De tots colors/La bofetada

LA BOFETADA

I

Fará uns cinch anys, que 'ls vehins del carrer de la Canuda vegeren obrir la botiga de planxadora de l' Agneta.

A fora, unas senzillas ventallas color de cendra y vidres molt nets, penjant damunt d' ellas, com bacinas de barber, aquella mostra ovalada de fusta que té pintats, ab mala perspectiva, una planxa y ferros d' acanalar, no tenfa la botiga res pera cridar la atenció. La gent que prenía l' acera hi pasava de llarch, sens adonarse de semblant obrador, com lo vent no fes grinyolar la mostra sobre 'ls caps. Y en semblants ocasions, encara 'n fugía per por d' algun tostorro. Ni 'l vehinat dels pisos hauría sabut l' existencia de la planxadora, si aquesta nos' hagués dat bona manya á fer passar anuncis pe 'l sereno. Los únichs vehins que 's fixaren en la nova botiga foren las botigueras del entorn.

—¿Quí dèu esser? ¿Quí será?—Totas aquellas donas de porteta hi enjegaren la quitxalla pera esbrinarho.

Y aquell día 's vegé la planxadora espiada á certas horas per uns capets rossos que se li encastavan als vidres baixos de las ventallas, devorantla ab ulls de curiositat. L' alé d' aquells espietas entelava 'l vidre ben prompte. La planxadora, qu' havía fet la distreta planxant d' esquena, esperava aquell moment. Quan no veya sino las rosadas taquetas dels nassos aixafats, s' atansava á pleret, dava un copet d' ungla al bell mitj de cada taca y, allavoras, desde 'l segon vidre, contemplava rihent l' escampada de las criaturas, qu' emprés lo vol anavan á ajocarse á la falda de llurs mares. Per uns era alta, per altres petita, blanca, morena, vella, jove, grassa, prima; cada hu l' havía vista á sa manera, y no se 'n podía treure l' aygua clara.

Llavors, las vehinas més impacients comensaren á fer tatos ellas mateixas devant de las ventallas, ab qualsevol excusa; la sabatera del costat fins li escombra y rega l' acera, ans que sortis la criadeta á ferho.

La ventalla s' obrí y la oficiosa vehina conegué a l' Agneta. Era, encar que prima, una bona mossa, ben plantada y de cos garbos. Moreno y agraciat tenía 'l rostre, negre 'l cabell, las mans més cuydadas que las donas de son estament, y en son vestir endressat y ayrós y en sa natural tiessura y en cert ayre del mirar resplandía un no sé qué d' ingénita serietat qu' atreya y parava tot d' una als esperits lleugers.

L' Agneta doná las gracias ab un somrís que, sens esser reptador ni insolent, escamá á la sabatera per l' eloqüencia que contenfa. M' ha vist la intenció, pensá. Però com aquell somrís era més indulgent qu' ofensiu, la sabatera no repará en entaular conversa pera trabar amistats.

A la vetlla, sapigueren las vehinas que la planxadora era novicía en l' ofici y en lo matrimoni; que acabava de casarse ab un bon minyó, tallador en la Boquería; qu' ella havia servit á uns marquesos més de deu anys; que 's deya Agneta; que tenía molt bons andars y no pitjors paraulas; que semblava, pero, molt dona de sa casa y poch aficionada á franquejarse; en una paraula, «reservada, bon xich reservadeta.» Aquesta síntessis feu arrufar lo nas á totas las oyents, que 's posaren alerta ja abans de tractar á la nova vehina. Ben segur que no sería de la colla.

L' Agneta, no obstant, se guanyd ben aviat no sols l' afecte, sinó l' admiracié de tot lo barri. Lo tracte ab gent fina durant deu anys, havia pulit sas maneras y llenguatje, l' havía ensenyada á dominarse davant dels estranys y á revestir tots sos actes d' una discreció extraordinaria entre la gent de son bras. Sense aquella tiessor que l' habit de rebre ordres deixa á sirvents y á soldats, se l' hauría prés per una senyoreta vinguda á menos. Agradosa, humil, puntual en lo compliment de la paraula, no donava á ningti motiu de queixa. Se llevava ab lo dfa, endressava 'l piset, un entressol com la cambra d' un paylebot, que 'l tenía com una tassa de plata, y, quan s' obrían las demés portas, ja estava l' Agneta ab la planxa á la má, cota damunt la blanca taula de son obrador, llis y lluhent son cabell, un collet enmidonat cenyintli la gola, y apuntat sobre son vestit cendrés de teixits, lo devantal ab pitet, blanch com de paper satinat. Aixís tot lo sant día, fins á l' hora de sopar, qu' en Llorens, son marit, li treya las ventallas y tancava la porta.

Lo barri enter admirava aquell afany de treballar sempre, sostingut ab un somrís als llabis y ajudat per inimitable llestesa. Quan entrava alguna vehina á passarhi l' estona, ò en Llorens, tornant del café á la tarde, s' asseya en un reco pera darli conversa tot fumant un puro, l' Agneta escoltava, garlava també, feya esclatar alguna rialla, perd sens aixecar los ulls de la feyna, planxant, prisant, enmidonant, anant y venint de las cistellas hont depositava aquell bé de Deu de roba, blanca y pulida com una congesta.

—¿No 'n fa massa?—li deyan algun cop.

Y, sens entendre 'ls, responia ella candorosament.

—¿De què?

—De treballar aixís.

—¡Ah, bon Deu! ¿de treballar?... Feyna hi haja... ¿Què volen que fassi?... ¿Ab què passaría 'l temps?—

L' Agneta treballava com canta 'l rossinyol, perque havía nascut pera 'l treball. Res més aburrit per ella que las tardes dels diumenges, si no hagués tingut á son estimat Llorens al costat pera passarlas en algun teatre. Allí, si 'l cos reposava, funcionava l' esperit, lo cor glatía á las emocions dramaticas, sempre novas y encisadoras pera l' Agneta, que plorava y reya y segufa l' urdit del drama ab tota la llusié d' una criatura.

——No ploris tant,—li deya algun cop en Llorens.—Això no es divertirse.

—Y sí, home; ¿no t' agrada reconéixer que tens cor? ¡N' hi ha tants que no 'n tenen! Després, una pensa: Ves si 't passés á tu això d' aquesta pobra dona... y t' adonas de que ets felissa y estas més contenta... y allavors t' estimo més.—

No cal dir qu' això 's refería á un drama hont jugava principalment la gelosía, lo sentiment que més ressò tenía en lo cor de la planxadora.

