Obres de Q. Horaci/Odes - Llibre segón

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

LLIBRE SEGON


Oda I

A Pol·lió


La discòrdia civil, que de Metel.lus
nasqué en el consulat, i de la guerra
les causes, els horrors i peripècies,
i dels cabdills les amistats funestes,
 i les armes untades

de no expiada sang, treball difícil,
ple de mil perilloses aventures
comptar pretens i cautelós avences
sobre ruentes brases abscondides
 sota enganyoses cendres.

Deixa que per breu temps manqui al teatre
la tràgica Melpòmene. Après que hagis
traçat el gran retaule de la història,
que portes entre mans, de gran poeta
 prosseguiràs la tasca,

oh Pol.lió, defensa dels reus tristos
i glòria del Senat i de les armes,


qui derrotant les tropes de Dalmàcia
saberes conquestar per tu i per Roma
 honor i fama eterna.

Ja el terrible brugit dels corns de guerra
mes orelles fereix; ja s'ou l'estrèpit
dels encorbats clarins; ja el brill vivíssim
de les armes esvera el fugaç poltre
 i els cavallers esglaia.

Ja em sembla oir els capitans famosos
de cap a peus coberts de pols honrosa,
i com demana al vencedor clemència
el món tot ja vençut, excepte l'ànim
 de Cató sempre indòmit.

Juno crudel i les Deitats amigues
dels africans, qui hagueren, no venjada,
de abandonar la protegida terra,
els néts dels vencedors per fi immolaren
 als manes de Jugurta.

¿Quins camps, assaonats de sang romana,
de la guerra els horrors no testifiquen
i el gran terrabastall, oit dels perses,
que feu al estimbar-se per sí sola
 la hespèrica grandesa?

Quíns pèlags o quins rius ignorants foren
dels fúnebres combats? Quin mar deixaren
en porpra de tenyir les civils lluites?
Quina regió no monstra adhuc els signes
 de nostra sang malmesa?

Però, musa procaç, els cants alegres
deixant, no entonis fúnebre elegia:
vina amb mi de Citeres a la gruta
i cerca de pulsar amb més lleu plectre
 les cordes de la lira.

Oda I

A Sal.lusti

Crispe Sal.lusti, la riquesa estimes,
si amb temperança pots servir-te d'ella;
puix sabs que inútil és l'argent que avara
 cela la terra.

Perquè, com pare, dels germans curava
vida immortal a Proculeu espera;
el durà en ales voladores sempre,
 la fama eterna.

Major ton regne, si el cor àvid domes,
serà, Sal.lusti, que si amb llunya Iberia
i amb Líbia ardent per únic rei t'alcessin
 púniques terres.

Bebent l'hidròpic sa xardor irrita,
si de sa febra les arrels no trenca,
si del blanc cos la esllanguidesa aquosa
 fora no llensa.

Podrà el cec vulgue per difxós e Frâtes
comptar, de Cir recuperant la herència;
la virtut justa lo contrari al poble
 monstre i ensenya;

puix que la glòria i la immortal corona,
i el segur regne sols a aquell entrega,
qui mira enter, sens decantar la vista,
 munts de riquesa.

Oda III

A Deli

Puix, Deli, has de morir, monstre pit fort
en les hores de probe i d'amargura,

i modera el viu goig de ta ventura
quan se't presentí pròspera la sort.

Ja visquis sempre trist, ja placenter,
rebent del ric Falern grata energia,
passis en jorns festívols tot el dia
estirat sobre l'herba del verger,

on un gros pi i un àlber blanc, juntant
ses branques, fan un'ombra hospitalera,
i l'aigua fugitiva sa carrera
obliqua va seguint, tot rondinant;

vins mana dur aquí i fragant ungüent,
i, flors d'un jorn, a munts les belles roses,
mentres tos bens i etat i bondadoses
t'ho vagin les tres parques permetent.

Deixaràs terra i boscos que has comprat,
i la finca que el Tibre rogenc besa,
i es gaudirà un hereu de la riquesa
que hauràs amb ton esforç amuntegat.

Que siguis ric i noble descendent
de Inac o fill de mare pobrissona,
sens més abric que el cel, lo mateix dóna:
la mort et tractarà sempre igualment.

Tots hem de fer eix fi. L'urna fatal
barreja el nom de tots. Més tard, més d'hora,
nostra sort eixirà i la nau traidora
ens portarà a l'exili perennal.


