De tots colors/L' ideal d' un romántich
Je ne sais pas encore de quel air on ecoute
Vos auteurs nébuleux auxquels je n' entends goute...
Casimir Delavigne
L' episodi que vos vull fer conèixer no m' ha passat á mi ni l' he escrit jo; es un cas ocorregut á un amich meu, quan sols tenía vint anys, quan anava per aquestos mons assedegat d' impressions novelescas y feya versos castellans á la lluna, á las flors y als aucellets tan bons com los que fan encara molts hòmens de cabell blanch.
L' Eudalet, l' amich de qui vos parlo, no era per çó un tonto y res ho proba tant com que avuy, ò més ben dit de des que pogué veure ben clar lo que es lo món, que aquí vol dir lo qu' es Espanya, no posá may més empenyo en avansar en lo conreu de las lletras ni ha conservat un sol d' aquells papers ni sucat la ploma com no sía per escriure als amichs ò parents ò be per assentar los cobros y pagos que ha de fer per rahó de las hisendas, que ell mateix porta. En aquella edat ja tingué lo bon seny de no publicar cap dels plans ni apòstrofes que de sa ploma rajavan boy espurnejantli 'ls ulls y ara mateix al fervos conèixer, traduhit per mí al catalá, lo relat qu' ell va escriure en paraulas castellanas ja 'm guardaré jo prou de revelarvos son nom, donchs que desitjo servar sa bona amistat que estimo com un ver tresor.
Deu vulga que aixís y tot no s' enfadi. Potser que de dins d' algun sobrescrit me saltará un jorn una espurna de la foguerada que això encendrá en aquella ánima modesta; mes, com en tot cas será, foch de falla que 'l fret sá de la rahó s' encarregará prou d' apagar ben prompte, no temo cosa major y encara espero que, si decás no vos agrada á vosaltres, sempre haig de vèurem premiada la llibertat que m' emprench, ab una abrassada y una rialla del bon Eudalet.
Lo relat ò historia porta la data de 1872 y diu aixís:
La gran sala del Liceu, los corredors y escalas, lo saló de descans, lo restaurant, lo cafè, y, en una paraula, tot aquell grandiós edifici estava ple de gent. Prou qu' has vist lo que es aquella mar de llum, d'armonía uns moments, d' estrafalari desconcert altres, tot' aquella xanfayna de colors y disfressas en una nit de ball: y ab bona fè 't dich que 'm plau, puig així m' estalvío lo pintarte allò que tantas voltas s' ha pintat, allò que ja tants han descrit.
Donchs bé, entre la gentada qu' havía pres passatje en aquella nau inmensa, no sé si pera solcar lo mar Egeo, com deya un amich meu entusiasta dels clássichs, s' hi trobava l' autor d' aquestos borralls y en duas horas de rodar per entre aquella munió de caps esbojarrats, que no tenían prous bocas pera cridar y avalotar sense tò ni solta, ni una sola persona m' havía dirigit la paraula.
Jo volía divertirme, me feya fins l' ilusió de que 'm divertía contemplant tots aquells aprenents de calaveras, (anava á dir de botiguer), que passavan per devant meu ab lo barret enfonzat fins á las orellas y tirat enrera (es á dir, pitxor que cap cotxero) fent brasset qui ab una monja, qui ab una odalisca, l'altre ab una bruixa, aquell ab una baylarina, lo de més enllá ab una gitana. Per tot arrèu l' esperansa més enganyadora 'm prometía sorpresas que no venían, y jo tot era pujar y baixar escalas, atravessar corredors, passejarme pe'ls salons sufrint empentas y trepitjadas y cops de varetas y cascabells: mes sense sentir may una veu que 'm cridés per mon nom, may una pregunta intencionada, may un mot d' enginy.
Per fi 'm sentí rebentat; tot mon desitj era un llòch, una cadira hont seure, y si no desitjava un llit es perque jo no 'l desitjo sinó quant me 'n venen á treure.
En lo corredor de baix vegí una cadira buyda, port de salvació que vaig empendre ab tot lo delit d' un náufrach extenuat de fadiga.
—Grat sía á Deu, aquí estaré bé, contemplant aquesta maror, aquestas anadas de gent que m' han dut en l' ayre y m' han fet descubrir més estrellas que no ha vist cap astrònom, grat sía á Deu... ¡ah! y que bé s' está aquí... que vagin passant las onadas, que bramuli 'l mar...