En Llorens, sens capir ben bé las primeras delicadesas, sé sentfa penetrat de la darrera declaracio, yl' autor dramdtich, sens proposarsho, feya que, aquella tarde,'s retirés á casa, més felís que may, més acostadet que may, un matrimoni d' obrers ja prou entendrit per la lluna de mel. L' Agneta, prima y ayrosa, ab sas orelletas d' escarlata enjoyadas dessobre la seda del mocadoret blau del cap, anava á brasset d' aquell minyonás, roig y fornit, que la duya resplandint de joya. Un y altra caminavan lleugers com daynas per entre 'l garbuix de gent que, com ells, eixia del teatre. La pareila arribava á sa caseta del carrer de la Canuda, sens dir un mot, dantse apretadas de bras, sense veure á ningti, com sol caminar la ditxa.

Las vehinas, qu' á la botiga del sabater jugavan á cartas, deyan al véurels passar:

—¡Qué 'n son de ditxosos!

—Deu fassi que duri... Totas l' hem passat aquest temps.—

Y las més grassas hi esclafían una rialla plena de recorts, que las hi feya rebotre 'l voluminós ventre.

II

Comensant per la marquesa, no foren pochs los qui extranyaren la eleccio de la planxadora. ¡Ella, tan pulida, tan senyoreta, casarse ab un carnicer! Per bon minyó que fos, en Llorens tenía un ofici massa grosser per escaure á una noya d' aquellas prendas. Però l' Agneta havía respost á tothom que cap treball llegitim porta deshonor y que no trobava grosser cap ofici desempenyat ab inteligencia y dignitat. Lo qu' en Llorens tallava ho menjava la marquesa y fins lo mateix rey; en Llorens ni tan sols havía de fer la feyna repugnant del escorxador; tota sa missió 's reduhía á tallar ben bé 'ls filets, las costelletas, las llonzas y demés, y á omplir la balansa pera buydarla dins lo cistell de las cuyneras y mossos de fonda qu' acudían á la Boquería. Lo que calía era bondat y aficié al treball, duas virtuts qu' á en Llorens ningu podia negarlashi.

Verament era bo y desempenyava com cal son ofici de carnicer; pero en sa mirada sornuda y son caminar feixuch de gabaig, semblava descubrirshi quelcom de selvatje qu' agradava poch á tothom y menys encara á la marquesa. L' Agneta, per altra part, ab l' esclavitut de son ofici, l' havía tractat massa poch pera conèixel bé. Ab un quants días á la Boquería ab lo tallant á la ma y unas quantas tardas de diumenge, tractant ja sèriament de la boda, tot passejant per Barcelona, no n' hi havía efectivament pera desflorar un cardeter.

Però l' Agneta tenía vinticinch anys, estava cansada de servir, sentia ja en son esperit de dona formal l' ansia de créixer, lo noble impuls d' independencia que fa de tota catalana una criada inaguantable al passar d' aquella edat, y ben segur anava lo que 'n dihem acasarada.

Discreta y formal com ella era, plavíanli los homens sèrios, farrenys, tinichs que trobava verament mascles y dignes d' estimar. Los nyíqueris, los vanitosos, los aixalabrats, eran per ella degeneracions monstruosas que ni una mirada 's mereixían. Si la dona en lo matrimoni busca un puntal, ha de procurar que 'l puntal sía fort, deya ella; y fisicament considerat al menos, en Llorens era un puntal de faig.

May se li despinta de com lo vegé 'l primer cop: allí, á la Boquería, un grahé més alt que la filera de gent que demanava per favor sos serveys, destacant la meytat de sa corpulent figura darrera l' ample taulell de marbre, lo cap petit, ros y arranat com lo de cert bust roma que tenía la marquesa, los ulls grossos y de mirar atrevit, lo nas recte, ossut y fort, aixecantse sobre un llabi que sense mostatxo y tot, imposava respecte, sa barbeta dura y rodona com un tormell á un pam del gran devantal que li cobria l' ample pit, sos brassos arremangats fins al colze, molsuts y avellutats, la nervuda ma esquerra aferrada á sagnant cuixa de bou, la dreta picant á un dit-de l' altra ab un gran tallant, tan segura y destra qu' una ni pensava en lo perill horrorés de la mutilació. Y després, ¿la netedat de tota aquella taula? L' esponja mullada passava pe 'l marbre com una llengua curiosa; las carns penjadas á redos dels draps blanchs, lluhían com los grans jerros d' ágata qu' ella fregava cada dia: las eynas eran d' acer cebat, las balansas d' or. En fi, ¿quí no sab que per la condicia no més, en Llorens no s' entenía de feyna, venent dos quartos més car per tersa?

Per altra banda, encar qu' aixut, no era desagrados al parlar; fins, de tant en tant, tenía acudits que la feyan riure, candidesas que la sorprenían tendrament. Y una cosa li descobrí que, si de cop la espanta, després, ben mirat, vegé que li esqueya molt: un geni prompte y tossut: volía la seva; mes fins en aquets casos, no gastava gayres paraulas, no solia cridar, perque recordant la Boquería, deya que l' escándol fa dona.

—Un home sense geni no sé 'l que sembla—deya ella.—Lo perill fora que 'l tingués dolent, un mal geni seguit, carronya; pero ell, tan enemich del escándol, es de bon aconduhir. Y que quan calgui, trega una mica de foch, ja convé. Massa estich avesada á creure; no tindra pas gayres ocasions d' esbravarse ab mi. Després, jo ja tinch la meva mònita, ja l' aniré coneixent, ja l' aniré pastant.—

Fets aquets pensaments, se prometeren, se casaren, s' instalaren sols al carrer de la Canuda, ab una senzilla criadeta de dotze anys pera dur recados.

No fou que no 's discutts lo de la botiga; però, á la fi, un y altre ho cregueren gran pensament. Passar ab lo sol jornal d' en Llorens era una trista cosa; treballant ella per altri també s' avansaría ben poch. Ab l' ajuda de Deu, l' apoyo de la marquesa y las grans coneixensas á casa d' ella fetas, molt sería que no n' eixissen.

L' Agneta ho endeviná: treballant de dia y nit, prompte no pogué dar l' abast. Se feu embrassada y allo era conciencia; lo mateix Llorens no callá fins que prengué un parell d' ajudantas, una d' ellas ex-cambrera també de la marquesa, la Lionor, que li deya l' Agneta, casada ab un fadrí manyá, noya de molt seny que li vigilaría las demés.

Perque, l' únich reparo que tenía l' Agneta en pendre fadrinas, era 'l perill en que posava sa tranquilitat d' esposa enamorada. L' ofici de tallador, no ocupava á son marit més que 'ls dematins; á mitj-día era á casa, anava una estona á pendre café, y ab son esperit pobre de recursos, sense malahidas ganas de llegir, com bon espanyol, se passava las tardes á la botiga ò assegut al brancal de la porta fent ballar las camas, tot lo més tafanejant la gacetilla dels diaris que 'ls repartidors deixavan pera 'ls vehins dels pisos.