Oda IV

A Xància Foceu

No et faci pena, no, Xància Foceu,
de veure't de la serva enamorat;
primer de sa Briseida el coll nevat
mogué ja al fer Achilles de Peleu.

De la esclava Tecmessa la bellesa
mogué a son amo el fill de Talamó,
i en mig de son triomfe Agamemnó
s'inflamà per Cassandra, verge presa
 
aprés que Achil.les brau escometent
d'Àssia els exèrcits destroçats caigueren
i, Héctor ja mort, els grecs cansats pogueren
de Tròia apoderar-se fàcilment.

¿Quí sab si ennobliria ton llinatge
la rossa Filis, qui ton cor fereix?

Qui sab si de monarques descendeix
i de la sort deplora el dur ultratge?

No creguis que prové de casta humil
la esclava de tu Xància tan aimada,
ni filla tan fidel i reservada
nàixer pogué de mare infame i vil.

Si lloo sa bellesa escultural
no és la passió ni l'interès qui em guia.
Tinc quaranta anys... i fóra bajania
pensar que pretenc ésser ton rival.


Oda V

A un amic

No pot el jou encara sofrir eixa vadella,
ni els deures d'una esposa podria complir ella
ni l'ímpetu del taure xardorós comportar;
ara tan sols desitja saltar sobre l'herbatge,
rebejar-se en les ones, o sota el verd brancatge
dels sàlzers amb els tendres vadells joguinejar.

No els verds raïms cobegis, que ja l'Anctumne arriba,
que tenyirà els fruits lívids ben tost en porpra viva

canviant s'aspror ingrata en plàcida dolçor.
Ja et va seguint, puix ràpida va trascorrent la vida.
Cada any, que tu perds, ella el guanya; ja atrevida
prompte buscarà Làlage marit, brincant d'amor;

Làlage més que Cloris i que Floe estimada,
més blanca que en nit pura la lluna platejada,
i més bella que Giges, de Gnidus el donzell,
qui és tan bell, que si el poses entre un chor de donzelles
tothom el confondria, fins el més llest, amb elles,
ja per son bonic rostre, ja per son llarg cabell.

Oda VI

A Septimi

Tu qui vindries, oh Septimí, a Gades
amb mi, i al Càntabre a tot jou rebel.le,
i a Líbia ardent, on removent les Sirtes
 bullen les ondes;

Tíbuli amena per l'Argiu fundada
sigui a ma feble senectut refugi,
i a mes fatigues de per mar i terra
 posi grat terme.

I si m'ho neguen rancoroses parques,
al Galés, plàcid a empellada ovella,
iré i als camps, que de Falant Laconi
 foren realme.

Sobre tots aimo aquell recó de terra,
on pura mel, com al Himet, s'hi troba,
i olives verdes, que la enveja mouen
 d'òpim Venafre;

i on Déu envia primavera llarga
i hivern placèvol, i, company del fèrtil
Bacus, Auló mai del Falern no enyora
 els vins famosos.

Ja als dos ens crida aqueix asil dolcíssim,
on tu, Septimí, amb carinyoses llàgrimes
del vat amic arruixaràs un dia
 tèbies despulles.

Oda VVI

A Pompeu

Oh Pompeu, el primer de mos amics,
qui de Brutus lluitant sots les banderes,
amb mi sovint de prop la mort vegeres.

¿Qui après de tants fadics
egregi cavaller et retornà
als Déus romans i al cel italià?

Sovint amb tu, el cabell banyat d'ungüent,
les penes i els neguits en vi anegava;
amb tu en Filipps lluití i l'escut llençava
 fugint covardament,
quan trencat el valor, qui amenaçà
amb la barba la impura pols tocà.

Lleuger Mercuri a mi, tot espantat,
em tragué dels perills en broma obscura,
i a tu de nou del mar la bullidura
 et retornà al combat.
Compleix ton vot al Déu de cels i terra
i sots mon llor descansa de la guerra.

Puix t'era reservat, beu voltes cent
del Màssic, que ell dissipa nostres penes,
i buida de les conxes que'n són plenes
 el perfumat ungüent.
¿Quí amb api humit i murtra curarà
de vindré avui mon front a coronà?

