De tots colors/Gangas del ofici
En Gellur es, poch més ò menos com tu, idòlatra dels cels brumosos y dels capaltarts. Pahissatjista celebèrrim, també com tu, tots sos quadros estan impregnats de tristesa, mullats de llágrimas, iluminats los més d' ells per la llum crepuscular, l' hora dels anyoradissos, dels enamorats, dels idealistas.
Ningú diría, parlant ab lo pintor, l'estreta conexió que hi há entre sos quadros y son esperit. Y es perqué en Gellur, xistós y escèptich per fòra, ab aquell tracte lleuger y atractiu de tot home de válua, es de part de dins sinó un missántrop, un melancòlich, més á la manera dels poetas de bò de bò, qu' á la dels desenganyats per disbauixas d' aturdiment y lleugeresa.
L' hora en que s' apagan tots los esplendors del día; quan la mar s' enmascara y la montanya pèrt son gruix corpori pera convertirse en escaixalada planxa de cobalt que 'ns enmuralla l' horizó hont s' enclotan y apagan los grans incendis del cel ab tota la magnificencia de sas infinitas ruhentors, de sas nuvoladas amoratadas, de sas jássaras de ferro bullent y de sas flocas vaporosas d' or; quan lo bòsch s' aixeca de la plana com retallada silueta d' adormida ciutat ab sas cúpulas y xemeneyas y minarets, llensant per perdudas finestras raigs d' argent ò de topaci; quan la vall es un fossar, la masía un penyal esblaymat, l'arbre solitari un fantasma; quan las aus cauhen com feridas als nius, lo brancatje 's desmaya, las ayguas y las esquellas ploran y 'l pensament del home somnía esmaperdut per las soletats d' aquell cel vert-poma que 'l sopluja, ò nostra mirada 's fixa anyoradissa ab l' única estrelleta que cluqueja allá de dalt; quan tot s' allunya ò 's transforma; quan tot se vela ò encapota y calla y s' arrup com fugint de mort segura; la retina d' en Gellur s' encen, son cor degota llágrimas, son pinzell tremola d' emoció, la seva ánima d' artista 's rebeja en l'universal dolor de Natura agonisant. Es sa hora: en Gellur ha de pintar crepúsculs.
Si n' ha escampat algunas dotzenas pe 'l món, es perque conta també á dotzenas los capaltarts vistos; altras tantas sotregadas del cor. Cada cop que la posta s' abalansa á la serralada vehina, ell, enamorat fidel, ix á la finestra ò corre adalerat al camp á contemplarla. Tots ho hem fet ab la nostra estimada: ¿per que estranyarho d' ell?
A voltas tè manías, frisansas d' enamorat, dèrias tan estrambòticas, com la de creure qu' ha d'anarla á veure á la montanya. Quan agafa aquesta dèria, no hi há qui 'l detinga: lo sarró al coll, ab táulas, paleta, pinzells y colors, un revòlver á la faixa y algun quarto á la bossa, ix de ciutat. ¿Ahont va? ¿Per quín indret? Es inútil preguntarli. Va á vèurela de prop, vestida de pagesa, coronada de ginesta y englantinas, perfumada de violas y de l' olor resinosa dels pins. Va á vèurela allí hont s' escayga trobarla: rès més. ¡Per quelcom la gent ha dit que los artistas son boigs!
Un día, en Gellur, atiat per semblant dèria, se allunyá, s' allunyá á vuyt ò deu horas de la ciutat y á duas ò tres al menos de vila y de llogaret. Camina que caminarás, aná perdentse per boscos y garrigas, escalant costers, saltant barranchs. Era dalt d' un puig, quan insòlit soroll d' un tro fondo y ressonós l'aturá en sèch. Parí orella, esmolá la vista, y, allá lluny, al mitj d'una gran planura, vegé glopadas de fum, y sentí que d' allá venían espetèchs de fusellería y retrons de canonadas. Llavors, y com eixint d'un somni, recordá qu' uns altres boigs, carlins y republicans, anavan per aquests mons de Deu buscantse 'l cos y robantse la vida per un rosegó de pa, que 's menjarían després uns altres, ò per uns ideals (¡encara corre 'l mot!) que l' un per vell y corcat, l' altre per vert y dur, eran... ideals.
