mi què m'importa que els gels i neus temin
aquells, qui fan vida sots l'Ossa en el Pol,
ni de Tiridates el trist desconsol?
Oh dolça Pimplea, qui en pures fontanes
gaudeixes, florida corona teixeix
i el front de mon Làmia caríssim cenyeix.
Sens tu de res valen, Pimplea, mes honres;
sols tu i tes germanes la glòria podeu
dar-li amb noves cordes i el plectre d'Alceu.


Oda XXIV

Als Comensals

Lluitar amb gots nascuts per l'alegria
de tracis és. Costum tan infernal
no vulgueu imitar. On regna Bacus
 no ha de córrer la sang.

¿Què té que veure el ganivet dels perses
amb el vi i les antorxes? Fora crits.
Apoiats sobre el colze en dolça calma
 romangueu tots, amics.

¿Voleu que també provi algunes copes
del ric Falern?... ¡Bravíssim! però abans

digui de quin amor fletxat s'encontra
 de Megil.la el germà.

¿Calles? doncs jo no bec, si no contestes.
Sigui quin vulgui l'ídol de ton cor
no t'ha d'avergonyir. Tu en dóna indigna
 no poses mai l'amor.

¡Ah! díga'm en secret i a cau d'orella
de ta estimada el nom... ¡Oh infortunat!
En quin gorg has caigut, tu, jove digne
 d'amor més enlairat.

¿Quín Déu, o quina bruixa, o be quin Magus
et podrà altra vegada dur-te a port?
Prou feines si el Pegàs et lliuraria
 de monstre tan atroç.

Oda XXVIII

El Mariner

A tu, qui mars i terra, i les arenes
incomptables midires, savi Archites,
t'apresona en les costes de Matina
la falta d'una almosta de polsina.

L'haver explorat cèliques morades
i l'orb enter recorregut ta pensa,
si a l'últim també havies de morí,
 díga'm ¿de què et serví?

Anquites

Ningú pot evitar la nit eterna;
tots de la mort hem de seguir la via.
Morí Tàntal, qui amb Déus banquetejava
 i Titó, qui volava

sobre els aires, i Minos, qui de Júpiter
olímpic era el conseller més íntim;
i ja l'infern reté el fill de Panton
 a l'Orc remès de nou;

encara que afirmava, i era un savi
digne de gran estima a ton judici,
que si bé la matèria aquí moria,
 l'esprit sempre mania,

i en prova d'això deia que a la guerra
de Tròia ell assistí, i assegurava
regonèixer les armes i l'escut
 que en ella havia dut.

A munts sega la mort els vells i joves:
els uns la mar engull, la guerra els altres.
A tothom vers sos antres encamina
 la crudel Proserpina.

A mi també tempesta esvalotada
em sepultà al pregon del mar il.líric,

mes tu, si de mi et dois,
sobre mos ossos tira un xic de pois.
Així, a l'amenaçar l'Eure les ones
del mar hespèric, son furor esbravi
sobre els munts de Venusa, dolç auxili
 donant a ton navili.
Així el Senyor dels cels i el Déu del pèlag
de la rica Tarent sagrat custodi,
puix poden, bondadoses sempre més
 t'omplenen de mercès.
¿No t'espanta cometre una vilesa,
que expiaran després tos fills sens culpa?
¡Ah! tem que això que em negues, malaurat,
 també et serà negat.
No quedaran mos precs pas sens venjança,
ni borrarà ton crim cap sacrifici.
Per més que vas depressa, cap tardança
t'ocasiona el servici.
Tres voltes tira arena sobre mi,
 i segueix ton camí.

Oda XXIX

A Icci

D'Aràbia els rics tresors envejes, Icci,
i de Sabea contra els reis, fins ara

mai no ajovats, prepares forta guerra
 i per a el persa horrible
 dures cadenes forges.