Mentres era sola, l' Agneta, molt lluny de censurarho. Això afalagava á l' enamorada esposa com un tribut á son amor, com un efecte inesperat y preuhadíssim de sos atractius que li dolía perdre. Veninthi estranyas, veninthi noyas, potser de poch més ò menos, com tantas ne corren ab las unglas amagadas, se posava en perill de que li esgarriessen aquell marit exemplar. Ab greu de son cor, somnia alguns dias en arrancarlo d' aquella ocasio de pecar. Mes, com qu' estimava tant á son marit, volía trobarli en tot cas descansat ofici. Y 'l temps passava, y l' amor creixent feya que, com Bertoldo que no trobava arbre bo pera penjarse, no trobés l' Agneta colocació prou bona pera en Llorens.

Però las pors de l' Agneta eran ben bé falòrnias de dona gelosa; á en Llorens no li dava per aquí. Sa escorxa, dobla y dura, no deixava trasparentar lo gran foch que servava á dins pera l' Agneta, á qui estimava com ho feya tot ell, com un selvatje. Aquella era la primera y única dona en qui havía pensat fins ara, y no feya ayres de pensar en cap més.

Més sembla perillar baix un altre concepte. Al venir l' hivern, l' Agneta nota qu' allargava molt la estada al café, y esbrinat lo motiu, resulta que s' aficionava al joch de damas. Una petita observacié que li feu l' Agneta, lo va treure de fogó:

—No tingas por: no 'm jugaré un xavo teu. ¿En qué passaré 'l temps? ¿per ventura es tan gran mal disputarse un parell de rals ab un amich?—

L' Agneta calla, 'l deixá fer; sens dubte per tossudería se passá unas quantas tardes enteras jogant; pero ell mateix deixá aquell petit vici sens esfors, quan ella li regala 'l primer fill. En Llorens, aquell homenás, arribava del café, s' empujava al entressol, y mentres l' Agneta ab sas fadrinas planxava per abaix, ell no's cansava de contemplar ni de gronxar, quan convenía, á aquell angelet, roig com ell, bonich com sa mare.

La feyna de la botiga, mentrestant, havía aumentat de tal manera que no podían abastarla ja quatre donas. L' Agneta pensá en llogar la botiga del costat. En Llorens havía obtingut aument del jornal, tot anava vent en popa. Un y altre veyan prosperar la casa, y, ab l' adveniment del fillet, no somniavan sino en sostenir l' empenta empresa pera procurarli un bell pervindre. L' Agneta, sobre tot, vetllava pera mellorar lo treball y no faltar en entregar puntualment la roba planxada. La puntualitat per ella era 'l secret principal de son ofici. Pera sostindrela treballava á deshora, prenía novas fadrinas, no perdonava medi. Aixís la botiga obtingué una nomenada que, de la plassa de Junqueras á la de l' Universitat, de la de Catalunya á Bethlem, tothom se servía de l' Agneta.

III

Prompte no tingué l' Agneta més remey que llogar la botiga del costat y l' altre entressol de la casa, Se tiraren envans á terra, pera fer de duas pessas una sola rebotiga gran, s' obriren portas de comunicació, se condemná, reduhintlo á reixa, 'l portal de la nova botiga, s' instalaren grans fogons á gas, máquinas pera planxar la roba llisa y dar lo midó, llogaren vuyt fadrinas més y 's dividi 'l treball per seccions: aquí la roba de planxa, allá la de máquina, dalt del entressol los acanalats, los prisats, tot lo més delicat y entretingut.

L' Agneta 's reservava l' alta inspecció, la distribució de la roba, lo rebre 'ls parroquians. En Llorens ja tingué entreteniment pera dias, presenciant totas aquellas obras; després l' Agneta li procurá una feyna, la d' apuntar cada tarde las entradas y sortidas de sa industria. Aixís l' home no 's migrava, lo tenía més á estaqueta y la casa ne valía més.

En Llorens s' hi considera obligat y ho feu ab gust. L' empresa de la seva dona produhía quatre vegadas més que son jornal de carnicer, l' Agneta n' era l' ánima; valía la pena, no sols de admirarla, sino d' ajudarla ab entusiasme. Ab diferents seccions que vigilar á dalt y abaix, l' Agneta no podía dar cobro á tot sens matarse.,Y ademés, lo nen qu ella 's criava, la pobre! ¡Prou cansada havía de anar los matins! En Llorens, donchs, ab tot y no esser molt llarch d' escriure, comensá á obrir un llibre-diari, instalantse en la rebotiga, especie de magatzém que tenía una llarga paret plena de prestatjes numerats, hont se depositava la roba, ans y després de planxarse. Grans cortinas de cotolí la preservavan de la pols. Al recé del fondo hi havía dos contadors de gas, lo de la calefacció y 'l dels llums. Duas reixas que davan á jardins aclarían aquest departament; al mitj d' ellas se coloca l' escriptori d' en Llorens. Des d' aquí, assentava en son llibre 'l nom del parroquiá, lo nombre y classe de pessas rebudas, lo número de registre que 'ls hi pertocava, lo dia y hora que devían quedar llestas.

Durant lo primer mes, com cada lletra li costava la paciencia d' un calígrafo, lo pobre xicot gayre bé no podía apartar los ulls del libre, com si portés los d' un gran banquer. Per fi hi tingué la ma tan trencada que li sobrava temps pera tot. Havía simplificat las notas ab grans abreviaturas, y com se sabia de cor l' orde de Jas casillas, ho duya ja á ulls cluchs, Llavors, aburrintse ja en lo tamboret del escriptori, s' alsava, s' enduya una estona 'l nen, que comensava á caminar, ó tot fumant, parlava ab las fadrinas de la botiga, qu' estavan baix la salvaguardia de la Lionor.

Entre ellas, potser la més llarga de mans, ab tot y esser la més peresosa, era una de rosseta, grassona, bastant aixalabrada, que las entretenía á totas, y á en Llorens també, ab sas conversas verdetas, sas paraulas de doble sentit, sas xistosas cansons. En sos ulls, sos llabis carnosos, sos moviments, se hi descobria un sensualisme instintiu qu' esqueya als homens y alarmava á las donas. No cal dir que l' Agneta li tenía l' ull á sobre ja feya temps, més que per tot això encara, per la tendencia que mostrava á anar molt prima de robas, á ensenyar un xich massa de brassos y de pit. Potser l' hauría despatxada ja, á no esser los elogis que, per trassuda y llarga de mans, merexía de la Lionor. Mes, una tarde qu' estava present en Llorens, trobantla molt escotada, l' Agneta no pogué contindres y la reptá.

—¿Què hi faré, pobre de mi, si soch tan calurosa? Ab la xardor de la planxa, jo m' ofego, senyora Agneta.—

Y ab lo cap baix, guiant la planxa, tot fent un ullet ple de desvergonyida malicia á las altras, que ja la seguían de reull, afegia:

—Ademés, no ensenyo res que no haja estat á missa. No siga tan...

