De tots colors/La mort d' en Tallada
Anava ja la derrera guerra civil de mala data, quan vaig conèixer al malaguanyat tinent de Bailèn, en Frederich Moreno. Era d' aquells militars que per la figura elegant, posats alterosos, lo modo de aixecar lo cap, vinciar lo cos y descansar lo bras esquerre en l'empunyadura de l' espasa, sol la gent confondre ab certs oficialets, figurins de carn y òssos qu' adornan las paradas y en temps de guerra sols serveixen pera aumentar lo bagatje. Però á las pocas paraulas ab en Moreno, la confusió desapareixía. Lo tinent de Bailèn era tot un home. Generós de cor, franch de tracte, decidit, patriota, valent, se captava ben prompte 'l respecte y las simpatías de tothom.
Per aquells temps, contemplava 'l món ab escándol las maniobras del nostre exèrcit. Las columnas anavan y venfan sens ordre ni concert. Era ben sabut que quan corrían cap á un punt, los carlins ja n' havían eixit. Era un contínuo jugar á fet, que rebentava al soldat, no salvava de rès als pobles y lluny d' aflaquir als revoltosos, los engreixava moral y positivament. La gent pacífica no podía capir tanta ineptitut en los gefes de columna, y per tant, tot era suposarloshi poch pundonor, fellonía, consentiment comprat. A n' en Moreno 'ls dimonis se l' enduyan y, á voltas, fins rompent los límits de la prudencia, s' havía atrevit en públich, no á deshonrar, però sí á censurar á sos gefes.
—No hi há tals compras ni vendas; lo que hi há es un desordre espantós, una falta complerta de plan, una ineptitut incorretgible. Que 'm deixen fer á mí y vostès veurán com en menos d' un mes escombro la provincia.—
Y explicava son plan, qu' estava reduhit á lo següent: despreciar als guerrillers petits, pera perseguir sens treva ni descans als grossos fins á acabar ab ells. Conseguit això, los petits caurían al primer llas que se 'ls hi parés.
—Mort en Francesch,—seguía—lo més aguerrit y espavilat de tots los d' aquesta provincia es en Tallada. Donchs derrera d' en Tallada sempre, fins á aconseguirlo, fins á matarlo. Després ja 'ns cuydarèm dels altres. Jo, per ma part, ja 'ls hi juro que si un día 'm topo ab en Tallada, me n' hi vaig de dret. O ell, ò jo.—
Y ho havía dit tantas vegadas, qu' en Tallada ja ho sabía.
Del estat de la guerra 's parlava una tarde en lo casino de Tarragona quan, tot d'una, arribá la nova de la mort d' en Tallada, sostenint lo missatjer que la columna del coronel Otal havía sorprès y batut á las faccions reunidas d'en Vallès, Tallada y Camats, obtenint una victoria tant més grossa en quant havía costat la vida al famós tortosí. Bona part dels oyents ho posava en quarentena. L' Otal, de tant prudent, s' havía guanyat quasi concepte de poruch, y no 's podía compendre qu' ell s' hagués aventurat á fer sorpresas; ni tampoch que s' hagués deixat sorpendre un elet com en Tallada.
La nostra taula bullía, entregada al fort de la discussió, quan se 'ns presentá, brut de pols y trempat com sempre, l' alfèrez Chacón, jovenet de vint anys, petitó, nervut, de cara colrada pe'l sol, quasi sense pèl de barba, ayrós en lo caminar, sens gota d' altanería y, per lo contrari, tan modós y tractable que tots lo volíam y estimavam.
—¡Té,—saltá un—aquí vé en Chacón, l' edecan de l' Otal! Ell nos dirá còm ha succehit.
—¿Què?—preguntá en Chacón.—¿La mort d' en Tallada?
—Sí—responguérem tots.
—Ab molt gust... ¡Mosso: cafè!—
Li ferem lloch, s' acostá una cadira, y desfentse lo mocador que duya al coll, espolsantse 'l capot y llensant á un divan lo ros, s'assegué ficantse l'espasa entre las camas. Llavors, tot treyentse los negrosos guants de gamusa comensá.
