Vés al contingut

Obres de Q. Horaci/Odes - Llibre tercer

De Viquitexts
LLIBRE TERCER
Oda I

Odio la gent profana i me'n allunyo.
Esteu-me atents; que versos mai sentits
ministre de les muses ara entono
a verges i fadrins.

Governen sobre el poble els reis temibles
i regna sobre aquests el Déu excels,
qui subjectà els Titans, i d'una ullada
commou tot l'Univers.

Per més que tingui un hom més camps i vinyes
que altre hom; per més que aquest devalli al carn
més noble pretenent; que en costums sigui
i en nom aquell més clar;

que un altre amb major colla d esclaus compti;
l'urna fatal remena els noms de tots
i sens fer tort ni dret a rics i pobres
va sortejant la mort.
 

Sículs menjars no li seran gustosos
a qui veu sobre el cap lluent coltell,
ni el somni li mouran la dolça lira
ni el càntic dels ocells.

Al somni que en la llar esbalandrada
dels rústics llauradors reposa a grat,
ombrius marges li plauen i el verd Tempe
pels cèfirs orejat.

A qui desitja sols lo necessari
ni angoixes li acarrera el mar revolt,
ni al nàixer Ics fatídiques cabrelles,
ni Arcturus quan es pon;

ni la vinya de ferm pedreguejada,
ni el camp, que es nega a dar brillant esplet,
o per aigua sobrera, o perquè el torra
el sol o el gela el fret.

Estretit son reialme els peixos senten
per les moles tirades dintre el mar,
on l'envejós senyor de l'ampla terra
ve amb sos fàmuls sovint a edificar.

Però allà on munta l'amo també hi volen
els odis, i amenaces i l'espant;
seuen tras del genet les negres cuites
i escalen l'alta nau.

 

Mes si els neguits no calmen ni de Frígia
els marbres, ni la porpra resplendent
més que el bell sol, ni els rics perfums de Pèrsia
ni l'aromós Falern;

¿a què alçar amb grandesa cobejable
magnífica maisó de nou estil?
A què canviar per desvetllants riqueses
mon plàcid camp sabí?


Oda II
A sos amics

Aprengui en l'aspra guerra la pobresa
dura sapat donzell a soportar,
i cavaller temible la feresa
dels perses a domar.

Passi al cel ras i entre treballs la vida,
i al veure'l des de els murs que està expugnant
del Príncep la muller i la garrida
verge diguin plorant:

«Ai, car espòs, poc destre en l'art guerrera
d'aquest lleó no excitis el rancor;


perquè ell a la matança amb ràbia fera
es llença aterradora»

Per la Pàtria morir gran glòria dóna;
la mort al fugitiu també el sacut,
ni les espatlles ni els genolls perdona
de imbel.le joventut.

La virtut, que puríssima fulgura,
no a sòrdida repulsa inclina el front,
ni l'aura popular l'alça a l'altura
ni l'esfonsa al pregon.

Ella deixant el vulgue i terra humida
i alçant el vol al regne celestial
a qui mort no mereix li dóna vida
gloriosa i immortal.

També el fidel silenci reservada
sa recompensa té. Qui divulgués
de Ceres els arcans, ni en ma morada
voldria que visqués,

ni amb ell en fràgil nau m'embarcaria.
Molts cops, junts, Déu castiga els bons
La pena, que a peu coix va fent sa via
sempre sol atrapar els criminals.


Oda III

Al baró just i ferm en son propòsit,
ni el cec furor dels pobles en revolta
ni dels tirans el rostre formidable
torcen la recta ment;
ni l'Austre, túrbid rei del mar indòmit,
ni la dreta flamífera de Júpiter;
si s'esllanega el món arriba impàvid
veurà l'aplastament.

Així al sublim Empir volaren Pòl.lux
i el vagarós Alcides; així Cèsar,
seient entre ells, apura amb ardent llavi
el nèctar immortal;
així, oferint al jou el coll indòcil,
Evi, els tigres tiraven ta carroça;
així en poltres de Març nostre gran Ròmul
fugi el riu infernal.

Al veure'l entre els Déus, qui discutien,
—Ilió, Ilió—va exclamar Juno—
un jutge incestuós i una estrangera
passaren-te a foc viu;
d'ençà que Laomedó la concertada
paga va negà als Déus, amb rei i poble
de mi i la casta Pàl.las t'entregaren
al furor venjatiu.

No llueix ja de la Lucena adultra
l'hoste famós; ni la perjura casa
de Príam compta amb Hèctor per rebatre
del grec el fort assalt.
La guerra per nosaltres fomentada
cessà: d'ara en avant mes dures ires
retornar vull a Març i el nét odible,
fill d'ílica vestal.

Que sigui benvingut; que entri en bonhora
a l'estatge immortal; que begui el nèctar
amb la copa dels Déus i que entre els númens
pacífics sigui inscrit,
mentres que de per mig hi brami el pèlag
entre Roma i Ilió. Per on es vulgui
que visqui desterrat de Frígia el poble
que regni allí engrandit.

Mentres que hi saltin béns i niin feres
de Príam i de Paris en la fossa,
que brilli el Capitoli i Roma ardida
posi als perses jou vil;
i amb la punta del glavi el nom estengui
fins als últims extrems, per on separa
el freu d'Àssia la Europa i per on rega
l'Egipte el túmid Nil;

No l'or, que en les entranyes de la terra
abscondiren els Déus amb mà sacrílega

avara arrebassant, sinó severa
trepitjant-lo amb son peu.
Esborri ella tot límit i frontera,
que li destorbi el pas, portant ses armes
des d'on abrusa el sol fins allà on regnen
boires i eterna neu.

