Cansons de la terra - Volum I/Introducciò

La poesía es tan antiga com la mateixa terra^[1]. La verdadera font de tota poesía es lo cor, y á tot home, al revenirse del trevall, al clavar los ulls al cel pera lloar á Deu, al empunyir una arma pera defendre sos llars, lo primer que li ve á la boca es un doll de paraulas que ben be poden anomenarse poesía. Eixa, segons que surti dels llavis d' un rústich ó d' un lletrat, es popular ó erudita. Y dihém açó, perqué per mes que 's vulla, l' home qu' arriba á ser poéta á forsa d' estudi no sab, no pot fingir aquella candidesa de las cansons de la terra, com may la flor de hivernadero tè la mateixa aroma de la que havent pogut esbadallarse als raigs del sol, pura, fresca y regalada flayra espargeix á son entorn. Enteném per poesía popular la que s' improvisa, no la que s' escriu; la que sent y fa sentir, no la que 's pensa. Pera ella no hi ha patria, religió, ni costums determinadas, pus las tè totas. Va d' un cap á l' altre del mon, y aquí 's vesteix de pagesa, mes en llá de dama, salta á l' Asia y es una benéfica deitat, á l' Africa pren per cau la gola de un cocodrilo, en América adora al sol, en Europa s' agenolla al davant d' una creu, en totas parts d' amor enrahona, á tot arreu lays escampa. Aquí adorm á un xich infant que dins del bressol descansa; allá parla ab una que jau dintre la caixa. Ara es esperansa, despres desengany. Ja s' alsa fins á tocar al cel, ja rastreja pèls camps, mes sens embrutar jamay lo rich mantell al que son alat cos embolica. Passa las nits á bora de la llar, al peu d' un castell, dins d' una cova de gel; pren la lluna ab lo Grech en la platejada mar, y'l sol ab lo enamorat que, al peu de la finestra de sa dolsa aymia, canta. Aquí 's corona de rosas; mes enllà de semprevivas. Se la véu polsant l' arpa, brandint la espasa: uns li sentan cridar «áymam»; altres «lluyta»; altres «adora» Y 'l poble al sentirla, adora, combat, y estima, perqué ella li parla ab la veu del cor y tothom dobla la testa quan surt del fons del pit la veu que á sa endormiscadament desperta. Es una namorada la que 's plany? ella va y canta á sa mare:

« — Ay mares que teniu fillas
caséulas ab qui 'ls agrada
y no las faréu penar
en esta vida y en l' altra.»

Es un que mor en lo camp de batalla ab lo cos ple de nafras, tambè troba ella paraulas pera endolsar sos darrerenchs moments fent bullir en son cor lo entussiasme patri, fentli murmullar abans de clóurer los ulls:

— «Ves, ves cap á la platja, cap al mar; fès de tos brassos los rems, de ton pit lo timó y de ton cos llauger la nau.

«Si Deu y la Verge 't protegeixen mentres nedas, y arribas á l' altra part, allí hont estan nostras casas, allí hont nosaltres 'ns hi reunim pera pendre concell,

«no digas pas á mos companys que he mort! Quan te preguntin, respontlos que m' hi casat en los tristos camps de l' estranger.

«Dígals que he prés per sogra la pedra plana, per muller la terra ombrívola y per conyats los rochs.—»

Es un lladre lo qui duhen á morir? llavors plora tot esclamantse:

«Tristas de las nostras mares
y quan ellas ho sabrán
de tení 'ls fills per las covas
despullats y sense robas
ab manillas en las mans!»

Es lo remordiment lo qui parla? llavors diu:

«Gent que veniu al suplici
prenéu exemple de mi.»

¿Se tracta d' un perdut, d' un hom sens creencias? á las horas crida ab to enujat:

«Agaféulo qu' es traidor
que l' iglesia no li valga.»

També va á cercar als que reposan en las tombas, y fins de l' infern los trau y als castells los porta, y quan los hi preguntan:

«— ¿Ahont vos han donat posada,
     compte l' Arnau?
¿Ahont vos han donat posada?
     Válgam, Dèu val!

Ella 'ls fa respondre:

«—Al infern me l' han donada
     muller leal,
Al infern me l' han donada,
     viudeta igual.
— ¿Per qué allí 'us la han donada
     compte l' Arnau?....
— Per pagar mal las soldadas
     muller leal.....»

Y al fer respondre aixó á la ombra que ha tret del fons de la terra, se recorda del cástich etern que deuhen tindre los condempnats, segons diuhen los llibres sants, y li fa afegir tot desseguida:

«—Vos dich no 'm feu mes l' oferta,
     muller leal,
que com mes me feu la oferta
     mes pena 'm dau.»

Unas vegadas comensa sos cants ab paraulas cristianas:

«—En nom de Dèu comenso
y del Esperit Sant.—»

Altras vegadas 'ls acaba ab versos no gayre ignocents:

«Las monjas de Sant Aymant
totas en finestra están;
veuhen veni un jove galan:
— Galan, galan, busquéu lloguer!
¿De quinas feynas sabéu fer? —
Quan vinguè lo cap del any
dotze monjas tretze...
y la priora 'l mes galan.»

Ja 'ns parla de una dama hermosíssima:

«A Aragò n' hi ha una dama
qu' es bonica com un sol,
tè la cabellera rossa
li arriba fins als talons,

·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  

n' es filla del rey de Fransa
germana del d' Aragò
y si acás no ho voléu creure
miréuli lo sabatò,
veuréu las tres flors de lliri
y las armas d' Aragò.»

ja d' una pobre nina casada ab un pastor que

«per sabatas dú una teula,
per mitjas un mesuró.....»

Unas vegadas invoca á la Mare de Deu del Tallat; altras á la creu del padrò. Sempre viu de recorts y quasi may d' esperansas.
Aqui n' es tot senzillesa en son dir:

«N' hi havia un pagés
que 'n tenia una filla,
no la ha volguda dar
als fadrins de la vila.

Mes avall parla ab to metafórich y diu:

«Quan l' aurora haguè parit
lo sol que ja eixia.»

Uns cops es crédula y supersticiosa:

«Un bras de criatura
al foch ne van tirar.

Qui está despert s' adorm,
qui dorm no despertará.»

altres desapiadada y aspre:

«—Si 's moren que 's morin
ja 'ls enterrarán,
las tombas son novas
las estrenarán.»

Si 's mostra humil en un indret:

«Llicencia vull demanar
á la meva namorada,
llicencia d' aná' á segar
á Urgell una temporada.»

no triga en deixarse portar del despit y esclama:

«—Lo mal que jo tinch, mare,
vos mateixa me 'l causéu,
matzinas me n' heu donadas,
jo crech que morta 'm veuréu.»

Tan aviat es sarcástica y mofeta:

«Ay en Pere Pau
de Santa Coloma,
tot menjant arrós
s' es cremat la gola.»

com reflexiva y aconselladora:

«Donzellas veyéu lo cas
y si es cosa de pes,
si parléu ab algun jove
feu que no 's burli de res.
     Siáu honestas
     en la conversa,
     no 'ls comportéu
que sols vos toquin la roba
que mes ben vistas seréu.

En una paraula, la poesía popular en tot troba que dir, en tot troba assumpto per inspirarse dès de la mitología indiana fins als senzills quadros de la vida de fora. «Es, com dia Herder en la introducció del Volkslieder, un archiu del poble, lo tresor de sa ciencia, de sa religiò, de sa teogonia, de sa cosmogonia, de la vida de sos pares, de las gestas de sa historia. Es la espressiò de son cor, la imatge de sos sentiments en las alegrías y las tristesas.» Es com una criatura de senzilla, tan aviat fa parlar una planta, com un aucell,^[2] com una montanya: ab tal de lograr lo seu fi, que n' es lo de plaure, poch se fixa en los medis. Lo mateix es clássica que romántica; mes, aixó si, sempre es hermosa. Pochs trossos de la millor obra d' art en poesía tenen lo valor dramátich de la cansò catalana lo Compte Arnau y l' Arpa maravellosa, entra 'ls cants de la illa de Ferœ^[3].
Pochs trossos de poémas épichs tenen la energía de las Sagas dels Nibelungs y del cant grech La mort de Diakos^[4]; pochs cants de poétas erudits parlan ab lo sentiment dels estudiants de Tortosa; y no gayres se'n trobarán de tanta dolsesa com Lo fill del rey, en la quin lo melancónich gemech del ¡mes ay! be 's pot dir que toca al cor. Y en tant es aixís que la tè eixa importancia la musa popular, com que 'ls mes grans poétas li han vista y l' han regoneguda per mare, y tots, tots fins lo mateix Homer, se han alletat en ella.

II.

