De tots colors/Mon primer sarau
¿Heu vist un vestidor de comedianta: lo mirall resplandint forta claror damunt d' una tovallola sombrejada de mangre, de ros, de negre, vestits de coloraynas penjant de las cadiras, barrejats en estranya confusió, pintas, armas, perrucas, guants, allí un estoig de joyas falsas, en aquell recó un parell de botinas que lluhen com dos ulls? Donchs heus aquí lo que semblava 'l tocador de mas tías la nit del tants de febrer de 1858.
Era Carnestoltes, volían anar al ball. ¡Finalment, al cap de mitj' hora, hi serían!
Davant d' aquest «finalment», ¡si n' hi há de cosas! de conversas, de secrets, de prechs é la mamó, de compras y cusits furtius, de corregudas y tancament de calaixos á arreboladas, de rialletas y angúnias y espionatge pe 'l forat de la clau! ¿Y tot per què? Perque mas tías no anavan al ball á ballar, hi anavan á sorpendre, á esbroncar á llurs germans. ¡Y fer lo filat dins de l' aygua mateixa per hont nadan los peixos, sens qu' aquestos vos embullin la malla ab llurs cuetadas trenta cops al día, no 'n vol poca de llestesa! Després, que no ananthi ab los germans, volent servar lo més rigorós secret, ¿de quín home s' acompanyarían? ¡That is question! Sense la resolució d' aquest probiema, la meva ávia no volía dar lo permís. Y l' home, si no era de la familia, havía de esser tot un senyor tocat y posat, es ú dir, un cap de casa que no podría callarho á la casa de qui era cap. ¡Si 'n costá d' angúnias lo ditxós problema!... Més que 'l cusir d' amagatòtis y dissimular, tantost la rialleta de goig anticipat, tantost la nosa que 'ls hi feyan los confiats germans, sense estar més presents que d' ordinari.
Lo temps corría, volava, l' imaginació arrebolava lo desitj de colors brillants, y ni las disfressas estavan fetas, ni 'l pensament de tres personas havía trobat encara desllorigador al nus. Sòrt tingueren de mí.
Com que jo era un xavalet de quinze anys, y semblava estar llavors més encaparrat en fer estels y pedreta y fil qu' en ficarme en cosas d' altri, las mevas tías no corréren á amagar uns flòchs inmensos de cintas més viroladas qu' una posta de sol, quan vaig entrar á la saleta pera demanar estisoras ab que retallar unas barballeras. Aquella colorayna 'm ferí 'ls ulls.
—¿Qu' os voleu disfressar?
«Bona l' hem feta,» 's dirían interiorment, per lo que las hi vaig llegir á la cara.
—¡Nó, home, nó!—s' embarbussaren una y altra, evidentment cullidas,—vès, vès á fer volar l' estel.—
«¡A fer volar l' estel quan no ho voleu may per por de que caygui dalt á baix de casa,» pensí jo. «¡Hola! alguna 'n duhen de cap, lo qu es aquest ou sí que no me 'l bèch.»
Y ab las mevas manyetas é impertinencias, no vaig parar fins á descobrirlashi 'l propòsit.
—¿Bé y què? ¡Quina gran cosa! ¿Això no 'm volíau confiar? ¿Vos penseu que soch tan nen, tan xarrayre?
—¡Oh!—saltá la més enfadada d' ellas, — es que si t' ho hem dit, es perque, ja ho veus, no podrèm anarhi.
—¿Per què?
—Per falta de company.
—Deixèume venir á mí. Vos hi acompanyaré jo.—
Mas tías se miraren fit Íit.
—¡Potser sí!—exclamaren á dúo.
Y llensant la feyna á terra, correren á trobar á la meva mare, á la meva ávia y tot quedá arreglat.
De resultas d' això, m' hauríau vist, á las dèu de aquell vespre, dins del tocador á que 'm refería, tot voltat de dònas, d' enáguas per terra, rodons com turbans de gegants, de vestits y mantos y flòchs y caretas, y què sé jo quinas endròminas penjadas per las cadiras. Era que, per' admetre la meva proposició, fou necessari... vestirme de dòna. D' altra manera tothom hauría dat en la veritat que, per estranya trasposició de termes, ara convertían en ficció totas mas parentas. Vull dir, qu' al vèurem al ball, tothom s' hauría preguntat qui m' hi acompanyava, los meus oncles los primers. Y rès, ananthi disfressat, no coneixentme, jo acompanyava als altres. Veritat es que veninthi, com hi venía, la meva mare, no sé per què no fershi acompanyar fins la porta per un criat y prou, però ¿què s'hi fará? La costum, lo dir de la gent...
Una dòna disposada á divertirse es un diantre.
A las nou acabaren mas tías d' arreglarse las sevas disfressas, sopárem, y á dos quarts d' onze ja m' hauríau vist á mí, empaperinat dins d' enaguas y faldillas, enquadrada la cara per una toca blanca, coberts capy espatllas ab un gran manto negre, vestit de monja.
