Vés al contingut

De tots colors/La primera pedra

De Viquitexts
Sou a «La primera pedra»
De tots colors
Narcís Oller i Moragas
(1888)



LA PRIMERA PEDRA


I


—Noy, me véns com l' anell al dit—exclamá en Pep, tot arrambant son carretó, carregat de sarjas, al bordó meteix de l' acera de la Vi-reyna.

—¿Y això? respongué en Llorensó, encaixant ab son amich.

—¿Qué? Que ja 't tinch dos parroquians. Lo que 't vaig dir l' altre dia: jo, de diners, pobre de mí, no te 'n podré dar, ni tan sols bestraure, perque ab prous feynas passem ab lo meu jornal de mosso de magatzèm... Are, parroquia, ¡molt será! Al escriptori del amo venen molts dependents de comers; la dona, com ja sabs, fa dissabtes á la despesa del nostre carrer que sempre esta plena d' estudiants... y mira, d' allí t' he tret los dos parroquians de gue 't parlo.

—S' aprecía, noy, s' aprecía... però no 'm puch comprometre. la sabs lo que 't tinch dit: desitjos de treballar y sobre tot pe 'l meu compte, no me'n mancan; però;com vols que ho fassi? Tot just are s' obra la temporada d' estiu; al basar no 'ns entenèm de feyna... Veus, això meteix que duch al bras, es una partida d' armillas qu' he tingut de tallar á casa, ahir á la nit, perque á l' hora de plegar no vaig poder acabar la tasca: vull dir que no tinch un minut pera mí, ni tampoch prou diners pera caminar sol.

—Home, aixís no n' eixirém may: qui no posa no treu. Cal tindre empresa y pit sempre. Mira, 'l meu amo, desembarcava carbó á la riba del port de la Habana, y are ja veus si 'n té de moneda, que n' hi ha pe 'l pare y per la mare... Lo mal es que jo tinch massa familia pera fer francesillas... que si fos sol com tu...

—Bé, sí: tu parlas com un llibre; però 'l cas es que tant se val, no tinch temps ni diners pera compromètrem: quedaría malament y es un mal comensar... Veurás ¿Se portarán la roba? Si ells se la portan y no van depressa, los hi faré á estonas perdudas. Es tot lo que 't puch dir, y creu que'm dol.

—Ca, sant cristiá, ca; això no. ¿Veus que son estudiants? Ben segur que ls diners no ls tocarán fins que tingan los vestits. Però ey, llavoras sí. La despesera 'n respon: diu que son bons minyons. Oh, això es lo primer que vaig preguntar á la de casa. Es que corren uns alets en aquesta trepa de señuritus que segueixen estudis, que, si 't giran l'esquena, ja 'ls hi has vist prou la sombra y t' han fos tota la plata dins d' una tronera de billart... Però, vaja, això no va al cas: aquells son bons noys. Se volen fer dos vestits negres pe 'l dol d' una germana que acaban de perdre, y vol dir que, ab los amichs que tens, bé podrás trobar qui 't bestregui una vintena de duros per uns quants días ¡home!

En Llorensó arronsa las espatllas com mitj convensut, mitj dubtós. Després abaixa 'ls ulls en actitut reflecsiva, tot entretenintse'en clavar mellor una agulla del mocador color de pansa ab que duya embolicada la feyna.

—Bé, donchs, quedem entesos, ¡eh! Demá te 'ls presento á casa teva á l' hora de dinar.

Lo fadrí sastre feu altre volta ab las espatllas dos ò tres moviments com los del' au que no gosa á empendre 'l vol, y visiblement encaparrat, allarga la má á son amich. Aquest, empenyent de nou son carretó, comensá á cridar ¡ep! ¡ep! á fi de que se apartés una minyona de servey que estava parlant ab un cabo d' artillería; més no tingué temps aquella de veures á dalt de la acera per obra y gracia de son ben plantat galant, que ja 'n Pep, deixant altra volta 'l carretó, corría derrera del sastre qu' havía emprés camí oposat.

—Escolta, Llorensó: per falta de temps no te 'n desdigas; la Roseta t' ajudara, ¿sents?

