Colecció 26 de Coloquis valencians/De Gregoriet Anselmo

De Gregoriet Anselmo.}

---

---

Desde el meu Poble que vinc com un vorinot volant à darlos la bona nit, y à dirlos que Deu los guart. Deu mels guart à tots vostés,

homens, dones, chics y grans, y els done tanta salut, com yo la estic desichant. Sagranat! Si no me explique, vostès nom coneixerán: yo só Gargoriet Anselmo, naixcut en Benicalaf, parent casi de mon tio, de mon chermanet chermá, y fill: asi me equivoque, y si he de dir veritat, diré lo que en poques lletres allà nos diu lo refrañ: qui naix sens pares coneixer, es bort, y no ho pot negar. Ningú pot fuchir, señores de son planeta o treball; qué farém: mes val ser bort que estar per naixer (sagrat!) Que siga bort ó no siga, que pegue be ó pegue mal, à la mehua parentela, yo he vengut asi en aball per dir les mehues fatigues y en vostés tots descansar. Y aixi supuesto que logre de auditori tan real, de atenció, afecte y prudencia, molt poc à poc rahonant els diré ma lletania sens que falte un punt final, encontrantme yo un cert dia

afechint y en molt treball, seus chermans, parents ni pares, pocs rallos y molta fam, comencí à pensamentoris, mil coses imachinant: Ya pense ficarme moncho, ya frare, ya capellá, ya clariner, timbaler rechidor ó mustasaf. Mes com pera tot empleo se rechistra be la sanc, pegui per buscar ofici, se cencia ò habilitat. En fi buscant yo ma estreia, ma pericia percasant, acerti à encontrar un home, que pera mi fou un sant; y em digué: si busques amo, Gargori Anselmo Chuan, vine en mi seguint els pasos. Acepti el fet al instant y en fi atravesant plases per carrerons, cases grans, viu que em fica en una casa de aquelles de equivadalt, aon habia un calceter molt garròs y lliberal. Acabat que el home entaula lo aprenentache, quedám en lo achust ò aprenentorio en tots los punts achustats. Carot! yo que em vech per lleu

ya en ofici acomodat, gracies (dia dos mil voltes) que podré matar la fam; que el que es pobre y famolenc, dihuen los chicots cantant famulas ventralitorum, salero del hospital; que vol dir este versulio construit en bon romans: el que es pobre y sense ofici, nunca pot alsar lo cap. Ara puc dir lo que dia Rucot, adachi vulgar: cofier, calseter y tonto, no pot ser, ni may serà. Perque en ixquen de este dubte si acàs els pega asó mal, proben à donarme el dit, que com ixquen sinse sanc, per consequencia els propose, que em porten al Hospital. Mes deixant asò à un cantó, el primer dia al dinar el meu amo y la mehua ama en taula em feren sentar. entre anades y vengudes y llepadetes de plats, sen adonen que volaba els rollos à centenars. Tot era ferse mil selles, ullades de guant en guant, fense en lo dit: no convé;

en lleti á voltes parlant. Hasta el diablot pudent de la criada ficá la cullerada en la dansa, de tal forma, que em plantá per barbes, que yo menchaba mes que el porc del escolá. Apenes sent la sentencia que la mosa me intimà, encara que en fums de chove, per lleu la vach agarrar, y li pegui tan gran surra, que el pasme li retentà. Vent el meu atreviment, els amos, varen saltar, dientme: guilopo, bort, enchendrat per mala part, vesten, ans que en un garrot et fem com un sac de sal. Pero yo ans que comensara en aquella festa el ball, prenint del carrer la porta, à correr vach escapar. Aixi que arribi als pellers, com qui ix cab al mercat, vach à saltar una balsa, y al anar à dar el salt, sense poder remediaro dins de ella caygui de cab. Acabat que el Pellers veren el peix que estaba nadant, com à ouets boladors.

men vech vindre un centenar cab à mi, fets uns diables, en graneres en les mans, y yo vent aquella esquadra, pellerisca, en quatre trancs em planti en la Bolseria, y aixi que arribi al tosal, al chirar sobre la esquerra ben prop de una casa gran, me vech ixir una vella en un nas de mes de un pam. Aixi com me encari en ella, feta un mateix afarám se me tira de patrulla: per lleu que em va fer parar y ficantme dins sa casa com qui no ho fea (sagrat) em comensa à contar cuentos, y à amostrarme chocs de mans. Mes tenia tanta gracia, y ho fea en tan gran afàn, que em feu creure que volaben els burros de quant en quant. En fi tota la mania que la vella va agafar, era voler que em quedára en sa casa per criat. Y com asò de les velles tenen lestudi tan gran, en lo que ella pretenia, per lleu em vingué à obligar. Al que fon del primer dia