Hem dit al comens, que la poesía popular d' antiga ho es tant com lo mon y ja havém deixat mig veure'l perqué ho deyam. L' home primitiu sentia la mateixa necessitat que sentím nosaltres de viure del trevall y reposar de la fatiga. Per donar espressiò á sos pensaments y ferlos compendre de llurs semblants inventá la paraula; eixa satisfeya las necessitats de son cos, mes la naturalesa humana d' aixó no 'n tenia prou, d' eixas paraulas no 'n feya res quan no tenint objecte que demanar ó trobantse sola, volia donar aixamplas al entussiasme ó alegría que en son cor niuhava. Las modulacions dels aucells li 'n feren vindre desitjos de imitar aquells acompassats y dolsos sons y cants: lo cant es lo pa de l' ánima. De segur que 'ls primers crits qu' llansaren sos llavis ab la intenciò de ferlos armónichs, no foren altra cosa que crits^[5], mes aixó no durá gayre; prompte vinguè la paraula á donarlos forma y gust melódich. Lo home no 'n tenia prou ab anar repetint tonadas sobre tonadas, que encara que falaguessin sas orellas, ab tot no li conmovian lo cor; l' home necessitava afegirhi una cosa que donès mes varietat á aquellas: la paraula se encarregá de fer tot aixó. Gens de mal hi ha en creure que eixas paraulas al principi devian ser aspras é inconexas, emperó la melodía del cant mateix, pulintla, la subjectá á un espay reduhit mes ó meyns segons lo temps del compás y d' aquí nasqueren las rimas y 'ls metros. Tots aquests elements feren la poesía popular. Després la il-lustraciò dels pobles feu que s' anassen arrodohint eixas formas fins á compóndre obras perfectas: llavors nasqué la poesía erudita. Mes com eixa haguera arribat á destruir del tot la senzillesa primitiva si no haguès tingut qui s' encarreguès de conservarla, per ço es que mentres en las ciutats se feyan Atenéos, la montanya guardava son vestit poétich en tota sa primitiva puresa, puresa que entelar no podia lo baf de las grans poblacions, y mentres á dins de las ciutats naixia una poesía ciutadana, á fora anava sent la mateixa la poesía popular, que es la poesía de la naturalesa. Succhehí, quan aquest cas arribá, lo que sol esdevenir ab las familias dels pagesos que envian á quelcun de llurs fills á ser senyor á la vila. Mentres lo fill que ix de una universitat aprén á esser pulit, dissimulat y cumplimentós, á fora los altres germans seus segueixen tan freschs y senzills com abans: no ha perdut res la masía, continúa sent com era. Los nets tenen que anar a voltas á casa del avi á refer sa malaltisa salut: ¿no es ben sapigut tambè que la poesía erudita tè que anar quasi sempre, quan vol ser espontánea y forta, á enrobustirse entre 'ls cants de montanya? Si es veritat ó no, ho podrian dir tots los genis des d' Homer á Virgili, de Dant á Shakespeare^[6].

Hi ha hagut épocas en que la pobre, ha estat tildada de lletja, tambè n' hi ha hagut en que la dona que 's tenia per mes hermosa era la que duya mes pigas postissas á la cara. Emperó perço ella sempre s' ha obert pas á través de las generacions, y sas costums mes antigas han arribat fins á nosaltres^[7]. Cambiant de vestit, cambiant de llenga ella va seguint á la humanitat y ab esta creix y ab esta avansa. Y si be sembla á vegadas que dorm, no es pas aixis, fa com aquells bons esperits de homes honrats que sols se donan á coneixe quan la patria perilla; com eixos, ella també aixeca 'l vol quan la fé la porta, ó quan l'amor a la patria la guia. Las llegendas tradicionals religiosas demostran lo primer; pera provar lo segont tenim un fet mes fresch. La Grecia l' any 1821 s' alsá á fí de reconquerir sa independencia; ab lo moviment del poble se va despertar l' esperit poétich y en poch temps brollá una poesía popular preciosíssima, mes essencialment patriótica, perque filla era del amor a la patria y no d' altra classe de sentiment. Quan Felip II tractava d' ofegar la revolució dels Paissos Baixos, lo que mes neguit li donava era eixa poesía popular que feya brotar soldats d' alli ahont éll pensava que sols se hi trobavan mercaders.
Ara si tractém d' endevinar quina corda ha sigut la primera qu'haurá fet bruntzir la musa popular, casi, casi podém dir, la religiosa. En efecte l' home al trobarse sol en un vall, al veure la inmensitat del cel, la espessor dels boschs, los núvols gegants prenent diferents formas, l' astre brillant del jorn, y encara mes la esgroguehida lluna que tot just aclareix á la endormiscada terra, devia sentir una especie de por de tot alló, se devia veure petit, devia sospitar la existencia de un Altre que podia mes qu'ell y pera mimvar lo rezel que dins del cor sentia, s' agenollaria sens dupte pera demanar á Aquell que no dèixes caure sobre d'ell lo pes de sa inmensa má, y aquellas paraulas ab que li devía parlar no serian pas cants d' amor, ni patriótichs; aquellas paraulas devian eser plenas d' humiliesa, temor y apocament; motllo que, mes tart perfeccionantse, va donarnos los magnifichs cants sagrats dels llibres sants.
Los cants d' amor vingueren indisputablement després dels religiosos.

Los patriótichs no 's pot pas deixar de creure que foren los últims: pera que eixos cants nasquessen se tè que suposar la existencia de pobles ja fets, rivalitats fillas de envejas de vehins, desitjos en los que 's veyan forts de fer esclaus als débils; se tenen que suposar lluytas, y quan eixas venían, era quan pera enardeixe als joves á fi de que contents corressen á la refrega, se deixava sentirse la poesía que duya per lema lo brau y sant nom de «patria.» Eixos cants brollavan plens de inspiraciò, y en aquells temps tenian lo secret de saber fer batre 'ls cors millor que 'l toch de una bocina^[8].

Acabada la lluyta quan cada hu tornava á casa seva; llavors venia lo contar, als que al poble s' havian quedat, los fets mes notables de la batalla; llavors la musa popular enriquia eixas descripcions ab minuciositats poéticas que davan mes vida á la relaciò. Pintant als enemichs tres vegadas mes numerosos, fent als fills del pais braus y soferts, presentant als capitans ab la forsa del lleó y ab la picardía del tigre, lo poéta popular, tot sent patriotich, creava la poesía heróica. Los pobles tocats al cor ab eixas descripcions, envanit son amor propi, sentintse sobre dels altres pobles que no havian pogut resistir sa destresa y valentía, pensavan en ferlos viure eternament eixos cants pera ells casi sagrats, pus portavan en sí mateixos la historia de sa gloria, y llavors venia l' ensenyarlos de pares á fills; aixís nasqué la tradiciò. Quan d' esta tradiciò se 'n ampará 'l geni y posantla en pergamí, ó en altre cosa que retinguès signes, ne feu una obra durable; llavors la tradiciò, deixant de ser lo que era, passá á ser lo vestit de una musa, erudita, vestit que aqueixa portava ab mes ó menys destresa, segons era lo talent del poeta que la vestia. En lo moment en que deixant de ser oral passa á ser escrita, mor la poesia popular. La ment creadora del poeta mateix que la posa per escrit ne fa un altra classe de poesía, poesía que ben bè podém anomenar artificial. L' artifici podrá ser mes ó menys dissimulat, pero no deixa de serhi. Y quan arriba aquest cas se troba la Musa popular ab una altra cosa que acaba de matarla y es la historia. Tan bell punt están escritas las gestas tradicionals, ve lo historiador y, pera fer sa obra, destrueix tot l' encant que tenen aquellas. Pera fer son edifici, que tal volta no durará mes enllá de un ters de setgle, destrueix una rica pedrera des d' ahont se podia veure al lluny del lluny paisatges de sorprendent aspecte, maravellosos quadros de la sempre fresca y encisadora naturalesa.

La poesía popular religiosa y la d' amor, per sa nataralesa han anat conservantse independentas: eixas dos no crean com l' altra, cosa que desperti la cobdicia dels quins las escoltan; la primera es filla de la religiò, mes no la fa; la segona parla d' un sentiment que no tothom compren ni al qui tothom dona la deguda estima. Com los rius que brollan d' eixas dos fonts á ningú interessan, prenen lo jas que ells mateixos volen fins que arriban al mar ahont va tot lo que exint net de Deu, torna á Deu pera recobrar la puresa que abans tenia. Dels tres géneros, aquests dos son los quins mes senzillesa tenen, y s' explica fácilment. En lo género heroich, lo cantor del poble pera despertar los sentiments violents, pera fer surtir de cau l' amor á la terra, pera ferse escoltar y aplaudir, tenia que exagerar algun tant. Sortintse de lo natural se tè que recorre, á la ficció, á las comparacions, als epítetos mes ó menys energichs, als adjetius, en una paraula á las exageracions; aqueixas exageracions son fillas del art, art que será de molt ó de poch gust segons la inspiraciò del poéta. En los altres dos géneros no hi havia necessitat d' exagerar res, y res s' exagerava. Si alguna exageraciò hi hagué despres, fou quan la influencia del cor de l' Asia 's va deixar sentir; mes aquella musa popular que res ha sentit de fora casa, no tè gota d' exageraciò, es senzilla fins al estrem de casi casi arribar á ser prosaica. Mes si la poesía podia prescindir de l' ajuda del art, necessitava un altra cosa que la fes ben voler del poble; eixa fou la música. Com de la música ja 'n tractarem mes avall, ara res pensém dirne. Un dels altres elements de que se ha refiat sempre per viure eixa poesia ha estat lo amor á la llenga del poble^[9] en que canta y aixis es com ha prés peu en ella eix esperit verament democrátich, que en tots sos lays se troba. Sempre está al costat del pobre contra 'l rich, del soldat contra 'l capitá, del vasall contra 'l rey; mes encara que sia demócrata no per aixó deixa de ser justa, y sempre es agrahida^[10].