Aqueixos són dels Quirits bel.licosos
els fats; però confiant en sa gran força
i de sobres fervents refer no intentin
de Troia els murs antics.
Amb averany ben trist renaixerien
per a rodar de nou per terra a troços:
jo l'esposa i germana del Déu fóra
cabdill dels enemics.

Si tres voltes de bronze els alça Febus,
tres voltes per mos grecs vindran a terra;
tres voltes plorarà captiva esposa
son marit i sos fills.—
¿Però cap a on t'enlaires, musa incauta?
Relatar no pretenguis temerària
els parlaments dels Déus, ni sa grandesa
minvar amb cants senzills.


Oda IV
A Cal.líope

Cal.líope regina,
baixa del cel i amb flauta delicada,
o amb l'arpa d'or, o amb cítara divina,
o bé, si més t'agrada,
canta amb aguda veu llarga tonada.

¿Sentiu?... O és que m'enganya
grata il.lusió? Sentir-la se'm figura
i veure-la vagar en la muntanya
per entre la espessura,
on mormolen les fonts i l'aura pura.

Lluny de ma casa un dia
del Vúltor en les selves delectoses,
nin cansat de jogar, jo m'adormia,
i colomes famoses
cobriren-me de fulles i de roses.

Aquells qui en l'alta serra
de l'Aqueront com tòrtores niaven,
i qui d'humil Farent en fèrtil terra
o en camps batins moraven
de veure'm com dormia s'admiraven.

Les Deitats protectores
en mon cor infundien dolç coratge;
ni d'óssos bramadors ni serps traidores
mon còs rebia ultratge,
cobert de llor i murtra amb verd ramatge.

Muses, sots vostra ajuda
recorro les buscúries de Sabina,
i les selves de Tíbuli molçuda,
i Baies crestallina
i, si em plau, la frescoia Palesfrina.

Ni sícula tempesta,
ni dels camps de Filippus la fugida,
ni l'arbre malestruc foren funesta
sort, a ma dolça vida,
perquè era de vosaltres protegida.

D'Assíria les arenes
ardentes, amb vosaltres correria
jolívol viatger, almes camenes,
ni nauta temeria
el Bòsfor pres de ràbia i de follia.

Veuria Albió danyina
per a sos visitants terrible i fera
i el Còncan, qui s'alegra amb sang eguina,
la escítica ribera,
sens dany, i dels gelons la tropa arquera.

A nostre gran Octavi,
quan concentrar dintre ciutat disposa
ses tropes, i donant treves al glavi
de sos fadics reposa,
dolç esbarjo li deu en balma umbrosa.

Vosaltres deu benignes
consells i que es practiquen vos agrada,
dives muses. Sabem com als malignes
Titans i a la malvada
caterva, anorreà amb centella irada

qui governa immutable
el món amb justa llei i força ignota,
els Déus i la morada lamentable,
i els pobles i gent tota,
i amansa l'alta mar, quan s'abalota.

Al mateix Déu temible
d'orgull i de braó jamai escassa,
fon dels membruts Titans la tropa horrible
i dels gegants la raça,
qui es creia per volcar-lo prou capaça;

però l'alta estatura
de Porfiri fortíssim en la brega,
de Rhet, Tipheu i Mimes la bravura,
d'Encèlad l'ira cega,
que l'Olimp amb grans arbres apedrega;

contra la sonorosa
Egida de Minerva s'estrellaren.
Allí Juno, de Júpiter esposa,
i ardent Vulcà lluitaren,
ni d'Apol les sagetes no hi mancaren;

d'Apol qui sempre banya
de Castàlia en la font sa cabellera,
i en el bosquet nadiu i en la muntanya
de Lícia placentera,
i en Patara hom l'honora i el venera.

La força, si mancada
de seny està, s'espenya i s'arruina;
l'Altíssim a la força temperada
a créixer l'encamina
i a la de crims fautora la estermina.

Tal veritat pregona
del gegant de cent mans la gran desfeta
i Arió, l'ardit caçaire, a qui mort dóna
castíssima sageta
quan lúbric perseguia a Febe inquieta.

Del món el cataclisme
la mare terra al veure es dòl i plora;
plora els fills rebatuts al negre abisme
per flama venjadora,
que l'Etna, que els cobreix, jamai devora.

Ni el Vúltur desampara,
venjador de son crim, les entramenes
de Tici incontinent; i paga encara
d'ínic amor les penes
Peritou, amarrat amb mil cadenes.

Oda V

Que al cel regnava Júpiter creguérem
en retrunyint el tro; i Octavi en vida
serà com Déu tingut Britans i Perses
agregant a l'Imperi.

¿De Crassus el soldat marit infame
viure pogué juntat a una estrangera?
I ¡oh Pàtria! ¡oh corrupció! d'enemics sogres
pogué envellí en els masos,

sots rei persa, el valent soldat de Pulla,
ses costums oblidant, sos Déus i Pàtria,
ensems que Roma i Júpiter incòlume
mostraven sa grandesa?

Açò la ment de Règul previsora
volgué evitar, desaprovant vils pactes,
i, sever, per no dar als futurs segles
exemples ruinosos,

morir deixà la joventut captiva.
«Vegí, vegí—exclamava-—en púnics temples
clavades les senyeres i les armes,
sens lluita als soldats preses.

Vegi també lligats a les espatlles
lliures dels ciutadans els forçuts braços,
i oberts tots els portals, i conreuar-se
els camps que assolà Roma.