En aquell moment tocava un quart de dèu. Un y altre havían fet tart y tiraren pe 'l respectiu indret apretant lo pas. Lo mosso repetía son ¡ep! ¡ep! per avisar, ja 'ls cotxes que l' hi abocavan los cavalls á las rodas del carretó, ja als carreters que, tot fent esses ab llurs carros, se l' hientrebancavan á cada pas del camí, ja á la gent de peu que, atravessant esvarada entre mitj del terratrèmol de carruatjes grans, no s' adonava d' aquell caixò ab rodas que 'ls hi posava en perill las camas. En Llorensó, mentrestant, serpentejava ab llestesa per entre la multitut vagarosa que matava °l temps en la Rambla de las Flors, recreant d' una l' olfat y la vista en la munió de toyas qu' adornavan un canto del passeig y embaumavan tot l' espay ab llur fragancia.

II

Eran dos quarts de duas de la tarde, quan en Pep trucava á la porta d' en Llorensó, acompanyat dels dos estudiants.

Lo bon sastre 'ls rebé ab la més humil rialleta, y mitj avergonyit, mitj temerós del efecte que 'ls podría causar la pobresa del pis, los feu entrar al estradet, cambra ò dormitori qu' en la despesa ocupava. No anava pas gayre errat en Llorensó al témer una impressió dolenta; perque tal sería la rebuda pe 'ls estudiants que, de no vèures acompanyats y retenirlos la por de que s' ho prengués á mal en Pep, s' entornan ben depressa.

Verament aquellas parets sens un quadro de figuríns ni una restallera d' elegants prestatjes, farcits de pessas de roba pera triar, causavan no poca desconfiansa als primers parroquians. Prou los hi havía dit en Pep qu' aquell sastre no tenía establiment encara, y que per això 'ls serviría baratet; mes ells, de totas maneras, s' havían imaginat trobarse en un taller més ò menys luxós, ja may topar ab un senzill obrer que, per tota senyal del ofici, mostrava en la solapa de la polsosa americana, una constelació d' agullas, y al peu del balcó d' aquell pobre estatje, un vetilador de fusta blanca, sembrat de retalls, rodets, estisoras, simolsas y botons, que semblavan fullaraca despresa del untdós y fumat quinquè de petroli que del mitj s' aixecava ab sa pantalla, com un arbret nano.

Sobre tot, lo més jovenet dels estudiants, no sabía avindres ab l' idea de no poder triar figurí y de seguir encara essent camp de maniobras del primer sobrevingut. Durant sa infantesa, havía anat sempre vestit per l' estisora de la seva mare, y quan la creixensa vingué á complicar lo tall de sas costuras, lo sastrinyoli de son poble fou quí, per cinch ò sis anvs, estudiá inútilment á la seva esquena la manera d' assentar un coll ò unas muscleras sense bossas. Ab son desitj d' aparéixer tan home com se sentía interiorment, allò s' havía d' acabar. Però per lo vist no n' eixiría may, perque ja l' tinich vestit que li havían comprat á Barcelona al entrar á la Universitat, no era fet á proba, sinó adquirit en un basar; y are, la primera volta que podía manejarse sol y anar á son gust, are queya á mans d' un aprenent ò d' un sastre de recó!...

Per lo que diu al gran, ja era una altre cosa. Es cert que no puja gayre de bon grat los noranta y tants grahons que separavan aquell quart pis, del pla de terra; es cert també que sentí la fredor del desengany al trobarse en aquell humil recó del obrer que tan poch revelava l' ofici de son amo, però als dos minuts d' esserhi, ja no hi pensava. Lo bon xicot era músich de bona fusta; sentía per son cervell un brunzit constant de cants, ja endormiscats en la memoria, ja envolcallats en lo ntivol desperfilat de lo embrionari, ja vius com si en aquell moment los hi xiulessen á l' orella; y son enteniment, per lo comu y en aquell instant també, se deixava bressar pe'l vá y vé de las onas sonoras, ò si voleu pe 'ls cels.

Per fi tot s' arregla. Lo petit porta la batuta, explicant al sastre lo qu' ell volía y fins lo que ni volía ni deixava de voler son germa gran. La moda era dur lo pantalon ben ample, acampanat y, si 'l dol ho consentis, ab una cinta de seda negra, imitant franja de dalt baix de la cama.

