Obres de Q. Horaci/Pròleg
Crec que ja fóra hora, estimat lector, de que els
clàssics autors de Grècia i Roma prenguessin carta
de naturalesa en nostra literatura regional. Per dit
motiu em som determinat a posar en vers català les
obres d'un dels més prestigiosos poetes del antic Laci.
No deixo de conèixer, que és cosa dificil·líssima el
traduir amb una mica d'acert a un poeta de tan es
merat i variat estil, com ho és el gran líric Horaci;
però, això no obstant, he volgut empendre una
escomesa, que reconec molt superior a mes forces, per
considerar que és necessari que algú s'arrisqui a es
broçar el camí. En el present aplec, si tens paciència
per a fullejar-lo, hi trobaràs traduïdes totes les
composicions de caràcter líric, sens esporgaments de cap
mena, i la epístola als Pisons. Si les consideres
d'alguna utilitat, seguiran aviat, ajudant Déu, les sàtires
i demés epístoles. Sé molt bé, que posseïm ja algunes
versions soltes treballades curosa i garbosament per
escriptors de tanta empenta com en Pons, Forteza,
Monserrat, Sardà, Costa, Rubió, Planes, Masriera,
Sisear, Bartrina i altres; però això, lluny de fer-me
decantar de mon intent, m'hi esperona encara més. I
no és pas que pretengui provar mes escasses forces amb les d'aquells valents mestres de nostra poesia;
sinó per el punyent desig que sento, de que tingui aviat
plena confirmació el me peritus díscet Iber. La
traducció, com t'he dit ja, és en vers; perquè entenc que
els poetes no deuen traduïr-se mai en prosa. Aquesta
podrà molt bé servir pera reproduir el text; però serà
sempre un medi deficientíssim per a reproduir la
poesia, que és lo que més interessa tractant-se de poetes,
i sobre tot de poetes com Horaci, en qui el fons i la
forma constitueixen com un tot inseparable. Però
encara hi han vàries maneres de traduir en vers. Uns
són d'opinió, que és menester adoptar en les llengües
modernes el sistema de versificació dels antics, basat
en la quantitat sil.làbica de les paraules; altres són de
parer que els escriptors clàssics deuen traduïr-se en
vers solt, l'únic que pot reproduir amb tota fidelitat la
poesia dels grecs i romans; i altres, per fi, són parti
daris de que es gastin, en les versions, les mateixes
combinacions mètriques que es solen usar en les obres
originals. El primer sistema, malgrat de que compta
amb defensors tan entesos com en Villegas, Mas,
Gonzalez, Maragall i Riba, el conceptúu aventurat, no
precisament per allò de què la tal labor és més bé obra
de geòmetres que de poetes; sinó perquè entenc que
no són més que pura prosa tots els versos d'aital faisó,
que es feren i fan en nostra Península sens aconseguir
posar arrels en el camp de nostra mètrica. Per lo que
atany al vers solt (i parlo, com és de suposar, del
hendecasíllab) hi ha que convenir en què, en general,
és un medi excel·lentíssim per a buidar en les
literatures modernes els materials poètics dels idiomes antics,
com ens ho tenen ben demostrat els Caros, Montis,
Hermosillas, Herreras i Ribers. Però si en aquesta
classe de versos es poden sortosament translatar' les
obres de Virgili i d'Homer, i fins les sàtires i epístoles
de nostre poeta, no podríem dir altre tant respecte de
les composicions purament líriques d'aquest últim.