III.

Molt se n' ha enrahonat de la senzillesa de la poesía popular y ab tot no á totas las composicions d' aqueix género acompanya eixa qualitat. En la llegenda del Tocador de viola, de la que se n' ha fet un quento castellá, se véu ben be que no es tot en ella la inspiració de moment; se veu darrera aquella fingida gidacandidesa, á la poesía popular personificada en lo protagonista del cant que no trobant aculliment entre 'l poble corra á posarse baix lo amparo de la religió ^[11]. La preciosa balada Lo compte Arnau que ja havém citat y que comensa nostre arreplech de cants, deixa veure á las claras lo art que ha presidit sa formaciò. Los vocceri en Italia , los dialechs entre 'l Bazvalan y 'l Brotaër en Bretanya, y 'ls leks del Nort proban á la evidencia que no es la vera Musa del poble lo que fa la poesía popular d' est género que 'ns ocupa. Aixó 'ns diu ben bè que hi ha dos classes de poesía popular ; una exida directament del poble , feta y sentida per éll ; y una altra , imitaciò d' aquesta , en que si hi veu poch ó mòlt art^[12]. A la primera hi caben totas las cansons de no gayre estensiò ; á la última las llegendas que ja duhen un fi y un argument del tot ben desenrotllat , en lo quin las repeticions posadas á temps, los giros de paraulas y fins l' ordre de las ideas , demostra ser fetas per homes que tenen alguna instrucciò literaria. Las primeras se fan com avuy fa encara lo poble d' Aragò sas corrandas^[13]. Lo poble al cantar no preten altre cosa que ó distraures ó plorar sas penas ; per fer aixó no necessita llargas tiradas de versos, ne tè prou ab un ó dos pensaments y unas quantas ratllas. ¿Se pot creure que las llargas vidas dels sants , qu' encara avuy se cantan per las masías , ans de ser apresas, no fossen escritas? ¿Qui será 'l que 's creurá que los dialechs de la Bretanya son improvisacions? Ni haurá prou ab que 'n traduhim un sol pera que ningú dupte de que no fou la memoria lo que primer los va donar aculliment^[14]. Y no se 'ns diga que pot ben ser aqueixa qui 'ls baja guardat , trayent á recordansa lo que ja dès de molt antich se diu ; ço es, que se exercitava aquella per ferli après retenir lo que sols per la tradiciò devia arribar fins á nosaltres , perqué llavors, als qui aço 'ns digan , respóndrels podrém , que tot quan en lo temps de la velluria s' aprenia era curt y carregat de imatges dramáticas de que n' estan mancats casi sempre los cants que 'ns ocupan. Y aixó es tan cert com que, fins las tradicions heróicas que eran las que mes devian conservarse, tenen eixa curtetat de que hem fet menciò. Véjissen los cants heroichs del Nort y pochs se 'n trobarán que tingan gayres dotzenas de versos. Y ¿perqué 's feya aixís? Perqué 'l poble no fatigués sa memoria al apéndrels y no 'ls deixés corre. Aquí en Catalunya tenim una festa popular que no es mes que una llavor de drama , á la que 'l poble anomena ball (dansa). Sens tractar de ficarnos en si es ó no lo ball fill del pais ó prés dels llatins los quins lo prengueren dels grechs ; dirém d' ell que es una llarga tirada de versos que acompanyan de la acció los quins lo representan vestits ab trajos que volen ser apropiats al objecte. Forma un conjunt d' escenas grotescas y ridícolas que entretenen al poble. ¿Créu ningú de bona fé que aquellas escenas las haja rimadas l' atzar ? de segur que no. En Manel Milá en son article sobre las representacions populars ja deixa entrelluir aquest mateix pensament quan diu , parlant del ball dels diables : « Lucifer describe su caida en malos versos y que descubren la pluma de un versificador letrado. » Pus bè, eixas cansons dialogadas, en rahò de ser tan llargas , pochs las saben y volen retenir á la memoria y quan ve 'l dia en que 's tenen que representar , se fa lo que en una comedía nova, se copian y reparteixen los papers entre 'ls que la volen apendre , y 'ls estudian. Una volta acabada la festa, se llansan los papers y ja ningú se 'n recorda^[15]. Entre 'ls tan celebrats cants bretons se conservan los diálechs que precedeixen als casaments , tots ells son mòlt bonichs , preciosos si 's vol , mes no sont fets per la musa dels camps. En ells hi ha tot un drama que 'l tè d' haver pensat un cap sol , com l' ha feta un sol enteniment la escena d' una comedia. De bonichs ho son molt ; emperó ¿son naturals? Llegescas lo quin hem posat per nota mes endavant y 's podrá fer judici. Pera fer resaltar mes la diferencia entre eixos dos géneros de poesía compresos baix lo nom general de popular, hem pres per exemple 'ls cants dialogats; lo mateix, ab tot, se pot dir dels cants sacros , alguns histórichs y de eixas interminables rondallas que prenen vis de capítol de libre de cavallería.

Queda pus probat que hi ha dos fonts de poesía popular ; una es la inspiraciò, l' altra l' art. De la primera n' ix la que es verament filla de la terra y com á tal estimada del poble ; l' altra per esser un xich artificiosa no es gayre ben vista de la gent de las masías. Aixís s' esplica perqué tothom sab á la bora de la mar n'hi ha una donzella y pochs coneixen las cansons tradicionals que tenen massa llargaria.

IV.

Ja dès de temps antiquissim se coneixian homes que anavan de un poble al altre cantant las tradicions de sos respectius llars ; mes com en aquella época las vias de comunicaciò no existian ab las condicions ab que despres nasqueren , los quins cantavan seguint sa propia inspiraciò y 'ls recorts de sas terras se reduhian á ferho en un sol pais , en sa patria y no mes. Emperó las conquestas, quan ja las societats foren grants , portaren los soldats á llunyas terras, y á las horas tambè s' escamparen eixos cants que fins á llavors s'havian vist obligats , vullas que no , á viure á casa seva. La llenga en que 's componian, en rahò de ser local, privava que fossen coneguts mes enllá dels termes de una raça. Mes quan un poble se tornava conqueridor y aixamplava sas fronteras no sols imposava als vençuts lleys y costums sino que , á mes , los feya apendre sa llenga. D' aquí venia que 'l poble conquestat al poch temps coneixia la vida interna de son dominador y cantava com ell. Mes com ell també 'n tenia de cansons , resultava d' això que 'l que havia anat á imposarli lleys , las escoltava y d' ellas ne treya lo que mes li agradava, y ab ellas ne componia de novas , ó be senzillament las aprenia do cor, y , un pich eixas apresas eran, no tardavan en repasar la frontera y 'l poble dominant llavors se feya tributari y admirador del poble esclau . Aixís s' esplica com entre 'ls galos se recitavan llargas tiradas de versos grechs, y com los grechs se feren imitadors de la poesía india.

Eixa costum de corre de un poble al altre se conservá tant y tant , que fins molt mes tart , quant ja la poesía contava ab grans poetas , eixos no tenian á menys , ans be ab tota fe y passió ho feyan , d' anar á cantar si no ja al davant del poble , al davant dels poderosos que llargament remuneravan sas cansons. La mateixa Odisea 'ns ho diu ben clar. Eixos cantors del richs, que s' anomenavan rápsodos, vinguè una época en que foren numerosíssims y tingueren la manía d' empendre peregrinacions llarguíssimas; per çò han arribat fins á nosaltres cants preciosos d' aquells vellíssims temps. Aixís s' esplica perqué totas aquellas rassas que ab contacte ab los grechs han estat, tenen per qualitat primordial de sos cants populars eixa senzillesa de espresiò y gran sentiment ; mentres las rassas del Nort que independents s' aguantaren no sentint ni la influencia d' aquell poble, ni de cap altre de la antiga civilisaciò, han conservat en llurs cants eixa asperesa en la forma^[16] eixa energia propia d' un poble que dormía sobre una pell ab la llansa al costat.