Lo sastre comprengué, per aquest detall, ab qu se las havía y, rodant lo cap, manifesta que 'l dol no permitía consemblants guarnits. Lo xixarello continud recomenant que 'l jaqué tingués lo coll ben ample y assentat; que l' armilla fos sense solapas y baixa pera que 'l coll dela camisa poguds esser ben escotat. En Llorensó, tot prenent las midas de l' esquena, somreya y responía al desitj d' aquellas exageracions ab un «descansi, descansi» que valía tantcom un «no 's queixará de mí, ja sé ab qui tracto.» Y mentrestant, lo futur musich, distretament assegut devant d' en Pep, passejava la vista per l' envigat y gronxava la cama dreta á cavall de l' esquerra.

Per fi, en Llorensó prengué la mida al més gran y, seguint los desitjos del petit, ajustá 'ls dos vestits en quaranta duros, posánthi ell la roba que sería un bon elasticotin. Lo diumenge vinent podrían tornar pera probárse'ls.

—O sinó,—digué 'l sastre, repensantse un xich,—més valdrá que no tornen; ja aniré jo á casa de vostés á fer la proba.

—Bé, donchs, quedem pera diumenge,—feu lo gran, emprenent lo camí de la cuyna pe 'l de la porta.

—No; ¡cap á la dreta!—advertí en Pep.

—Espérat, home, espérat,—crida 'l petit, mortificat per aquella pressa. Y girantse cap al sastre, afegí:—Bé, diumenge; però ¿á quin' hora?... A las dèu, ¿eh?... Ja 'ns trobará.

Lo gran, mentrestant, baixava boy á las palpentas la escala, tot cantant « María, María, cara sorella mía,» Y ja havía baixat lo petit fins al primer repla, que seguía recomanant al sastre que la armilla fós sense solapas y baixa y 'l pantalon ben ample y acampanat. |

Aqueixas cansonerías foren causa de qu' en Llorensó arribés altra volta tart al taller. L' amo, que no sabía per quin cantó girarse de feyna, l' renyá durament, y en Llorensó, que per sa part se veya ja en camí d' obtindre la desitjada independencia, 's deslligá la lléngua y 's doná per despatxat.

III

Ben contat y rebatut, tenía dotze duros pera comprar la roba y guarniments, mantindres mentres y tant que 'ls estudiantets lo paguessen y per' afrontar lo perill de quedar en vaga més ò menys temps. Era donchs ben vist, qu' havía d' enmanllevar á 'l menos cinch dobletas de cinch duros ab las quals poder comprar tan sols fos lo panyo dels vestits compromesos, puig ¿quín botiguer li fiaría, si no 'n coneixía cap? Y tot pensant això, se 'n aná á veure la familia de 'n Pep, ò parlant més clar, á la filla d' aquest, la Roseta.

—¿Què tal, noy? Còm se coneix que ja fas d' amo, que 't passejas en aquestas horas,—li digué la dona d' en Pep, tot aixugantse ab lo devantal de llana 'ls brassos, encare molls del lleixiu ab qu' estava rentant los plats.—Ja han vingut, á pendres la mida 'ls senyorets que jot' he enviat?

—Ja han vingut, ja,—respongué 'l sastre, manifestant poch desitj de seguir conversa.

—Bé ¿què vols veure á la Roseta? Allá dins la trobarás cusint... ¡Ah! escolta ¿ja t' ho ha dit lo nostru? Si vóls que t' ajudi, ho fara de bona gana, ¿ho sents? Primer tu que l' amo, perque...

Mes, veyent que 'l sastre ja ben segur era á la sala hont treballava la noya, la bona dona trenca aquí la rahó, y sens darse per ofesa, 's ficá altra volta á la cuyna y reprengué sa tasca.

En Llorensó no pogué amagar á la Roseta lo conflicte en que 's trobava. ¡Las dònas tenen uns acudits! Molt será que no'n trobi un de bò la meva xicota, havía pensat ell. Y en efecte, aquella semblava esperarlo també, concentrada la vista en la tira de tela blanca qu' anava lliscant per la maquineta, á mesura que la lleugera agulla la picava y cosía ab son soroll d' esperit de rellotje.

La tira era llarga, la Roseta no aixecava 'l cap, l' agulla seguía crech, crech, crech, fent son punt de cadeneta sens parar, y en Llorensó esperava impacient la paraula de sa estimada. Per fi la ohí.

