Colecció 26 de Coloquis valencians/Del Escolá y la Viuda

Coloqui

del Escolá; y la Viuda,

que es casá al instant.

Al carám ya mhe resolt: ya estic asi tot en pes: no es de homens tornar arrere: dirém alló que podrém. Ya marromangue este bras, ya me munte els sarahuells, ya me estire un poc les calses, y me apañe el capotet, y en ma montera en la ma fent a tots el cumpliment, a tots dic, que Deu mels guarde de Nadal als Ynocents. Pero cóm ho faré yo, (ya que mencontre asi dret) pera dir alguna cosa, siga románs ò entremés, quant tinc observat que tots quants esta tecla han manprés els trien una chicota la que millor els pareix, del concláve, y la raonen alegres y falaguers com si foren festechants alló per alló, el mateix: y yo me encontre tan fora de semechants pensaments de raonar en alguna, que ya arrepentit me vech?

La veritat, no tinc cheni de parlar sols al desfrés, que quant converse, me alegre ser formal y ser atés. Y pues nom tirá ninguna, agrair nom pense fer à la llecha ò la bonica, que conéc ò no conéc, ni à aquella que té mes sal, que del dia el refrá es, ni à la que tinga mes brillo, que es lo quem pot moure mes. Parlaré un poquet en totes, y tots quedarém ben frescs. Ara pues que no ve al cas, et vullc contar un sucés de un Escolá: qui me escolta? ningú es done per entés; que sempre y quant ensenia la llantia (que era en tots temps) à San Miquel, afechia (fora culpable ò inocent, nom fique en aixó) al diable una churritada mes, ó bé perque nol tentara, ó no fora enemic de ell. Aném ara que una nit el maligne li apareix, y li diu: yo vullc pagarte en vida quant per mi has fet; vine en mi, que has de quedar tan ric com aquell que mes.

Encara que en sobresalt (la avarisia lo que té) el seguix nostre escolá, y habent caminat gran tret, li diu: caba en este puesto, que un tresor hia ai secret, y no ho digues à ningú, que et quedarás sinse res. tot confús el pobre entonces, tirant per llarc, comprengué nol’ podria tot portar, y que si el vien també, corria perill el pedreu, al seu compañ liu digué, posaba dificultat de endurso entonces mateix, que senduria algun poc, y sinse que ningú el ves, atre dia tornaria, y senduria el demés. Li respongué: molt be has dit, y com ho dius ho pots fer. Per fi carregá el pobre home alló que li paregué, que no quedaria curt; y al pensament li vingué, no sabria luego el puesto, al tornar per lo demés. Y entonses li diu bañeta: vaya, home, lo que pots fer cagat damunt de la terra y de señal te pot ser,

pera quant tornes demà. Fora que estaba représ ò per deixar bon molló, una ponderada feu, com un llibrell de pastar, que el cos li quedá ben net. tot asó era dormint, que ensomiá el que volgué, que es pensaben que de veres? turu-turu: quant se sent el pobre escolá chelat, que era en lo mes de chiner, es desperta, y se encontrá: vaya considerese, com se trobaria el pobre, nadant y sinse dinés. Cu, à tú et dic: latre día que un poc curiós volgui ser, preguntant sobre les dones à un aguelet un mon vell, pera que de tal familia em diguera lo que sent: de una viuda em va contar lo que ara et referiré, y no parlaba de oides, pues ell se encontrá present. comensá molt poc à poc, y em diu: Sento, tu pretens averiguar una cosa que si vius tant com los nets, tan dichú té quedaries com ara que no sabs res.

Sol susuir en asó lo que oirás que et diré. Apenes en una casa tanca els ulls el que cab es, ó be als arrancs de la mort ó el Meche, que el mateix es, pues don entra un Meche, ix ó trahuen un mort ben prest: obrin el ull tots los fills tan prop la herencia ya vent, y la muller de alegria valla en un peu de content: ya es despañen els baúls y els escritoris també cómodes y guardaropes, papeleres, caixonets. Si deixa mot, què bon fill! que mal pare! si poc es; si hia moga, era un bendito, un anchel, un be de Deu; si no hia, era un perdut, un tal y qual, sinse lley; y encara que deixe molt sels antoixa poquetet. Y mentres tant que gochosos aganchen tots los dinès, com una bestia allì en terra està el difunt inocent sufrint boltes y reboltes que una vella li fa fer, y al cosirli la mortalla la carn li la cus també,

y els colps luego inaguantables que apisonant els fosers, del primer el cab li baden, y ma chuguem el servell. Y la viudeta? fent mau, tot suspirs, ays y chemecs, mas que escola de dansants el seu cor alegre el te, vestida tota de dol, que com un paperot es que diu: alli es lloga boda, qui vullga, no tarde pues. Ve al instant una parenta, y en ella venen també deu pages, guit camareres, platicant, dotor, barber un cortejo, un asistente, dida y pare del bordell: y es pera darli consuelo, compare? bona hora es: pera ferse bon vigots de dolsos y pastisets sorbetes y chocolate, melindres y bescuitets. Y li diu: ha filla mehua et mire en el llans present traspasada de dolor. ell la perdua molt gran es: no té remey: som mortals: Deu ho fa qué s’ha de fer? es menester conformarnos: gui ò demá mos morirém

en este mon ya se sab, que ell de si no dona mes. Filla, no hia que aflichirse. Un Usia vè despues destos que vihuen del ayre per forsa dant pesamès y enorabones devades, el qual fent aixi morret en la cara de eslayat, li diu: acompaño à usted en el sentimiento grave de la muerte de su aquel, què galán era! què afable! què ben joarlot! què cortés! què noble! què chenerós! què amigable! y què prudent! pues à lliberal, Chesus! ningú ligualaba (y erec li agarraba un batistot pera voltar un dinér) Ay señores, diu entonses la Viudeta entre chemecs; yo no sè com estic viva, en pedre lo que ya es veu: qui em recullirá ya, qui? ya me mire en lo carrer. Ay señoreta! respon el Usia fentse creus, vaya que no faltará un atre que vullga ser de la prebenda vacant el dichos, y yo el primer.

Qui mha de voler à mi? ay chesus! desvarat es. Pues madama, parlém clars, si el meu amor: ya està entés. Vosté vol? Yo si señor; y al instant, allí mateix, sinse deixar que se chele el cos mort, al instantet lo que es soterrar, ya es boda, els plors ya son entremés els suspirs se tornen ball, y mirades els chemecs: y tant que de asò no haguera; raó tenia el vellet. qué et pareix? palpe raó? vol dir algo este sucés? Pues per aixó escarmentat quant vech una dona, llest fuch de ella, com sol fuchir el gat que una rata veu Les aburrixc com al foa me enfaden com los dinés em pudencom Lo chesmil y me amarguen el mateix que la composta, y à totes les escup quant no les vech: pero si de elles soc fill com no les tinc de voler; Diego, y à tú mes que à totes perque has de ser ma muller, Per això he aguardat à diro ara que à soles estém.

eu, y com tú vullgues, sempre à la vela, ya me enténs.