Colecció 26 de Coloquis valencians/Dels Carafals

Coloqui dels Carafals

Caballers, molt tinc que dir, pero mes tinc que contar, perque de contar à dir hia molt que diferenciar. Noble auditorio discreto mes atencio y meñs parlar que si em tiren cadirades, en elles shan de quedar y aixi atengám, y atenemse y tingám la festa en pau chica; molt tinc que contarte, pero mes tinc que parlar: vull buidar encara el buche que el tinc unflat de callar

que el silencio pera mi es lo mateix que un dogal pera aquells que moren martirs en la forca del mercat. Pues se me para en lo ventre perque el tinc enracholat y encara el concell no entra, al Gurdell, ya sen ha anat. Y si tens algo que dirme be pots, sense reparar, dirmeu ara, perque et chure, mes que nunca hacha churat, de no contaro à ningú hasta el dia de demà. Qué et pareix, no faré prou hasta entonces de callar? Qué et rius? no, no et tens que riure que de veres parle ya. Deixam contarte un caset, que pera el temps es el cas, que encara que es algo brut molt puc deixar de contar: pues es el paset mes noble que sha escrit en los anals. Faré tot lo que podré per a dirho rebosat. que encara que soc llauro tinc térmens per a parlar en lo turulo de Ungria Rey de Pursia y Tamorían, Aten lo que em susui per lo temps dels carafals

ques feren en la alamera, quant se varen asolar: no hay mal que por bien no venga, diu el adachi vulgar; y com me va susuir el pas que the de contar, el primer dia de tóros, no volgui tornar a anar, ni tan sols olore les fustes, pues quedí ben escamat. Pero despues me alegri, de no haber tornat a anar, perque tal volta estaria des de entonces soterrat. à lo meñs en cama manco, cab romput ò bras trencat. Malaíds carafales! Eu, també sé castellá, y sé dir los finestronos, matalafos, matalafs, llansolos als llensols prims, y sigronsos castellans. Aném à lo sucedido. Men ixquí de Campanar el primer dia de toros, pera à la entrada arribar, me posi vestit tot nou des de les plantes al cab, montera de terciopelo, mon capotet tot brodat, faixa en borles carmesines; à fe de que eren ben grans,

que el Andador dels armers me les volia comprar per posarles al sombrero per a quant va convocant confrares y confrareses damunt de un novi acaball pues prosigo con mi cuento: portaba (tornant al cas) la faixa ya referida sarahuells chust y morats les calses de color grogues les lligacames de blau evilles nobes de plata sabates de cordoba estrenades de aquell dia y yo de goch embobat mes tou que una farandula me vesti, y men vach anar caminant a la alamera que estaben los carafals. Com no se pagaba res sense dir res, vach puchar, vach veure molt be la entrada, els bous foren estremats, que hagué rebolcons amanta i ixqueren escalabrats y a mi no em varen fer res, perque me estigui asentat. Quando à Dios y en hora buena yo tenia al meu costat un pixavi, o pixamerda que si el Papa haguera estat

en la ciutat de valencia, tot me ho aguera pagat. Pos Señor, este guitopo conversació va trabar en mi, y es feu conegut en rahons y ben parlar em digué: Qué es asó, amic? vosté també sha topat en la fiesta de los toros? y yo liu vach otorgar, perque els tóros en lo corro poc ha que habien entrat, y tenintho tan present, cóm ho podia negar? Pues, home, qué no em coneix? ell me tornà á preguntar. Respongui: pera servirlo té un criat à qui manar. Yo li parlaba en grans modos, perque el vea ben portat, en un vestit de agua dulce; que era entonces molt usat. Pero no sé cóm tal home em conegué (capsagrat): per cert seria enchisero, pues ell me va endevinar mos parents y benvolents, desde el quart hasta el quint grau. Y per fi, acurtant raons à sa casa em va portar, perque em digué que volia ferme un esquisit menchar,

y també, que sa muller em volia à mì parlar: y despues de los cumplids en taula em feren sentar menchi com un caballer, begui com un cheneral hasta que em posi una pancha unflada com un tabal. Sálsarem pues de la taula un rato es varem chitar: à les quatre em despertaren, pera anar als carafals. El hombre fue tan cumplido que també per mi pagá. Pucharem al de la vela, per ser el que es menos car, y pera la chent de ahuc atre no sen pot trobar: perque alli fuma el que vol, y trago de quant en quant pera poder fer milor el pas que the de contar. Berenarem bravament y ell à tot volgué pagar: à mi mal no em va saber, pues de gorra vach menchar, encara que la tal gorra mes que un sombrero em costá, pues perdì capot, montera, la cofia nova del cab, tabaco, pipa, tenalles, un canó tot platechat