«Sabut és, diu un crític ultrapirenaic, que Horaci (el
líric) empeltà en l'arbre de la poesia llatina les
combinacions estròfiques d'Alceu, de Safo, d'Anacreont i
dels Alexandrins. Però ell les hi donà un caràcter i un
caient ben romà, fixant-les amb més precisió; la
mètrica grega, un xic flotant, en ell pren consistència i es
solidifica. Per altra part, ell destina cada un dels
ritmes principals a un ús particular. Ja en les Epodes,
sos primers assaigs lírics, es veu que els metres jàm
bics estan usats en les obres d'inspiració satírica, i els
metres dàctil-jàmbics en les peces anacreòntiques. En
les Odes, les estrofes asclepiàdiques estan reservades
a les cançons amoroses o bàquiques, als bitllets íntims
i ais records personals. El metre alcaic està esmersat
en les grans odes patriòtiques o filosòfiques, i en les
peces d'aparat o d'encàrrec. El metre sàfic, més
monòton i sossegat amb sa clàusula, que marca una
pausa, serveix per a produir una impressió de greutat i de
pau; l'autor n'usa en les composicions de caràcter
religiós, en les meditacions morals o en les odes amo
roses d'un sentiment apaçüat. Aqueixa exacta correspondència revela l'artista, atent al valor dels medis de l'art, el romà posant per tot l'ordre i la regla, i el clàssic curós de l'acord entre el fons i la forma.»
Ademés, hi ha que tenir en compte, que les estrofes horacianes són totes senceres i macisses, sens que se'n trobi una sola que, en colpejant-la, soni a buida ni a esquerdada. El traductor, si vol eixir més o menys airós de sa escomesa, ha de procurar amb totes ses torces acomodar-se a l'índole especial de cada composició, buidant en cada cas els materials poètics en els motlles de nostra mètrica, que tinguin més retirança amb els de l'autor traduït.
Per tant, crec que les odes d'Horaci, fora d'aquelles poques que són veres sàtires, deuen traduir-se en estrofes líriques. Ni els estramps, ni la silva, ni les estances quintanesques els conceptúu com ales a propòsit per a seguir en ses volades el cigne de l'Ofant. Les estrofes líriques horacianes han d'ésser, entre nosaltres, en major o menor part també rimades. Si un traductor d'Horaci desitja que son llibre sigui llegit per algú més que per els comptats intel·ligents, qui gusten de llegir les traduccions amb els originals als dits, no li queda més remei que pagar algún tribut als colps de porra de l'immortal Xàuregui. Una traducció de les odes, feta per enter en estrofes blanques, per meritòria que sigui, no aconseguirà jamai eixir fora del cercle dels erudits, qui són cabalment, qui menys necessiten de les traduccions, per estar en estat de poder fruir directament de les belleses de l'original. Es costum ben general en nostra Península, la de traduir les odes de caràcter anacreontic en romanç de set o vuit síl·labes, i tampoc ho jutjo acertat. Les odes d'Horaci, sigui quin vulgui el seu caràcter, són més a propòsit per a ésser cantades al sò de la lira, que no pas per a ésser acompanyades amb el plebeu rum-rum de nostra guitarra. Fora d'això hi ha que tenir en compte que les anacreòntiques d'Horaci són d'una índole especialís sima, i que tot sovint son immortal autor hi encrostava pensaments brillants i pregones sentències, que no farien cap mal paper en les odes més enlairades. Si es té present, ademes, que Horaci era un poeta, que adebat profanum vulgus ef arcebat, no es podrà menys que convenir en que ses odes, fins les més festives i lleugeres, se'n donen de menys d'anar vestides amb el modest i balder robatge de la musa popular. Convé també tenir present que les estrofes horacianes es distingeixen per son escàs nombre de versos; i en això deu igualment el traductor esmerat posar extremosa cura, si no vol deixatar en insulsa parauleria la condensada energia de l'original. Si bé no ho crec sempre possible ni recomanable, el traduir Horaci amb el mateix nombre de versos de l'original, amb tot sóc de parer que és convenientíssim no donar aixamples a les estrofes, per a que així no es vegi forçat el traductor a tenir que replenar-les amb materials de falsejada marca. De mi sé dir, que les versions que menys descontent m'han deixat, són precisament aquelles que tenen, a falla d'altres mèrits, la virtut de la concisió. Fora d'aquells comptadíssims casos en què m'he pres la llibertat de drapar lleugerament la procaç nuesa de l'original, he posat sempre especial interès, sens fer-me del tot esclau de la lletra, en reproduir el text horacià, i em crec, en general, haver-ho aconseguit. ¡Baldament pogués dir altre tant de la poesia! Però... hoc opus, hic labor est.