¿Rescatats a pes d'or seran tal volta
més braus nostres soldats? Això seria
dany sobre mal juntar. No amb tints la llana
perduts colors recobra.

No la vera fermesa, un colp perduda,
cura de retornar als cors fembrívols.
Quan lluiti cerva dels tremalls lliurada,
valent serà qui al pèrfid

enemic s'entregà, i les tropes púniques
atropellar sabrà en noves batalles
qui per por de morir deixà sos braços
lligar amb vils corretges.

Ignorant d'un pendrien l'existència
guerra i pau confongueren ¡oh vergonya!
Oh gran Cartago alçada sobre runes,
oprobi de la Itàlia.»

Aixís digué, i a tall d'esclau indigne
als besos de sos fills i casta esposa
furtant el rostre, en terra els ulls clavava
amb virior heroica.

I mentres el Senat, encar perplexe,
amb son consell insòlit afermava
cerclat d'amics cap-baixos al desterro
marxava amb gallardia.

I si bé no ignorava les tortures
que havia de sofrir, d'aital manera
del poble i dels parents, que retardaven
sa volta, es desprenia,

com si de sos clients els llargs negocis
deixés, ja pronunciada la sentència,
de Tarent i Venafre encaminant-se
als boscos delectosos.


Oda VI
Als Romans

Romà, si no refàs els caiguts temples,
i si dels Déus les cases, que s'ensorren,

i els fumats simulacres no restaures,
sens culpa els crims dels pares pagaràs.
Perquè als Déus acatares tu governes:
ells són principi i fi de ta grandesa.
La Itàlia més d'un cop per menysprear-los
sofrí els dols i amargures del fracàs.

Dos voltes de Moneses i Pacori
les tropes destroçaren nostre exèrcit
no auspiciat, i els xics collars gorniren
dels romans cavallers amb els joiells;
a la ciutat, encesa en civils lluites
deliren quasi els Dacis i els Etíops:
aquells per ses sagetes formidables
i temibles aquests per sos vaixells.

Segles feconds en crims, primer les bodes,
i les llars i els llinatges infamaren;
i d'eixa font contra la Pàtria i poble
de vici i corrupció brollà un torrent.
La verge, ja minyona, en danses jòniques
cerca ésser ensenyada; i s'ensinistra
en l'art de seduir; i amors indignes
des de'l breçol somnia solament.

Més tard, casada ja, nous galants busca
entre els vins del marit; però no tria
a qui furtivament entre tenebres
pugui atorgar-li son vedat amor;

sinó que en faç de son espòs, qui aprova
son deshonor, acut quan la demanen
rics mercaders, o els mestres de naus iberes,
qui compren les deshonres a pes d'or.

No joventut nascuda d'aitals pares
tenyí el pèlag de sang cartaginesa,
ni vencé a Pirrus ni al potent Antíoc,
ni de Itàlia aventà a Anníbal crudel;
sinó aquells mascles fills de soldats rústics
avesats amb l'aixada a rompre gleves
i a dur groixuts boscalls promptes i dòcils
d'una mare severa al simple anhel;

boscalls tallats al bosc quan ja les ombres
dels munts canviava el sol, i desjunyia
els bous cansats, i fugitiu son carro
al món duia la calma i el repòs.
¿Què és lo que no corromp un impur segle?
Pitjor que la dels avis, la paterna
etat fou ja, i molt més que elles la nostra;
i nostres fills seran encar pitjors.

Oda VII
A Asterie

¿Perqué plores, Asterie, a ton Giges,
a ton Giges fidel i constant,
a qui els aires d'Abril de riqueses
de Bithina ben ple et tornaran?

Des de que les cabrelles infaustes
es pongueren, pel Not empenyut,
va passant en Oric les nits fredes
sospirant desvetllat i abatut.

De mil modos de Chloe hostatgera
li pondera astut nunci l'amor
i els sospirs, per a vèncer, Asterie,
la constància i la fe de son cor.

Li recompta com pèrfida aimia
davant Pret acusant-lo vilment,
damnar feu a una mort primerenca
del rei Glauque al castíssim donzell.

Refereix-li els perills en que es veia
cast Peleu la Magnessa fugint,
i li conta fal.laç mil històries
per a encendre el lascívic instint.

Mes en va; que fidel a sa Asterie,
com dur roc ell. fa el sord a sa veu;
però tu també guardat de caure
dintre els llaços que et para Enipeu.

Encara que ningú l'aventatgi
en regir en la cursa el cavall,
i ningú de les ones del Tibre
atrevessi més llest el crestall,
 
a la entrada de fosc tanca casa,
i, si canta, no escoltis son cant,
i per més que de dura et motegi
permaneix sempre ferma i constant.

Oda VIII
A Mecenes

Tu, espert en costums nostres, mateix que en costums gregues,
estranyaràs de veure'm, essent solter, Mecenes,
com afanyat disposo de Març en les kalendes
les belles flors en gerros, l'encens en les navetes
i les ardentes brases sobre la verda gespa.
Aquell jorn, en que l'arbre per poc xafà ma testa,


d'un blanc cabrit i dolces viandes fiu ofrena
a Bacus. Cada anyada, quan vingui aquesta festa,
destaparé l'ampolla, que ben juntada amb pega,
des que fou consul Tul.lus al fum mon vi conserva.
A la salut cent copes de ton amic, Mecenes,
beu i fés que perduri fins al matí la gresca.
Lluny, lluny d'aquí les ires, la cridadissa i bregues.
Els negocis de Roma no et donguin ara pena,
que ja han caigut les tropes dels Dacis i dels Getes,
i en trista civil lluita desfent-se van els Perses.
Ja els Càntabres, qui foren de Roma angoixa eterna,
a nostre jou per últim el coll indòcil bleguen
i afluixant l'arc l'Escita cedir-nos el camp pensa.
Ara que els afers públics en dolç repòs et deixen,
no vulguis curar massa de ta privada hizenda.
Els goigs presents agafa i allunya les molèsties.