Com la poesia popular segueix la vida d' una naciò, creix ab ella y ab ella mort , d' aquí es que al comens de l' era Cristiana y destrucciò del imperi Romà , casi , casi estiguè á punt de morir. Emperó un nou y terrible sacudiment feu renaixer tots los elements de que 's mantè la Musa del poble. La invasiò dels pobles del Nort li donguè héroes que cantar, un preciòs doll de idéas per ella desconegudas, facilitat de comunicacions que ja s' anavan perdent, y sobre tot un mon nou que lloar , mon que naixia brau , potent , heróich d' entremig de la runa de una civilisació corrompuda. La invasiò de Europa feta per tota aquella gent que venia del cor de l' Asia á fi de pendre un lloch entre nosaltres, feu conmoure totas las rassas del mig de la Europa : las unas se tiravan sobre las altras, las que venian empenyent als que arrelats de temps en lo pais estavan, los feyan sortir de sas casas y tirarse damunt d' altres pobles: si de bona fé 'ls uns eixian de sas cabanas , en cambi d' altres las defensavan ab sanch y ferro. Tot alló, que fou la bugada d' una época corrompuda, despertá d' una manera gran lo sentiment patriótich y nasqueren eixos cants heróichs que, encara avuy, son la admiraciò de la gent que estima la vera poesía, eixos cants, dels quins deya Göthe, que ningú te dret á dir que no 'ls coneix. Llavors vinguè al mon la era d' or de la poesía. De tot alló 'n nasqué lo feudalisme, y digas lo que 's vulla lo feudalisme ha sigut la época mes poética , la en que han campejat mes tota classe de sentiments , la que 'ns ha fet eixa literatura cavalleresca que no te preu , la que 'ns ha portat á eix punt de la civilisaciò en que 'l pensament pot realisar fins alló qu' apar un impossible, la que ha fet brollar de l' aspra penya de l' esclavitut la font de la llivertat. Se necessitava un pon per passar de la civilisaciò de Roma que feya á un home propietat del altre , á la civilisaciò moderna que fa á tothom germá ; eix pont fou lo feudalisme.

Las novas costums d' aqueixa nova era afavorian, lo que no 's pot dir, lo creixement de la musa popular. En ella fou quan per medi dels trovadors y jutglars, lo cant del Sueco fou conegut del catalá, y quan aprengui 'ls cants catalans lo irlandés, y los d' Italia 'l fill de la boyrosa Albiò. Llavors fou quan existí mes facilitat de comunicacions. Llavors fou quan los trovadors corregueren vers aquella muniò de palaus y castells en que cada senyor era sobirá, pera cantar sos lays ab la esperansa de una ullada de mel per recompensa ó be de un rich present per paga. Al igual dels temps heróichs se cantaren les gestas de la patria, empero lo que ab mes foch va fer brunsir las arpas dels trovadors fou lo amor. Ço no es voler dir que no cantessen la fe, eixa fe que, per fer lluhir mes pura y descativarla de las mans dels moros, ells mateixos anavan á cercar en los plans de Palestina; no, tambè la cantavan y d' aquells temps alguns preciosos hymnes ne quedan.

La major part d' aquells esclaus de las dolsas lleys d' amor dictadas per encisadoras belleas eran nobles y cavallers, y quan lo toch del corn al combat los cridava, ab l' arpa al coll á la lluyta corrian baix la bandera de llur senyor. Aixó feya que seguissen mon, y que ab l' afany de fer cansons novas que inmortalisassen llurs noms, aprenguessen de per tot hont pasavan llegendas, cants ó historias d' amor que ó be trasplantavan á sa patria sense tráuren una lletra, ó be conservant l' idea, la vestian á la manera de sa terra. A voltas despres de la lluyta se feyan amichs los trovadors d' una encontrada ab los del cayre enemich y llavors tenia lloch una altra cosa mes profitosa per la literatura, qual cosa no era mes que una cambía de cansons: lo un deya las que sabia al altre y al tornar á llurs respectiuas patrias cada trovador venia ab doble provisiò de cansons de las ab que sortit n' havia. Lo mateix feyan los jutglars^[17]. Aixis fou com s' escampá per tot lo mon la poesia; aixis com arribaren á Catalunya los melanconichs cants de la Irlanda. Empero los trovadors componian sas obras en un llenguatge que 'l poble no l' entenia, en un llenguatge que sols satisfeya á la gent dels palaus; l' escampament de las ideas presas á altras terras y á diferents literaturas feta en aquella llenga, en lloch de protegir la creixensa de la musa popular la haguera aixalat de tal manera que pocas forsas li hagueren quedat per empendre la mes curta volada, á no ser los jutglars, eixos pobres cantors del poble contra los quins lo célebre Gerard Riquier escriguè aquella famosa suplicatió que dirigí al rey de Castella^[18] y á la que 'l rey Anfos de Aragó, responguè ab un fallo en vers^[19] Mes eixos pobres als qui 's condempnava á dur lo nom de bufó, que no muntavan als palaus , que 's sentian contents en poder cantar al mig d' una plassa y al davant de bassas gents, que á vegadas eran soldats que perdut havian sa jovenesa servint á la patria y que per tot allí hont passavan recullian piadosament los cants que escoltavan pera guanyars'hi 'l pá repetintlos en los portals de las esgleyas ó en las eras de las Masias^[20], perdonant las ofensas que 'ls etjegava lo cantor de las damas y cavallers regalaren á eixos la popularitat que tal volta no hagueren jamay tingut, si ja no sos noms, almenys llurs trobas. Lo poble sentia traduidas pèl jutglar á sa llenga los cants ^[21] que en llenga savia s' havia escrit lo trovador, y aixis com en aquella llenga no 'ls entenia, en la seva 'ls escoltava ab un pam de boca oberta.

Lo trovador á vegadas prenia dels llibres ^[22] la inspiraciò que en son propi cap no trobava , llibres escrits en altras llengas no compresas del jutglar. Emperó, totas las ideas y fins gust d' estil y novedat de pensaments que al trovador per medi del llegir li venian, tambè 's retratavan en los cants del jutglar, perqué eix esperava á que aquell haguès donat forma á lo llegit en altra idioma, y com qu' eixa forma era escrita en un llenguatge per éll molt conegut, en rahó del aprop que vivian una d' altra eixas dos classes de cantors, res li costava, al traduhir ó imitar lo cant en llenga vulgar, inclourehi lo que mes li plasqués de las novas ideas apuntadas en los lays ó sirventesos del que á vegadas era son amo^[23]. Veuse aquí com la literatura antiga tenia influencia sobre 'ls cants del jutglar, cants que ab poch esfors passavan á esser poesía popular.

Exemple d' aquesta infiltraciò del gust antich en las obras d' aquella época y posteriors, es una obra que sent feta pèl gran poeta bucólich grech Teocrit, ha arribat fins á nosaltres, si be un xich desfigurada á causa d' haver passat per tantas mans y mes que tot tan diferentas llengas. Tothom coneix lo idili: «Dafnis y la donzella^[24];» pus bè, ni ha prou ab lo senzill fet de llegirlo per veure que es lo verdader pare del dols cant popular que 's coneix en Provenza ab lo nom de Las transformations, cant ab que ha enjoyellat à sa hermosa Mireya lo fill de Mayana^[25]. En Catalunya tambè es conegut aquest cant pèls pagesos de l' alta montanya^[26].

Ab lo desastre dels Albijesos morí la literatura mare de nostra poesía popular, moriren tots aquells elements feudals que tant havian protegit (tot volentla matar) á eixa pobre Musa que vivia en las pradas; mes ab sa mort no enmalaltí ni tant sisquera la poesía del poble. Com que sempre hi havia hagut divorci entre las duas, d' aquí es que la mort de la germana rica no feu caure ni una llágrima dels ulls de la germana pobre. Eixa visquè alegre y aixerida corrent per las fondaladas , y si be no cantá del temps passat tot quant cantar devia , ab tot lo cant d' Artur, de la dama d' Aragò, La tornada de En Guillem, provan que en son recort algo hi quedá d' aquell temps en que jutglars y trovadors ensemps petjavan la terra. Poch á poch la centralizaciò prenguè tota la vida als estrems pera durla al cor, y llavors sí que la pobre musa del poble se'n ressentí. Mes ab tot, ana cantant , fins qu' ara , pobre de recorts y faltada de vida, apres de tant temps de esperar que algú li donès la má , casi casi está agonetjant en los recons de las montanyas, no cantantne cap de totas aqueixas grans invencions que la matan, fugint de las vilas grans , del vapor , d' eixas llengas oficials que cercantla van, pera, ab l' escusa d' oferirli 'ls brassos, donarli una abrassada que la deixi sens alé y erta , allunyantse d' eix esperit analítich é investigador de las societats d' avuy dia, que per tot hont la troba la moteja. La pobre ja no es aquella musa festiua y senzilla, l' han feta tornar mal pensada los mals passos que li han jugat, y, un xich aspre, l' abandono ab que s' es vist : y ara si canta , ó be es pera refilar uns goigs als peus de las finestras de las ninas lo dia de Pasqua, ó be per plorar las malas venturas de homes que ompliren d' amarchs recorts la terra que 'ls vejè eixir del ventre de llurs mares.

V.