Horas se passá 'l pintor clavat en aquell llòch, assistint de molt lluny al espectacle d' un combat, contemplant ab interès las grisors d' aquellas fumaradas de pólvora que, ab prou recansa seva, més s' allunyavan que venían. L' home s' hi va asseure y tot, pera pèndren una nota. Aquells aixalabrats, á quins ni may ovirar pogué, per lo vist s' escometían sempre més enllá, fins que ni 'l retró del canó 's sentí, ni 's vegeren novas fumeras.
Lo sol, mentrestant, havía seguit impertèrrit son camí, indiferent á totas aquellas escomesas y esclats de canó, com senyor d' imperis molt més grans que aquest hont las formigas donan batallas. Y llampant y satisfet, com cada día, devallá molt tranquil á l'altra banda de l'alta y escarpada carena. Esplèndida grupada de blanchs cavallers, qu' arreu s' armaren de corassas d' or y més tart se vestiren de grana, lo seguiren, estimbant en diabòlicas contorsions las cavalgaduras per la baixada.
Era l'hora. En Gellur carregá la paleta. Sa estimada s' aixecava de la randa lluminosa de pins que fistonejan la carena, roja de dol, tota plorosa. Los boscos se tenyían de negre, de viola fosch la montanya, una campana senglotava allá lluny pe'l finestral d' un campaneret románich, xato, pedregós y rònech com l' ermita que tenía á sos peus. A l' esquerra, més cap ensá, una casa aixafada y solitaria arrebossava en l'ombra invasora son color prou colrat del sol. L' arbreda cabussava de sòn, las plantas s' esllanguían, no feya un alè d' ayre, no piulava un aucell. Unicas remors: lo senglot intermitent de la campana y 'ls lladruchs d'un gos també llunyá. En Gellur s' afanyava á pintar, avaro de temps y de claror. ¡Ah, quín quadro! Ja tenía lo títol: Lo seny del lladre. Lo cor li glatí desaforat mentres durá l' aparició de sa aymada; però aquesta esgroguehía, anava agonisant; los ulls d' en Gellur vessaren llágrimas. Per fi, l'ombra s' atapahí, l'enamorada havía desaparegut, tot s' enfosquía.
En Gellur pensá en buscar hostatge. Extengué la vista, y ab lo sarró á coll y la llafiscosa tauleta als dits, feu vía cap aquella casa feixuga y solitaria que veya allá lluny.
Al arribarhi, ja negra nit, la porta, una porta resseca y teyosa, rosegada y baixa, tot y essent de arch rodó, estava barrada. Sense ni una mala anella pera trucar, picá ab los peus. Lladrá un gos, algú, que duya 'l cap cobert de blanch, obrí tres dits la finestra y mirá á baix, mentres lo pintor observava 'ls voltants de la casa, qu' eran un erm. Als dos minuts, una vella, que duya un llum de ganxo, obrí. En Gellur demaná hostatge y sopar per aquella nit, mostrá diners pera pagar bé, y se li obrí pas, entre 'ls glapits cavernosos y plens de rancunia d' aquell bordissench esbullat de cara, qu' havía ja rebut duas cossas de la mestressa.
Hostalera, passatger y gos, aquest ab la cua entre camas y encara refunfunyant, s' internaren per una establa rostida, plena de teranyinas, d'ombras dansants y cossos vius que fugían corrent per la tova catifa de fems, ò posavan en perill los ulls ab rústegas voladas de terra á la empegonada gripia. Estacat á ella, remugava, molt contristat, un ase que mira de gayrell al passatjer, arrufant lo nas en forma y color de secsó anatòmich, sota 'l qual ensenya, per un moment, la ben ferrada dentadura de marfil raspat. L' ombra, però, embolcallá ben prompte sos ulls de llapislázuli, disfumá altre cop tota sa llarga y cantelluda estampa de quadrúpet magre. Pujaren cinch grahons, s' obrí una altra porta greixosa, y un baf de resina y la resplandor enlluhernadora de l' incendiada llar anunciaren la cuyna. Las blancas flamas s' enlayravan llenguejant, agudas y angulosas com elásticas etzevaras, sota l'amplíssima campana que formava, ab la paret, tètrich dosser de borrím negre. Dos gats pintats com cebras, jeyan al escó, entortolligats entre sí, y condormintse ab peresa voluptuosa.