A qui farà Ciprina rei del vi?
Avui, com un Edó, em vull alegrar,
que m'és molt grat, l'amic al recobrar,
 beure fins a desdí.

Oda VIII


A Barina

Si alguna volta els cels et castiguessen,
Barina, per tos falsos juraments;
si et sortís a les ungles una taca
 o corqués una dent,

et creuria; mes sempre que perjures
augmenten de ton rostre els atractius,
i els jovincels sospiren per trobar-se
 de ton amor captius.

Jurar pots sens temença per les cendres
de ta mare i pels astres lluidors,
i fins per les Deitats qui jamai senten
 de la mort la fredor.

De tot això les nimfes ruboroses
se'n riuen, i amb Ciprina fa altre tant
el fer amor, qui esmola ses sagetes
 en roc que mana sang.

Per altra part creixent van tots els joves
per a ser tos esclaus; ni els vells aimants,
sovint amenaçant-ho, fugir saben
 de tes tiranes mans.


Les mares per sos fills, Barina, et temen,
et tem el vell avar per sos diners,
i les tendres donzelles quan es casen...
 encara et temen més.


Oda IX

A Valgi

No sempre els aspres camps reguen els núvols,
ni el càspic mar revolten les tempestes,
ni, Valgi amic, a la boscosa Armènia
 la oprimeix sempre el gel;
ni sempre els Aquilons inexorables
del Gàrgan les alzines escometen
ni viudus de fullatge els olms aixequen
 sempre sos brancs al cel.

Però tu de plorar el robat Miste
no pares mai. Plorant a Miste et troba
Vésper al apuntar, i encara el plores
 quan fuig del ràpid sol.
No així a son car Antíloc plorà Néstor,
qui visqué tres etats, la vida tota,
ni Troile el jovincel plorat en Troia
 fou sempre sens consol.


Cessa ja de plorar i de afligir-te
per a entonar a August triomfal càntic:
cantem, cantem de nostre gran Octavi
 els nous i bells llorers,
que acaba d'adquirir domant els perses
i els moradors dels marges del Nifrates,
i dels barbres Gelons posant a ratlla
 els destres cavallers.


Oda X

A Licini

Si sempre no t'engolfes en l'alta mar, Licini,
ni les iníques costes voreges constantment
per a fugir tempestes prenyades d'estermini,
 viuràs més rectament.

Qui en dolça mitjania viu, deslligat d'enveja,
de sòrdida misèria no sent el rigor viu,
i dels palaus de marbre que tot el món cobeja
 sobri i prudent se'n riu. .

Més colps la tramuntana bat els grans pins furiosa
i fa la torre al caure més fort terrabastall,
i el llamp, que els cims altívols dels munts fereix, no gosa
 baixà a la fonda vall.

En ses penes espera pit resignat mudança,
i tem en la ventura la negra adversitat:
el mateix Déu qui ens porta les aures de bonança
 desclou la tempestat.

Demà et riurà Fortuna, si avui ferrenya et mira;
no de son arc les cordes estira sempre Apol;
a la callada musa despertar amb sa lira
 a voltes també sòl.

Monstra tu en l'infortuni coratjosa fermesa;
mes si quan et gronxoli de la ventura el vent,
de la nau de ta ditxa reculls la vela estesa,
 faràs molt santament.

Oda XI

A Hirpini

Ço que maquini el Càntabre indomptable
i l'Escita de l'altra part del mar
no et dongui pena, Hirpini, ni una vida

 que poc ha de durar.
L'alegre joventut i la bellesa
són com fugaç estel que prompte's pon,

i d'àrida canícia els amors dolços
 fugen i el fàcil son.

No sempre amb faç igual brilla la lluna
ni sempre les flors gronxa el plàcid vent.
¿Perquè amb eterns projectes, doncs, fadigues
 el feble enteniment?

Mellor fóra banyats amb nard de Síria,
i els blancs cabells de roses coronats,
amb vi anegar les penes aquí a l'ombra
 dels sàlzers estirats.

Evi el rosec dissipa de les cuites.
¿Quín minyó correrà més amatent
a refrescar del ric Falern les taces
 de l'aigua en la corrent?

I quí farà venir l'alegre Lida?
Cuiti... i vingui amb la lira de marfil,
i trenada la intonsa cabellera
 de Lacònia a l'estil.