La Espanya ha sigut lo pais en que mes elements ha tingut la poesía popular pera arribar á una gran alsaria , en primer lloch perqué ella, en lo temps de la poesía , estava en contacte ab tots los pobles y de tots ells ne rebia inspiracions. Los alarbs, ab los quins se batia, li ensenyavan sas serenas y eixa ampulositat d' estil qu' encara guarda la poesía castellana; los catalans li feyan coneixer lo estil dels trovadors ^[27]; y los francesos li duyan la galantería y lo bell dir: tot aixó maridantse ab l' esperit nacional y ab la altivesa castellana, engendrá 'l romans que fou la primera forma de la poesía popular castellana. Empero aquellas composicions que allí 's feren ab lo nom de poesía popular, se 'ns presentan no mes que ab un dels dos caracters que deuhen acompanyar y acompanyan á la poesía de eix género en tots los demés paissos y que son música y cant^[28]. Los romansos castellans semblan fets pera esser recitats solzament; aixó es lo que 'ns fa creure que la verdadera musa popular en Castella no era la que feya 'ls romansos, y si la que componia eixas estrofas curtas que, acompanyadas de una tonada mes ó menys bonica, canta encara avuy dia lo poble per plassas y carrers. Per nosaltres la vera poesía popular son eixas redondillas que glosavan tan be poetas com Lope de Vega y Góngora, y que modernament han inspirat á un lletrat de las Provincias que 'ns ha fet una obra mestra ab son Libro de los cantares^[29]. Los romansos castellans perteneixen mes be al género de imitacions popular, que no al de poesía verament filla de la terra. Y aixó es clar; la condiciò essencial de tota poesía que ha sigut mantinguda per tradició , es la de haver anat acompanyada de música. ¿Hont es pus la tonada que ha conservat, fins á poder ser escrits, eixos romansos tant artístichs que encara avuy poch s'hi trobaria que esmenar? Eixa poesía ha saltat del cap al paper: no es aquella musa que eixint d' un mas, reb de mans de tots quants la troban ó be un concell, ó be una flor, ó be una penyora que la fa mes falaguera y aixerida. La vera poesía popular en Espanya se troba en las provincias; en eixas llengas que la oficial moteja de dialectes, en eixas llengas que han vingut al mon abans que ella y que, per ser mes antigas, han arribat encara á temps pera recullir lo alé á la poesía de la edat mitxana quan eixa respirava amor y vida, no quan, ajupida pél pes dels anys, per sobre la terra anava rastrejant com l' áliga que présa cerca.

De totas quantas llengas provincials existeixen en Espanya , la catalana es la que ab mes ergull pot aixecar lo cap, y aquí no 'ns esforsarém en probarho; pus ben conegut es de tothom lo que ha estat lo poble catalá , mes sí lo que dirém es que la poesía popular de Catalunya es la mes rica, es la que mes preciositats tè , ab tot y que no ha tingut la sort de véures recullida ni afalegada per los que á las musas populars dels altres paissos umplian de manyagosas caricias. Mes ella ray, es com aqueixas noyas que no necessitan alabansas y qu' ab deixarse veure 'n tenen prou pera encativar á tots quants se las miran. Si fins ara no se 'n ha parlat (se enten á fora de Catalunya^[30]), de segur que un pich se conega á fons pochs serán los quins vullan negarli un lloch de preferta entre totas las literaturas populars fins aquí coneguda.

VI.

Al tractar de definir la poesía popular, la hem presentada baix quasi tots los aspectes que sol pendre y havém citat per exemples trossos catalans; ço ha estat fet per dos motius: 1.ª perqué sembla natural ferho així, tota vegada que 'l llibre aqueix es un aplech de Cansons catalanas : 2.ª pera fer veure que en Catalunya eixa classe de poesía havia pres tal vol que no 's mostrava escasa en cap género y savia cantar en qualsevol tó. En efecte aventatja á totas las altras fins en la varietat de metros y sobre tot en la música. Una cansó catalana es pèl poeta y 'l músich una armonía del cel, una cosa que remòu totas las fibras del cor; á semblansa de las baladas escocesas de las que tan bè 'ns parla W. Scot, deixa l' ánima conmosa y melancónica com la contemplaciò d' una posta de sol. La música tè una cadencia prolongada , sumament melódica , y á voltas certas inflexions que despertan de cop las ideas mes funerarias y sobrenaturals: ço no vol dir que no tinga tonadas joganeras y festiuas , res d' aixó. Al costat de 'ls estudiants de Tortosa(exemple de las primeras) hi tenim cansons tan aixeridas com L' aucellet y Lo petit baylet, y tan frescas y armoniosas com La pastoreta y La dama d' Aragó. Mes tant las unas com las altras conservan aqueix carácter especial que las distingeix de totas las de las altras nacions.

Deixant la música, de la que molt se 'n podria dir, passém á una altra cosa.

Lo que es d' estranyar es que no 's trobin entre 'ls cants del pais las tradicions heroicas propias d' ell mateix: mes aixó se esplica molt be. No hi ha pas dupte de que hi foren eixos cants, pus tot poble lo que canta ab mes anhel es sa historia mateixa , pus lo ferho satisfá son amor propi y eixa veu secreta del cor que 'ns móu á deixar quelcuna cosa de naltres en esta terra en la que no mes fem que passarhi. ¿Perqué no 'n queda casi cap, se 'ns preguntará llavors? ¿Per què? Per la mateixa rahó que tampoch ne quedaria cap de grega, espanyola ó francesa, sino haguessen vingut tres poetas á encarregarse de inmortalizarlas teixintlas unas ab altres y fentne una Iliada , un Poema del Cid y un Cant de Roland? Per nostra desgracia lo que casi tots los pobles han tingut, á naltres nos ha mancat. Ja sia perqué no hem hagut poétas de prou forsa per ferho, ja per eixa especie de reserva y poca estima de sí mateix propia del catalá , lo cert es que en est género som pobres. En cambi, en cants religiosos y d' amor ben pochs nos guanyan.

VII.

¿Quina forma métrica es la propia de la poesía popular catalana? La de un vers únich que contè un pensament ó be part d' ell. Lo vers está trencat per una cessura generalment á la séptima ó quarta sílaba ^[31]. Eixa cessura es aguda quan lo vers es breu :

A la bora de la mar—n' hi ha una donzella

y al revés

A Aragó hi ha una dama—qu' es bonica com un sol.

De vegades cessura y acabament tot es breu ,

Ay adéu ciutat de Málaga—ciutat rica y abundanta!

Mes açó succeheix no gayre sovint y son versos que 's troban barrejats ab altres que segueixen la lley constant citada en los dos exemples de mes amunt. Altres cops cessura y fi tot es breu

Aquí á dalt—á n' aquest prat

Eixa es la forma métrica mes usual. Ab tot tambè son conegudes de la poesía popular las combinacions métricas de la poesía erudita lírica, emperó las citadas son las mes características y propias de le poesía popular tradicional.

Ara deixém cantar á la mateixa musa.

F. P. Briz

.

Barcelona 23 d' Agost de 1866.

---

1. La poesía popular naix en los primitius setgles y s' arrela en la terra mes seca. (X. Marmier.)
2. En la poética cansò religiosa del rey Herodes se fa parlar á la menta que descobreix l'amagatall de la Mare de Deu.
   

   —Vos home 'l bon home, — lo bon segador,
   ¿hen vist una dona — ab lo Redemptor?»
   Ell ne responia: — «Una n' ha passat
   mentres jo m'estava — segant aquest blat.»
   Se 'n gira á n'als altres — diu: «no serán ells
   tornémsen á casa — ab tota la gent.
   Lo camí qu'hem fet — no 'ns ha aprofitat,
   nos hem cansat molt — y res hem trobat.
   Quan ja se n' anavan — la menta ha parlat.
   «Sota la garbera, — n' ha dit, ella está.»
   ··············
   Calla la menta xarraire — que n'ets menta y mentirás
   y mentres ne sigas menta — florirás y no granarás.

   En efecte eixa planta floreix y no grana. En un altra cansò també religiosa se fa parlar á tots los aucells, pera saludar lo naixement del Senyor:

   Cantava lo pardal:
   «Esta nit de nadal
   es nit de gran contento.»
   Lo verdum y lluhè
   diuhen cantant tambè:
   «¡Qué gloria es la que sento!»
   Cantava 'l rossinyol:
   «Es hermos com un sol,
   brillant com una estrella.»
   La guayta y lo bitxach
   se miran al manyach
   y á la mare donzella.
   Cantava 'l passarell:
   «¡Oh qu' hermos y que bell
   es l'infant de María!»
   Cantava alegre 'l tòrt:
   «Veurè naixe l'amor
   sol de la vida mia!»
   L'estibarola diu:
   «No es hivern ni estiu
   sino que es primavera:
   perqué ha nat una flor
   que per tot dona olor
   en lo cel y en la terra, etc.

   Per acabarse de formar una idea de la musa popular, apropósit de lo que ha servit de peu á eixa nota, posém á seguiment traduida al catalá una de las llegendas de l'Edda.

   «Lo dèu Thor passá la nit à dins del dit xich del guant d'un gegant. Lo dèu se llevá quan creguè que 'l gegant ja dormía, y ab totas sas forsas li va pegar un cop de martell al cap. Lo gegant se desperta, se passa la má pel front y diu: «Sembla que m' haurá caigut alguna fulla sobre'ls cabells.»

   En altra llegenda una xica d' un gegant fa una montanya no mes deixant caure la terra que du á dins del seu devantal.