—Ha sigut un cas bonich, un fet caballeresch, digne de l' etat mitjana. Escoltèu.—
Tots nos estrenyérem, trobant llarch lo curt moment de silenci que guardá l' oficialet, mentres lo mosso li abocava cafè á la tassa.
—Ahir, á las sis del matí, eixíam en persecució dels facciosos. Segons confidencias del coronel, havíam de trobarlos desprevinguts á la Granadella, en un sòt massa voltat de montanya pera que poguessen fugirnos depressa, ocupada la frau per hont nosaltres hi entraríam. A l'hora y mitja de camí, vegérem ja bermellejar entre garrigas y pins, las boynas enemigas. Vallès, Tallada y Camats nos esperavan ab uns vuytcents hòmens, jo no sé si realment desprevinguts ò esperansats d' aixafarnos. Comensaren á petar escopetadas, assí y allá, per aquells turons. L' Otal disposá la nostra gent y enviá al tinent Moreno ab dotze cavalls del seu regiment á reforsar l' ala esquerra que flanquejaría per aquest cantó lo camí reservat al gros de la columna. Tots sabèu qu' en Moreno la tenía jurada á n' en Tallada, tots sabèu lo que mil voltas havía dit aqui mateix: «si l' atrapo, ò ell ò jo.» Havía arribat lo día. Guanyant un petit barranch se toparía á l'altra bandada ab los capitossos d' aquellas avansadas que nos feyan desde la carena pròxima tot lo fòch que podían. En Moreno no s' hi pensá gens, ni mica. Sens escoltar á ningú, passá de retaguardia á vanguardia de l'esquerra y ¡amunt las vènen! Llavors, lo coronel, que considerá 'l perill y estava foll de vèures desobehit, m' enviá á mí pera manar á en Moreno que 's parés y no donés ni un pas sens nova ordre. Esperono 'l cavall y, á crema-dent, corro á conseguirlo. Lo fòch anava creixent, en Moreno havía guanyat ja una colzada desde la qual se dominava una vall com una cassola, las vessants plenas de carlins escalant las timbas pera pendre 'ls punts, y allá, al fons, al peu d' un poblet ò petit caseriu, una massa negra, clapada per tres ò quatre boynas blancas, las dels capitossos, sens dubte. Al aparèixer mon amich dins de l'afrau, s' aixecá un terrabastall de crits y tiros. En aquell moment arribí á conseguirlo, però ell ni refrená 'l cavall.
«¿Còm?—exclamá al sentir l' ordre,—¡que 's pari qui tinga por!»
Y sens dir rès més, avansá galopant, los ulls com unas brasas, senyalantme ab l' espasa lo grupo dels cabecillas. Ni temps me deixá per reflectir. Atret per una forsa magnètica, vaig seguir á son costat, galopant del mateix modo. Mentres tant, las guerrilas d' un y altre cantó tiravan contra nosaltres com cassadors sobre 'l singlar qu' avansa rabent. De sobte y quant ja estávam prop dels cabecillas, un tòch del trompeta d' ordres maná parar lo fòch. Las serras callaren: ni un pistó, ni un crit. Y en mitj d' un silenci imponent, seguirem galopant en Moreno ab sos dotze hòmens y jo. Los carlins de dalt y de abaix no apartavan los ulls del núvol de pols que mos embolicava. Crèch que tothom estaría extranyat y confós devant de lo que succehía. Ni uns ni altres havíam aixecat bandera blanca, nostra actitut, sabre en má, no era pas de fugida, ni d' entrega, sinó d' atach. ¿Per què, donchs, parava 'l fòch? Vaig girar lo cap en rera: ni per l' entrada del camí, ni per en llòch guaytava ningú dels nostres.—
Aquí en Chacón callá pera beure un glop de cafè y aixugarse 'ls llabis. Ningú dels oyents gosava respirar. Tots estávam pendents d' aquella historia, tan atractívola que, ja al entorn de nosaltres, escoltavam, aplegats en doble filera, los demés socis del casino allí presents.