Oda IX
Diàleg d'Horaci i Lídia
HORACI

Mentres t'era agradable,
ni altre prefert donzell ton coll cenyia,
a la neu comparable,
més sortós que el rei persa jo em sentia.

LÍDIA


Mentres era t'aimia
ni per Cloe fou Lídia postergada.
Lídia llavors vivia
més que nostra gran Ilia celebrada.

HORACI


Mon cor ja sols somnia
per Cloe de Corina i Safo hereva,
per ella fins daria
la vida, si salvar pogués la seva.

LÍDIA


Per Calais s'inflama
també en mutual amor l'ànima mia,
per ell, si així ho reclama
sa sort, morir dos cops no temeria.

HORACI


¿I si Venus junyia
nostre coll amb fort jou altra vegada?
Si deixés a m'aimia
i retornés a Lídia menyspreada?

LÍDIA


Per més que ell en bellesa
es un sol, i tu en geni ets mar impia
i ets suro en lleugeresa,
viure i morir amb tu preferiria.

Oda X
A Lice

Si d'un barbre l'esposa tu beguesses
del Tànais apartat, Lice, en les fonts,
de mi et compadiries, si em vegesses
per tu desafiar els Aquilons.

¿Sents com el vent açota ta morada
i els arbres que clapegen ton jardí,
i com en gel la neu és transformada
pel pur alé de Júpiter diví?

Puix que a Venus displau, l'orgull deposa
que ta fortuna un jorn es mudarà.
No per a ser Penèlop desdenyosa
ton pare de Toscana t'engenrà.

Encara que no bleguin ta fermesa
ni dons, ni precs, ni l'infidel espòs,
ni dels aimants la dolça pal.lidesa;
dol-te de qui et suplica concirós,

oh tu, que alzina rígida menys blana,
ni més mansa que Líbic escorçó.
No sempre mon amor la tramuntana
afrontarà i les neus sots ton balcó.
 

Oda XI
A Mercuri

Mercuri, doncs que a fa ensenyança dòcil
Amfió movia amb ses cançons les pedres,
i tu, que dolça, septicorde lira,
sones i tendra;

tu un temps ni grata ni parlera, i ara
glòria i delícies dels convits i temples,
dicta'm corrandes que la dura Lida
facin atenta.

Ella, com euga de tres anys en ampla
devesa, brinca joguinosa, esquerpa,
àdhuc minyona per muller, i en bodes
tota innocenta.

Tu els rius bregosos pots parar, i els tigres
dur per companys i les obscures selves;
tu el Can-cerber, que de l'Avern, sinistre,
les portes vetlla,

dolça aplacares amb ta veu, encara
que duu serps mil en sa espantosa testa,
i peste exhali sa trilingüe boca.
pus i sang negra.

Fins Ixió i Tici, a pesar seu, rigueren,
i estigué l'urna breu estona seca,
mentres les filles de Danai sentiren
ta cantarella.

Els crims i penes, ben sabuts, escolti
Lida d'aquelles monstruoses verges,
l'àmfora buida eternament de l'aigua
que pel fons vessa,

i el fardenc càstig que a l'infern les culpes
reben. ¡Impies! ¿Què fer més pogueren?
Amb durs coltells contra els marits es tiren,
com tigres feres.

Una entre totes de ses bodes digna
frustrà, perjura, la viltat paterna.
¡Perjuri explèndit! i per ara i sempre
noble donzella!

—-Alça't—va dir-li a son espòs tendríssim—
alça't; no et vingui la dormida eterna
d'on tu menys penses. De les sors malvades
i el sogre absenta't.

Com a lleones que vedells empaiten
a llurs esposos assassinen elles;
jo, menys crudel, ni et vull ferir, ni tindre't
dintre ma cel·la.

Amb ferros durs em lligarà mon pare,
perquè tingui per a l'espòs clemència,
o en cega armada em portarà a les costes
de Líbia encesa.
Marxa a on les aures o tos peus et duguin,
ara que Venus i la nit et celen,
marxa amb bon fat, i en mon sepulcre grava
nostra tragèdia.—


Oda XII
A Neòbule

Be n'és de malaurada la donzella,
a qui veden les ditxes de l'amor,
i en vi anegar les cuites; i d'un oncle
crudel temp els reptiris i el rancor.

L'alat infant de Venus ja, Neòbule,
l'agulla i la filosa et fa deixar,
i el bell Hebre de Lípari les teles
i estudi de Minerva abandonar.

Bon punt l'untada espatlla ell en el Tibre
banyà més destre que l'astut genet,

Bel.lerophont, jamai ni en la carrera,
ni en el dur pugilat s'és vist vençut;

i aixís llest assageta en la planura
els cervos, que s'escapen astorats,
com dalt dels munts acèrrim acorrala
els sanglars dins l'arbreda encatauats


Oda I
A la font de Bandúsia

Oh font de Bandúsia, més pura que el vidre,
de flors i vins dolços digníssima font,
demà un cabrit tendre desitjo immolar-te,
que tot just li apunten les banyes al front.