La dòna retirá las sobras d' un sopar de tres, que hi havía á la taula, y comensá á trastejar per l' aygüera, mentres lo gos saltava damunt las estovallas y 's cruspía las crostas de pa, clavant, de quan en quan, l'encesa mirada al pintor. Però aquest buscava llavors per las fumadas parets, per cadiras y banchs ennegrits, llòch hont posar la tauleta, l' embrió de son quadro. Acabada la cassera, 'l gos prengué postura de lleó vigilant, al peu d' una porta clavatejada, y allí 's quedá fent, de tant en tant, algun udol y estornut y espolsant la terra á cops de cúa, com si més enllá ensumés la presencia de algú molt estimat. En Gellur ni veya 'l ca. Capficat per son treball, seguía escorcollant tots los recons, quan, darrera l' escó, topá de sobte ab l' inesperada presencia d' un personatje misteriós: un home que, inmòvil y encauhat en l' ombra, seya damunt d'una manta mal plegada á terra, los colzes clavats als genolls, la barbuda cara enterrada entre sas mans nuosas y 'l plèch de la barretina. Això no obstant, lo pintor li vegé relluhir un moment lo blanch dels ulls ab un ayre de malhumorat que 'l deixá pensívol. Però l'home no badé boca, ni 'l pintor tampoch. Per fi, la volguda tauleta aná á parar dalt del tinell, entre tapissos y cassolas.
En Gellur s' assegué tot malmirós, devant del fòch, á la banda oposada al escó, lluny de la xardor, innecessaria en aquella nit de maig, lluny de gats y gossos, y, sobre tot, d' aquell home aclofat, que, pera ferse més sospitós, ni respirava. Per més que no volía, y contra son natural serè y un bon xich abandonat, comensava á posarse inquiet. ¿què significava allò? ¿Quí sería aquell home? ¿Ahont hauría anat á raure? Y tot era observar y tot trobar senyals misteriosas d'un perill segur. Mirava á la dòna, que llavors trastejava allá á l'aygüera, á la tenebrosa claror del llum de ganxo: era una vella rabassuda, escabellada, vestida penjím-penjám. Plats, ollas, fustas, tot quant la rodejava pudía á miseria. Ell l' únich nèt, ell l' únich blanch, ell l'únich rich: sí, allí rich, tot un potentat entre gitanos. Y sorolls cavernosos com cops d' encuny que venían de la porta del costat, y passos feixuchs que feyan trontollar lo trespol de dalt, sens que ningú, ni la dòna, 'n resés paraula.
¿Hont era? ¿Hont s' havía ficat? Lo pintor anava esferehintse poquet á pòch. Sobre tot aquell home amagat no se li esborrava del magí. ¡Y pensar que ni 's movía, ni se 'l sentía respirar, que li havía dat una mala mirada y que duya barba com los papus somniats quan criatura! ¿Quí sab quína se 'n tramava allí? ¿Per què, haventhi hòmens, havía baixat á obrir una dòna, una vella, al mitj de la soletat dels camps? Y no vèures ni una criatura, ni un bressol, ni un matrimoni jove, ni rastre de familia hont sols l' ausencia d' aquesta fa absurda l'existencia del edifici! Tampoch veya eynas de conreu, ni al voltant de la casa havía vist paller, ni corrals... ¡Ay, ay, ay! ¿Què era allò? ¡Si sería una cova de lladres? Y al home se li glassavan las sanchs. Una angunieta indomable comensava á darli suhors frets, quan la dòna 's decidí á servirli 'l sopar damunt de las estovallas llepadas pe 'l gos, qu eran, ademés, curtas, tacadas y gruixudas. Portá arreu l'enciam y 'l porró, obrí 'l calaix, ne tragué la ganiveta, una gran llesca de pa moreno, coberts de fusta y de ferro, y encengué ab molts treballs un llumet de petroli fumós que, per gran festa, hi havía á la paret penjat.
—Quan sía servit...—
En Gellur passá á dins del banch, y, llambregant altre cop al recó del home, comensá á sopar.
—No li he parlat de sopas,—feu l' hostalera ab las mans al costat,—perquè potser no li agradarían las nostras; mes, si vol, li daré orella de porch ab cols, qu' avuy n' hem menjat, y li faré una truyta ab butifarra.
—Tant se val: lo que vos volguèu.—
Lo que desitjava 'l pintor era acabar, anársen al llit, entregar al oblit tota aquella escena que 'l tenía nerviós.