—Seríam á dèu passas d' en Tallada, quan un ¡¡¡alto!!! d' en Moreno 'ns pará en sèch. Tot ensemps avansaren sols, un cap al altre, 'l meu amich y 'l cabecilla, espasa en má tots dos. Se saludaren militarment, se preguntaren un al altre si efectivament eran en Moreno y en Tallada, y, sens dir rès més y deixantnos á tots bocabadats è interrogants, avansaren los cavalls fins á toparse, esgrimiren las armas, llampegá 'l sol per ellas y vegérem enfonzarse la d' en Moreno dins del cor d' en Tallada y lliscar lo cos d' aquest per un costat del cavall fins á escombrar la terra ab la daurada borla de la boyna. Però tot ensemps soná una espantosa descárrega, nos embolcallá espessa fumareda y, per entre ella, vaig veure al moment, estirats á terra, en Moreno y son cavall. Tombo 'l cap per animar als meus soldats á la revenja. Sols ne quedavan dos en peu. Los altres, morts ò ferits, formavan confós garbuix entre 'ls cavalls que renillavan y brassejavan al ayre per l' escohissor de las feridas, los que no: estavan erts á terra per la mort.—
Lo narrador callá pera engolir un' altra glopada.
—¿Y tu?—li preguntá un dels presents.
—¿Jo? Jo, mira, 'm vaig salvar. Aquí 'm tens,—respongué en Chacón, ab l' ingenuitat que 'l feya tan simpátich.
—Bé, ¿però còm? ¿què vas fer?
—¡Ah! molt senzill. L' instint de conservació 'ns dispersá als tres sobrevivents. Ja pots pensarho, vam escapar á campi qui puga, en mitj d' una cridoria inmensa d' insults y amenassas y de un fòch granejat que ja, ja!
—Bé, però ¿y 'ls altres? ¿La columna?
—La columna va entrar després, va empaytar als carlins, los desallotjá d' allí y, á la tarde, vaig trobarla. Ja estava tot llest.
—¿Fins á la tardes? ¿Còm diantre?
—Home, molt senzill: perque, al fugir, jo no podía recular. ¡Oh! y ara vé lo més bo; ja ho veurèu. Fugint, fugint, encalso un caminet abrigat d' arbres. Jo que dich: «¿per aquí?» M' hi fico, y quan més content anava perque no sentía tantas balas xiular... ¡badabúm! me despenyan un gran còdol demunt las ancas del cavall. Cayèm ell y jo, ell ab una pota trencada, y no 'm quedá més remey que fugir á peu defensantme á cops de revòlver. Per fi, camps á través, vaig arribar al peu d' una font d' hont ja ni se sentía 'l fòch. Llavors me passá lo més salat: noto una certa fredor aquí, á la cama dreta, miro... y portava 'l pantalón tan esqueixat qu' ensenyava las carns.«¿Còm me presento aixís? pensava jo?» Y 'm tornava tot roig, quan ¡quína sòrt! me vaig recordar qu' en lo maletí duya un altre pantalón de repuesto.—
Y notant que 'l narrador callava com si ho hagués dit tot, en contra de lo que creyan encara sos oyents, desitjosos d' apurar fins la derrera paraula, oposá un:
—Bé, però... ¿còm vas recobrarlo 'l pantalón? —Home, molt senzillament: anantlo á buscar. Vaig desfer camí, me vaig atansar al pobre cavall que feya dol de vèurel patir, lo vaig dessinglar y vaig treure 'l pantalon de la montura. Llavors me vaig mudar, y guiat pe'l fòch qu' encara 's sostenía, no vaig parar fins á topar ab los meus, que prou me costá, perque encara vaig tindre 'ls carlins demunt del cap una bona estona; tant que ¿veyèu?... aquesta fuherada, me la va fer una bala quan ja 'l duya.—
Y mentres en Chacón nos ensenyava rihent la cremadura del projectil que li fregá la cama, nosaltres sols miravam y admiravam ab no poca veneració la serenitat incomprensible d' aquell jovenet, hèroe inèdit de tanta válua com la dels dos valents qu' acabava d' ensalsar.