De tots colors/Un tipo
Jo no sé quins ressòrts secrets hi há en lo cor humá qu' encara no ben format, s' extremeix ja ab tota l'agror de la repugnancia devant dels abortos de la naturalesa.
¿Què tindría jo? ¿uns dèu anys? Donchs ja aborría á D. Maginet, tant com l'home més sèrio de la nostra tertulía. En vejentlo muntar l'escala, ja 'm posava nerviós, ja 'm venían ganas de ferli alguna entremaliadura, com las de respallarli'l barret al revés, encastarli pèga de sabater á la badana, ficarli fum d' estampa á la butxaca del jáique, sinó d' altras més crespas que, com qui no vol, algun cop me li permetía. Incapás com jo era de clavar una agulla á la papallona que més desitjava conservar, al veure á don Maginet brollavan en mon cervell veritables crudeltats, com si portés en mí la tristíssima missió de venjar é la naturalesa ofesa. Pobre d' ell si hagues tingut jo llavors la forsa dels grans, sense la freda rahó qu á ells los dava medi de convertir en menyspreu l' aversió instintiva! Perque, ja ho he indicat abans: tots, sens escepció, los hòmens l' aborrían com jo mateix.
D. Maginet, per sa part, los refugía passantse la vida entre dònas que, per inesplicable contradicció dels gustos femenins, ne sols lo toleravan, rebían fins ab senyalada mostra de goig sa companyía. No vull dir ab això qu. aquellas senyoras lo distingíssin com á un Apolo, ni sentíssin en la vida un trip-trap al cor per ell. Lo pobre home s' es mort fadrí y podeu ben creure que ni una sola mártir de sas seduccions cap convent tanca. Jo crech que 's divertían ab ell com s' haurían divertit ab una criatura de tres anys que, per raresa, tingués l' alsária d' home.
Una barreja extranya de candor y de malicia, prou despullada de forsa pera esser temuda coin font d' indiscrecions, era la nota dominant de son carácter inofensiu. Però sa figura grassona y tornejada, aquellas mans blancas, molsudetas, de dits cònichs y unglas rosadas, aquella cabellera sedosa sempre aplacada al contorn de son cap, rodonet y petit, aquell parlar palpissot, tot aquell conjunt linfátich y buyt d' ossos, en una paraula, li davan un ayre tal de xorch, qu. havía de repugnar indefectiblement á abdós sexos.
Y malgrat això, ¡aquellas senyoras l' escoltavan, hi bromejavan, me'l rodejavan d'atencions! Després, ben pensat y rebatut, he cregut descobrir qu' ho farían per caritat fins á cert punt, fins á cert altre per interès ò agrahiment, donchs que totas se servían d' ell en matería de modas, guisos y recadets.
—Díguins, diguins, Maginet,—lo pobrissó may perdé 'l diminutiu, —vostè que vé de Barcelona: ¿còm se portarán aquest hivern los sombreros?—
Y 'l bon Maginet, las hi explicava per pessas menudas la moda vinent, las enterava del preu de las carcassas, del vellut, de las plomas y flors, de las modistas més á comodo, de las més caras, de tot lo que volían.
Si 's tractava de dar una reunió ò d' organisar una ball, ell era 'l confident de la mestressa de casa, li aconsellava que deixés anar los cortinatges ò que 'ls fes descansar en los poms, segons la moda, dava son parer respecte la lluminaría de la sala, s' entenía ab lo director d' orquesta, feya la llista d' invitacions y, si convenía, fins ne portava á las familias que solían ferse pregar.
Si 's matava porch, l' únich sér no femení qu' haurían vist instalat entre la doble renglera de senyoras y criadas, trinxant, al entorn de la embafosa y llarga taula, era 'l bon Maginet. Ab son devantal blanch penjat al coll á guisa de pitet, sos mangots y la mitja-lluna als dits, picava 'ls magres per las llonganissas, quan no corría per allí ab la payelleta de fer tastet, donant petitas forquilladas á tastar á sas amigas y fent elogis del bon pols de la mocadera.
Sabía fer confituras, néulas y panellets, coneixía tots los jòchs de prendas haguts y per haver, era la nata pera fer l' arròs ab pollastre y preparar fontadas. Si 'l sorprenía á casa una tempestat, seguía á las senyoras á la capella y portava 'l trissagi. Encara 'm sembla que li sento dir:
—¡Zanto Dios, zanto fuelte, zanto immoltal!—
Y després aquells versos:
—En la aulora te alabamoz —y tambien al medio día—zuspirando por gozar—en el cielo de lu vizta.—
En fí, que 'l tal Maginet á qui jo no podía veure, encara resultava esser un estoig, segons las dònas deyan al sentirse recriminadas dels hòmens per las simpatías ab que 'l distingían.
És veritat que si s' allargava la discusió y 's retreya allò de que no servía pera vetllar un malalt, ni dar un consell ò que 'l tifus y 'ls perills més insignificants l' allunyavan dels amichs, havían de regonèixer interiorment qu' era un egoistot.
—¿Mes, què s' hi ferá? ¿Quí no té defectes? Si no servía en los dòls, servía en las alegrías. Com feble, poruch, esglayadís, era digne de la major caritat, que prou pena tenía 'l pobret,—deyan en alta veu sas defensoras.
Y cada cop que 's parlava en sèrio de D. Maginet, sentía que las dÒnas comensavan dihent qu' era un estoig, convenían una estona en qu' era un beneyt, tornavan ab qu' era un estoig y, un cop acorraladas, acabavan per declarar, qu' en fí, no valía la pena de parlarne ab calor.
Davant d' una lògica tan ferma y contundent, los senyors callavan, y jo, encar que criatura, no sabía compadir al tal Maginet. Sa figura rodanxona me causava una repugnancia molt semblant á la d' un alborto qu' havía vist dins d' un pòt d' esperit de ví, y aquell modo de palpissar las paraulas... ¡Uy, aquell modo de palpissar las paraulas! No 'n parlèm, no, no: ¡Zanto Dios, zanto fuelte, zanto immoltal!
¡Pobre D. Maginet! ¡Y ell tant content que vivía, tan satisfet de sí mateix!