—¡Psit!—feu l' Agneta, més séria que may, trencant tot d' una la paraula de la rossa y las riallas de tots los demés, inclòs la d' en Llorens.—Ja li he dit un altre cop, Ramona, que no m' agradan brometas aixís. Abriguis un xich més y prou.—

Y emportantsen á son marit ab una excusa, desaparegué de la botiga, tota concirosa y malhumorada, contenintse per això prudentment de queixarse de la rialla d' en Llorens, que tan mal efecte li havía causat. Quan trobaría un altre desempenyo com ho era aquella mossa, la posaría punt en blanch al carrer.

Mentrestant, aquesta, á la botiga, d' hont s' havía apartat també un moment la Lionor, feya esclafir de riure á las demés, estrafent á la mestressa, burlantse del domini que semblava exereir sobre aquell homenás, ¡pobre calsotas!

Aquest s' havía ficat á son escriptori quan encara durava la conversa. Roig de vergonya ohí 'l judici que d' ell se formava, la brometa que 'n feyan y sentí tota la fiblor del ridícul esperonar sa indepedencia d' home. Enfadat y tot, li semblá que aquella mossa tenía rahé, se sorprengué de vèures tan amollit y s' apoderá d' ell un ansia irresistible de rescabalarse, com si hagués comés una veritable baixesa. «¿Ell calsotas? ¿Ell deixarse gobernar, un home com ell?» Però repassant sa conducta de marit, se vejé cusit á las faldillas de l' Agneta ridículament; de primer, passant tardes y vetilas gronxantse en una cadira, pera contemplarla mentres planxava; bressant, més tart, al nen com una dona; després, clavat al tamboret de la rebotiga assentant equeé? enaguas y calsas y colls y ruixas y gorretas de criatura; tot' una llista de bogadera, feyna de dona, feyna de dona y res més! Y quant més allargava lo inventari de sos actes, major era sa vergonya, més fundat li semblava 'l judici d' aquella fadrina, més en ridfeul se veya. Comensá á sentir contra la dona qu' havía tant estimat, la punxant aversió que causa l' abús de confiansa, y tot aborrint á la Ramona, que l' havía escarnit, li dava rahó; se moría per parlarhi, y, en sa imaginació, la veya rosseta, vistosa, aixerida, superior á l' Agneta. En la exageració de son acalorament, las més insignificants exigencias de l' Agneta eran com los granets de pols, qu' al ficarse en un ull prenen tot seguit nom y dimensio de pedra. En cambi, aquella noya l' havia avisat, li havía fet caure la vena que 'l portava cego al barranch del ridicul, al estat més llastimés pera un home. «¡Ell calsotas! ¡May, may, això sí que nó!»

Aixís perdentse en las exageracions de son enfado, la fosca anava invadint la casa fins al punt que calgué encendre 'l gas. La Ramona, com de costum, entrá en la rebotiga á obrir la aixeta del contador. Ni somniava ja ab en Llorens, quan, en lo fosch recó del rellotje del gas, se sentí passar per la cintura lo bras potent d' aquell home que l' estrenyía contra son cor, ensemps qu' ab una ma li tapava la boca y á cau d' orella, ab veu trencada y amoros accent, li deya:

—T' haig de veure... no cridis... t' haig de veure, c¿ho sents?... A las nou á la porta de casa teva.—

La Ramona, tremolant de por y de gust, escolta sens badar boca, tombá l' aixeta, y al desaparèixer per la porta, gira 'l cap y regala á en Llorens un somrís voluptuós, ple de coquetería.

IV

D' aquell dia més, en Llorens fou un altre home; la pau d' aquell matrimoni s' aguantava d' un fil. Lo marit volía eixir cada vespre tot sol, repetint á cada pas qu' ell era amo de sos actes. No trobant formula prou justa pera negarse á dur lo llibre, s' hi negava de fet, abandonantlo cada dia més; en cambi, no cessava de rondar per la botiga entre las noyas y, lo qu' era més alarmant encara, pe'ls corredors y fogons de las planxas. Als pochs días, ja sospitaren las fadrinas per quí. La Ramona estava més moixa qu' abans, pero venía més ben pentinada, més endressadeta, ab collarets ò cintas al coll, no 's treya en tot lo día las estretas botinas dels peus y; sens adonarsen, tenía, de tant en tant, certs moviments tant peresosos que cridaren l' atenció:

—¡Quína nyonya, noya!

—Es que 'm fa mal lo coll de tenirlo tan ajupit.—

Y no podía contíndres. Al deixar la planxa, inflant tot lo pit, tirava 'l cap enrera, estava una estona rodolantio sobre el clatell com una gata, y llansava al mirall uns esguarts plens de llanguidesa. S' hauría dit que sos ulls á mitj badar miravan en dins, hont guardava voluptuosas imatges.

Sens comunicarse llurs recels, sas amigas se posaren al aguayt. Ideas d' altres temps havían madurat en lo cervell de la Ramona; calía veure al calor de quin sol. Lo cor las hi deya ja, però no gosavan á créureho. Desde aquell moment, las relacions de en Llorens y la Ramona foren perseguidas per la més trapassera vigilancia. Ell no podía dir paraula que no s' expremés en secret dins de cada cervell, y com en Llorens volía fer l' home, procurava dirne de doble intenció. Ni ell ni ella davan un pas que no fos seguit d' aprop. A la fi, no gayre tart, hi caygueren: dins del mirall atraparen á la Ramona una d' aquellas miradas d' enamorat que no s' assemblan á cap més mirada. Un somrís de satisfacció illuminá tots los rostres dels espietas. Llavors los moviments de la Ramona quedaren més deslligats. Y aquell mateix vespre, mentres dava 'l gas, tres fadrinas, perque no 'n cabían més á la porta de la rebotiga, la vejeren entre las fosquedats del rec, apoyada en los brassos d' en Llorens, conversar á cau d' orella. Però aquell mateix vespre, l' Agneta li feya 'l compte y, al peu del carrer, rebía orde, també á cau d' orella, de no tornar més á la casa, mentres en Llorens entrava y sortía trayent las ventallas.

L' Agneta dona l' orde ab una prudencia que no li valgué; puix quan totas las treballadoras havían eixit, se li presesenta en Llorens trayent foch pe 'ls ulls, amenassantla d' anársen ell y tot si no la tornava á admetre.

La gelosía de l' Agneta, covada feya ja temps, esclatá:

—¡Ah! ¿ho has vist, ho has entés? Donchs espiavas, donchs ho temías, donchs no m' han enganyat... ¿Còm vols que la torní á pendre?... Si creus que val més ella que jo, la porta es oberta, ja la pots seguir.—

Caygué en una cadira, y entre llágrimas y singlots afegí encara:

—¡Còm has mudat, Llorens!... ¡La infame, la desvergonyida!... Vés, vés en nom de Deu: un traydor y una perduda, no faréu mala parella...

—Tórnala á pèndre y tot s' haura acabat,—mormolá encare 'l marit, sens trobar paraulas pera respondre á las qu' acabavan de xiular sobre son rostre com fuhetadas. Avergonyit pera confessar que de sa part tot allo era una farsa, volía quan menos que no 'n rebés la noya.