Al front que en va espera l'amor i les lluites;
perquè amb sa sang roja tenyirà aviat
tes aigües gelades, oh pura fontana,
aqueix fill gerdíssim del lúbric ramat.

El sol, quan arriba l'encesa Canícula
tocar-te no't gosa; tu, als béns i al pastor,
i als taures, que deixen, cansats, la llaurada,
els brindes tes aigües i grata frescor.


Cantant jo l'alzina, que s'alça rumbosa,
oh font de Bandúsia, damunt del penyal,
d'on brollen fes aigües saltant xerrairones
vull fer que tu siguis per sempre immortal.

Oda XIV
Al poble romà

Cèsar, de qui fa poc deies, oh plebe,
que anava, a tall d'Alcides,
a recullir llorers, que amb sang es compren,
ja torna vencedor dels fins d'Ibèria.

Après de donar gràcies als Déus justos,
surti la casta esposa
i del cabdill claríssim la germana;
i engarlandat el front surtin les mares 0)

de les tendres donzelles i dels joves,
qui sans i bons retornen.
No pronuncieu paraules malestrugues,
jovincels i minyones maridades.


(l) Literalment: i dels preganís ornades amb la vena
les mares de les noies i dels joves...

Aquest jorn, per a mi ver jorn de festa,
mata les negres cuites.
Puix Cèsar l'orb regeix, ni guerra horrible,
ni violenta mort temença em donen.

Ungüents porta, minyó, porta garlandes
i vi que de la lluita
dels Marsos es recordi, si alguna àmfora
d'espartacs escorcolls pogué lliurar-se.

I diguis que'l cabell xopat d'aromes
treni aviat Neera,
la gentil cantadora; i si la entrada
porter odible et veda, torna prompte.

Ja les canes amansen mon coratge,
abans amic de bregues.
No quan fou cònsul Planci aital desaire,
ardent de joventut, sofert hauria.

Oda XV
A Cloris

Dona del pobre Íbic, posa ja terme
a tes viltats i amors escandalosos.
Pròxima ja a la mort, entre donzelles

deixa de follejar i esbaltir boires
a càndides estrelles.
Çò, que, Cloris, escau a ta Foloe.
de tu desdiu. Be pot ella dels joves
a les portes trucar, com les Bacants,
excitades pels timpans ressonants.
A ta filla l'amor del bonic Notus
saltar la fa, com cabra joguinera;
però a tu no et convenen les garlandes
ni els dolços sons de l'arpa, ni les copes
dels bacanals festins, sinó les llanes
de la noble Lucèria.

Oda XVI
A Mecenes

Alfa torre amb dur bronze reforçada,
portes de roure i gossos lladradors
a Dànae tenien ben guardada
de nocturns aimadors,

si no haguessen a Acris, son guardador
pàvid, Venus i Júpiter burlat.
Per a un Déu convertit en pluja d'or
no hi ha camí tancat.

L'or per entre armats guaites s'obre via
i amb més força que'l llamp les penyes romp;
per ell la llar del grec augur finia
donant terrible tom.

Amb dons vencia els reis i els murs volcava
el gran Filip. I al poderós argent
de les naus el dur mestre sempre acaba
per fer-li acatament.

A mida dels tresors creixen les penes
i d'adquirir l'afany. Per xò son brill
jo sempre he desdenyat, amic Mecenes,
de cavallers espill.
 
Quant menys a si mateix un hom es dóna,
tant més li atorga el cel. Jo del potent
fugint, amb qui riqueses no ambiciona
m'acompanyo content.

I sóc de la riquesa menyspreada
més explèndid senyor, que si tingués
més xeixa a casa meva engranerada,
que'l més actiu Pullés,
pobre entre munts de blat i de dinés.

A mi una clara font i un troç de serra,
i una sega modesta més feliç
em fan, que si de l'Àfrica la terra
immensa posseís.

Per més que de Calabria les abelles
per mi no fan sa mel ni Fòrmia el vi ;
per més que'n selves gal·les les ovelles
no pasturen per mi;

No m'oprimeix amb tot dura pobresa,
i més daries tu, si més volgués.
Jo amarrant el curt vol de ma avidesa
augmento els cabals més,

que si cenyís de Mides i Cressus la corona.
Molt falta a qui de molt és cobejós;
però a qui el cel lo necessari dóna
encar que amb parca mà, aquest és ditxós.

Oda XVII
A Làmia

Eli, noble plançó de l'antic Lamus
(puix que segons els fasts ho certifiquen
d'aquí els Làmies primers son nom prengueren,
i tota llur nissaga)

tu dimanes del Príncep, de qui diuen,
que regnà sobre Fòrmia i sobre el Liris,

que amb ses mansoies ondes assaona
les costes de Marica.
 
Demà, si no menteixen els auguris
de l'anyosa cucala, les riberes
d'algues omplenarà i el bosc de fulles
tempesta borrascosa.

Puix pots, posa a cobert la llenya seca;
demà amb ta servitut desenfeinada
un tendre marranxó ofereix al Geni
i de vi riques copes.


Oda XVIII
A Faune

D'esquerpes nimfes aimador, oh Faune,
passa benigne per mos camps i termes
i al entornar-te'n de mos bens la cria
mira propici;

si, al caure l'any, un cabridet te immolo;
si al vas, company de la escaienta Venus,
abunda el vi, si en ton altar hi cremen
riques aromes.

Brinquen els bèns en la devesa herbosa,
quan al decembre ta diada arriba
i per les prades amb sos bous el poble
gamba festívol.