Totduna m' adono de la víctima que seya á ma dreta. Era una pobra xicota més aburrida y cansada que jo y qu' havía tingut lo trist capritxo de presentarse vestida com la Traviata, com Marguerite Gautier en los derrers moments de sa vida. Lo vèurela sòls ja dava pena: alta, afilada, ab los brassos feblement cayguts y l' esguart melancòlich, embolicat son còs ab una bata blava, desfets sos cabells demunt de sas flacas espatllas y cubert lo rostre ab un tros de tafetá blanch, pareixía escapada de la fossa pera recordarnos la dura lley de la mort entre la disbáuixa.
—¡Quína humorada!—vaig exclamar á mitja veu tot mirántmela gayre bé ab despreci.
—¡Quína humorada!—repetí ella ab tristesa.— ¡Tots lo mateix! ¡Prou ho sé que no 'm comprenen, qu' en temps de bufos y sarsuelas insustancials, ni l' ánima, ni 'l dolor poden esser compresos!—
Y digué això ab un tò feble com lo suspir trencat de qui 's desmaya.
T' ho confesso, no vareig riure; ans al contrari, tot lo fòch del romanticisme que las novelas havían encès un jorn en mon cor y que jo guardava ben colgadet, se m' inflamá de sobte, y, pressentint que Deu m' enviava l'ideal que tant y tant havía cercat, esclatí dihent tot febrosench:
—Donchs, t' erras, máscara, t' erras de mitj á mitj. Jo 'm condolch ab tu d' aquesta degradació del sentiment y del sentit moral. Jo estimo tot lo qu' es sentir, tant la contemplació d' un monument arquitectònich, com la representació d' una trajedia; jo estimo 'l sentiment y estimo l' art com las més dolsas manifestacions de la bondat divina. Tens de saber qu' he esqueixat moltas dotzenas de guants aplaudint lo drama que tu vols recordarnos... y á la Pasquali á qui he rendit una adoració consemblant al amor platònich... ¡Ah! ¡t' erras de mitj á mit! Si, essent capassa de compendre lo que val un suspir y d' apreciar una llágrima, jo t' estimaré com ningú podrá estimarte.—
Al oure això aquella dòna s' arrencá violentment la careta, tremolosa y ab desvari, m' agafa la má y exclamá mirantme de fit á fit:
—Tu ets ma predestinació, lo primer home que m' ha comprès...¿Tu creus en lo inmaterial, en lo purament abstracte, tu compréns l'esperit y sabs que val mil voltas més que la miserable presó que l' estotxa, no es veritat? Tu, si estimas lo còs es sols com estimas lo paper d' una lletra amorosa, no més que com paper, no es veritat?...—
Jo anava afirmant ab moviments de cap y ab estretas de má.
—¡Ah! gracias, ¡Deu meu, gracias! ¡Ja l'he trobat!—
Encara estich aturdit, no sabía lo que 'm passava, no podía esbrinar si allò era un somni de poeta ò bé un fet real y positiu.
Los ulls de la Delfina—tal era 'l nòm d' aquella dona extraordinaria—s' encenían al compás de sas paraulas y penetravan fins al fons de la meva ánima causantme una impressió may sentida. Sos labis y rostre animats pe 'l calor prenían un tò de delicat setí que 'ls embellía en gran manera.
—Desde aquest moment,—continuá, més febrosa encara—desde aquest moment, seré sempre teva, no 't deixaré un sol instant: ab tu, sempre ab tu... fins que Deu disposi de nostras vidas.
...Te sorprèn mon llenguatje, perque t' es nou: no l' has sentit de cap més dona... ¡Y com ohirlo de las que sols han sentit la veu de la materia y tenen empedrehidas las fibras del cor y no han escoltat altra música que tant las hi agradi com lo sò de las monedas!... Jo he viscut en lo món de lo ideal, jo he respirat ab dalit l' atmòsfera del sentiment y he aburrit sempre la vida gelada y sensual de nostre temps. Dante, Tasso, Silvio Pellico, Lamartine, Chateaubriand, Rousseau, Goethe, Musset, Hugo, Dumas, Sue, Byron, Espronceda, Pastor Díaz y d' altres no menys il·lustres han estat los meus mestres, los meus amichs. Ells m' han ensenyat á estimar, d' ells he après á sentir y á compendre la distancia que hi há de lo mesquí, ordinari y vulgar á lo bò, á lo sublim... ¿Los coneixes?