la bolsa de llob mari, navaixa en manec dorat, set, nou, onse ò vint eines que portaba en lo faldar de darrere en la camisa que va quedar desgarrat: y el machor mi milacre fon que no varen acabar en mi, y en tota ma rasa, pues me viu ben apretat. Tornant pues à lo que dia, estabem yo y men compañ els dos en gran parlamenta y rientse de bon grat, divertint mol be la vista, mirant à una y atra part. Despues de fer el despojo, à punt de ixir el bou jo, ya me anaba yo sentint unes torbetes de cab, alguns retorsons de ventre, suant la gota mortal, y no les tenia totes, quant sent ganes de cagar: vehuen vostés, caballers, si hua sabut rebosar? Pues com yo de les tals ganes viu nom podia lliurar al cab me determini de al meu compare avisar y encara que en gran vergoña li dic: si vosté no fa

de manera de que yo puga baixar al instant pera poder fer mos fets baix mateix dels carafals, yo sense ningun remey mo deixe asi en los taulats. Ell entonces tot confus y fent molt be el asustat, em digué: home tu et burles? dels taulats vols abaixar? no veus que es cosa imposible? Mira per este forat sense dir res à ningú no pots deixar escolar, que yo et taparé en la capa, para mes disimular mirant yo tal convenencià, al pronte vach aceptar, perque la mehua caguera mes no es podia aguardar, que si cosa de un quart dura, à Dios, sarahuells morats, à Dios, camisa en pechera, bona estrena habeu portat. Pos señors (salvant la acció) aixi me vach acachar, y à la primera descarga pobre del que agarri baix, pos el degui rebestir des de les plantes al cap: se acostaba la segona, quant el gran cabró (sagrat)

del guilopo pixavi son intent va eixecutar, pues cridant fort: cayga, cayga, no podentme defensar, magarrà dels sarahuells y em va tirar à rodar. Cielos, qui mha vist à mi rodant per los carafals embrutant mil mantellines, sombreros de à vint reals, capes noves de tetilles, guardapeus en farfalans: si, y si fora sols la roba! à qui li cagaba el nas, à qui la cara y la boca donant ganes de llansar à mes de quatre embusteros que llansen sols per llansar. Caia asi, allá me alsaba, tamborinada en lo cab, bastonada en les costelles, pesic que me alsaba en alt, y el pixavi que em tiraba à patades cab aball. Lo que à mi em pasá aquell dia, nunca tho podré contar, perque als crits de cayga, cayga, com si yo fora tabal sobre mi descarregaren, que casi em varen matar. Pareixia propriament quant solen tirar un gat

que el hu el pren, el atre el tira, hasta que sols ve à quedar propria imagen de la muerte, pues se li poden contar les costelles una à una, perque ve à quedar pelat. Pues en aqueste retrato à mi em pots imachinar, tullit per les bastonades, que em varen descarregar, sis costelles esfondrades, catorce boñs en lo cab, y de pesics no sen parle que em varen deixar morat, mes coent que un pebre negre en chica, y tot yo cagat. Veus, veus, què pintura he fet propriament à la del gat? Casi un hora estigui ferma que nunca pogui parar, y hasta que Deu fon servit de que vinguera rodant als cabrons dels antepits caballerets de la fam, que estos tals en estos dies se empeñen pera tot lañ: entre tots me sambulliren en mich la plaza, y del bac que pegui en el duro suelo me alsi tot atolondrat, caminant per mich la plaza sense saber aon anar

mes greñut que els de les roques, de cul y cara arañat, saraguells, ni encara pentol, els dos faldons desgarrats: valgame Dìos, què figura! tots se me estaben burlant. el hu fea: ahi va Diego; el atre per atra part: ahi en va hu y sense dita. Este dia veritat, aborrit y sense roba, sense dita, y tot cagat va ser tant el alarido que en la plasa es va formar, que no sé com explicarho: la guardia varen cridar, em ficà en una ratera y alli me estigui asentat. Si haguè bous, yo no ho puc dir, y sent fosc, men vach anar donant mil gracies à Deu que de mort em va lliurar, encara que en trenta dies yo no em pogui menechar. Ya has oit lo sucedido: abrenuncio carafals mes me estime un carasol y tindre un bon [il·legible] que no donarlos que [il·legible] als cabrons dels carafals. Y con esto, hermosa tecla queda à Deu, que ya men vach

y perdona que el autor es enfadós y cansat mes si mereix algun vitor comensenlil à donar perdonant les sehues faltes si acàs molt no els ha agradat