¿Quina noia estrangera ha de servir-te
après que a son espòs mort donat hagis?
Quin jovincel de perfumades clenxes
 i destre amb l'arc dels pares
 en tirar fletxes sèriques

des del palau vindrà a omplenar tes copes?
Qui negarà que els ràpids torrents puguin
recular cap al cim de les muntanyes?
 Qui negarà que enrera
 pugui tornar el Tibre,

quan tu canvies per iberes cuirasses
el socràtic estudi i de Paneci
els nobles llibres, que amb afany comprares,
 burlant les esperances
 que en tu posat s'havien?

Oda XXX

A Venus

Diva, qui en Paphus i en Egnidus regnes,
deixa ta Xipre predilecta i vina

de ma Glicera, qui t'invoca, al claustre
 tot ple d'aromes.

I amb tu el niu fèrvid i les gracies vinguin,
solta la vesta, i l'eloqüent Mercuri
junt amb les ninfes i la gràcil Hebe,
 sens tu gens grata.

Oda XXXI

A Apol

Mentres de vi novell buida la copa,
¿què li demana a Apol el vat, el dia
que el temple li consagren? No de ubèrrima
 Cerdenya els blats riquíssims;

no de Calàbria ardent els bèns vistosos;
ni l'or ni l'índic bori; no les terres
fèrtils, que besa el Liris melancòl.lic
 amb ses mansoies ondes.

Podin els ceps aquells, a qui Fortuna
vinyes ha concedit; i en riques taces
begui els riquíssims vins comprats a canvi
de sidòniques teles,

al sortós mercader, qui cada any dóna,
afavorit dels Déus cinc i sis volies
per l'atlàntica mar: a mi la oliva,
 la malva i la xicoira

em són confortament. Fill de Latona,'
deixa'm sà i bo fruir-ne i amb ment clara;
ma senectut endolça i fes que sempre
 pugui pulsar la lira.

Oda XXXII

A la lira

Si alegrament amb tu juguí sots l'ombra,
avui, que'ns ho demanen, dolça lira,
 llatí càntic entona
que sigui digne de perenne vida.
 
Primer que tots Alceu pulsà tes cordes;
Alceu, qui uns cops brandant la llarga pica
 i altres a humida costa
tesa barca amarrant, cantava un dia
 
a Bacus i a les Verges d'Helelicona,
i a Venus, i al ros nin que a ella s'arrima.

 i a Tici, qui enamora
per sos negres cabells i negra vista.
 
Tu, qui ets d'infons Apol honor i glòria,
i dels convits de Júpiter delícia,
 i en les penes i angoixes
dolç alivi, a mos precs atén propícia.

Oda XXXIII

A Albi Tibul.le

Per què t'acoren tant de ta Glicera,
Albi, els desdenys? ¿per què et lamentes tant
de que't robi l'amor d'aquella ingrata
 més jovincel aimant?

Per Cir la bella Lícoris s'inflama
i per la esquerpa Floe es migra Cir;
mes primer es podran amb llops d'Apúlia
 manses cabres unir,

ans que a tan vil adultre cedir Floe.
Així ho disposa Venus, qui oposats
caràcters baix son jou amb crudel burla
 gusta deixar lligats.

A mi mateix, fruint d'amor més digne,
la lliberta Mirtala m'ha corprès,
més fera que l'onatge, que famèlic
 corba el golf calabrès.

Oda XXIV

Palmòdia

Insana ciència tot prenent per guia
deixí de colre'ls Déus amb fe sincera;
mes ara giro ja veles enrera
per a refer de nou la feta via;

puix Júpiter, qui amb fúlgides centelles
els negres núvols mil camins destroça,
sos tronadors cavalls i sa carroça
veloç guià pels cels rublerts d'estrelles.

A son fragor es va escruixir la terra;
i els rius reberen i de l'Orc l'entrada,
i l'Aties i l'Estix gran sotragada.
Déu, si li plau, el poderós aterra

i alça l'humil, i tot el món capgira.
Aquí voluble i folla la Fortuna
imperis colossals alça tot d'una;
més enllà amb fort brugit per terra en tira.