—Sí, conech las sevas obras.
—¡Ah! bé: en havent llegit las obras, conèixes las sevas ideas, las sevas inclinacions, los seus sentiments y judicis, en un mot, lo seu esperit; perque tot això contenen las obras d' un escriptor. La gent s' acontenta ab una fotografía, un dibuix del còs, sense compendre qu' ab això té tant sols l' imatje corruptible de la materia; nosaltres volem conèixer l' ánima, arribar fins á lo que 'ls filosops ne diuhen lo yo, y en las obras trobem lo yo dels seus autors.—
Aixís seguí parlantme aquella dòna misteriosa sense darme temps de sortir de ma confusió cada: volta més gran. La Delfina era, pera mí, una aparició extranya, l' encarnació viventa d' una d'eixas concepcions que tant abundan en las obras dels qui ella anomenava amichs seus.
Impossible m' es descriure las emocions que 'm feu sentir. Sols puch dirte que jamay n' havía experimentat de tan fortas y en gran nombre, ni may me havía sentit lo cervell tan abrusat. ¡Y pòch esperava encara lo que m' havía de passar!
A la fi volgué anársen del ball; mes ab mí, sense deixarme. ¿Y ahont me l' havía d' endur, ò ahont m' enmenaría ella pera no separarnos may més?
En mitj de mas confusions, creguí que la Delfina era tal volta un sér ideal, un fòch follet de la fantasía qu' ab l'ayre fret del carrer s' esvahiría de mon cervell com se desvaneixen los somnis al despertar.
¡Mes ay, que m' enganyava! No era creació ideal d' un somni, ni fruyt vaporós de la fantasía; prou que m' ho deya ab sas apretadas de bras, ab sos ulls encesos de passió, ab son alè inflamat que jo sentía congelarse en mon coll mentres baixavam la escala.
Ma situació comensava á férsem difícil. Com á mer estudiant qu' era, no tenía ni prou llibertat ni prous medis pera fer meva aquella dòna, y confesso que ja comensava á renegar de la troballa del meu ideal. Es cert que deixantme portar per la fantasía, l'aventura no 'm desagradava; que la Delfina cativava mon cor ab sas esbojarradas conversas, ab sa imaginació fogosa, ab tot son modo d' esser verament excepcional en nostra terra, si no en totas: es cert que fins ja sentía en mon cor bullir un afecte, mitj compassió, mitj amor, que 'm lligava ab aquella dòna y 'm feya criminós lo pensament de rebutjarla, mes quan consultava ab mí meteix què faría, còm podría conjuminármelas entre ella y mos pares, entre nostres ¿per què no dirho? nostres desitjs y mos medis, me quedava astorat y jo mateix m' acriminava per la poca solta de mon modo d' obrar.
Y á tot això, mentres que 'n mon cor bramulava una vera tempestat de llamps y trons, las avalotadas máscaras sortían del ball movent la més gran gatzara, tal com giran piulant indiferents los vols d' aucells per demunt un camp de batalla.
L' instant solemne, lo de resoldres, anava acostantse á pas de gegant. Ja t' he dit que jo no sabía què fer, que no sabía pas què resoldre. Si no ho decidía jo, ella ho hauría de fer, mes ¿y què resoldría ella? No essent, com no ho semblava, una qualsevol y vivint per lo tant ab pares, germans, familia, ò al menys ab algú que la guardés, se n' havía d' anar á casa seva. Y llavors ¿còm hi entrava jo, còm sería rebut?
En quant al problema de sa presencia en lo ball tan sola, no se 'm ocorregué per gran sòrt volèrmel resoldre ni valdament plantejármel. Prou que 'n tenía ab lo del pervindre pera pensar en los del passat, prou que 'n tenía ab lo de còm y quí desfaría tot aquell embull que jo no sabía desfer.
Ab tot aquest mare-magnum de confusions al cap y sense dir una paraula, arribárem al porxo del Liceo.