Els xais sens témer amb els llops tustegen,
i escampa el bosc a ton pas ses fulles,
i el cavador sobre la odiada terra
trena ses danses.

Oda XIX
A Télephe

Tu, Télephe, ens comptes els anys que han passat
d'Ínac fins a Codrus, qui intrèpid donà
per s'aimada pàtria la vida i la sang,
d'Eac el llinatge, de Troia els combats;
mes no ens dius una àmfora de Chiüs quant val,
ni qui amb focs tempera les aigües del bany,
ni on ni en quina hora podriem trobar
abric contra l'ira dels frets Pelignals.
Minyó, buida el gerro, minyó, omplena el vas,
que tres o nou voltes desitjo brindar.
Per la lluna nova i el cel estrellat
i l'augur Murena mos brindis seran.

El vat de les muses impars estimat
nou voltes per elles aixeca son vas.
Les púdiques gracies, amigues de pau,
sols volen que brindin tres colps llurs aimants
També alguna volta és dolç delirar.
¿Perquè no ressonen de Frígia els timbals?
perquè flauta i lira tan mudes estan?
Minyó, no m'agraden ocioses les mans.
Escampa a paneres les roses fragants.
Cantem, i que sentin nostres bàquics cants
la guapa veina d'aquí del costat,
i l'envejós Licus, ja vell i negat.
A tu pels espessos cabells celebrat,
a tu, qui ets al Vèsper llumínic semblant,
la garbosa Cloe ja't te apresonat:
A mi de Glicera l'amor lent m atrau.


Oda XX
A Pirra

No veus amb quant perill toques, oh Pirra,
d'eixa lleona Líbica els cadells?
Covard raptor, tu fugiràs ben prompte
de la lluita crudel ;

quan ella a son Nearc insigne busqui
per entre espesses colles de donzells,
en greu combat la presa disputant-te
del tendre jovincel.

Entre tant mentres tu treguis tes fletxes
i esmoli ta rival ses fines dents,
ell, de la pugna l'arbitre, la palma
posant sota el blanc peu,

deixarà que les aures en sa espatlla
amoixin els cabells xopats d'ungüent,
parescut en bellesa a Ganimedes
o al celebrat Nireu.

Oda XXI
A l'Àmfora

Oh gerra, amb mi nascuda quan Mauli cònsul era,
ja pia, el fàcil somni, ja crudel, portis bregues,
i amors escandalosos, i jocs i tendres queixes;
tan si ton gustós Màssic per est motiu conserves,
com si'l guardes per l'altre, baixa en aquesta festa,
puix que d'ella nets digna, i a dojo córrer deixa,
com ho mana Corbinus, ton llànguid i pur nèctar.

Encara que ell exalça la socràtica sciència,
no t'avorreix, ni rígid tos atractius menysprea.
Fins del vell Cató diuen que la virtut severa
calor molts colps prenia dels vins en la foguera.
Tu al enginy dur, mil voltes amb suau flagell desvetlles,
tu les cuites dels savis i llur oculta pensa,
entre acudits de Bacus, al descobert presentes.
Tu la esperança i forces tornes a qui gemega
ple d'angoixes, i dones als pobres fortalesa;
puix que ja no'ls assusten, havent begut, ni guerres,
ni dels reis orgullosos la faç dura i ferrenya.
Bacus i (si joliva hi assisteix) Citerea
i les unides gràcies i les vives llanternes
faran, gerra preuada, que animis tu la festa
fins que retornant Febus s'apaguin les estrelles.

Oda XXII
A Diana

De munts i selves guardadora Verge,
qui a jove esposa, qui en son pàrt t'invoca
tres colps, escoltes de la mort lliurant-la,
diva triforme,

feu sigui el pi que mon casal ombreja,
al que cada any jo regaré jolívol

amb sang d'un verro, que ferir medita
de gairell sempre.


Oda XXIII
A Fídila

La lluna al nàixer, rústica Fídila,
si alces esteses tes mans al cel,
i als Déus aplaques amb voraç truja
fruites novelles i grat encens;
ni el danyós Àfric tes gerdes vinyes,
ni els blats malmetre farà el robell,
ni de fruitosa tardor les rufes
seran nohibles als xais novells.
Amb sa sang tinyi les destrals sacres
devota víctima, que va peixent
del nevat Àlgid entre alzineres,
o entre els herbatges d'Albània creix.
A tu, qui orleges amb fragants roses,
romaní i murta tos petits Déus,
temptar no't toca les dives gràcies
matant a dojo béns de dos dents.
Si amb mans immunes toques ses ares
als Déus adversos faràs clements
amb pias coques i sal crepaire,
com amb ofertes de rics presents.

Oda XXIV
Contra els avars

Per més que tes riqueses excedeixin
els intactes tresors d'India i de Aràbia,
i per més que tes fàbriques cobreixin
el mar tirré i l'apúlic
sos claus adamantins la dura sort,
si fixa de ton sostre en lo més alt,
no lliuraràs ton cor del sobressalt
ni ta vida dels llaços de la mort.

Mellor viuen els camperols esciles,
qui ses cases errants en carros porten,
i els getes inclements. Camps sense fites
fruits lliures els hi brinden
i xeixa en abundor; ni més d'un any
cada veí s'ocupa del conreu.
Aquell qui es cansa en l'un regint la reu,
en l'altre és rellevat per son company.

Allí dels pobres orfes amorosa
cura honesta marastra; ni governa
a son marit la ben dotada esposa,
ni en bells galants confia.
Es el gran dot dels pares la virtut
i a la jurada fe un amor sagrat,

i, com que allí de mort és castigat,
l'adulteri és un crim desconegut.