Oda XXI

A Mecenes

No vulguis que amb lleu plectre de la feroç Numància
les guerres, ni d'Anníbal jo canti l'arrogància,
ni en sang cartaginesa tenyit el sícul mar;
ni els rebregats Lapites, ni els envinats Centaures,
ni els fers gegants que Alcides per terra va fer caure
quan de Saturn volien l'Alcàsser assaltar.

Tu ens comptaràs, Mecenes, en no ritmada història
de nostre immortal Cèsar les guerres i la glòria
i els reis que tras son carro dugué com vencedor.
Ensemps dirà ma musa de Licímnia ta aimada
la veu encisadora, la fúlgida mirada
i l'amor amb què paga tendreses de ton cor.

Dirà com quan de Cíntia el festanyal s'atansa,
si canta amb escaiensa, també escaienta dansa,
i al jogar dóna amb gràcia a les verges ses mans.
¿Un sol cabell, tal volta, daries de ta aimia
per tot l'or que'n Aràbia i en Pèrsia es trobaria,
o pels tresors de Midas, famosos per lo grans,

quan a tos ardents llavis apropa sa faç bella,
o quan sos dolços besos fingeix que't vol negar,
preferint que'ls hi robis en lloc de dar-te'ls ella,
i que ella també a voltes es complau en robar?

Oda XIII

Contra un arbre malastruc

Certament en malhora va plantar-te
aquell, qui (fós qui fós) amb mà sacrílega
primer et va plantar per a que fossis
ruina de sos néts i vil oprobi
del lloc, arbre funest; aquell, qui pèrfid
en mon camp t'establí per a que al caure
de ton amo innocent el cap xafessis,
trist lleny, sempre he cregut que a son bon pare
degué escanyar, i al cor d'una nit fosca
de son hoste amb la sang regar la casa,
i preparar de Còlchida els venenos
i quant de més infame es pot concebre.
Per més que l'home eviti amb molta cura
els traidorencs perills, mai és prou caute
per a evitar-los tots. El naute púnic
mira el Bòsfor amb forta esgarrifansa
i no veu els paranys que a una altra banda
li està parant el fat. Tem nostre exèrcit
les sagetes dels parths i llesta fuga,
i aquests nostre vigor i nostres ferros;
però de trascantó la parca impia
ens arrabassa a tots, els uns i els altres;
i sempre ho farà igual. Ben a la vora
estigui jo d'haver d'anar a veure

el regne de la fosca Proserpina,
i a Minos, sever jutge de les ànimes,
i els llocs secrets, que són la llar dels justos,
i a Safo, qui al dolç so de l'arpa eòlia
es queixa de les noies de sa pàtria,
i a tu, sublim Alceu, qui amb dorat plectre
cantes en vers heroic del mar les ires
i els fragors dels combats, i les angoixes
dels pobres exilats i l'anyorança!
De ambdós les pies ànimes escolten
amb religiós silenci els cants dolcíssims;
però el vulgue nombrós prefereix sempre
oir relats de guerra i de corones
per terra rodolant. ¿I qui ho estranya,
si fins el de cent caps horrible monstre,
pres d'estupor, inclina ses orelles
de llurs versos al so, i les serps vrinoses,
que entre'ls cabells s'enrosquen de les fúries,
de plaer s'extremeixen? També Tàntal
i Prometeu s'obliden de ses penes,
en sentint d'aquells càntics la dolçura,
i el caçador Orió deixa de córrer
detràs de sos lleons i de sos linces.

Oda XIV

A Postum

¡Ai, Postum, aimat Pòstum, quant depressa
llisquen els anys! Ni senectut rugosa
 ni la mort no domada
amb precs fervents retrassen l'arribada.

No aplacaràs, amic, encar que immolis
tres cents bous cada dia a Plutó rígid,
 qui reté en sa funesta
llacuna a Gerió de triple testa

i a Tici. Quants vivim dels fruits de Ceres
des de'l pobre artigaire a qui rumbeja
 gemmàtiques corones,
tots tindrem que solcar les negres ones.

En va allà a la tardor temerem l'Austre
danyós al còs; en va fugírem sempre
 de la guerra funesta
i del mar flagel.lat per la tempesta;
 
que al fi del Còcit llànguid hem de veure
la dormida corrent, les crudels filles
 del rei de terra Argida
i de Sísif la dura i trista vida.
 