La planxadora 's redressá sentint ferida sa dignitat d' esposa, y de peu dret, blanca com una cera, tremolantli ls muscles de la cara, signantli la porta ab actitut imponent y veu amenassadora, esclata:

—Vés... vés en nom de Deu... qu' Ell t' illumini.

En Llorens, sens trobar un mot de defensa, se ofengué de debd, fent un moviment de cap despreciatiu, y, per tossudería no més, eixí. Sa muller se aboca á la porta pera cridarlo; mes, repensantse, dona una passa enrera, tancd y caygué altre cop en la cadira, feta una mar de dol.

En mitj' hora visqué déu anys. Allí, en aquella cadira, devant de la lira de gas qu' á mitja lum illuminava ab tristesa la blanca taula qu' havía recullit las primeras gotas de suhor ab tant de goig regaladas per la prosperitat d' aquella casa, allí, sola, trahida, despreciada per l' adorat marit, la que no havía fet més que desviures per ell, entelats los ulls pe 'l plor, veya desfilar en descoloridas imatges tots los aconteixements de sa existencia, tots los dolsos recorts de son amor, sens esma, ni alé, ni forsa pera detenirlos en conhort seu. Sa febre dava cos á escenas y personas que desfilavan devant de ella ab mirada irónica y 's desvaneixían com exhalacions. Sa imatge de petita, saltant y cullint flors sota 'ls boscos de castanyers d' Arbucias, son poble nadiu, y la de sa mare, extesa en lo llit de mort, afilat lo rostre de cera, los ulls enfonzats, las sabatas dretas, eran las únicas qu' havían passat plorant. ¿Per qué reyan la marquesa y 'l servey de sa casa? ¿Per qué reya 'l sacerdot que benehía sa boda? ¿Per qué 'ls padrins y ls sogres y tot lo acompanyament? ¿Per qué las vehinas del carrer, llurs criaturas ab lo nasset clavat al vidre, la sabatera del costat, la primera de la colla?;Per qué reyan sas fadrinas y en Llorens y la Ramona?... ¡Ah! sí; ¡vosaltres dos ho comprench, traydors, infames ! La mateixa perversitat que vos ha conduhit al crim, ha de fervos ridícul y digne de mofa l' estat d' una bona dona, ultratjada, escarnida, abandonada pe 'l marit; ridícula y digna de mofa la victima de vostras maldats... traydors, infames!

Y tot rumiant aixís, plena de desfici, 's removía en la cadira, plorant foch y fèl, sens perdre per això lo fil d' aquell desvari que li oprimía 'l pit y enmatzinava l' ánima.

—De vosalltres,—tornava,—de vosaltres ho comprench. Però, y la marquesa, que tant m' estimava, ¿per qué riu? ¿Per ventura vaig darli en la vida un motiu ni aixís, que li permeti aplaudir ma desgracia? ¿Y son servey, vosaltres, amichs meus...? ¿Es que potser no ho érau, que m' enganyávau?... No, no potser qu' os fassi tan crudels ma resistencia á abandonar al home estimat per la trista tara que li trobavau. Oh, no; recordèuvosen. lo us vaig escoltar, jo us vaig convèncer.—

Y la pobre Agneta anava aixís interpelant á totas las figuras d' aquella processó, recordantlashi debadas sa bona voluntat, sas simpatías, sa llealtat de sempre... Las figuras desfilavan tiessas, inmutables, envolcalladas en llur vel fantástich y descolorit, sens escoltar sos prechs ni abandonar la desgarradora rialleta. Se desfeyan en l' ayre, tornavan á passar, y tancava sempre la comitiva una parella de majors dimensions y colors més vius: en Llorens y la Ramona, aquesta cada cop més desinvolta, més provocativa.

De sobte, s' ohi plorar una criatura, lluny, á dalt del pis. La processé s' esvahf, l' Agneta pará orella un segon, son cor glati, los ulls se li aixugaren y resplandiren serens, interrogants. Lo plor seguía, l' Agneta mira á tot son entorn.

—¡Oh, sí; es lo meu fill, so á casa meva! ¡Es lo meu fill, lo fill del meu cor; ja no estich sola!—

S' aixecá rebent, pujá en tres bots l' escala, y al unir sa boca ab la del nen, sentí recobrar tota sa fermesa perduda.

—¡Oh! ¡per tu, per tu he de vetllar sempre!—

Y li semblá haver fos en un moment tot l' amor de muller en l' amor de mare, y 's jurd, en secret, irreconciliació eterna pera lliurar á son fill del mal exemple. Més que 'l propi abandono, l' irritava lo abandono d' aquella criatura. En Llorens li aparegué com un home sense entranyas, indigne de perdó. May més, may més voldría véurel. Ella sola 's bastaría, ella sería l' escut d' aquella criatura; per ella tot lo fruyt de son treball, tota sa sanch, sa vida.

V

Sotmesa encara á la febre de la desesperació, no havía aclucat l' ull á la una de la matinada, quan la sobressalta 'l picaportas del carrer.

Si era ell qui trucava, venía á tirarli á terra tots sos plans; altre no podía esser, perque ¿quí sería? Son primer concell fou no moures, obligar á qui fos á trucar segona vegada. Lo cor li deya qu' era en Llorens y estava resolta á no obrirlo. ¿No havía decidit rompre pera sempre? ¿Donchs com admétrel quan ni temps havía tingut de penedirse sériament, quan potser acabava de deixarla á n' ella? Aquella aparició repentina venía á agravar l' ofensa, significava un descaro inaudit.

—¡Pompompom!—feu altre cop lo trucador.

L' Agneta tremolá, com sorpresa per una descarga traydora. ¿Es á dir, qu' estava resolt á tot, fins al escándol? ¡Com s' havía tornat aquell home, Deu meu! Y davant de la por á l' escándol, qu' era lo que més l' estamordía, l' Agneta salta del llit, se abrigé de qualsevol modo á la celistia que deixava entrar un finestró mitj badat y eixí al petit balcó de son entressol.

Esperantla y tot, la presencia d' en Llorens sota 'l balcó li glassá la paraula á la boca. Lo carrer estava solitari. Apagats un fanal per altre, los interlocutors no pogueren regonèixers sinó per silueta. Aquella fosca y soledat reanimaren á la muller.

—Obra,—feu son marit.

—Es inútil qu' ho demanis.

—Hi tinch dret, òbra.

—No es hora ni lloch de disputarho. Llorens, si no per mi, pe 'l bon nom de la casa hont hi ha ton fill, no moguis escándol. Estich resolta: no entrarás.

—Agneta, vinch penedit.

—Molt sería...

—Agneta...!

—Estich resolta.

—Te dich que hi tinch dret.