Oda XXIV

A la Fortuna

Tu, qui regnes en Anci, i el trist mortal
alces del fons al cim de la grandesa,
i els més brillants triomfes, gran deesa,
 mudes en funeral;

a tu t'invoca el pobre llaurador,
a tu de l'ample mar com a regina
prega, fervent, qui solca amb nau bithina
 el pèlag bramador;

a tu et temen els fugitius lluitants,
Dàcia feroç i Roma forta en guerra,
i les mares dels reis, i l'ampla terra,
 i els emporprats tirans.

Temen que facis caure amb fatal peu
llur dreçada columna, i que al combat
concite als bons el vulgue abalotat,
 el desordre sembrant per tot arreu.

De la necessitat el rigor viu
davant teu sempre corre i s'apressura
portant tascons i claus en sa mà dura,
 plom fos i el fer garfiu.

La esperança t'honora i la fe ardent
coberta amb son vel blanc, seguint-te encara
que enemiga als potents giris la cara
 ornant-te pobrement.

Es retira llavors l'amic astut,
les perjures bagasses també es fonen
i els companys de disbauxa manya es donen
 en fugir del caigut.

Conserva a Cèsar, qui immortal llorer,
diva, recullirà en terra britana
i el nou eixam de joventut romana
 terror del parth lleuger.

Vergonya fa la sang que hem esmersat
en lluites fraternals, ¿què no intentàrem?
¿què és lo que intacte en nostre enuig deixàrem?
Quin Déu fou respectat?

Quina temor frenà nostre jovent?
La espasa en civils lluites amossada
torna al fornal, deesa, altra vegada
 contra el persa insolent.

Oda XXXVI

A Numida

Puix Numida retorna de l'últim
de la Espanya remota sa i bo,
oferim-los-hi als Déus sos custodis
sacrificis, encens i cançons.

Si als companys els hi dóna cent besos,
per son Làmia estimat en té mil;
junts anaren de nins a la escola,
junts vestiren la toga viril.

Senyalem amb blanc roc aquest dia
i amb les copes ben plenes brindem,
i dansem com els Salis; ni a Bassus
aventatgi Damalis bebent.

Al convit que no hi manquin ni roses,
ni verd api, ni lliris de olor.
Clavaran els donzells en Damalis
ses mirades prenyades d'amor;

mes Damalis, com l'eura lasciva,
sabrà estrènyer a son tendre aimant
amb tal força, que mai de sos braços
nous amors arrencar-la podran.

Oda XXXVII

Als companys

Ja, companys, lliurement ara a danses
i a convits ens podem entregar,
i podem amb viandes dels Salis
ja la taula dels Déus adornar.

Fins avui del celler dels vesavis
no era lícit extreure el Falern,
perquè estralls i ruïnes a Roma
preparava una reina dement.

Confiada en sa sort venturosa
i en sa tropa de febles eunucs,
esperava al més fort dels imperis
per a sempre deixar-lo abatut.

Mes minvà son furor, quan prou-feines
una nau veié lliure del foc,
i sa pensa per Evi agitada
nostre Cèsar omplí de pavor.

Mentres ella de Itàlia's llunyava,
ràpid l'altre l'anava encalçant
per posar en ferrades cadenes
aquell monstre orgullós i fatal.

Així empaita les tímides tórtores
per la fam hostigat l'esparver,
o pels camps de la Eumònia nevada
bruna llebra el caçaire lleuger.

Mes buscant ella mort més honrosa
no va témer, com dóna, el coltell,
ni cercà en ocults termes refugi
amb el rest de sos ràpids vaixells;

sinó que amb gran bravura i serena
al palau consternat penetrà
i agafant-ne les serps verinoses
en son cos mortal tòxic filtrà,

de sa mort voluntària orgullosa;
perquè així no pogué el vencedor
en triomfe portar-la, com dóna
menyspreable essent dòna d'honor.


Oda XXXVIII



A son sirvent

Odio el luxe dels perses, ni m'agrada
 corona entrellaçada,
 minyó, amb nirvis de teix.

Deixa, doncs, de cercar on amagada
 rosa tardana creix.

A la senzilla murtra afegidura
 no hi posis amb gran cura.
 Ella ens és escaient
a mi qui bec d'un cep sots l'espessura
 i a tu, qui ets mon sirvent.