—Míra,—feu la Roseta; trayentse las arrecadas y un' anell que duya.—No digas rès á ning y empènyat això.

—¡Ah, això si que nó!—replicá ell, entre sorprés y conmogut... T' estimo l' intenció, però de cap de las maneras, faría jo tal cosa.

—T' ho donch de cor.

—Prou ho veig... no 'n parlém més,—li respongué 'l jove, ab la vista espurnejantli llágrimas.

Y agafant l' anell, lo posá altra volta en lo dit de la Roseta, qual má sentí tremolar en las sevas com colomet esporuguit. La Roseta, 's torná roja; acotantse, dona empenta al volant pera reempendre 'l treball y amagar ensemps una llágrima traydora.

—Espérat,—digué en Llorensó, més entendrit que may.—Si no 't sab greu, te posaré las arrecadetas.

Y ab má tremolosa toca la molsuda orella y posá en son llòch la joya, temorós de punxar á sa estimada. L' olor suau del cabell y la caloreta que desprenía la pell, li exitaren alhora 'ls sentits y la tendresa fins á tal punt, que nos' atreví á posar l' altra arracada. Sa estimada la cullí, se la col·locá, y, ab lo pit alenós, torná á empendre enrogida 'l treball.

Acabada un altra tira, la Roseta exclamá, ab lo to de qui ha trobat lo que cercava:

—Ah, ¿sabs lo que faría en ton lloch? Aniría á trobar á aquell adroguer amich teu, que sempre 't fa tants oferiments, home!

—¿En Ramon del carrer Nou?—¡Tens rahó!... Ja 'n hem eixit... Si que me 'ls deixará, sí; be m' ho té dit prou, que sempre que vulga...

Y ja animat per la esperansa, lo sastre s' aixecá deixant á la Roseta, asseguda entre mitj d' estufadas tallas de roba blanca que, per l' enamorat, posavan á la noya com sentada en trono de núvols.

IV

En Ramon del Carrer Nou estava dinant. La criada anunciá al sastre, qui quedá esperantse á la botiga. L' adroguer volía baixarhi; mes, casat de frèsch ab una dona excessivament gelosa y desconfiada, tingué d' accedir als prechs d' aquesta, y demaná al amich que pujés al menjador.

La sorpresa que sentí 'l bon sastre al veure á son amich enmullerat, en aquestas circunstancias, fou bastant desagradable. Devant de la dona no li demano, pensá. Y procurant dissimular lo possible la nova contrarietat que la sòrt li oposava, feu proposit de parlar de qualsevol cosa pera guanyar temps y lograr qu' aquella 'ls deixés sols.

¡Si 'n tocá de teclas! Manifestás primer extranyat de no haver tingut abans cap nova del casament; dona l' enhorabona als dos nuvis, felicitantse de l' elecció d' un y altre, parla del temps passat y del present, de com anava la feyna del basar, deixant aquí entreveure las ganas de plantar un taller; mes, cdm si tal cosa. La Mundeta, la droguera, seguía clavada á la cadira, sospitant qu' aquell xich no havía anat allí, en aquella hora, perque sí, sinó ab alguna intenció, més ò menys interessada, que tart ò aviat exposaría. Y quan se parla d' obrir taller á compte propi, endevina ja la vera intenció del sastre y feu peuhet á son marit, qui, per cert, no entengué la senya.

En Llorensó suava tant d' angúnia, que sols la necessitat y l' esperansa podían véncer lo desitj que l' impulsava á abandonar la casa, sobre tot quan vegé que ja desparada la taula, l' adroguera seguía encare recolzada en ella, escoltant ab molt interés la conversa, tot escurantse las dents, sens que ni logrés mòurela tan sols lo sobtat estrépit de trencadissa que se senti á la cuyna.

—Vés, qu' aquella xicota sembla qu' ha trencat una pila de plats,—feu lo marit, á qui 'l soroll sotmogué nerviosament.

—Ca, ¡si es una barrauhera!—respongué la Mundeta, sense moures,—nos n' haurèm de desfer de aqueixa criada, vethoaquí.

—Donchs, noy, me 'n alegro, ¡eh!—digué en Llorensó, tot aixecantse per anársen.