¡Ah! qui al cívic furor i guerra impia
desitji fi posar, i que en sos bronzes
per pare de la pàtria tingut sia,
el vil llibertinatge
refreni ardit, i clar serà en extrem
son nom temps a venir; perquè ¡oh foll crim!
a la virtut present tots l'avorrim
i en perdent-la de vista l'anyorem.

¿Quín profit donaran les tristes queixes,
si el crim mancat de càstig no té esmena?
Si les costums són sempre les mateixes,
¿Què valen les lleis vanes?
Ni al mercader assusten els ardors
de la líbica mar, ni el gel agut
i eterna neu del Pol; el nauta astut
sab vèncer de l'oneig tots els horrors.

Per a evitar l'afront de la pobresa,
tothom d'àrdua virtut deixa la via
i s'aboca de cap a tota empresa.
O a dalt del Capitoli.
en mig d'aplaudiments ben generals,
o al fons del mar desem nostres tresors,
les perles i els topaços brilladors,
i l'or inútil, font de tots els mals.

Si ja dels crims ens penedim, dels vicis
trenquem la rel, i la malalta pensa
vigoritzem amb aspres exercicis.
Els fills dels nobles Quírits,
molt destres la baldufa en fer rodar,
i en jogar a tot joc dels prohibits,
no estan en muntar poltres instruits
ni gosen perseguir el fer senglar.

Dels pares mentres tant la fe perjura
enganya sos clients i sos consocis,
i en apilar riqueses s'apressura
per a un hereu indigne.
Aixís les vils riqueses van creixent;
mes quelcom tindran elles de fatal,
ja que per més que augmentin son cabal
l'avar mai queda d'elles prou content.

Oda XXV
A Bacus

¿Aon ple de ton furor, Bacus, m'enlaires?
A quins boscos o grutes
en ales de ton numen em transportes?
En quins antres de nostre immortal Cèsar

cantar em sentiran les altes glòries
alçant-les fins als Déus o fins als astres?
Diré en mon cant insignes noves gestes
jamai encar per altres no cantades.
Com des de els cims de serres enlairades
contempla al deixondir-se
la Bacant admirada
el pur crestall de l'Hebre
i la Tràcia nevada,
i a Ròdope de barbres trepitjada ;
així jo separant-me de la via
admiro amb alegria
les roques i les selves silencioses.
Oh rei de les Naiades,
i les Bacants, qui arrenquen braoroses
amb ses mans les alzines més sapades;
res de baix i d'humil en mes tonades,
res diré de mortal. Es dolç, oh Bacus,
arriscar-se seguint en sa carrera
el Déu, qui orla amb verds pàmpols
la testa falaguera.

Oda XXVI

Oda XXVII
A Venus

Abans visquí agradable a les donzelles
i honrosament lluití; mes ja les armes

i la lira defuncta a lluites lubriques
penjo en la paret sacra,
que de marina Venus
l'esquerre costat guarda.
Poseu, poseu aquí les teies fúlgides
i els arcs i les palanques,
que amenaçar solien
les portelles fermades.
Tu, qui regnes en Xipre celebèrrima
i en Menfis no danyada
de fredes neus sitòniques,
deesa celebrada,
toca amb sublim flagell sols una volta
a Cloe desdenyosa i engallada.


Oda XXVII
A Galatea

Guii els impius xiveca malestruga,
gossa prenyada o lloba de roig pel,
saltant des de les serres de Lanuvi,
i parida guineu.
Del camí emprès desvii'ls serp verdosa,
si, com fletxa, sortint-os de través,
espanta sos cavalls. Jo pròvid àuspex
per a quí temeré,

ans que l'au, que prediu pròximes pluges,
altra volta retorni als llacs quiets,
amb precs de sol-ixent faré aparèixer
el corb bon agorer.

Aon se vulgui que vagis, Galatea,
membra't de mi i viu sempre feliçment;
ni sinistre pigot ni vaga gralla
pertorbin ton intent.

¿Mes no veus com Orió devalla a pondre's
amb fort brugit? De l'Adria bé'l conec
el golf atronador, i en quant al Jàpix
no hi ha que fiar d'ell.

Dels enemics els fills i les esposes
sentin de l'Austre, al naixé el furor cec,
i els brams del negre mar, i les riberes
al dur açot trement.

Així també'l blanc còs al dolós taure
Europa confià; mes quan vegé
per tot perills i el mar bullint de monstres
son gosament plangué.

Ella, qui poc abans als prats cullia
flors, per fer-ne a les nimfes un ramell,
en la entre-clara nit prompte va veure
no més que ondes i estels.

A l'arribar a Creta poderosa
per cent ciutats — Oh aimat pare — digué
—oh nom perdut de filla, i oh tendresa,
que matà un foll anhel.

¿D'on i aont vingui? Mil morts mereixen
mes culpes. ¿Serà cert que jo he comès
un tan infame crim, o és que m'enganya
il·lusió inconsistent,

que escorrent-se de vori per la porta
genera el somni? Com pugui el funest
onatge de la mar preferir cega
al prat de flors rublert?

Si algú m'entregués ara el taure infame,
li clavaria irada el dur acer
i faria bocins dels corns del monstre,
que tant estimí adés.

Sens vergonya deixí la llar paterna,
sens vergonya retardo anâ a l'infern.
Oh Déus, si m'óu algún, faci que nua
vagui entre lleons fers.
 
Ans que lletges arrugues reemplacin
de ma faç la frescor, i els al·licients
de tendra presa es passin, bella, sigui
de tigres aliment.

