Colecció 26 de Coloquis valencians/De Gori Parrús

El Coloqui de Gori Parrús.

Ya està asi Gori Parrus; que ve saltant y brincant pera servir à vostés en lo que vullguen manar y aixi mateix també vinc à contarlos per lo clan (pera que enchamay no diguen que no els he desengañat) de algunes coses que á mi em pasen y mhan pasat, perque els servixca en lo mon de regla à alguns y eixemplar. als homens com à les dones, ya fadrins ò ya casats. En lo mon ya no es pot viure tot està clarabechat, Lo de baix chirat damunt, lo de dalt chirat baix. Fet un bolic de barsers tinc la vertebra (sagrat) per enfilar esta ahulla, y may la puc enfilar: contemple que só un gran ruc, uy un consumat animal com verbigracia vostés ho palparan per ses mans. Y sino avechàm algu ò estudiant ò engolillat, que els francels y bezerotes ha pasat de cab à cab,

à esta maduixa enredrada si li traurà en net lo cab, com no es valga de la achuda del Negret del Hospital lo engonari de la lloncha, ò dels pobrets del encant. Tota la mehua raguera es que ya no es pot casar en este temps ningun home. En la ploma ho tin sumat, que encara que el Matrimoni siga un sacrament tan sant, per ser carrega pesada, no es pot ara suportar, que espanta tant a caminar mes que en arrere cent añs. Desde quince a les vint lliures costa un cafiset de blat una arrobeta de oli hasta uno trenta y sinc reals, a dihuit ò vint larrós, fesols de careta y blancs demanen à com la lluera de set quartos per abant, y així mateix lo demés se que ens hem de alimentar del mateix modo seguir, pues porta tot un compas. Chicotets teniu pacencia, com so nat y só criat, que os tinc en lo cor clavades, pero el consuelo us vindrá

en la corona y la palma que la mort os portarà. esteuse colocadetes com la pera en son tabac, com la rosa bufadeta, de vostra mare al costat dant oit à vostron pare hasta ahi puga aplegar que aixó es lo que Deu mana per socula sin sesar. Pues teniu espill, aon totes es poden mirar en algunes pixavines que han volgut atropellar, y convinga ò no convinga, men vach per la oficilitat, senó mirar si el novio es algun pobre desbragat; perque va ple de floquets y va ben empolaynat sol nugarse els sarahuells, y sab prou pera casar. Si lo que os dic ni es aixi el coll me deixe tallar. Mes despues qué suseix? que aneu per lo mon rabiant, à comprar en la sistella, y lo maridot chitat y perque plora el chiquet, sel aveu dendur al bras. La mantellina à les quinse el moño desmelenat

mil gañades en la cara, los churres despenchollant, sens dur un mocadoret al coll per la honestitat, les sabates enchangleta, els macarrons à grapats: fetes unes chorrolloses, aneu en fe y veritat. Mes val estar doncelleta, que calsigar estos fancs. Qui vullga rosegar ferro vacha à casa el Menescal, y no engañe per lo mon filles de pares honrats. Despues donen per escuses que la dona que han plegat es una desmanotada, y ells son els desmanotats. Es malgasten los dinés que guañen de son chornal, mirant la orella à la sota y la poteta al caball, y venga del hilo pardo, y vacha el fum sens parar. Mes la dona que es honrada pasa per estos treballs, Deixém pues estar asó, perque es punt molt delicat, com un cabdellot de fil y no el vull descabdellar. A mi semen dona un pito de tot lo que us he contat.

sis de estes, micha dotsena que es lo punt del melcolat pues per la gracia de Déu tinc que vestir y menchar, en una bona rendeta que me he fet de mon treball. En na Llaudomia Lucresia em trobe tal qual casar, chica molt rechuploseta lo mateix que un marsapá: pero molt femenineta, com sense el colse a la ma, A pocs dies de casada, ella em volia arreglar, pagada de sa hermosura, es fer de respetar, y esquivosa me tractaba, com si fora yo algun drap. Desgraciat lhome que es casa en dona que tinc un pam, pues si lhome es boquimoll, el vol feñer y pastar. A mi que tinc yo canots y cascarries com lo cab em tenia de chuñir una dona com un nap? Yo qué fas? Li dic: Lucrecia, eu, tingàm la festa en pau; qui mana, toni ò manra? asi qui te de manar? si porte yo les faldetes, tu els sarahuélls portaràs.

y com yo so tan celós, de cels me la ani menchant. Aquell gallet de garbera poc à poc se li aplacá sens voler deixarla ixir à finestra ni forat ni anar à casa vós pares, ni pasarsen al veinat: si habia de ixir de casa solamens al meu costat, encara que fora à Misa, al horta ò a pasechar. Per asó es fea un Dimoni, y yo li anaba tocant amenudet la pabana! y el bastó de quant en quant. Moltes matraques teníem perque volia trochar y com trocha no tenia, sempre estaba somicant: però va ser mes astuta que un tauladi desenat com ho dirá este chasquet qe la tribona em doná pues vach quedar com un tonto en tot lo servell ayguat. Sols per ixirse en la sehua y poderse pasechar en les sehues conegudes per les festes y porrats. Fon lo cas, que ella tenia en cent cert convent un chermà,

y una vesprada que yo al horta había marchat, vingué el frare à visitarnos, yo nol habia vist may, ni el frare tampoc à mi, y com sola es va trobar, li contá la mala vida que yo li fea pasar: dientli, que ho remediara, ò que em donara una ma ò em fera anar à la corda, ò à un presidi, com Orá: ploraba à llagrima viva. Y lo vigardot taymat li va dir: no et desconsoles, que el remey està en mamàr, pera que Gori no et pegue, y et vullga mes en abant. Yo te enviaré uns polvets, pera demà, y al sopar en lo vi que es se de veure, ficaylos en lo barral. Li apareixerá un dormitori, (mes no te tens que eslayar) que es quedarà com un mort de lo adormit que estará: sel endurém al convent, y el chasco bé sonarà: En tù quedaren acordes Lucrecieta y lo frarás y à la atra nit ho va fer com ho tenia tractat.