—Son las quatre,—digué ella, alsant al cel los ulls, qu' un raig de lluna hermosejá donántloshi una expressió inimitable de tendresa.—¡Quína nit! Lo cel nos convida á dedicarla al sentiment... Prenem un cotxe y deixem la ciutat... ¡A fòra! ¡A fòra!—-
—¡Sí,—li vas respondre—anèmnosen á fòra, á fóra!—
Un cotxe nos deixá á Sarriá, al peu del Desert.
La lluna que lluhía solitaria al mitj del firmament, espargía sa esblancahida llum per la mar, la extensa plana, lo caseríu de la ciutat comtal y la serra, al peu de la qual nosaltres nos trobavam. No feya un alè d' ayre, ni 's movía una fulla, ni s' ohía un aucell; sols trencava aquell imponent silenci lo feble cruixit de l' arena que nostre cotxe esgrunava al allunyarse.
Allí, al peu de la montanya que s' aixecava alterosa devant nostre, perduts á voltas en l' ombra d' un arbre de tan atapahit fullatje que la llum no podía atravessar, altras voltas lleugerament il·luminats per la lluna, la Delfina y jo contemplavam la magestat d' aquell panorama imponent sense dir un mot.
Mes, tu preguntarás ¿y ahont anavau, què fèyau allí sense 'l carruatje, per què l' havíau despatxat?
Anavam á satisfer una capritxada de la Delfina que sols podrían realisar duas imaginacions tan esbojarradas com las nostras, ò més ben dit, com la d' aquella; puig que jo no feya sinó seguir la voluntat de ma estimada.
—Fa molt de temps—me digué en lo cotxe—qu'afalago un desitj, y, si m' estimas, no t' oposarás á que 'l realisi. Després... vinga la mort. A l' altra costat d' aqueixa serra hi há un llòch per demés poètich; á son peu una caseta voltada de pins y alzinas. La casa té dos pisos, lo de baix habitat pe 'l guardiá. Podríam llogar lo de dalt, y dedicant los días á la mútua lectura, á la mútua comunicació de nostres pensaments, solcant ab la barqueta lo mansuet cristall del solitari llach, en una paraula, imitant la encisadora vida de la Julia y en Rafel de Lamartine, disfrutaríam del amor més pur, més gran y més sublim que en lo món hi haja.
Confesso ma miseria: mal que jo mateix ho hagués pogut somniar algun jorn, ab tot y haver llegit ab entusiasme las «Páginas dels vint anys,» y aquella proposició va esgarrifarme. Altra volta 'm creguí víctima d' un somni; jo no podía compendre que hi hagués una dòna capassa de fer real la creació del poeta francès.
Convinguí, no obstant, ab lo plan que 'm proposava pera veure fins á quín punt la Delfina se deixaría arrastrar per son romanticisme, y encara més perque jo volía guanyar temps, y veure si Deu me treya d' aquell tripijòch.
Serían las sis de matinada quan arribavam al cim de la serra. L' auba comensava á clarejar, la montanya de Montjuich y son castell se dibuixavan en la atmòsfeta ab una correcció de perfil admirable; l' ayret del matí bressava mostres cabells y 'ns ruixava suaument lo front; las aus deixavan llurs nius y la lluna, á mesura que perdía sa forsa, guanyava en blancor.
Jo desitjava no mòurem d' allá dalt y esguardar aquell hermós pahissatje, sols comparable als de Nápols y Sicilia; jo hauría preferit restar allí pera contemplar lo quadro maravellós que 's desplega al néixer lo sol sembrant d' inquietas estrellas lo Mediterrani, d' esmeragdas y or lo camp, de topaci, nácar y ópal l'ample firmament, ressuscitant lo perfil y 'l color dels variats objectes que l' ombra soterrava y deixondint, de la fulla al home, tot lo que té vida y ayma sa benvolguda presencia. Mes la Delfina volía arribar al llach abans de que nasqués lo sol á fi de barquejar á l' esmortuhida llum de la fugitiva lluna.
Com que ma companya coneixía molt bé tots aquells indrets, no varem trigar pas dèu minuts en arribar á la caseta blanca.