Deixaràs casa i terra i dolça esposa;
i d'aqueixos bells arbres que conrees
 ara senyor d'un dia,
sols vindrà el trist xipré a fé't companyia.

Beurà un hereu més digne el cècub ranci
que tanques amb cent claus; i amb vins, que foren
 del gran Pontífex gala
en son sopar, arruixarà la sala.

Oda XV

Contra el luxe de son segle

Ja pocs jornals de terra per la reu
deixen ara les fàbriques immenses
i prest estanys de vores més extenses
que el llac Lucrí, es veuran per tot-arreu.

Als olms estèrils plàtans vencerán;
la murtra, i llirs, i plantes aromoses,
les feixes d'oliveres fruiteroses
que enriquien el amo, envahiran,

i el sol dels llors ens taparà el brancam.
No això Cató ni Ròmul ordenaren,

ni en ses lleis nostres avis disposaren
que aital fós el conreu de nostre camp.

Xic era entre ells el cens de tot veí
i gran el de l'Estat. Ni galeria
de deu peus vers el Nord es permetia
llavors als individuus construí.

Ni les lleis permetien menysprear
la rusticana llar; prò els edificis
d'ús públic i els altars dels Déus propicis
amb marbres els manaven decorar.


Oda XVI

A Grosfe

Oci demana a les Deitats qui es troba
pres en l'amplura de l'Egeu, si foscos
núvols la lluna i els estels li oculten
 guia dels nautes.

Oci la Tràcia furiosa en guerra,
oci els escites en buirac rumbosos,
oci, amic Grosfe, que ni l'or, ni porpra
 ni perles compren.


Puix ni riqueses ni el lictor del cònsul
del pit remouen la pesada angoixa,
ni menys les cuites que a l'entorn revolen
 dels dorats sostres.

Bé viu amb poc qui en sa modesta taula
veu relluir l'antic saler dels avis;
ni l'avarícia ni la por li trenquen
 el lleuger somni.

¿A què en curt viure somniar grandeses?
A què cercar a nous terrenys fortuna?
Pot separar-se d'ell mateix qui marxa
 lluny de sa terra?

Pugen les cuites als bronzats navilis
i més lleugeres que l'isart i l'Eure,
que els mars revolta, dels genets segueixen
 la fugaç turba.

L'ànim, alegre amb lo present, no peni
per l'avenir, i l'amargura endolci
amb plàcid riure: no hi ha al món persona
 del tot feliça.

Mort primerenca arrebatà a Pelides
i a Titó lenta senectut desgasta;
i a mi tal volta em donaran les hores
 ço que a tu et neguin.

Per tu a Sicília cent ramats de vaques
i bens pasturen i renillen eugues
aptes pel carro, i et vesteixen llanes
 dos colps tenyides

en porpra; a mi la no enganyosa parca
l'estre va dar-me de la musa grega
i petits camps, i desdenyar el vulgue
 sempre maligne.


Oda XVII

A Mecenes

¿Perquè amb tes queixes em desalenes?
Ni els Déus ho volen, ni jo tampoc,
que primer moris que jo, Mecenes,
mon ferm refugi, mon dolç honor.

Si t'arrambolla mort més lleugera,
part de mon ànima, què hi faig aquí?
Sens tu ma vida no és vida entegra
ni com la teva més cara a mi.

Que quan tu et moris et seguiria
jurí i no torço mon jurament.

L'últim viatge, quan vingui el dia,
tots dos, Mecenes, junts l'empendrem.

Ni la Chimera ni el cent-mans Gies
m'arrancarien de ton costat;
que aixís ho volen les parques pies
i els Déus ho tenen ja decretat.

Ja sots la influència d'Escorpí horrible
de la Balança o del Capricorn,
del mar hispèric flagell temible,
gronxolat s'hagi mon xic breçol;

de nostres astres és l'avinensa
gran i increible. Si el Déu tronant
d'impiu Saturnus a tu et defensa,
el vol llestíssim dels fats parant,

quan per tres voltes amb crits de festa
el poble el teatre feu ressonar;
a mi m'haguera xafat la testa
un tronc al caure, si el colp mortal

faune custodi dels vats propici
parat no hagués. No oblidis tu
ni el promès temple ni el sacrifici:
jo una primala ja tinc a punt.