—Tu hi has renunciat anánten. Sols te demano que no moguis escándol, perque será pitjor. No entrarás.—

Aquí, l' Agneta tancá 'l balcó y, cayent en la cadira més pròxima, desfogá son pit ab un gran suspir. No podía mes. Si insisteix, las forsas li mancan. Escoltá y vegé 'l cel obert al sentir lo trepitj d' en Llorens allunyarse.

—¡Li ha fet por l'escándol: encara val alguna cosa!—

Llavors li semblá tan crudel sa propia conducta, que 'n plorá y tot. La clemencia lluhí en son cor, pensá ja en perdonarlo. Lo qu'acabava de fer era crudel é imprudent de més á més; acabava de llensar á aquell home á la mala vida. Ahont aniría á tals horas de nit? ¡Ay, qué mal aconsellada? Varis dramas qu' havía vist li vingueren á la memoria pera recordarli que la esposa que calla y sufreix es la que, á las darrerías, triomfa. L' humilitat es la gran arma de la dona: á copia d' enxiquirse y enxiquirse acaba per entendrir al home y ferli veure l' abus de forsa qu' esta cometent. Llavors y sols lavors, l' home sent perlejar los ulls, s' acota y pren en sos brassos á la dona pera besarla com á una criatura. L' ira no s' ha fet per' ella, sinó pe 'ls forts. Pera destruhir aquest verí, tenen los dèbils un reactiu: la resignació, lo sufriment mut y passiu qu' inspira llástima.

L' Agneta no sabía formularsho en termes tan concrets, pero ho sentfa. No tenía més remey que perdonar. Ab constancia y bon seny, ella sabria tornarlo al bon camí. ¡Oh! havía de ferho, en Llorens era 'l pare de son fill, ¿y si ella mancava? ¿Si ella moría ans d' haver reformat en Llorens sa conducta,;quin perl! pera Il' angelet de Deu! Aquesta idea l' exalté més contra sí mateixa. ¿Com havía estat tan cega fins llavors? ¡Perdó, perdó, fill meu; jo sufriré, jo callaré, jo convertiré al teu pare; no seras orfe d' un ni d' altre sinó per voluntat de Deu! Y afadigada de lluyta y de dolor, se condormí, esperant l' hora de comensar sa obra.

VI

Eran las cinch quan salta del llit. Lo día ja clarejava. A sa claror, se renta y s' assegué davant del mirall pera pentinarse. L' idea de perdó no l' abandonava; en Llorens se presentaría y havía de trobarla transformada, exemplar; lo contrast de sa conducta l' avergonyiría y, com no era dolent, se convertiría ben prompte.

Se mirá al espill y vegé sos ulls enribetats de bermell de tant plorar. Se troba lletja, despullada de seduccions, y 's proposá recobrarlas; era dòna. Lo primer, fer cor fort, asserenarse; la voluntat obehí, y s' asserená. Després, refrescarse la cara, esborrar, costi 'l que costi, l' emprenta d' aquella nit d' insomni y de dolor que tant la desfigurava. Per primera volta á la vida, s' arruixá l' aygua ab la de Colonía, s' omplí la cara de polvos d' arròs, aprofitant los que li servían pe'l nen. Però son plet fou al pentinarse; proba fins á tres pentinats y encara no quedá contenta del darrer sinó á mitjas. Remená tots los llassos, la petita colecció de sas joyas, y sols pensant que fora massa vist e impropi d' un día feyner, pogué dominar l' impuls de enjoyarse com una nuvía. Això no obstant, se guarní en la mesura que la discreció li va permetre, se posá vestit y davantal planxats de nou, y quan, després de lot, s' espolsá la cara lleument y, fent un somrís al mirall, obtingué s' aprobació, torná de sobte á la calaixerar. L' havía assaltada un pensament: tenía un mocadoret rosa qu' agradava molt á son marit. Lo tragué y sel posá ab estudiada coquetería al coll, deixant obert un bon trosset de pit, sobre 'l qual penjava d' un llistonet cirera lo medalló regalat d' en Llorens. ¡Ah, si per miracle s' hagués pogut tornar rossa! L' imatge de la rival, clavada al magí, havía presidit aquella toilette; ni un cop de pinta, ni una agulla, ni un petit nus havía escapat de comparació. Y l' Agneta no veya que guanyava á la rival com la doéna bella y casta guanya sempre á la lasciva, per hermosa que sía. Lo blanch de sos ulls semblava haverse purificat ab lo plor, fent relluhir ab extraordinari esclat la negra nina sobre un fondo de mareperla. La excitació passada mantenía encara en sos llabis la brillant bermellor de la cirera y una expressió de serietat encisadora qu' esqueya ab la llanguidesa evident en sas cellas y front. Tota sa pell, com esponjada pel plor, tenía la fresca tovor de la rosa, y en l' ayre de tota sa alta figura, enrobustida per la maternitat, duya 'l majestuós encís de la maduresa, la majestat de la mare forta. May, may havía estat l' Agneta tan esplèndidament hermosa com aquell día.

La ciutat, estona ha, remorejava á la claror del sol, que faixava de plata las alturas dels quarts pisos, quan la'planxadora besd una volta més á son fillet, encar adormit. Ajustá 'ls finestrons altra volta, desperta á la criadeta y se 'n ana dreturera á obrir lo portal pera endressar l' obrador y preparar la feyna del día.

Al passar per la botiga, débilment illuminada encara pels pochs raigs de claror que logravan atravessar los junts del portal, no pogué deixar de fixarse en la taula que veya la nit abans tèrbolament y en la 'cadira hont passa son desvari. Las ventallas estavan arrambadas á la paret, esperant la má d' en Llorens. Avuy las posaría ella per primera volta. L' idea de la soletat y l' abandono torná á repèndrela y, tot ensemps, se li presentá 'l perdó, la reconciliació com una vera necessitat. ¡Ah, si en Llorens ho sabés!

Obrí. La claror del carrer se vessá dins de la botiga y l' ombra llarga de duas personas sumillá l' enrajolat. La planxadora ofegá un crit de sorpresa y baixá tremolosa del dintell. Havía vist al seu marit despèndres d' una porta del vehinat y plantérseli al costat, blanch com un ciri.

L' Agneta s' arrambá al cayre interior d' una fulla de la porta, lo cap baix, la vista á terra. En Llorens mantigué sa corpulent figura plantada al llindar, entremitj dels montants que sostenifan las ventallas. Sa actitut era entre amenassant y despreciativa, D' una sola ullada amida á sa muller, que seguía arraulida, sens mirarlo. Y preguntá ab fingida calma:

—¿Se pot entrar?

—Llorens, ets á casa teva,—gosá á dir la planxadora, cada cop més humil y avergonyida.

En Llorens entrá, s' aturá, clavats los ulls en sa muller, y arreu no pará fins á la cuyna, qu' era al costat de la rebotiga. Mut y agitat, va séures en la primera cadira, los colzes clavats als genolls, las mans sostenint son cap, del qual acabava de caure un aixafat barret. En la lleixa del davant estavan apiladas sas eynas de carnicer: tallants y ganivetas de varias dimensions y formas. L' Agneta seguia arraulida en aquell cayre de porta, plena de confusió. Ell esperava. Un y altre refugían l'escándol. Però era evident qu' en Llorens promouría una escena forta. May l' havía vist tan trasmudat.

