Colecció 26 de Coloquis valencians/De la Mosa de Peyró

Coloqui

de la Nova de Peyró

Gracies al pardal de Alcoy, que me encontre en puesto pla y en un auditori noble, a on podré desembochar los sucesos de mi historia, pues son dignes de notar. Mis señores, deixant fora del rogle los tric y tracs, pasant per alt les quimeres, y dels pleyts no fentne cas, que en los casorios se mesclen, y pasen els festechants, els contaré sols un cuento: pero cóm cuento, sagrat! La historia mas verdadera la tragedia mes palpant que en lo mon haja may vista mi novela impremtat. La rondalla de rondalles que Carlos Ros tragué allá; en presencia de mon chiste, burla, chasco, ò raro cas, venen à ser dos dines embolicats en un drap. Vacha pues: prenim el fil; yo festechaba (sagrat) à una chica mamelluda, toba, com lo tulipà fresqueta com una rosa, groseta com un tabal

valerosa hasta les ungles, dolsa com lo marsapá, y per ultim pasta fina, que es quant la puc ensalsar. Festechantla, ya se ve era yo el gran tamorlán, perque se tot lo millor que un porc (com vostés sabràn) dona de si en una casa sempre estaba yo ple y fart. De pa bla, coques en molles, y llangor, dels peus al cab: replé com la botifarra; pero del comers salat menchaba anchobes, sardines, y manteca: era yo el gall: abadechos, com la esquena, la toñineta frescal, de sorra, hasta les orelles em tenia de embafat. Pero caramba si el chichis que à mi em tenia enredrat era mosa toñinera què hia en asò que admirar? era Peyró el toñiner (ola, no nomenant parts) el Amo de la mehua ama, y el pobre tan descuidat vivia del seu mosot, que no en sabia el cas, hasta que ho vingué a saber, perque em veren festechar

una y atra y atra volta en mich del carrer plantat: y un dimoni embrollador de enchiseria estudiant, que de nom li dien Brell al toñiner li parlá, y digué: pues cóm vivim? So Peyró, vosté no sab el Polaco que té en casa? cóm Polaco? Pues es clar que Polaco té de ser qui li trau dents y quixals. eixe mosót de tabernes que vosté li dona pa li roba hasta els elements y lils dona à un festechant que té del horta, y les nits les pasen de clar en clar, ella mirantselo à ell y ell embotint lo robat. Al burdell este cabró nou desbaratá el filat y tots los coloms peters als moros nols els volá. Qui no vera al só Peyró fet un tigre: infamia tal se ha de vengar, vive crispo, en casa un punt no ha de estar esta cochina, brivona lladrona, filla de un tal, mes pera tot hi hagué pasta perque Brell lapaciguá,

y li digué: so Peyró de aso no se ha de parlar meñs que un gran chiste no ho vengue, deixem vosté en ma ma y vorán tots qué maytines els tenim de fer cantar. à deshora de la nit. Digali molt sosegat à la criada, que es chite en un quarto retirat sinse que entenga la maula, yo menpucharé allà dalt à les finestres del porche, li parlaré, quant vindrà el boquimoll del durisio, y à vostés lo que ixirà: Capte greu lo molt vinagre quina tela de sedàs tan ben urdida em guardaba! si yo agués sabut lo cas, y com se chupla be els dits que à mi me feu rosegar. Per ultim el so Peyró convingué, y se eixecutá com Brell ho volgué dispondre y yo els ho vach à contar. Apenes senti les dotse (que eren les hores del cas) men ixc de casa ma tia aon yo em solia quedar, y em plante al cantó del trenc tire set ó guit gargaller,

alse els ulls à les finestres, y em vech tancat y barrat. fas luego la contraseña, y em vech en lo mes adalt de les finestres del porche un cap tot entapusat en una mantellineta y em parla mich sumicant dientme així: ha Pepo meu, esta nit chasa portám. Per qué? Perque has de saber, y em referix tot lo cas. Captegreu qué foribundo em quedi, pestes llansant contra el autor de la causa y vehentme en rabia tal, em digué: no et desesperes, que una gran cosa he pensat. Vols que te tire la corda en un paner ben nugat, y tu te ficarás dins, y yo et puaré así dalt? Cuerpo de crispo conmigo, y qué noble cordial! no vol atre el buñol mes que la mal calenta: adalt; baixa luego eixe paner, y coménsam à puchar. Estàs à fosques, Chetrudis? Pepo, si. Otro que tal.