Oda XVIII

Contra l'avarícia

No en ma casa l'evori resplandeix
 ni sostre plamfonat,
ni de Numídia els marbres oprimeix
 himètic embigat,

ni de rebrot d'Atalus heredi
 la corona preuada,
ni porpra de Lacònia per a mi
 fila clienta honrada;

però amb la lira els Déus m'han atorgat
 un numen generós;
perxò, encara que pobre, ma amistat
 reclama el poderós.

Amb mes sabines terres prou ditxós
 res més demano als Déus,
ni vaig a pidolar al poderós
 amic més rics conreus.

Un jorn a l'altre empeny i d'igual sort
 les llunes van passant
i tu ja a les vigílies de la mort
 vas marbres cisellant,



i cases edifiques, i al oblid
 la sepultura dónes,
i l'ample continent trobant petit
 fas recular les ones.

¿I què diré de que arrenques les fites
 dels camps, que vora tens
i que de ses rebasses foragites,
 avar, els teus clients?

Ells, malaurats, llençats de sa morada
 entre sospirs se'n van,
ses Deitats tutelars i sa mainada
 en sos braços portant.

I amb tot no hi ha palau que tan segur
 esperi al potentat,
com l'antre xuclador de l'orc obscur
 per a tots destinat.

¿A què tanta ambició? La dura terra
 sobre pels pobrissons
igualment que pels fills d'aquell, qui aterra
 als pobles i nacions.

Ni el barquer de l'infern l'adust Caront,
 per l'or vil corromput,
amb sa barca tornà a portar al món
 a Prometeu astut.

Ell a l'orgullós Tàntal apresona
 i a tots els criminals,
i, ja invocat, ja no, ell auxili dóna
al pobre en ses fadigues i sos mals.


Oda XIX

Lloances de Bacus

Creieu-me, venidors, entre altes timbes
vegi ensenyant a Bacus, i les nimfes
i aurellaguts els sàtirs peu-cabrosos
 escoltant aprenien.

¡Evoe! sagrat furor ma ment embarga
i el pit de Bacus ple torbat s'alegra.
¡Evoe! perdó et demano, pare Bacus,
 pel feixuc tirs temible.

Deixa'm cantar les Tíades proterves,
i del pur vi les fonts, i els rius ubèrrims
de llet, i celebrar els cor-buits roures,
 que pura mel destil·len.

Deixa'm cantar de ta feliç esposa
la corona entre els astres col·locada



i el càstig de Licurg, i de l'alcàsser
 de Proteu la desfeta.

Tu els rius amanses i la mar revolta;
i tu sadoll de vi en desertes serres
amb verinoses serps les crins enllaces
 de les Bacants impune.

Tu, quan munt sobre munt la colla impia
dels gegants escalava el cel olímpic,
d'hòrrid lleó amb la garra i feres urpes
 a Rhet esquarterares.

Si bé en festes i danses se't tenia
per cap de brot, en canvi per les lluites
eres en poc tingut; mes tu ets destríssim
 tant en pau, com en guerra.

Inofensiu el Can-cerber va veure't
ornat amb tos corns d'or i humil la cua
movent, tos peus besava a l'entornar-te'n
 amb sa boca trilingüe.

Oda XX

A Mecenes

Amb poderosa i insòlita volada
poeta de dos formes seré pels cels portat.
No hi faré aquí a la terra llarga estada
i major que l'enveja deixaré la ciutat.

No jo, fill de família pobrissona,
no jo, a qui tu, Mecenes, nomenes «estimat»
no jo moriré mai, ni dintre l'ona
de la llacuna estígia cauré en oblit colgat.

Ja a les mans i a la espatlla vigoroses
ales sento que em naixen; d'asprosa i dura pell
ja es cobreixen mes cames tremoloses,
i mon còs es transforma depressa en blanc aucell.

Amb més bona fortuna i lleugeresa
que l'incautíssim Ícar, per l'aire estendré el vol
i esguardaré a Getúlia sempre encesa
i el Bósfor tempestívol i els camps del nevat Pol.

Sabran mon nom el còlchid i el fort daci,
èmul dels valents marsos, i els allunyats gelons,
i els discrets íbers llegiran a Horaci
junt amb aquells qui beuen del Ròdan en les fonts.

Per a el jorn de la mort plors de cap mena
no vull, ni fútils llàgrimes, ni tristos funerals:
els gemecs de ton cor, amic, refrena,
i deixa per inútils les honres sepulcrals.