   Una altra de aqueixas criaturetas va á passejarse per fora; veu un llaurador ab sos dos cavalls y la rella, y agafa home y jou, y posansho al palmell de la má corra á ensenyarho á sa mare com si fos una joguina.

   En los Nibelungs lo que juha un paper dels mes importants es lo célebre Tarnkapp barret que torna invisible á tot aquell qui 'l porta.

3. Eix cant que, com diu Marmier, atribueix á la poesía lo maravellòs dó del adivinament, se troba en tots los indrets del Nort. Mr. Awidson l' ha publicat en sa collecció de baladas suecas y Sr. Walter Scott en son Minstrelsy des Border. «Dos cavallers se 'n van a una casa ahont hi ha dos germanas y demanan la mes xica per casarshi un d' ells.
   Volen la mes xica y menysprean la mes gran.
   La mes xica sab filar lli, la mes gran sab guardar los porchs.
   La mes xica pot filar l' or, la mes gran no pot pas filar la llana.
   La mes gran diu á la mes xica: — «Aném á la bora del mar.»
   —¿Qué hi farém á la bora del mar? No tenim pas seda per emportarnoshi.
   —Com que ja 'ns senblém, allí 'ns tornarém tant blanca l' una com l' altra.
   —Encara que fossis mes blanca que la neu, per ço no 'm pendrás l' enamorat.
   La xica s' asséu sobre una pedra; la gran d' una empenta la tira al aiga.
   La pobre nina enayra 'ls brassos: —«Germana aymada, ajudam á muntar á la platja.
   —No t' ajudarè com no'm prometis que 'm donarás ton enamorat.
   —De bon cor te donaria tot lo que tinch; pero de mon aymador no 'n puch disposar.
   —Jo cercaré per tú un altre promés y un rich vestuari.
   Lo vent del Sur bufa y empeny al cos mar endins.
   Lo vent per damunt de las blancas onas porta al cos cap á la platja.
   Lo vent del Est se deix sentir y tira al cos cap á la proa d'una nau.
   Dos pelegrins troban lo cadabre.
   Dels brassos de la nina 'n fan una arpa.
   De sos rossos cabells ne fan las cordas.
   —Aném á aqueixa casa de aquí prop hont hi ha un casament.
   Se posan al davant de la porta que mig bada y deixan sentir los acorts de l' arpa.
   La primera corda diu: «La nuvia es ma germana.»
   La segona corda diu: «La nuvia m' ha mort.»
   La tercera corda diu: «Lo nuvi era mon aymador.»
   La desposada se torna encesa com una brasa. — Eixa arpa 'm posa malalta.
   La nuvia se torna bermella com la sanch — No m' agrada sentir aqueixa arpa.
   La quarta corda diu: «L' arpa no callará.» — La nuvia va per ficarse al llit.
   L' arpa sona ab molta forsa, la desposada mort de pena.
   Quanta semblansa no tè aqueixa cansò ab la rondalla catalana coneguda ab lo nom de La canya del riu d'arenas. Allí es una canya la que, naixent en lo mateix indret ahont está soterrat lo cos del mort, va repetint, apres de estar convertida en flaviol, qui ha fet l' homey y l' perqué:
   So colgat al riu d'arenas
   per la flor del panicalt,
   per la cama del meu pare
   que li feya tant de mal, etc.
   
4. «Un núvol negre s' acosta, negre com una bandada de corbs, ¿Lo qui ve es Kiyvas ó Levento Iannis? Ni es Levento Iannis, ni Kiyvas. Es Omer-Vrioni que s' acosta portant ab ell divuit mil homes.
   Diakos al saberho se conmóu y ab veu alta diu á son tinent:
   — Replega mon batalló, replega als palícaros, dònals mes pólvora de la que necessiten; dònals balas á grapats. Depresa! anemsen cap á la Alamanna qu' allí hi ha un bon lloch per bátrese.
   Agafan sos llaugers sabres, sas pesantas carrabinas: arriban á Alamanna y prenen posiciò.
   —Valor fills meus, crida éll, valor fills meus, valor. Siau valents tota vegada que sou Helens, aguantáuse ferms, que sou Grechs.
   Tingueren por y fugiren per entremig del bosch. Diakos se queda ab divuit palícaros pera combatre. Per espay de tres horas lluyta contra divuyt mil homes. Son fusell se rebenta y queda fet una estella. Se trau lo sabre y 's llansa al combat, mata tants Turchs que ni contarse poden: fins dòna mort á set bulukbaquis. Mes se li trenca'l sabre arran del puny y Diakos cau presoner. Mil lo tenen pèl davant, dos mil pèl darrera. Mentres van de camí, Omer-Vrioni li diu á l' orella:
   —Oh Diakos, feste turch, cambia de fé, abandona la iglesia y vina á adorar á dins de la mosquea.
   Mes éll respon ab veu ronca de enuig:
   — Acabem d' una vegada! Malehida sia vostra religiò y tots vosaltres tambè. Grech he nat y grech moriré! Si voléu mil monedas d' or, mil mahmoudis pera deixarme en llibertat solament cinch ó sis dias fins qu' arribe Odyseo ó Anastasi Vaias...
   Al sentir eixas paraulas Khalil-Bey crida:
   — Y jo 'us dono mil bossas y cinqcentas mes, si matéu á Diakos, al terrible Klephte que es home per arrabassar la Turquía.
   Llavors han agafat á Diakos pera anarlo á empalar. L' alsan á plom. Ell no fa mes que mig riure, insulta llur religiò, 'ls diu impíos:
   —Si m' havéu empalat, aixó vol dir no mes un grech de menys. Mes quedant vius Odyseo y Nikitas, ¡ay de la Turquía!
   