—Escoltèu,—s' atreví no obstant á preguntar.—¿Què son aquests cops tant fondos que sento?
—¿Quíns?
—Dòna, aquest ¡pum!... ¡pum!... ¡pum!... ¿Sentiu?
—¡Ay, santa bona María! Això es lo ruch.
—¡Ca!—exclamé entre dents lo pintor, bellugant lo cap.
Y la dòna girá cúa á trafiquejar per un armariet negre com la sutja, hont tenía la butifarra. Ne tragué també la paella, y agenollada al peu del fòch fregí la truyta. Fumada y dura la depositá en un plat de fòch damunt la taula, y, després de gratarse un xich lo cap, se 'n barbussá la vella aquesta pregunta:
—¿Que ve de gayre lluny, senyors?
—¡Pse!
—¿Que potser s' ha trobat ab aquell fòch?
—Nó, nó.
—¡Ja hi há hagut un bell terrabastall avuy! Per, aquí retronavan las canonadas que boy esferehía... No sé, no sé en que parará això.
—¿Què? ¿La guerra?—feu lo pintor, per dir alguna cosa.—Dòna, hem de guanyar.
—¡Oh! ¿Quí?
—¿Còm quí?
—¿Quíns son los de vostè?—
Lo pintor no s' hi pensá gens:
—Los vostres.—
La vella 'l mirá ab traydoría, que volía dir: «¡Ganso, ja 't conèch.» Y li mudá 'l plat.
Torná á regnar embarassós silenci, sols trencat per algun udol y estornut del gos.
—Bé, mestresa: ¿que 'm dirèu hont dormo?— preguntá 'l pintor, apenas acabá aquella pitansa mal cuyta y pitjor assaborida.
—Prou, mi senyor.—
Y despenjá y mocá á pinyachs lo llum de ganxo, mentres en Gellur recobrava la seva tauleta y pegava nova llambregada, plena de recels, al recó del home amagat, que seguía tan inmòvil è invisible.
La dòna obrí la porta, que guardava 'l gos. Aquest l' atravessá corrents, y lladrant de goig pujá l'escala, qu embocaren: una escaleta de fusta, encaixonada entre duas parets. Al desembocar á dalt, en Gellur tingué un sust. Un altre home, un minyonás ab una boyna blanca, 's desprengué de la foscor, saludá ab lo cap y, sens dir un mot, baixá corrents l' escala seguit del ca. En Gellur no gosá ni preguntar qui era aquell desconegut disfressat de carlí.
Un cop al quarto, comensá á inspeccionarlo minuciosament. La vella li havía deixat una bombeta encesa. Lo quarto era ben aviat vist: quatre parets emblanquinadas, una finestra y una porta, duas cadiras coixas, un llit de pots y banchs ab una mérfega descomunal y llensols grossers, però ben bugadejats: tot això sota teulada y aquesta sostinguda per un vigám ja mitj podrit, del que penjavan lo cèrcol del pa, alguns enfilalls de butifarras y mitja penca de cansalada. Lo que primer mirá 'l foraster fou sota 'l llit. Segur de que aquest llòch estava desembarassat, estudiá la manera de tancarse. La porta no tenía pany ni més asseguransa qu' una rústega balda de fusta, practicable també per fòra estirant un cordill. Per altra banda, las duas fullas no galzavan bé y estavan plenas d' escletxas tan amplas que hi passava 'l dit. En Gellur rumiá tot malhumorat, una estona, què faría. Tallar lo cordill era inútil, un dit faría saltar lo baldó. No hi havía més remey que vetllar, posant una de las cadiras darrera la porta perquè al arrossegarse 'l despertés.
Ho feu; deixá sarró y tauleta damunt la taula, tragué 'l revòlver, s' informá ben bé de si estava ben carregat, lo ficá sota 'l coixí ab los quartos, se posá l' altra cadira ab la bombeta y mistos á l' espona, s' embolicá ab la flassada y, ja ajegut, apagá 'l llum.