¿Perquè la mort retardes, vil Europa?
Ton pare menyspreat t'apressa absent.
Per sort d'eix lladoner per a penjar-te
tens encara'l cinyell.

O si et plau més tirar-te al fons del pèlag
de rocs aguts i timbes aquí en tens;
a menys que vulguis més filar per altres,
essent filla d'un rei,

i a estrangera mestressa fer desclava.—
Mentre es queixava així estaven presents
l'amor amb son arc fluix i Citerea,
com dos orats, rient.

Après que en feu prou burla digué Venus
—A tes ires i queixes posa fre.
L'avorrit taure ja sos corns t'entrega
perquè en facis troceig.

¿Ignores que ets de Júpiter esposa?
Ta sort abraça i cessa en tos gemecs.
Tu donaràs ton nom, oh bella Europa,
a tot un continent.

Oda XXVIII
A Lida

¿Què faré abans que tot, cara Lida,
de Neptú en la festa?
Del celler ves el cècub recòndit
a traure amatenta.
reprimint per a avui una mica
ta ferma prudència.
Si bé ovires que el sol vers les ones
devalla depressa,
com si etern fos el jorn rapidíssim
perdones la gerra,
que d'ençà que fou Bíbulus consul
resguarda son nèctar.
Cantarem, ara l'un, ara l'altre
al mestre del pèlag,
i els verdosos cabells de les dolces
i gaies Nereides.
Cantaràs tu amb la lira a Latona
i a Febe lleugera
encalçant amb ses fletxes pels boscos
les hòrrides feres.
I per fi cantarem a Ciprina
de l'amor deesa,
qui honors reb en les fúlgides Cíclades
i en Egnidus regna,

i en carroça tirada per cignes
a sa Paphos entra.
A la nit alçarem també un càntic
de dol i tristesa.

Oda XXIX
A Mecenes

De reis etruscs, Mecenes, descendent,
temps ha que't tinc a casa reservada
una àmfora de vi, encar no encetada,
i flors, i pel cabell fragant ungüent.

No et facis esperar. Deixa un instant
de contemplar a Tíbuli, la humida,
i els munts de Talegon el parricida,
i d'Esula la costa verdejant.

Deixa ja aqueixa mole, que alça el front
als cels, i l'abundància fastidiosa,
ni admiris fums, castells i estrepitosa
vida de la ciutat, reina del món.

També els agrada als rics el variar;
molts colps el net sopar d'humils hostatges,
sens porpra, vaixellams ni cortinatges
feren el front cuitós desarrugar.

Ja'l genitor d'Andromèda explendent
monstra son foc ocult; Foció s'irrita;
del foll lleó l'estel també l'imita
i el sec estiu ens torna el sol ardent.

Amb son llànguid ramat busca el pastor
l'ombra, i d'hòrrid Silva les romagueres,
i cerca assedegat les torrenteres,
on l'aura errant descansa en dolç sopor.
 
Tu ensems en prò de Roma cavilant
tems els projectes que, enemic, esplana
el morador de Sera i de Bactriana,
on regnà Cir, i el Tànais discordant.

Ço que ha d'esdevenir al trist mortal
oculta un Déu prudent en nit obscura,
i es riu de qui endinsar-s'hi, orat, procura.
Gaudeix de lo present amb seny cabal;

lo demés, car amic, corre, com riu
que al mar etrusc, rodant per ses margeres,
envia uns colps ses aigües joguineres;
i altres, quan els diluvis de l'estiu

irriten els torrents, rebassa els ponts
i arrambolla les penyes rosegades,
i els arbres, i cabanyes i ramades,
amb gran brugit de selves i turons.

Mestre de si mateix i satisfet
viurà qui pugui dir al cap del dia:
«Visquí». Que endoli el cel amb boira impia,
0 faci el sol lluir amb fort esplet

demà el Senyor dels cels, fer no podrà,
que lo que ja és passat, passat no sigui,
ni desfer o bé fer que fet no estigui
ço que un colp al fugir l'hora portà.

La Fortuna es complau veient sofrí;
i en jogar son terrible joc toçuda,
incerts honors a cada instant transmuda,
ara benigna als altres, ara a mi.

La lloo si roman; si pressurosa
aixeca'l vol, lo dat li torno tot
i amb ma virtut m'abrigo, i sense dot
preng l'honesta pobresa per esposa.

No és de mon natural, a l'assaltar,
la fràgil nau indòmites tormentes,
amb precs i vots pacta amb deitats potentes,
que tíries riqueses a augmentar

no vagin d'avar pèlag els tresors.
Que vinguin temporals: jo en flac navili
de Castor i de Pòl.lux amb l'auxili
no temeré en l'Egeu vents bramadors.

Oda XXX

M'alcí un monument — més fort quel dur bronze,
més alt que dels reis — d'Egipte les tombes;
ni pluges ni vents — faran-lo commoure;
resistirà ferm — borrasques traidores,
la fuga del temps — i segles sens nombre.

No moriré tot. — De mi una gran part
riurà's de la mort. — Mentres pujaran
el gran sacerdot-—al temple sagrat,
i sens dir un mot — la casta vestal,
ma glòria i renom — creixent aniran.

Per on bramant salta — l'Anfid violent
i per on regnava — sobre agresta gent
Daune, pobre d'aigua — d'humil fet potent,
diran que'n Itàlia — jo cantí el primer
al dolç so de l'arpa — de Safo i Alceu.

Ton front eminent, — Melpòmene, aixeca
i amb dèlfic llorer — corona ma testa,