5. En Agustí Duran en son discurs sobre la poesía popular espanyola, diu entre altres cosas al tractar d' aixó mateix. «Los lenguajes primitivos son siempre mas sonoros y armónicos que los secundarios creados en cada pais..... El estampido del trueno, el ruido de los torrentes, el blando susurro de los arroyuelos, el dulce canto de las aves, el rugido de los leones; tales serían los primeros sonidos imitados por el hombre para comunicar con otro las impresiones que recibia y las necesidades que esperimentaba. Las lenguas salvajes están llenas de sonidos prolongados mas bien que articulados, y parecen mas propias para conmover la imaginacion pintando, que para hablar al entendimiento definiendo. No seria pues estraño que los pueblos primitivos, segun la mayor ó menor benignidad del clima que habitaban, hallasen desde luego el lenguaje métrico con que en varios poemas nos han trasmitido sus tradiciones. ¡Quién sabe si existió alguna época social en ciertos paises, donde bajo el influjo casi exclusivo de la imaginacion y de un lenguaje armónico y sonoro fué mas fácil ser poéta, que orador?» En tot lo que diu aquí 'l senyor Duran no hi veyém res que á nostre modo de entendre sia natural ni lógich. Nosaltres creyém que 'ls cants dels aucells foren lo patrò del lenguatje del home, mes no duptam gens de que, 'l crit que es armonich entre 'l bech del au, posát á la boca del home no es mes que un crit: ço es, la melodía dels remors de la naturalesa l' home no tè recursos ab que poderla imitar. Per açó dihém que 'ls primers sons ó paraulas foren agudas, áspres y de gens de armonia. La sonoritat li donguè 'l cant. Si 's dupta de lo que venim de dir, tenim un exemple que oferir als que no hi cregan. Afortunadament encara hi ha rassas de homes que si be consideradas ab las primitivas son ja un xich civilisadas, cotejantlas ab nosaltres tothom confessará que son casi primitivas, me referesch á las rassas salvatjes del nort d' América. Ara be, á n' aquells pobres fills dels boschs á dotzenas han estat y son los quins los han vist d'aprop y lo primer que d' ells ha dit tot home que se hi ha tractat es, que son llenguatje es gutural, áspre y monosilábich ¿Se pot d' un llenguatje aixís dir qu' es armoniós y sonoro? ¿Qu' es donchs lo que devia donarli la dolsesa que ha anat pulint las llengas? La música. La cadencia ha fet que á unas paraulas se las hi afejissen sílabas, á altras lletras; que 's cambiessen de lloch accents pera ferla de mes dolsa pronuncia: la melodia del cant ha fet la armonía de la paraula. Es á dir s' ha necessitat temps pera lograr eix cambi. Tampoch estém ab lo autor citat quan diu que la paraula y la música nasqueren directament de la imitaciò de la naturalesa tan ajermanadas que no 's podria dir quina d' ellas dos fou la primera en vindre al mon. Nosaltres creyém que primer existí la paraula breu, aguda, precisa, presa dels mateixos sers que voltavan al home, que eixa fou mòlt inarmónica en un principi, que després volent l' home dar eixida als sentiments de son cor, volent cantar, trobá una melodía que no estava d' acort ab la rudesa del llenguatje y que llavors la primera, ab lo temps, s' encarregá de pulir a la segona. Aixó es lo lójich. Es á dir creyém al revés de lo del senyor Duran; aixís com éll créu que 'ls llenguatjes perden en armonía, com mes vella 's va fent la societat; nosaltres creyém que guanyan, y la esperiencia ho demostra á cada pas.
6. Los sajons ja cantavan los romans del salser abans de que Shakespeare se l' apropiès. Chateaubriand prenguè del poble los cants de son Darrer Abencerratje, y Gœthe ha tret de Provensa la cant de boja que Margarida canta á dins de la presò, y, de la tradiciò, casi tot l' argument de son gran poema, exceptuant la figura de Margarida. Víctor Hugo mateix, per la llegenda dels setgles anat á inspirarse en la literatura popular general y particularment en los cants Bretons.
7. Una prova de aixó son los prefiche que encara 's conservan en la illa de Sardenya y de 'ls que aquí en Catalunya també se 'n fa part, si be no tot. Los enterros tenian á Roma sas præficæ (plorosas); á eixos enterros solia seguir un menjar ahont hi prenian part parents y amichs; pus be, eixa costum se conserva encara ab lo mateix nom en la illa citada, y aquí en Catalunya, en lo Vallés, al sortir d' un enterro se fa un dinar que es de parents y amichs al que 's dona lo nom de dinar de mortuorum.
8. Recordis lo fet de Tirtéo.
9. Sens eixa llenga la poesia popular no viuria, perqué com diu Marmier «es la llenga del cor y dels dolsos recorts, la llenga que ha sigut ensenyada al noy sense palmeta y sens pedanteria pèls llavis d' una mare, al matí al marge d' un camí, al vespre aprop de la llar; la llenga conmogudora y fael que conta las alegrías y las tristesas de la masía, las tendres llegendas, las piadosas costums dels avis, y que es precis conservar ab tot cuidado, si un vol tindre la mes pura la mes poética herencia del passat. Ara cada poble tè son estudi, sos homes que parlan ab propietat, sos mestres de gramática; mes, gracias á Deu, sas llisons no han encara ofegat en lo cor del poble l' amor que te á son vell dialecte y, aixis ho espero, mòlt de temps tè de passar ans de que s' arribi à lograr eix fi si es que 's logri. Al eixir de la classe ahont ha sentit discorre al mestre sobre las estranyesas de la sintaxis y las suptilesas del particip, lo noy, fugint alegrement d aquella dissecaciò de paraulas, se posa á cantar com un aucellet, en l' idioma que ha apres sens tant de treball sota la teulada de casa seva: y quan los dias de festa y de trevall lo pagés canta, no canta pas las coplas de Desaugiers y de Debraux, ni tampoch los admirables versos de Beranger; canta estrofas senzillas que ha sentit á son pare, y de las que cada hu dels que 'l voltan pot fer la tornada, perqué cada hu d' ells la ha apresa sens mica de feyna y en los mes dolsos moments de sa infantesa.»
10. En Finlandia hi havia un rector de fora que escriguè en vers las costums, la vida tota de aquell pobre pais compost d' esculls é illas. Quan morí, com que l' poble l' aymava, tots los pescadors cusiren al drap de sa vela una llista de roba negra en senyal de dol, y des de llavors en sa no han deixat ja may eixa dolsa per ells recordansa de una persona aymada, de la que, lo amor de tot un poble, n' ha fet una llegenda plena de sentiment y dolsesa.
11. Un tocador de viola que fa temps que segueix lo mon y maravella á tothom qui la escolta ab sos quentos y cansonetas, arriba un dia en que 's véu tan pobre y abandonat de la gent, que no sabent á qui demanar socors se fica á dins una iglesla y s'ajenolla al peu de un altar. En una capella hi véu á una santa Cecilia vestida ab riquissim trajo, portant una resplandent corona y unas sabatas de plata. Com santa Cecilia es la patrona dels músichs lo pobre tocador de viola, créu que á ningú millor que á ella pot dirigirse. Rumia, porta á la memoria sas cansons mes bonicas y las canta ab l' entusiasme ab que quan era jove las cantava al mig de las plassas estant rodejat de tot un poble que boca badant l' oia Tot d' un plegat la estátua de la santa s' anima, s' abaixa, y trayentse una de las sabatas la allarga al artista. Lo músich la pren donant, a la verge de tot cor, las mes dolsas gracias. Surt y se 'n va á casa d' un argenter á véndresela. La sabata es coneguda y 'l pobre véll pres y condempnat á mort per lladre y sacrilego. Quan lo portan al suplici, demana per última gracia que 'l deixen ajenollarse als peus de la mateixa santa. Arriba al davant de la capella se posa á cantar ab lo mateix foch que la primera vegada y encara mes pus ara li va la vida. Lo poble la escolta ab llágrimes als ulls. Tot de un plegat ¡oh miracle! l' estatua de la santa se belluga, se trau l' altra sabata y la dòna al sentenciat. Llavors li trauhen los grillons y 'l portan en triomph per la vila aixordant los ayres los crits de tot un poble ple d' entussiasme.
12. En Agusti Duran diu en lo prólech de son romancer «Las composiciones de esta clase se hicieron no por gente ruda é iletrada, ni por rusticos juglares, sino por personas un tanto peritas... que artificiosamente imitaban la poesia primitiva, y que afectaban su lenguaje.—Los romances de esta clase conservan las formas esteriores de los tradicionales, pero no el espíritu vivaz que produce la espontánea y directa imitacion de la naturaleza.»
13. Eix género de composicions que en castellá s' anomena cantar també es popular en Catalunya y en la plana de Vich se 'n cantan de molt preciosas.
14. Quan en Bretanya arriva 'l dia d' un casament, lo promés seguit de sos pares, parens y amichs, y acompanyat d un improvisador (Bazvalan) se dirigeix á casa de sa promesa. A la porta de la casa d' ella li espera la familla de la noya tambè ab son improvisador (Brotaēr) qu'es lo encarregat de respondre al Bazvalan. Llavors entre 'ls dos comensa eix dialech.
    «Lo Bazvalan: En nom del Pare, del Fill y del Esperit sant, que la benedicciò sia en eixa casa y que en ella hi haja mes alegria de la que jo tinch.
    Lo Brotaēr: Y que es lo que 't fa estar trist, amich meu?
    Lo Bazvalan: Jo tenia una colometa blanca apariada ab un colomet á dins de mon colomar, mes ha vingut l' esparver, la colometa s' ha espantat y no se ahont es.
    Lo Brotaēr: Me sembla que per estar trist vas massa ben arreglat: portas los cabells llisos com si aneses á ballar.
    Lo Bazvalan: Amich meu no't burlis de ml: ¿haurias vist ma colometa blanca? Jo no serè felis al mon fins á tant que l' haja trobada.
    Lo Brotaēr: Ni he vist á ta colometa, ni tampoch á ton colom blanch.
    Lo Bazvalan: Estas mentint. Los vehins han vist com volejava per sobre ton pati y com s' ha deixat caure á dins de ton hort.
    Lo Brotaēr: Ni he vist á ta colometa ni tampoch á ton colom blanch.
    Lo Bazvalan: Si no li tornan la companyera mon colom se morirá: vaig á veure si 'l oviro pel forat de la clau de la porta.
    Lo Brotaēr: Aturat tu no pots mirar, hi aniré jo mateix á véureuho.
    (Entra y torna á eixir.) Hi he entrat al hort y no hi he trobat á ta colometa mes si hi he vist moltas flors, lilas, englantinas, y sobre tot una rosa que esta oberta en un raconet, vaig á cercarla, si la vols, perqué es posi alegre. (Entra y surt portant una noya de pochs anys.)
    Lo Bazvalan: Bonica es la flor y per posar alegre á qualsevol cor. Si mon colom fos una gota de rosada s' hi deixaria caure damunt. (Pausa.) Vaig á ton graner á véure que no hi hagues anat.
    Lo Brotaēr: Aturat ja hi pujaré jo. (Entra y surt ab la mestresa de la casa.) He pujat al graner y no he vist á la colometa sols hi he trobat aqueixa espiga de la cullita passada. Pósatala al barret y aixó potser te consolara.
    Lo Bazvalan: Tants com grans te eixa espiga tants colomins y colominas tindrá sota sas alas ma colometa quan en lo niu sia. (Pausa.) Vaig á l'hort.
    Lo Brotaēr: Aturat, t' embrutarias tas bonicas sabatas; ja hi aniré jo en compte teu. (Ve ab l' avia.) No hi he vist cap colom; sols hi he trobat una poma, que entre mig de las fullas penjava tota arrugada. Fíquetela á la butxaca y dónala á menjar á ton colom y aixis no s' anyorará.
    Lo Bazvalan: Gracias amich meu! Encara que sia arrugat un fruit no per ço deixa de ser flayrós: mes jo res tinch que fer de ta rosa, de ta espiga y de ta poma: jo sols vull una colometa, vaig á cercarla.
    Lo Brotaēr: Deu meu qu' ets traydor! Vina, vina ab mí. Ta colameta no está perduda: jo la tinch á dins de ma cambra tancadeta dins d' una gabia de marfil que tè 'l reixat de fils d' or y de plata, alli s' esta alegre, quieta, hermosa y engalanada. Lo Bazvalan es introduit dins de la casa. Se seu á taula un xich; despres s' alsa y agafa lo promes. Aixis que eix entra lo pare li dona un singla que aquell posa al cos de sa desposada y mentres corda y descorda 'l singla lo Brotaēr canta :
    «He vist en un prat una alegre y jove euga, que no pensava en altre cosa que en correr per la pradrera, en escapsar l' herba y abeurarse als regarons. Ha passat pèl camí un caballer preciosament vestit, ab un trajo brodat d'or y plata. La euga quan l' ha vist s' ha quedat maravellada, y apres s' hi ha costat apoch á poch y ha allargat lo coll per sobre de la tanca, y 'l cavaller li ha fet una festa y un pató, de lo que n' ha estat ben contenta l' euga. Y 'l cavaller li ha posat la brida, y la ha singlada, y li ha pujat al damunt y se l' enduta ab ell. (Acabat eix cant lo Bazvalan porta á la nina á sos pares y afegeix.)
    «Ara, donzella, agenolláuvos y abaixeu vostre front sota las mans del vostre pare. ¿Ploráu? Mirau á vostres pares... també ploran; sas llágrimas son mes amargas que las vostras! .. Van á separarse de la que han bressat y dut á bras. ¿Qui es lo qui no plorará al trobarse en son lloch? Mes eixos plors tenen que finir. Pare, ta filla está agenollada al teu davant ab los brassos caiguts. Pobre mare, aixeca y plega las mans... digas una oració y beneheix á la filla que se 'n va.
    Lo pare y la mare. Sí! sí!
    ('La donzella abrassa à sos pares: Tots tres ploran.)
    Lo Bazvalan: Ara prou. Ja havéu fet lo que Deu mana. Noya despedeixte de tos pares perqué ara perteneixes á un home. Abans de acabar demanaré permís perque puguin ballar en las bodas los germans y germanas dels que 's casan. També demano als que son padrins de batejar dels dos promesos que mirin de bon ull son casament y que vingan á la festa. També convido á tots los que m' escoltan (Se treu lo barret.) A n' aquells que han mort y que m' eran parents no 'ls convido perqué sols lo anomenarlos farian pujar las llágrimas als ulls á molta gent! Mes que tothom se tregui lo barret y resi per la salvació de llur ánima: de profundis, etc.
    (Tots repeteixen á poch á poch eix himne que'l Bazvalan resa en veu alta: després la nuvia, portant al bras tants galons de plata com mil franchs de ort porta al nuvi, y se 'n va cap á l' esgleya seguida de tothom.)
15. Nosaltres mateixos al voler posar per nota al poéma catalá La Masia dels amors, la lletra del ball de Rosaura, tinguerem de deixarho corre pus no trobarem qui la sapiguès.
16. La poesía del Nort es aspre y salvatge com los costums que canta y 'ls homes pera qui ha estat feta.... Es una poesía que grosserament conta las cosas que sab. (X. Marmier).
17. Du Breule en lo Teatre de las antigüetats de Paris, Pág. 908 diu: «Un dia de Septembre de 1828, dos homes estavan enrahonant sentats en lo banch de una casa del carrer de Sant Martin-dels-Champs en Paris, quan veren arribar una dona á qui tothom deya la Fleurie, qual dona estava ficada a dins d' un carretó que la duya ahont volia y 's guanyava la vida captant. Eixos dos homes se conmogueren, compraren á la abadesa Montmastre un tros de terra d' aprop del convent, hi feren alsar un hospital y 'l primer llít fou per la pobre tulida que alli morí. Aquets dos homes un era de Pistoja (Lombardía) y 's deya Jaume Grare, (a) Lappe, l' altre vingut de Lorena se deya Huet de Guette: 'ls dos eran jutglars.» Ço á mes de probar que 'ls jutglars eran gent que corrian mon, demostra tambe que eran tot en cor y anima del poble, y que se interesavan per llurs desgracias. Perçò 'l poble 'ls pagava ab amor l' amor que ells li duyan, y en lloch de atendre al rich trobador qu' arpa de plata puntejava , li plavia mes escoltar los dolsos acorts del tocador de xirimia ó altres instruments dels jutglar coneguts. En la obra Los trovadores en España en Manel Milá parlant d' un tal Perdigós, se diu : «Perdigós fo joglar...» Apres el anet ab los princeps d' Aurenga en Ga de Baus, et ab Folquet de Marseilla, evesque de Tolosa el ab l' abat de Cistel..... e 'n murí lo rey P. d' Aragó ab mil cavaliers devant Muriel é pus de XX mil autres. E à totz aquets faitz fou Perdigós e 'n fes presicansa en cantant per que se crozéron.
18. Jeu me tench á maltrag
    c' us homs senes saber
    ab sotil captener,
    si de calqu' estrumen
    sab un pauc à prezen,
    se n' ira el tocan
    per carrietras cercan
    et querre c' hom li dó;
    e autra ses razó
    cantara per las plassas
    vilmen et en gens bassas...
    