L' altra ayguavés de la montanya y sas estribacions, confosas ab l' atapahida arbreda y la verdor del boscam, s' enmirallavan en lo cristall de l' aygua de la qu' eixían com petits illots fresquíssimas copas dels pins qu' arrelavan en lo fons. La lluna ponentina 's reflectía en la crespada flor de l' aygua en forma de rastres de diamants, ò bé 's bressava en lo fons verdós al compás de la barqueta. La llum incerta de l' auba ab los febles reflecses del astre de la nit que lluhían demunt del fullam, lleu y confosament, donava al quadro un tò de dolsa tristesa qu' encisava l' ánima.
La Delfina no volgué perdre un instant.
—¡A la barqueta, Eudalt, á la barqueta!—cridá ab entusiasme.—Lo lago de Julia y Rafel podía esser més gran; ¡més poètich nó!
—Delfina, Delfina—vaig dirli, al saltar á la barca,—tenme compassió, que ja 'l meu cor no pot aguantar més emocions.
—¡Ah, m' estimas, m' estimas, Eudalt! Ja só felissa.—
Y tot dihentme això, m' arrancá del cap lo sombrero, ab má tremolosa m' esbargí 'l cabell y estampantme un bes abrusador en lo front, caygué en basca á mos brassos.
—¡Delfina!—vaig cridar tot espantat,—¡Delfina, Delfina meva!—
Possehit de greu dolor, al cridar aixís, besava aquells ulls tendrement aclucats, dels quals brollavan riquíssimas llágrimas de mortal angoixa, ensemps que ab aygua del estany ruixava aquell rostre tan jove y hermós com treballat per la passió.
Ma companya no per això 's revenía.
En aquell instant, un tebi raig de sol daurava 'ls arbres més alts del serrat y un pagès, tot fregantse 'ls ulls, com si dubtés de que fós real lo que veya, anava acostantse envers nosaltres.
L' angúnia 'm creixía pet moments. Prou apurat ja per l' estat de ma estimada, veya devant meu á un desconegut que venía esser testimoni d' aquell estrany accident y que, sense dirme una paraula, arrabassant la sirga comensava á tirar la barqueta cap á terra. ¿Quína intenció tindrá? ¿Quí podría ésser? ¿Ab quín dret obrava d' aquella manera?... ¿Mes, jo també ab quín dret ocupava la barca?... Y si aquell home fos un malvat, ¿què fer?
Jo qu' ab las emocions d' aquella nit havía perdut totas las forsas, jo que no duya ni un espasí ¿còm podría defensarme d' aquell home fornit que del primer cop m' hauría tirat qui sab ahont?
Lo sol que creixía per instants acabava de complicar ma situació, impedint que m' escapés á la vista de mon contrari. Prou m' arrapava als pins que sortían de l' aygua á fi de resistir á las estrevadas del desconegut, aquest tenía més forsa que jo y las brancas dels pins me lliscavan de la má.
Aixís vaig arribar, ab la Delfina aplomada als peus, devant d' aquell home.
Per sòrt nostra era 'l guardiá, un bon home qu' ab son llenguatge senzill y bondadós va guanyarme prompte 'l cor.
—Ja veurá, déixim traure á la pobre senyoreta de la barca y endúrmenla á casa. ¿Vostè no dèu saber quí es aquesta senyoreta?
—Si que la conech...¿per què?
—¡Hum!... ¿Ja sab qu' es una boja qu' ahir s' escapá del manicomi de las Corts? A la tarde varen pujar á avisarme pera que la recullís si 's presentava per aquets vols, perque, segons vinch á entendre, sempre ha tingut la manía de viure per aquí y barquejar per l'estany, vaja pe 'l pantano, que 'n diuhen.
—Deu, ¿què sento? ¡una boja!
—Ah, vostè ho ignorava? Veu com jo no anava errat.—
Cert qu' algunas vegadas havía atravessat per ma pensa la sospita, mes mos entusiasmes me la feyan rebutjar com un pensament criminós.
—Pobre criatura, sense voler, jo he acabat de capgirarte 'l cervell y d' empènyet vers la mort! ¡Despèrtat, qu' aqueixa sòn m' esparvera!—
Y exclamantme aixís, foll de dolor, sacsejava y besava ensemps aquell cap exánim. Lo guardiá 'm mirava tot espalmat; sens dubte creya que jo era un altre boig.
