Obres de Q. Horaci/Pròleg

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

PRÒLEG


Crec que ja fóra hora, estimat lector, de que els clàssics autors de Grècia i Roma prenguessin carta de naturalesa en nostra literatura regional. Per dit motiu em som determinat a posar en vers català les obres d'un dels més prestigiosos poetes del antic Laci. No deixo de conèixer, que és cosa dificil·líssima el traduir amb una mica d'acert a un poeta de tan es merat i variat estil, com ho és el gran líric Horaci; però, això no obstant, he volgut empendre una escomesa, que reconec molt superior a mes forces, per considerar que és necessari que algú s'arrisqui a es broçar el camí. En el present aplec, si tens paciència per a fullejar-lo, hi trobaràs traduïdes totes les composicions de caràcter líric, sens esporgaments de cap mena, i la epístola als Pisons. Si les consideres d'alguna utilitat, seguiran aviat, ajudant Déu, les sàtires i demés epístoles. Sé molt bé, que posseïm ja algunes versions soltes treballades curosa i garbosament per escriptors de tanta empenta com en Pons, Forteza, Monserrat, Sardà, Costa, Rubió, Planes, Masriera, Sisear, Bartrina i altres; però això, lluny de fer-me decantar de mon intent, m'hi esperona encara més. I no és pas que pretengui provar mes escasses forces amb les d'aquells valents mestres de nostra poesia; sinó per el punyent desig que sento, de que tingui aviat plena confirmació el me peritus díscet Iber. La traducció, com t'he dit ja, és en vers; perquè entenc que els poetes no deuen traduïr-se mai en prosa. Aquesta podrà molt bé servir pera reproduir el text; però serà sempre un medi deficientíssim per a reproduir la poesia, que és lo que més interessa tractant-se de poetes, i sobre tot de poetes com Horaci, en qui el fons i la forma constitueixen com un tot inseparable. Però encara hi han vàries maneres de traduir en vers. Uns són d'opinió, que és menester adoptar en les llengües modernes el sistema de versificació dels antics, basat en la quantitat sil.làbica de les paraules; altres són de parer que els escriptors clàssics deuen traduïr-se en vers solt, l'únic que pot reproduir amb tota fidelitat la poesia dels grecs i romans; i altres, per fi, són parti daris de que es gastin, en les versions, les mateixes combinacions mètriques que es solen usar en les obres originals. El primer sistema, malgrat de que compta amb defensors tan entesos com en Villegas, Mas, Gonzalez, Maragall i Riba, el conceptúu aventurat, no precisament per allò de què la tal labor és més bé obra de geòmetres que de poetes; sinó perquè entenc que no són més que pura prosa tots els versos d'aital faisó, que es feren i fan en nostra Península sens aconseguir posar arrels en el camp de nostra mètrica. Per lo que atany al vers solt (i parlo, com és de suposar, del hendecasíllab) hi ha que convenir en què, en general, és un medi excel·lentíssim per a buidar en les literatures modernes els materials poètics dels idiomes antics, com ens ho tenen ben demostrat els Caros, Montis, Hermosillas, Herreras i Ribers. Però si en aquesta classe de versos es poden sortosament translatar' les obres de Virgili i d'Homer, i fins les sàtires i epístoles de nostre poeta, no podríem dir altre tant respecte de les composicions purament líriques d'aquest últim. «Sabut és, diu un crític ultrapirenaic, que Horaci (el líric) empeltà en l'arbre de la poesia llatina les combinacions estròfiques d'Alceu, de Safo, d'Anacreont i dels Alexandrins. Però ell les hi donà un caràcter i un caient ben romà, fixant-les amb més precisió; la mètrica grega, un xic flotant, en ell pren consistència i es solidifica. Per altra part, ell destina cada un dels ritmes principals a un ús particular. Ja en les Epodes, sos primers assaigs lírics, es veu que els metres jàm bics estan usats en les obres d'inspiració satírica, i els metres dàctil-jàmbics en les peces anacreòntiques. En les Odes, les estrofes asclepiàdiques estan reservades a les cançons amoroses o bàquiques, als bitllets íntims i ais records personals. El metre alcaic està esmersat en les grans odes patriòtiques o filosòfiques, i en les peces d'aparat o d'encàrrec. El metre sàfic, més monòton i sossegat amb sa clàusula, que marca una pausa, serveix per a produir una impressió de greutat i de pau; l'autor n'usa en les composicions de caràcter religiós, en les meditacions morals o en les odes amo roses d'un sentiment apaçüat. Aqueixa exacta correspondència revela l'artista, atent al valor dels medis de l'art, el romà posant per tot l'ordre i la regla, i el clàssic curós de l'acord entre el fons i la forma.»