19. Se 'ls que fan santar
    simis ó bocx ó cas,
    o que fan lurs jocx vas,
    si cum de bavastels,
    ne contrafan aucels,
    ó tocan estrumens,
    ó cantan entre gens
    hassas per pauch d' aver
    que non devon caber
    lo mon de joglaría.....
    Hom los apel bufós
    co fa en Lombardía.
    
20. Eixa costum encara 's conserva en Catalunya; si be avuy no 's canta ab acompanyament de xirimia ni d' altre instrument com á las horas. Los cants que mes sovint en la porta de les masías se dihuen son los que tenen per objecte contar la vida de un sant. Als cants patriótichs y amorosos no ls fan entrar en sa memoria los qui desempenyan avuy la parodia dels jutglars antichs.
21. Los cants dels trobadors era una poesía aristocrática, convencional, escrita en una llenga savia que jamay ha estat parlada y que sols fou compresa per la societat que habitava 'ls castells, poesía que, exceptuant los sirventes, jamay esguardá á las cosas baix lo punt de vista de la realitat, y que á semblansa dels pintors bizantins, representava un mon convencional ab colors y formas consagradas. (D' Arbaud. Chants populaires de la Provence.)
22. Los autors de cansons , en la edat mitxana , anavan á inspirarse en documents escrits en llenga vulgar, ó en crónicas escritas en una llenga morta, en llatí... Moltas poesías d' aquella época diuhen clarament d' hont han sigut tretas pèl autor : Aixís veyem per exemple que l' autor del Roman de Roncesvaux mes d' un cop invoca la autoritat de llibres escrits.
    «Il est escrit as Set-Sains en Bretagne.....
    il est escrit au Saint-Denis moutier.»
    Fins lo nom de la llenga en que escribian traheix lo orígen de sas inspiracions, roman no vol dir altra cosa que traducciò. (E. de Laveleye. Introducciò á la saga dels Nibelunchs).
    Y á mes á mes de tot lo dit, tenim tots los trovadors catalans que foren deixebles en tot y per tot dels provenzals, y en ells se hi troban, y ells no 'n negan, á cada pas traduccions é imitacions no solament de llatins, sí que tambè de grechs, italians y fins francesos.
23. Lo jutglar era pèl regular un músich que cantava 'ls versos del trovador, y que, sense tindre talent per compondrerne (en tot hi ha exepcions), savia donarlos mes lluhiment al recitarlos, ó sols ni acompanyarlos ab l' armonía d' son instrument. Lo jutglar era pèl trovador lo que un patge per un cavaller. (Fabre d' Olivet. Le troubadour).
24. Vejis l' idili K Z.
25. Mistral.
26. En la present col-lecciò se hi trobará ab lo títol La esquerpa.
27. Ausias March que 's vejé traduhit per Garcilaso y Boscá que introduhí lo endecassílabo entre 'ls metros castellans , son una proba d' aixó.
28. En tant es cert que la música es una condiciò essencial y casi imprescindible de la poesía popular, com que Villemarque, lo col-lector dels cants Bretons (Barzar-Breiz), diu en lo prólech d' eixa obra. Lo cant enllassat ab la paraula es la espressió de la vera poesía popular. La seva uniò ab la música es tant íntima , que si 's pert la tonada de una cansò , tambè s' oblidan las paraulas. D' aixó n' hem fet esperiencia á dotzenas de vegadas : dotzenas de vegadas hem vist al qui 'ns duya un cant matarse en va pera podernos donar la lletra de una cansò , no recordarsen fins á tant que s' ha recordat de la tonada.»
29. Antoni de Trueba.
30. En Manel Milá en son romancerillo nos ne dona una proba de que aquí en Catalunya se 'n ha parlat y be.
31. Aqueixa cessura podria ser que haguès pres naixement de las obras dels trovadors , las que casi sempre presentavan llurs bordons trancats per cessuras tan pronunciadas com los de las nostras cansons populars. Qui vulla enterarse ab profit de las formas métricas dels trovadors , llegesca la obra que ab lo titol de Ressenya histórica y crítica dels antichs poétas catalans, deguda a la ilustrada ploma de En Manel Mila, fou premiada en los Jochs florals de 1865 ab una medalla d' or.