la ocasion hace al ladron, sarahuellada y abant. Hiá que chamar? Peix fregit pa blanét, y un bon barral. Echa otra sardina al fuego. Baixa el paner, que em desfas. Sagrat! y dient y fent ya em vech que anaba escolant un panerot, que yo al veurel, el cor se me feu tan llarc. Sense resar ni señarme fiquem en ell, y agarrat de la corda que el nugaba, fiu seña y tirant de dalt escomensem à pucharme. Yo com un tonto embobat tot era tirar requiebros dientli : qui era capas sino tú, rosa bufada, asi en este present cas de disernir una cosa com esta? tens tan gran cab com la chaganta española, tant valor com golillás, tan gran servell com un toro y un enteniment tan gran que el meu rosinet tordillo ya es pot quedar a un costat. els requiebros no paraben mes pararen de tirar

tas cansat? (li dia yo) del pes de aqueste animal? te llastimes les manetes? Chica, mira, mal me sab, pero yo et plante paraula de guanyante be el chornal. A estas razones y otras ni responien (sagrat) ni tiraben ya la talla. Yo tornaba: vacha a dalt hasta tocar roba en roba que asi encara llunt estam. Si, si, tirali pedrades; be pots, be li pots chiular. Chetrudis, mira que el dia va rallant per los terrats, ò pucham a dalt del tot, ò tornam à baixar baix, que yo no he mort a ningú pera estar asi penchant. Si, si, be pots tirar guindes à la tarasca; sagrat, quant à la llum de los lleona vach mirar patent y clar rollat un gran tras de corda per lo finestró, y un llas en un nuc, per que no falte. Asi em caygué de la ma la beta dels sarahuells; asi ya sanc no em quedá en los budells ni bolchaques

asi el cor se me tancá, y asì per ultìm digui: Deu que thacha espentolat Anselmo de Catarrocha, pues de asi viu no ixiràs, asì et pelarán la pell, te arrancarán els quixals te emplomarán com un pabo, y á Cartago et portaràn. Ha, pelambres pixavins, escarmentau en mon cap: amics, qui es mama la porga, al fi lha de vomitar, y aixi no vacha à la era, qui pols no vullga plegar. Què llantos y qué suspirs per tots los quatre costats tiraben els meus budells menechantse amunt y aball. Sen Chuan de porta latina y yo, els dos pintiparats, ell ficat en la tinaja, y yo en lo paner ficat: à ell lo tenien al foc y à mi en layre suspirant: à ell lo frechien en oli, y à mi em mataben sagrat a tronchos de col y corfes que em tiraben dels terrats fan remat de fam de dia: y uns y atres transitant y al veure cosa no vista, alli se varen chuntar

els pellers y toñiners y tota chent del mercat (que es lo que em donaba mosca) pues tots com amotinats, quel abaixen, quelabaixen cridaben, resagranat. Ara, qué serà de mi? Per ultim vach acordar, pena que no em conegueren, el cas mes endemoniat: tirí à la cara les greñes, em llevi els sarahuells blancs, (y el faldonet de darrere al cabeset vach clavar; fiu un gran roll de la capa, y embolicades les mans mel vach apretar alventre y de este modo esperant (sagrat) estaba la hora que em baixaren de allà dalt. Dia vint y dos de Enero, rallant la lluna de Mars, em pucharen cab amunt, y em baixaren cab aball. Lo mateix fan, lo paner tocar en terra (sagrat) que tirarseme damunt. Docents chics calbotechant: tota la chent en un crit, els toñiners repicant gavinetes als pilons y una gran plucha de naps

sobre mi cuerpo, ya digo, que en mi agueren acabat a no traure yo les forses dels tuétanos, sagranat. Pues com un toro de proba, à cóses, mosos y arraps, sarpades à tot arreu, topades amunt y aball, fiu tal destrosa de chics, que el pas me deixaren franc peguí a correr, y à crits dien: miren que està esperitat; el atre: que está rabiós; el atre: está endemoniat; aixó es animal demonta, que no llaurador; sagrat! ni al Marqués de torres-tombes li posen títols tan alts. Señores, asó fon chiste dels mes grans y celebrats: lo cert es, que men ixqui tota Valencia asombrant, tancantme totes les portes, per lo portal de la mar, y em fiquí, qué se yo aon; sols puc dir, quem vach trobar pasades vint y quatre hores en un llit tot mich baldat se lo quem aporrecharen. Piravins, lespill dabant teniu ya, reconegueuse y embieu á escaparrar

galgos à totes les moses, y viureu quieteta y en páu.