Lo que passá per aquell cervell, un cop á las foscas, ni ell ho sab. Recapitulava lo vist, y com més analisava, majors y més evidents motius de por lo corprenían. Dos hòmens misteriosos; aquells cops fondos que no paravan y que no podían ésser del burro, nó; la casa, la més solitaria y miserable que pot trobarse. De segur que, quan menos, li robavan fins la camisa. ¡Y si eran carlins! ¿No 'l podían seqüestrar? ¡No podía venir tropa, resistirse y armarse un tiberi perillosíssim! A tot això mil remors de fòra y de dins trencavan contínuament sas meditacions ab la forsa fantástica que 'ls hi dava la fosquedat y l'exageració ab que retrucavan sobre sos nervis excitats per la por.
A cada moment sentía passos cautelosos per la escala, veus contingudas, xius-xius escapats; per sos ulls llampegavan clarors indecisas que llepavan las escletxas. S' incorporava, escoltava bé, guaytava ben fit... Unas voltas rés, d' altras... ¡uy-uy! lo panteix reprimit d' algú ja á dos pams d' ell! Una taca negra, molt més negra que la fosca, atansantse pòch á pòch, gegantina y dreturera, més grandiosa á imponent á cada pas. En Gellur s' asseya ab sobressalt, tot esferehit, los ulls fòra del cap, la má aferrada al revòlver, la veu glassada á la nou del coll.
¡Ah, quínas ansias! ¡Y tot per rès! La rahó reprenía sos furs, l' ull s' ofegava en un mar de tinta igualment negre, l' orella distingía ab claretat los sorolls més naturals y explicables. En Gellur tornava á ajaures, se reya de sí mateix, recordava altres allotjaments semblants si no pitjors, deixava 'l revòlver y 's condormía tranquilament, sens perjudici de passar una nova críssis als tres segons y de recobrar la serenitat y 'l sòn trencat dos minuts després.
Horas, anys, sigles... no sab lo que passá aixís. Si en la mort se somnía, això fora l' infern.
Però arribá un moment en que l'angoixa fou fundada. Passos, no per retinguts imaginaris, sinó ben reals y feixuchs y, no d' una, sinó de varias personas, cruixiren per l'escala. Una llum tremolosa y malcarada traslluhí per las escletxas; per las mateixas xiularen lleus xius-xius. Las passas venían atansantse, la llum s' abrillantava, lo ceceig se feya més y més perceptible. Lo pintor, mitj cos ja en fòra del llit, seguía espiant aquells moviments, persuadintse cada cop més de que 'ls malfactors venían cap aquell quarto. Los raigs de llum, abans tangents, traspassavan ja com espasas las aclivelladas posts de la porta, serpentejavan per l' enrajolat. La porta comensá á cruixir; en son badall se dibuixá la corpòrea presencia d'una persona: arreu hi lluhí l' esgroguehit flam de llum, després hi aparegueren las puntas d' uns dits monstruosos. Erissat de cabells, lo revòlver en una má, l' altra crispada á la bossa, en Gellur seguía, espalmat, aquella maniobra, ab un peu ja á terra.
La balda tremolá; una estrebada de fil l' obrí; la cadira relliscá mitj pam; pe 'l badall de la porta avansá un brás nervut á enretirarla cuydadosament. En Gellur ni respirava. Ira y esglay lo tenían clavat allí ab lo revòlver apuntant. Llavors la porta cedí. La vella passá devant ab lo llum, aquell barbut darrera, ab un ganivetás á la má.
—¡Enrera!—cridá en Gellur, encarántloshi la arma.
La dòna feu un xiscle, y, tot ensemps, l' home:
—No s' espanti, senyor,—respongué ab veu calmosa.—No venim per rès de mal. Hem de tallar un xich de cansalada.
—¡Ay, senyor, no fassi rès! Es que 'ls xichs se han d' anar á reunir ab la partida. Bè 'ls hi haig de provehir lo sarró.
—Vaja, enllestiu y calléu, mare. Las dònas tot ho heu de xarrar,—exclamá bruscament lo de la boyna, que, armat ja y seguit del gos, esperava al peu de la porta.
- ↑ Escrit aquest quadret baix l' impressió d' un relat del amich Urgell, se 'm digué, y efectivament he vist, qu' un escriptor francès, periodista de gran nomenada á principis del sigle, Paul Louis Courier, havía descrit un cas semblant ò casi igual que li esdevingué a Italia. Però com ell no fas més que relatar lo cas ab la senzillès que permet una carta, y pera mí l' argument es lo de menos, no desisteixo de publicar aquest treball, deixant la propietat del argument á qui pertanyi, y reclamant tant sols pera mi la de la forma d' aquesta narració.