Un conill en salpicó va guisar pera jalar, lo vinet me parexia com un chentil cordial, tan dolset, que mercenari el vach deixar al barral. Em venia un dormitori, que em tenia traspasat; y Lucrecia porfiàba: qué magreta! Soni, chas. Damunt la taula em quedi en lo cab entrevillat: entraren dos vigandots, y mevaren trasquilar obrintme una gran corona aixi mateix com un plat. Em ficaren dins de un carro, al convent vach ser portat, en una celda em chitaren en un llit ben estobat: un habit y una capilla em deixaren al costat un cordó, y un cresolet, que em poguera allumenar. A les dotse de la nit varen la campana alsar pera acudir als Maytines, y també varen tocar les matracotes aquelles que als frares fan dispertar. Jo me despertí tambe un poquet endormiscat,

y em feu pasar la sonera aquell rumorot tan gran. Yo anaba palpant lo llit, fent mil carcols en mon cab, cridant la mehua Lucrecia, la criada y el criat: em pegui un gran tosoló y em topi al posar la ma en mich del cab un cerguillo, y una coroneta gran: la roba no la trobaba, y a la dona vach cridar dientli que la portara ò aniria tot al all. Quant un bolicot palpi y el habit vach agarrar: meslayi, que al atre mon pensi me habien portat: ò que estaba en purgatori ò en el limbo aprisionat. Quant va entrar un Reverendo en la llanterneta en ma als chemecs que yo pegaba y em va dir: qué està cridant, hermano fray Juan mansanes? entonses vach comensar à crits, fent creus y fuchint per un corredor aball, dient: ite, maledite; si sou bruixes ò encantats; fugite pantes adversas: com si ya estiguès orat.

Yo dia: Lucrecia, filla; y atre frarot me agafá, vinga, y li pararé el habit, y vacha al cor à cantar; aném presto, fray mansanes, perque el demana el Guardiá. Quin guardia ò quines alforches? qué yo só frare per cas? Deu añs que està en lo convent sa Reverencia, no ho sab? Aném, no es fasa ara simple, que en tant de temps no ha donat res que dir als Relichosos, ni que sentir al Prelat. Ya dubtaba si era frare, si era moncho ò capallá, perque la mehua Lucrecia ya no estaba en lo meu cab. El hu menfilaba el habit, y capucha per lo cab, mes com me venia estret, casi me aplanen lo nas. Rientse dins de una celda tota la comunitat en lo meu cuñat estaba, el meu chasco celebrant. Em varen portar à ells dels frarots acompañat, perque prestára la sénia, em feren achenollar, y que els besara los peus. Despues me varen calfar

on dos ò tres diciplines, que em feren mes cardenals que pot haber dins de Roma en lo Concili papal. Lo fraré que al be em tenia, no me volia soltar, li pegui un mos al bascoll, que li fui pegar un bram, y em va batre contraterra, que de poc em trenca un bras, y en la corona tragui un chirlo aixina tan gran, que el bigardo contra el canto de una taula em va tirar: me va asfondrar tres costelles, y el beses descalabrat. Creure em feren que era frare, y había perdut lo cab, y em tocaben la chaveca, per ferme ser lleis guardar. Em llevaba dematí, anaba al cor à cantar, fea yo de campaner, de acolit y sacristà, de porter y de cuiner, y em feen també escurar, y que anara à la limosna, en la alforcheta acaptant. Donaba à tots el cordó y la manega à besar, el mateix que fa un frarucho que se encontra profesat

Cert dia que en un Golilla sen entraren à acaptar cab al terme del meu poble, de ma casa al contornat, vach divisar à Lucrecia, cusint dins en un corral: vach entrar de correguda, della me vach abrasar, acudiren els vehins al crits que ella va pegar, y dien: quina vergoña que sen té de recordar! ay lo bigar de frarot! en asò el Golilla entra, dient: per lamor de Deu, no es tenen que alborotar perque al pare fray Mansanes li sol la lluna agafar en casa molt asubint y al coll li la fem pasar. Els vehins no em coneixien, perque estaba trasullat, y per aixo me airàben. Yo el abit me vach llevar, y li digui à ma muller: capte lleu atronillat, que yo so Gorí parrús, quin fray seba ò quin fray all? y als peus de la mehua dona em pasi achenollat, dientli, que em perdonara de lo mal que mhe portat

en ella abans de ser frare, y que de ara en abant els cardenals de la esquena em farán ser bon casat Asó es lo que saben fer les dones en son estat, per reduir al marit, que honradament es casat. Quan deure tots els vigadors, que sense lletres farán el que no puga ser papa, que aplegue à ser cardenal, aixi com Gori Parrús en lo chasco relatat