del mati les sis y quart, em vech vindre à la vellasa en un dabantal al cab arrastrant les dos sabates, un cendrer per torcamans y un plat de eixos de arradi y un igueron en les mans, y acostantse cab à mì, ses dos angues menechant em digué: chic, Gangoriet, alerat y aném à almorsar. Acabat que on el meu ventre oració tan elegant, sense aguardar mes raons, el partit vach aceptar. A lo millor de que estaben nostres sucades pegant en el gran chocolatorio, la vella de un cabronoùs comensà à tirarme chines y tan grans ventosituts, que del temblor de la terra y el ayre tan apestat la riguera vach yo rompre, sens poderho remediar. Apenes la vella veu la desgracià tan fatal, en lloc de desinquietarse amorosa em va parlar, dientme: mira, Anselmet, per pagar del teu pecat à casa el señor virrey

tú me habràs de acompañar. Yo que em sent que al real Palacio volia à visita anar, li digui: vosté perdone, que yo estic avergoñat. Vergoñes tu, Gargoriet? Anselmo, de quant en sa? Si señora, yo vergoñes (li digui) y anèm al cas. Què diràn de mi y vosté tots los que nos mirarán, quant vechen que vostè porta les sabates arrastrant, la marfega per faldetes y eixe dabantal al cab? Y yo sens portar siquiera un sombrero foradat, ò una capa mal forchada? Per lleu que parles al cas: mira, agafa eixes barquiñes, y te pots vestir de llarc, y si et falta ceñidor, pren la corda del pual. Apenes viu la ganancia que al ull me anaba ballant, sense deixar respirarla, per punts me vach apañar. Acabat vingué el meu signe, ò la hora va aplegar, sen ixim fets un Adonis, ò espantalls de melonar. Al que anarem dotse pases

ó catorce per lo llarc, comensarem de les cases unes à ixir, atres à entrar. Uns dien: chica, vicenta, la so Lleudomia Nadal ò ha perdut tots los conceptes, ò ha puchat molt de quilat. Per qué ho dius, Chusep Antoni? Perque la va acompañant un dotor de medecina, ò aprenent de colechà. En fi, entre estes y atres que sen deixaben anar, en punt de les tres y micha nos vinguerem à trobar en la baixada del pont. Y la vella reparant que era dia de san Pere, y que estaben celebrant la festa, prado à pasech, el diable la tentá de ficarse en la alameda: y apenes nos divisá el conscurs ò la chentola que alli se sol achuntar es moguè tan gran rista, que pareixia un chiular. La vella acabat repara que tots se estaben burlant, de la colera y la rabia el vapor li retentá. Quant en lleu y provanora

comensà à desembocar uns flatos que pareixien cabdellets de à dos reals. Aixi que el ruido senten de aquells trons sense rellams, als que estaben en lo prado alegria els va causar, perque es pensaben que anaba la artilleria real. Pero apenes conegueren que era tronada de baix, em mamprenen à la vella, lo meñs catorce estudiants, cantantli en lleti folies, y responsos en romans. La portaren per lo prado en andes lo meñs un quart. Y à lo millor que yo estaba celebrant chiste tan gran, se me tiren de patrulla dos chicots abarrancats llauradors de Gastó y porra, en mes braons que un chagant. Y em dihuen, qué tú et pensabes estar segur, sacristá? No per lleu, que en tan gran festa y prado tan principal la cosa que millor sona son los clarins y timbals. Y agafantme, à poca costa, hu de aquells esclata fancs, em posa cul per amunt

y la boca per aball: en gran primor y destresa comensen à repicar damunt de les mehues anques, tan bellament els timbals, que als crits grans que yo pegaba y al ruido del tabal, va embiar una ordenansa el Capità Cheneral, dient la poca vergoña, y el atreviment tan gran de haber comensat el prado sense llicencia Acabat que els dos chicots llauradors ohuen esta novetat, em deixen solt, y se escapen, y yo mes calent que un all pegui à fuchir, apañantme els faldons de quant en quant. Quant me viu dins de Valencia lliure ya de aquells alarbs, à veure mes la alameda no fiu conte de tornar, ni meñs à casa la vella, yo nose en lo que pará: y crec que latra semana la volien emplomar. Y pues saben ya ma historia, si es cas que els he molestat, ò del asunt men he ixit poden per lleu perdonar.