La Delfina desclogué 'ls ulls, fendí sas mans en mos cabells, fixantme un esguart delirant, somrigué ab goig extrem y voltantme 'l coll ab los brassos caygué demunt de mon pit, erta com un cadavre.
—¡Delfina, Delfina!—cridava jo, creyentla morta.
—Apartis, apartis; que vostè no está pera rebre cops com aquestos... Jo 'm cuydaré de tot, vostè vágissen si no vol patir com ella.
—¡Anármen jo!... Ja no 's tracta d'amor, sinó de caritat, ¿còm vol que me 'n vaja?—
Lo bon guardiá no sabía què respòndrem tant més per quant dubtava encara de si tindría jo 'l cervell prou sá. Aixís es que com home més práctich qu' amich de retòricas s' interposá dissimuladament entre 'ls dos y s' apoderá de la Delfina sense dirme un mot. Atansá l' orella al cor de la que creyam morta y somrient vá dirme.
—Encara bat, no tinga por.—
Un raig d' esperansa, un doll de consol inundá mon pit.
Ben prest vaig conèixer lo que tenía l' amiga meva. Lo brás que li havía alsat aquell bon home pera auscultarla, restá enterch en l' ayre com lo d' una estátua.—¡Una catalèpsis! Aneu á cercar un metje.—
Varem embolicar á la malalta ab ma capa, y 'l guardiá y jo nos l' enduguerem fins á la caseta, acomodantla degudament en un llit del primer pis.
Fet això, aquell bon home s' empenyá en que 'ls deixés; no per egoisme meu, sinó pera que la Delfina al recobrar los sentits no esmentés las escenas que la havían exaltat tant y tant. Vaig conformármhi.
Vaig pensar en la doble memoria dels boigs y trobí acertat lo plan qu' aquell home tan senzill com discret me proposava.
No tinch d' afegir si me n' anava satisfet quan lo cor entendrit me deya que no 'm mogués fins y á tant que 's vegés en què parava allò; mes coneguí la necessitat del sacrifici y emprenguí la marxa ab lo guardiá deixant al cuydado de sa muller á la pobre Delfina.
Tot caminant vaig pregar una y mil voltas á aquell bon home que m' innovés tot quan succehís, y altras tantas vaig girar l' esguart á la caseta mentres poguí ovirarla.
Al arribar al cim de la montanya, 'l sol amarava ja ab tot son esplendor l' ample y bell pahissatje que pocas horas abans havía contemplat á la llum de la lluna y sentí lliscar per mon rostre una llágrima de despit. Aquell sol joyós, vivificador, rialler, me semblava que 's burlava ab cinisme de mon dolor, que m' insultava. Pera no vèurel, abaixava 'l cap mentres devallavam la vessant de Sarriá.
També quatre horas ans havía petjat aquell camí sense descloure 'ls llabis... ¡mes, bé n' era de diferent aquell silenci! La vaguetat meteixa de l' esmortuhida llum, aquell silenci, aquell repòs universal, las ombras pahorosas dels arbres y las rocas, protegían y enlayravan alhora 'l vol de l' imaginació fins á las regions de lo sublim. Los sentiments bullían en mon esperit ab tanta vaguetat com la mar en l' horisó, ab igual misteri que las valls inmensas, los ríus, los boscos, los caseríus y estanys se fonían allí al lluny ab la boyra de la distancia y de la nit. Nostras ánimas nadavan llavors en l' onejanta mar d' una suau melangía y veyam demunt cluquejar l' estrella de l' esperansa.
¡Oh, cor! perdona que profani tos afectes més íntims divulgantlos; perdónamho en aras del plaher inmensurable que m' invadeix l' ánima al vèurels estampats en lo paper mentres los sento alenar de dins. Me sembla que prenen cos y qu' apareixen á mos ulls pera amanyagarme y mostrarme d' enfòra son agrahiment.
Lo Director del manicomi, al veure l' estat de la Delfina, va ferla trasladar tot desseguida al establiment, á fi de que, al retornarse, no se li renovellessen las escenas de la nit, y si va conseguirho, no per això lográ veure reforsada á la malalta. La demacració, la postració, la febre no varen deixarla; y aquella ánima sensible, víctima del romanticisme al que lliurá un día tota la esquisitat de son sentiment, abandoná la terra entre mitj d' altres orats que ni memoria guardarán de sa passada existencia.