—¡Còm! ¿Te 'n vas ja?—exclamá l' adroguer, trencant de sobte la contemplació en qu' havía caygut per un moment, admirant la tendra blancor de lliri qu' ofería l esplèndit coll de sa esposa, inflat al pès del cap que tenía tirat enrera.—A tu 't portava alguna cosa: parla sense miraments.

En Llorensó vacilá; més al fi, digué:

—Sí, la veritat, venía á cansarte, recordant los teus oferiments.

Un' altra trepitjada de la nuvia posá alerta al marit.

—Digas, digas ¿en què puch servirte?

—Si poguessis bestrèurem una vinticinquena de duros...—feu ab veu tremolosa 'l sastre.

L' amich baixá 'ls ulls, sentí una tercera trepitjada més eloqüent que las altras, y mitj embarbossantse, s' excusá en los gastos de la boda, renovació de la botiga, la calma del temps, y deixá anar á l' amich, buyt de diners y d' esperansas.

Lo pobre Llorensó comensava á penadirse de la seva lleugeresa. ¿Còm trobar los vinticinch duros? Tant meteix, abans de deixar lo cert per lo incert, abans de comprométrers, valía la pena d' haverho pensat més. ¿Ahont aniría á raure? ¿Tindría que demanar á la Roseta lo que poch abans havía refusat? Potser lo botigué li fiaría 'l panyo.

Aixís pensant, ensopegá ab un altre que duya direccióé contraria. La sacudida fou brusca: un y altre, per impuls del topament, recularen una passa y's quedaren mirant.

—Perdoni.—feu en Llorensó.

—¿No es lo meu sastre?—saltá l' altre, bonament.

—Sí, senyor.

—¿Còm me té 'l vestit?

En Llorensó 's torná roig: son interlocutor era l' estudiant músich, l' estudiant distret.

—Perdi cuidado, estará pe'l día. Vosté va molt depressa, home; encare no l' hem emprobat.

—Ah, es veritat!—exclamá l' estudiant.—Però sab perquè li deya...? Calli, calli; sí, ja me 'n recordo, per que jo soch d' una manera que no sé guardar los diners: no ho sé, me fugen, se m' escapan de las mans. Al arribar á casa, m' he trobat que n' havíam rebut; aixís es que si vol cobrar per endavant, me fará favor.

—¡Ca! no... senyor... no 'n mancava d' altre,—feu en Llorensó, reprimint los desitjs que li saltavan pe 'ls ulls.

—Es que, ja li dich, me ferá favor. Jo còm vosté vulla; però, si no 'ls pren are; ¿quí sab quan cobrará?

—¡Y no haig de cobrar, home!—interposá encara, mitj aturdit, mitj tremolós, lo sastre, pugnant per amagar sa set. Mes á la fi, buscant una rialleta benévola, afegí:—En fí si li haig de fer un servey, si vosté ha de viure més descansat.......

L' estudiant no s' hi pená més, ficá má á la butxaca y li entregá dos bitllets de vint duros.

Un esclat de alegría brillá en la cara d' en Llorensó. «Si 'l negoci m' arriba á anar bé, vestiré de franch á aquest noy tota la vida,» deya entre sí, corrent á casa la Roseta.

V

Dèu anys després, lo celebrat barítono Dominguetti qu' omplía 'l Liceo cada nit d' «Africana,» aná á triarse un vestit á casa «Laurent, Therry et Compagnie.» la mellor sastrería de Barcelona.

Una colla de abonats del Liceo se pararen á contemplar embadalits al cèlebre barítono, que, desde l' acera de la Rambla del Mitj, consultava cap en l' ayre, 'l lletrero qu' en tipo inglés de grans dimensions, deya «Laurent Terrhy et C.e» y no 'l deixaren de vista fins que son pardessús blanquinós sobre 'l que descansava abundosa cabellera, 's perdé en las alturas de la gran escala de marbre.

Lo barítono atravessá, brandant sa corpulent figura, tot distret, per devant del enribetat porter que li obri la gran mampara d' un sol vidre. Atravessá encare dúas salas paradas ab elegáncia y riquesa y, al aixecar la tercera cortina, l' invitá á entrar, ab rialleta plena de promesas y esperansas, Mr. Terrhy, un homenás de patillas rossas, molt pentinat y tant ben vestit que, sense 'l metre pen. jant al coll á tall de estola, l' haurían prés per un diplomátich.