Lo temps passava, ni un ni altre 's removían. La Agneta sent{ impuls de cérrer y caure agenollada als peus del marit; però son orgull s' hi rebelá. Això no era perdonar, sinó demanar perdó, y la primera ofesa era ella. Tot altre pas, li feya por; la quietut de son marit era amenassadora.

Per fi, aquest reaparegué en lo brancal de la rebotiga, y al veure á l' Agneta en la mateixa actitut, avansa, la tirá d' una revolada á un altre recó y tanca 'l portal. L' Agneta 's vegé morta.

—¡Ah!—feu ell, creuhat de brassos.—La moscabalba!... la tens sort de la sort... la ho sabs que no m' agradan los escándols... ¡Y per això he tingut de passar una nit á la serena! ¡Mal llamp!...—

En Llorens avansá, imponent, cap á sa muller; aquesta no aixecava 'ls ulls de terra, tremolant com l' anyellet al piló.

—¡La mestressa...! (Un pas més)... ¡La mestressa...! (Un altre pas y agarrantli una munyeca y sacudintli 'l bras barbarament)...¿Quí es l' amo de aquesta casa?—preguntá, serrant las dents y allargant las lletras.

—Tu, Llorens, tu,—respongué l' Agneta, gosant á plorar al moment en que sentía alleugerir la dolorosa pressió de sa munyeca.

—¿Jo? jo quan faig por, ¿eh?... (Altra estrebada dolorosa).

—Tu, tu sempre.

—¡Mala negada! Donchs no ho semblava ahir á la nit... Jo no he dormit, ¿ho sents?... lo he passat la nit rondant, com un miserable, com un perdulari, ¿ho sents?—

L' Agneta anava á caure de genolls, á besarli las petjadas per sobtat remordiment, pera implorar perdó; però en Llorens, més excitat que may, preguntá:

—¿Per culpa de quí, digas?—

L' Agneta 's redressá com si l' hagués fiblat un escorsó. Ab forta batzegada tracta de lliurar son bras pera fugir; tanta era la por que li dava 'l llansar la resposta que tenía á la punta de la llengua. Abdós brassos bregaren un instant, y aquesta lluyta brutal acaba d' ofuscar més y més á en Llorens.

—Digas: ¿per culpa de quí? Dígaho...

—¡No ho vull dir!... Déixam anar... Jo 't perdono; perdónam tu.—

Est cop fou ell qui 's redressá. Y soltant á l' Agneta, barrantli'l pas per hont anava á escorres, cridá ab veu formidable.

—Digas: ¿per culpa de quí no he dormit jo á casa?

—Perdónam, Llorens, perdónam...

—Respon á lo que 't pregunto; ho vull sentir, dòna hipòcrita, falsa, traydora, miserable, que te ajups per la por... ¿Per culpa de quí?

—¿Ho vols, donchs? ¡Per culpa teva!—

La fornida má del carnicer caygué estrepitosament contra 'l mullat rostre de sa esposa. Aquesta quedá aixordada, tambalejá sobre sos peus, se tapa ab las duas mans la cara, cercá á palpentas una cadira y, rompent ab estrident plor, exclamá:

—¡Y jo, que 't perdonava...! ¡Com t' han trasmudat, Llorens...!

—No ets tu qui ha de judicarme, no ets tu qui m' ha de fer la lley. L' amo d' aquí so jo... Consti, so jo... Si has dut las calsas un día, no las portarás may més.—

Y dit això, en Llorens semblá haverse tret tot lo pes qu' oprimía son pit, puig prenent un to gayre bé amistós, pronunció un «prou» que era dir: «no 'n resem més, ja 't perdono, tot esta passat.»

Com bon tossut, en sos enfados no anava més enlla. Pera arribar á son fi no perdonava res, no respectava lleys, no 'l detenía res més que la vergonya ò l' escándol públich; mes un cop aquell fi assolit, s' entregava á la joya, desarmat, sense recels, més aviat penedit que rencorós, més dispost á inculparse que á ésser sever ab son contrari. Lo plan trassat la nit abans quedava realisat: ja havía fet sentir sa autoritat, sa forsa, ja havía dit que sols ell duya las calsas, la frase sacramental, lo mòvil de sa calaverada, que dava ja per finida, ¿donchs qué més? ¿Per qué ferne ni memoria? Y l' infelís, en sa bona fè de obstinat cego, creya llegítim lo comportament brutal de sa acció purament instintiva, negant á sas víctimas mateixas lo dret de judicarlas y somètrelas al alambich de la rahó. ¡Quant més las paraulas, que per ell, naturalesa inculta, no tenían major importancia que la d' un vagit instintiu qualsevol! «Un hom se esbrava, no sab lo que 's diu; ¿per qué recordársen, donchs? Mirèu; son un buf, lo vent se las ha emportadas.» Ni més ni menos, lo que diu, ab no tan bona fé, la majoría dels mortals, quan per la paraula's véu compromesa.

Però l' Agneta, més acostuniada á contenirse y á vetllar per sa dignitat, com hi habitúa als esperits susceptibles tota dependencia, majorment la de servidor, mesurava accions y paraulas, y las qu' acabava de sufrir trobé que passavan de la mesura proporeionada á sas forsas. ¡Una bofetada! ¡La primera que li envilía 'l rostre! Punyidas brutals, suposicions insolents y falsas, amenassas, insults y dicteris per part del pecador, de qui havía de demanar perdó y oferir esmena!... ¡Ah, nó! aquella escena sí que mostrava tota la desigualtat de son casament. Entre ella y son marit s' havía aixecat un mur indestructible, una antipatía eterna qu' ella no sabría dominar. La galta inflada, cremosa, agravava ab lo dolor físich lo dolor moral.

Res de perdó, impossible 'l perdó: «prou». També ella digué «prou»; però ab tò ben diferent. Y tapats encara 'ls ulls per no veure á n' aquell home, s' empujá decidida al entressol, quan en Llorens ab ridícula candidesa anava á demanarli esmorzar.