 Ademés, hi ha que tenir en compte, que les estrofes horacianes són totes senceres i macisses, sens que se'n trobi una sola que, en colpejant-la, soni a buida ni a esquerdada. EI traductor, si vol eixir més o menys airós de sa escomesa, ha de procurar amb totes ses torces acomodar-se a l'índole especial de cada composició, buidant en cada cas els materials poètics en els motlles de nostra mètrica, que tinguin més retirança amb els de l'autor traduït.

 Per tant, crec que les odes d'Horaci, fora d'aquelles poques que són veres sàtires, deuen traduir-se en estrofes líriques. Ni els estramps, ni la silva, ni les estances quintanesques els conceptúu com ales a propòsit per a seguir en ses volades el cigne de l'Ofant. Les estrofes líriques horacianes han d'ésser, entre nosaltres, en major o menor part també rimades. Si un traductor d'Horaci desitja que son llibre sigui llegit per algú més que per els comptats intel·ligents, qui gusten de llegir les traduccions amb els originals als dits, no li queda més remei que pagar algún tribut ais colps de porra de l'immortal Xàuregui. Una traducció de les odes, feta per enter en estrofes blanques, per meritòria que sigui, no aconseguirà jamai eixir fora del cercle dels erudits, qui són cabalment, qui menys necessiten de les traduccions, per estar en estat de poder fruir directament de les belleses de l'original. Es costum ben general en nostra Península, la de traduir les odes de caràcter anacreontic en romanç de set o vuit síl·labes, i tampoc ho jutjo acertat. Les odes d'Horaci, sigui quin vulgui el seu caràcter, són més a propòsit per a ésser cantades al sò de la lira, que no pas per a ésser acompanyades amb el plebeu rum-rum de nostra guitarra. Fora d'això hi ha que tenir en compte que les anacreòntiques d'Horaci són d'una índole especialís sima, i que tot sovint son immortal autor hi encrostava pensaments brillants i pregones sentències, que no farien cap mal paper en les odes més enlairades. Si es té present, ademes, que Horaci era un poeta, que adebat profanum vulgus ef arcebat, no es podrà menys que convenir en que ses odes, fins les més festives i lleugeres, se'n donen de menys d'anar vestides amb el modest i balder robatge de la musa popular. Convé també tenir present que les estrofes horacianes es distingeixen per son escàs nombre de versos; i en això deu igualment el traductor esmerat posar extremosa cura, si no vol deixatar en insulsa parauleria la condensada energia de l'original. Si bé no ho crec sempre possible ni recomanable, el traduir Horaci amb el mateix nombre de versos de l'original, amb tot sóc de parer que és convenientíssim no donar aixamples a les estrofes, per a que així no es vegi forçat el traductor a tenir que replenar-les amb materials de falsejada marca. De mi sé dir, que les versions que menys descontent m'han deixat, són precisament aquelles que tenen, a falla d'altres mèrits, la virtut de la concisió. Fora d'aquells comptadíssims casos en què m'he pres la llibertat de drapar lleugerament la procaç nuesa de l'original, he posat sempre especial interès, sens fer-me del tot esclau de la lletra, en reproduir el text horacià, i em crec, en general, haver-ho aconseguit. ¡Baldament pogués dir altre tant de la poesia! Però... hoc opus, hic labor est.


Calaf, juny de 1921