Colecció 26 de Coloquis valencians/Del que volien recultar

Coloqui
del que volien recultar.~

Ya em tens asi desgreñat, asi em tens com un asogue, en moviment tot lo cos, les potensies en desorde, el enteniment volat, pero la raó conforme: perque encara que durisia (ò pàparo, que ens confonen els pixavins Valensians allá en ses idees tontes, traentnos noms à grapats, en lloc defernos grans honres, sols per traurels la inmundicia, y el fanc, que quant plou se afonden) con todo tinc el discurs clar, rutilant, sinse sombres; y pues asi the he encontrat, de este cel que eres el norte de estos luceros estél, sent pasmo de tot el órbe, que me atengues te suplique no fent cas que els demès ronquen; que encara que atribulaut, en concert en tu raone, y de esta suerte comienso cortés como corresponde. Rosa de Mach olorosa, mes brillant que les aurores que els matins mes clars del añ

per la part de orient asomen, que el sol sent pare del dia que desfà boyres y sombres, fa gala de sa hermosura, volent que elles el coronen: ya sabs com me despedixes (suponc ya que per informe de qui envechòs aspiraba à colocarse en el orde primer dels teus pretenents, mereixent de que el baldonen, per presumir que poguera per ser primer, ser conforme al teu merit excelent, no sent posible se encontre en lo mon qui siga digne de eixa ma, del sol afronte: y sabs també, que aborrit ò afrontat, (perque aixi ho dore) sentint molt este meñspreu; pues vach, vinc y res encontre, y que casi em torne loco, si mes en lo cas afonde; sinse fer cas dels amics, sinse haber res que em destorbe, deixe la casa y hacienda, camine al vent que mes corre, camp à través, sinse senda, perdent el tino, sinse orde, les dos nits les pasi al ras sufrint les miseries totes, desecat, falt de aliment,

no sé encara com ho conte entri pues dins de Valencia y pareix me desaogue sols en pensar que solia en conversacions meloses pasar molts ratets en tu. De allí á poc á chimo encontre, y em conta que arrepentida per ereuret de un mal informe, volies saber de mi, fent dilichensies costoses, creente alguna desgracia, al contemplar mon afronte. Ara em pareix fer asi una digresió, si escoltes: y es, que al veurem apurat (ta bellea me perdone del que vach à proferir) reconeixent, que conforme lo que pasaba per tú, en lloc de favor, encontre poc cas y desatenció, com nom acabi de un pronte la vida, ó de tal pesar un llas al coll nom vach correr. Pero com lo interior sempre que inocentment ell se encontre, se apoca, patix, se apura, pero á la raó conforme, anuncia felís presachi, borrant ocurrencies loques: sempre em pareixia á mí,

que com la llum entre sombres habia de resaltar la mehua sort entre totes; y aixi ni un mal pensament me doná torment entonses. Com dic, yo y Chimo parlarem llargament, y com me informe que desengañada estabes del meu procedir tan noble, em despedixc de ell content, y pegant cab al alfondec em viu de un pronte sitiat de quatre en peluques blondes, oficials de un rechiment que no sé quin nom li donen: y com si fora un palurdo, en rahonetes molt dolses à tantecharme comensen si era molt sensillo ò doble. Yo per no ser descortès ya que atents en mi raonen, seguint anaba el humor, y chas al quartèl me emboquen. Ara si que estém polits, Pepo el chayro, digui entonses; pera festes está el home: Deu me lliure quem abronque. On asó un caravinero fill de una:-(Deu me perdone, qué sé lo que anaba à dir) fent lhome per lo uniforme, em planta una barretina

bigarnada, y diu: guapo hombre, en tres años oficial. Yo que em viu en tal afronte, y que el vestit me amostraba todo lleno de galones, que diu, que yo y un Marqués serà facil se equivoquen qui va mes ben adornat: posantli al pit este colse, em lleve la barretina, y en paraules agridolses, li dic, que yo no mamaba, que se engañaba hasta entonces, si es figuraba poderme aganchar, y que perdone, y nomgaste mes raons en molta de la que corre, que em deixe, que fea falta; y els de les peluques blondes serien à boca uberta, yo que de poc ya em sufoque, y també com ya sabia el pa que en la tropa donen per un amigacho meu que serví deu añs ù onse, dic: el que quiera borricos de palos, que se los compre, y pegant portes afora mels deixaba; mes de un pronte viu quatre galabardeus, que tots à mi se abraonen: per fi anarem à trompades,