VII

Llavors s' adoná en Llorens de que n' havía fet massa, ab la bofetada, s' enten. «Pobra xicota, ella tenía rahó; ell l' havía engelosida ab motiu, al menys en apariencia, ben just. ¡Jem! ¡Intercedir ab la propia, per la qu' un persegueix, per la rival! Qualsevol dona hauría obrat igualment. Tant mateix, estimantla com l' estimava, n' havía fet massa: no més per un punt, per una paraula d' aquella ximpleta, anarli al darrera com un estudiant y fingir lo que no hi havía. ¿No valía més ferla despatxar de cop y volta, y un mudar d' ofici, que l' ocupés tarde y tot, ó negarse senzillament á dur aquell llibre? «Y pensant y pensant, ja ni trobá afeminada la tasca, ni pogué explicarse l' ofuscació de que fou victima per alguns días. Repassant sa vida de casat, no sabía veure ni un moment de domini de l' Agneta sobre ell, Nevat del de la passada nit. Ell guardava 'ls diners qu' ella guanyava; ella no dava un pas ni havía gastat un ral, fins pera ferramentas del ofici, sense'! permís de en Llorens; pert ell havía sofert ridiculesas é imposicions dels sogres; per ell y son fill s' havía desviscut y escarrassat. Y tingué d' admirar son afany de treball, son amor de mare, sa fidelitat d' esposa, son talent extraordinari de catalana, qu' ab sas propias forsas funda una industria, fonamenta y solida 'l pervindre de tota una familia. Vegé 'ls avensos fets, recordá 'l capital que tenían arreconat, no degut á sos esforsos, sinó als d' ella, s' adona de tot aquell miracle de previsié que li assegurava la vellesa, tan problemática pera l' obrer, reconegué tot lo tresor de amor y tendresa que damunt d' ell havía esmersat aquella dona, y plorá, plorá, 's penedí, s' culpa, se avergonyí, y, exaltat contra s{ mateix, comensá á rondar pe 'ls baixos com un orat, buscant la fòrmula de son acte de contricció, l' exposició de son ferm penediment y á la vegada son cástich. Cap expressió li semblava felis; tots sos pensaments, febles, insignificants.

D' un bot se n' empuja al entressol, decidit á lliurarse, com sempre, á son instint.

Dintre sa cambra, ademés de l' Agneta y son fill, hi havía la criada, que tenía á n' aquest al bras. Los llits tornavan á estar fets, las cadiras en orde, sobre una d' aquestas un gran mocador de cotó sostenía una pila de roba que l' Agneta, agenollada devant d' un calaix obert, treya de la calaixera.

En Llorens resta espalmat, aturdit per lo que allo significava.

—¿Què es aixo?—preguntá.—¿Me vols deixar?—

L' Agneta no respongué fins empassat lo plor que li embussava la veu.

—¿Encara ho preguntas?... ¿Que 't pensas que so de pedra, que no tinch sentits, ni vergonya, que no m' estimo gens?—

Y deya això sens girar la cara, barrejant las paraulas ab singlots, triant roba y aumentant aquella pila ab un afany que no permetía dubtar de sa resolució inquebrantable. La criadeta y 'l nen, ja vestits de carrer, miravan ab ulls esporugits á en Llorens, sens gosar moures. Aquell menut de dos anys coneixía que passava quelcom d' extraordinari y endevinava que 'n tenía la culpa son pare, qu' estava sério, groch, creuhat de brassos, fits los ulls en sa mare, que plorava sens girarse. ¿Es que renyava á sa mare, pobreta? La criatura feu lo patarrell y acaba per rompre 'l plor.

—Agneta, no fassis disbarats. Arreplega tot això, no parlem més de lo passat y no 't mogas.—

Però la mare no s' aixecá sinó pera agafar á son fill y consolarlo. Ab lo frenesí del dolor, lo besava sens descans, s' empassava en lo possible las llágrimas que l' ofegavan y ab la punta del devantal aixugava las que li brollavan dels ulls.

En Llorens se sentí, com may, tocat del cor. Ell era la causa d' aquell desconsol; ell havía bofetejat á aquella dolorosa, la mare de son fill, la esposa volguda, la dona envejada de tot lo barri; per ell se 'n anavan mare y fill, ¡fins aquell menut que duya la seva sanch! Los anava á perdre pera sempre... ¿y tot per què? per una paraula insolent d' una perduda, per un cop d' orgull bestial. «¡Ah, nó, nó!... això m' ho perdonava l' Agneta; lo que me 'ls arranca del costat es la bofetada.»

Y ab tot aquest dol tendre y honrat, no trobava en Llorens paraulas de perdó ab qu' arribar al cor d' aquella dòna.

Lo nen seguía plorant ab la tenacitat instintiva de la criatura esparverada.

—Vés, home, vésten per Deu. ¿No véus com fas plorar al teu fill? Li fas por. Déixans en pau.

—No 't mogas, donchs; promètem que no 't mourás,—feu en Llorens, ab l' estúpit candor dels tontos.

Y com en lo silenci d' ella llegís l' irrevocable determini de no escoltarlo, mormolá:

—Donchs, no te 'n anirás, t' ho asseguro.

VIII

Aconsolat lo nen, lo farsell entregat á la minyona, Agneta ab lo fill al bras pera que no li arrebatés son marit, contemplá per darrera volta, á través de las llágrimas, sa cambra nuvial, lo niu de sos amors, lo lit hont havía pensat morir, hont havía dat la vida á aquell sér avuy ja desvalgut. Y fent un sobtat esfors pera asserenarse, baixá resoltament.

Animada potser perque ja veya la fi de son esfors, troba encara veu sencera pera cridar á son marit, de qui no sabía separarse sens que besés á son fill.

Veyent que no responía, avansá vers la botiga, tement novas violencias, esperant trobarlo al peu de la porta, la clau á la butxaca, barrantli 'l pas. Se havía errat; la botiga estava solitaria, la clau al pany. «Es que no vol véurens», pensá. Y ab greu del cor, doná un tom á la clau. Però la veu de son marit cridantla ab un tò de préch que condolía, la feu tornar enrera.

Aquella veu venía de la cuyna. Las camas se li segaren, un pressentiment vago, però horrible, li lligá 'l cor. Instintivament entregá 'l nen á la criadeta y entrá á la cuyna, una pessa petita, baixa de sostre, ocupada pe 'ls fogons del ofici y de la casa, l' ayguera, l' escorredora, prestatjes y la taula del servey, de modo que duas personas no podían remenarshi. Per una reixa que dava al cel-obert hi entrava una claror cendrosa.

Sota aquella reixa, mitj desmayat en una cadira, estava son marit, un bras cavalcant en l' obertura de la brusa, l' altre penjant de cayrell, com son cap. No 's movía, no deya res. L' Agneta, enlluhernada per la clapa de llum de la finestra, sols lo veya a contraclaror, com un bulto esboyrat. Lo silenci la alarmá, y, oblidant tots sos determinis, s' hi acosta, veu que té tancats los ulls, groga la cara, ja no repara en tocarlo: una suhor freda banyava sos polsos.

—¡Llorens, Llorens! ¿qué has fet?—

Ell badá 'ls ulls y, signant ab lo cap l' ayguera, ab ayre desmayat, mormolá:

—No 't pegaré més: no 'm deixis.—

Per un miracle de Deu, l' Agneta no caygué á terra sense sentits. Sobre 'l marbre de l' ayguera 's dessangrava una má sola, separada del cos; una petita destral al costat, salpicada de sanch, encara fumava. ¡Era la expiació d' un selvatje, la má de la bofetada!