En mal castellá, preguntá al cantant si era italiá, y com aquest contestés tan sols, yno ab molt mellor pronunciació, que podía parlarli castellá, aixís seguiren la conversa. Mr. Terrhy, que recordá al barítono de las taulas, se desfeya en cumpliments, s' enterá de las pretensions de son nou ellent ab extraordinaria atenció, y ell mateix volgué ensenyarli las mellors robas d' alta novedad, que tres ò quatre dependents sostenían al peu del balcó, ab posas de figura decorativa. Mr. Terrhy parlava per quatre, agotava tots los adjectius encomiástichs elogiatoris de son diccionari, aplicantne tres ò quatre de diferents a cada article, fent ressaltar, ab admirable trassa, sempre 'l darrer que venía. Allò era una máquina de paráulas qu' aturdía. Lo cantant s' havía ja deixat caure en una butaca, mitj marejat, y closos los llabis. Maurant distretament ab dos dits las robas, deixava dir al sastre, perduda la vista per las pinturas del sostre... quan aparegué Mr. Laurent.

Pardon, monsieur,—feu de sobte Mr. Terrhy al barítono, deixantlo un moment pera juntarse ab son sòci.

Y llavors, respirant de cansat, l' artista contemplá ab l' insistencia de qui sembla escorcollar recorts, á Mr. Laurent. Era moreno, de bon regent y feya gala també en son vestit d' una bona estisora y bon gust en l' elecció de robas; be qu' una bona partida de pols las deslluhía.

A la fi s' atansaren los dos sastres, fent lo nouuna feixuga reveréncia al cantant. Mr. Terrhy torná á pendre la paraula, sens apurar sa verba marevellosa. Però sos dos oyents se miravan de fit á fit, sens escoltarlo, fins que, 'l barítono, saltá tot de una, preguntant:

—¿Qu' es catalá, vosté?

—Y vosté també...—respongué Mr. Laurent, espurnejantli 'l goig pe 'ls ulls.

—¿Vosté es Llorensó... lo meu primer sastre d'aquí?

—¿Vosté en Domingo... mon primer parroquiá?

Dos cops de cap, plens d' alegría, respongueren, y abdos hòmens s' abrassaren ab veritable emoció.

Mr. Terrhy 's quedá embadocat, mitja paraula en l' ayre, y 'ls dependents sense acció per abandonar la cansada posa de cariátides.

—¡Còm mudan los temps! ¡Còm se trastocan las cosas! Vosté Dominguetti... jo Laurent: vostè italiá, jo francès.

— No ho fassi aixís, en aquesta terra...

—¡Y tal, y tal, Sr. Domingo! Fins en los articles de luxo hem de ferho: ¿veu tot això que li ponderava tant mon company per inglès? es de Tarrassa.

Alors ¿c' est un de vos amis?—exclamá monsieur Terrhy, que dalía ja per ficarhi cullarada.

—¿Quí 'l senyor? Es la primera pedra d' aquest establiment. Sens ell, quan vos vareu venir sense un quarto. jo encara no n' hauría tingut cap... Al senyor se 'l vesteix de franch.

Mais ouí, ouí,— exclamá 'l francés, ja tan alegre coò l' altre,—Je vais vous faire un habit charmant.

  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·

Y vès, si fou inútil la resistencia d' en Domingo, que l' endemá, fins tingué de dinar á casa en Llorensó, presidida la taula per la Roseta, ja convertida en senyora de mitja edat, molt estirada, molt ben vestida, al mitj de dos estudiantets, ja fills seus, rossos y tivadets com dos prímceps. Durant lo dinar, sentiren rejovenirse 'ls grans, tot contant en Llorensó las angúnias d' aquell día del Carrer Nou, l' episodi de las joyas y l' adroguer, fins que torná 'l sastre á exclamar:

—¡Còm mudan los temps! Vostè, aquell estudiant, avuy un home cèlebre!

—¡Y vostè, aquell sastrinyoli, lo primer sastre de Barcelona!

—¡Ah! sí; però vostè s' ha de dir Dominguetti... y jo Laurent!—

Y á abdós los hi perlejá una llágrima als ulls, que 'l Geni de la pátria no hauría pogut aixugar ab la conciencia tranquila.