y à rebolcons com uns odres, ells per fer del home, y yó per por de quem abastonen. En asó ve el Coronél, del pasache tot linformen pega un crit, y me deixaren, y obedint la sehua orde, em posen lo capotet sombrero y cofia me donen, y em pregunta el Coronél el motiu de tal desorde. Dic, que per forsa volien fora soldat. Pues di, hombre ¿no es bueno servir al Rey donde se alcanzan honores, se adquiere fama, y tan bien se pagan servicios nobles? Yo li dic: señor, al Rey nol servixen sols les tropes, tots lo servim; y per fi (perque; de raons me afore) si usia em dona llisensia, en breus raons, bé que tosques, diré lo que es ser soldat. Diu que diga, que ya escolten, y comense à relatar asò que els tancà les boques. En la boba fantasia de presumir ser mas hombre, ò de alcansar per les armes puestos, dignitats y honres, cosa que si es considera

en estos temps que ara corren, fará ixir de ses casetes al gran Piscator de Torres, es pasa un chove soldat, mes presto perque lembromen en les vanes esperanses que no perque reflexiona les mudaneses que ocurrixen en Relichó que entre totes, sent la que te meñs rasió, el seu treball es al doble. Mentres pau hia, he tal qual se pot pasar, ya en les moses raonant, portant torbades hasta unes tretse ó catorce, ya també perque en les marches hia gallines y Patrones. Mes si se publica guerra, es el treball: hui hia orde de embarcarse pera Alchér, demà de pasar al norte, gui à Roma, demà à Alemania, gui à Flandes, y demà à Londres. Ya es descobri el ememic: Mare de Deu què de tropes! ya se mohuen les brigades, ya el cheneral molt conforme aníma á pedre la vida com si haguera deu ó dotse. Ya desparen els canóns, ya es vehuen ploure les bombes, ya caixes, timbals, trompetes

avisen que el quadro es forme: aqui te quiero, escopeta. Ya els cerquen: gran perill corren! Animo, y ningú desmaye, mas que li aventen les mosques les bales, mas que la tapa del servell vecha li afonden: bum, bum; carro y qué nesples! ay chesus! ay! que nos tomben! qué es aixó? no ha segut cosa: una bala algo disforme que deixa à set patitiesos. Amics, ningú se sufoque, nostre es el dia, ara, ara es la ocasió; y à uns els tronchen les cames, à atres els brasos els trenquen, à atres afonden el pit: y à atres el cab els virlen, quedantse à fosques. Ningu afluixe: muyguen tots: arda troya, suene el bronse; ánimo que ya desmayen: à ells que fuchint se estorben. Qué batalla que ham guañat! gran victoria, sucés noble! de esta feta à aquell que mens el farán tambor de ordens. Ya sacabat la campaña: sen torna un pobre à la corte va à pretendre, y en un sigle no pot conseguir lescolten. Perque despues que va un home

corrent à correr mes correr per los carrers, com la posta (que vols en pensaro, em corre la suor del cab als peus) logra:qué? asi me perdonen; logra una ració de fam, y vullga Deu que lay donen: be que asó es ya de sempre. com que caballeros nobles qui vullga servir al Rey que lo sirva; y asi acote les raons, y de entre tots perque un brinco, y mela compre, Oixc que em venien seguint per dins lo carme me embogue, sinse parar pase els claustrus, ixc al hort, la paret bote, pegue portals en afora, salte y trinque, et vech, mencorte, y crec que no estic be asi, pues pense encara que em corren. Y aixi cara de azucena, ulls de estreles brilladores, pedra imán del meu afecte, pues magrades mes que totes, fesme dira ma dichós y mas que el mon se desplome, à res tinc ya por, y aixi faràs que el pasat se borre.

B.e.