Ab un no rès ho tingueren pensat y fet.
Tot aquell embolcall del cap me dava una calor á las orellas inaguantable, acostumat al gambejar d' home, m' entrebancava ab las faldillas, però no hi havía remey, ino vols venir al ballè Donchs, aguánta.
Y rès, ja resolt, vaig aguantar, Per altra banda, jo també tenía ganas d' anarhi. Era'l primer ball pera mí, y aquest primer ball havía d' oferirme tots los encisos d' una festa desconeguda. Després qu' allò d' acompanyar á tres senyoras, lo menos me feya créixer quatre dits y 'm posava quinze anys á sobre. ¡Oh, y las alabansas que 'm sentía! ¡Quína monjeta més mona!—feya la meva mare.—Ningú 'l coneixerá,—exclamava la més petita de mas tías;—¡si sembla molt més alt!—Y tal, ¡què primeta, què ben entalladeta!—deya l' altra.
Y jo m' esvanía tot, devant l' expressió complascent de tots aquells ulls.
Donchs bé, ja hi som. Una sala llargueruda, baixa de sostre, plena de espermas que regalan, plena de disfressas que cridan, que xarran com oriols ab veu de cotorra, algun gat vell acorralat per un rotllo d' urgandas que més l' aturdeixen á cops de cascabells qu' á fibladas d' enginy ò ab las historias desvergonyidas que, de tant en tant, li insinúan, algun jovenet aborrit perque ningú li inventa las que no té, algun altre que ja no sab còm estrènyer més contra las costellas lo bras de la xicota, ni còm girar més en blanch los ulls, allí hont tot es roig ò vert ò negre. Las mares, arrengleradas en divans, plorant la perduda jovenesa, que, ni joyas, ni flòchs llampants, logran tornalshi, ò amagant ab la grassona má enguantada algun badall desvergonyit è insistent, los músichs rasca que rasca, bufa que bufa, xucla que xuclarás per obtindre uns acorts més discordants que llur feyna y 'l estat de llur esperit, que pensa constantment: ¿quan s' acabará?
¡Ah, bons músichs! ¡Jo també ho pensava! ¡Si haguéssiu sabut còm me divertía jo entre aquell garbuix de boigs que m' empenyían, me prempsavan, me trepitjavan, m' ofegavan, sens ni 'l consol de poder bufar ò estirar los brassos que vosaltres teníaul Sota aquella careta de satí gròch, de fesomías ertas com la mort mateixa, sota aquellas tocas conventuals, hi passejava jo un' ánima de xicot entramaliat que poch estava pera servir de comparsa, y un cor qu' á dos dits encenía un misto. Aquell manto llarch, aquella toca, aquella careta 'm feyan bullir la sanch, me l' aglopavan á la pell y, com no suhava, tenía tota la xardor, tota la frisansa y mal estar que dona una granellada quan vol sortir. ¡La careta era la que suhava, pera més befa meval Son fòlro de cera ò de midó, jo no sé de què, saltava á micas y se m' encastava per la cara com trossets de closca d' ou, que pera més crucificarme, si 'm punxavan, no sabían obrirme un tallet per hont s' esbravés la sanch. Los ulls m' escohían y 'l pámpol de la careta se m' enganxava als llabis en comptes de ventármels pera refrescarlos.
Però com l' esperit es egoista y rancuniós y en tant que pot supedita y menysprea á la materia, tot allò eran flors y violas, comparat ab lo que 'm feya patir un' altra cosa. ¡Lo no poder parlar! ¡Jo, tan xarrayre, tan bullanguer, tindre d' escoltar tot aquell aldarull, mut y trist com un enza, perquè mudava, perque no podía estrafer la veu sense soltar un gall més digne de pietat que d' una rialla! ¡Oh 'l ridícul, lo ridícul! ¡Còm te coneixen los tirans prohibint la caricatura!
Per sòrt se 'n ané del ball una comparsa nombrosa, qu' aclarí bastant la sala y 'ns permeté seure quan ja, é tots aquells torments, podía afegirhi lo que comensavan á darme 'ls peus.
Llavors, nosaltres quatre comensárem á fer cop. Un aixám d' hòmens vingué á brunzir per allí al davant, y mos oncles caygueren al llas, gracias no tan sols á la destresa de mas tías, sinó á la meva prudencia, perque si jo desclòch la boca, surt lo gall y, adeu, tot está perdut.
D' entre aquell aixám, un benaventurat foraster, un còmich que feya admirablement los papers de traydor, essent, com veurèu, més ignocent qu' un ángel, las doná ab los meus ulls.
—Mascareta, tu no dius rès, estés molt callada...—
Ab mímica eloqüent, li vaig dir qu' era muda.
¿Mes què vaig haver fet? Trobí qu' això era una gran broma y ja 'm semblá bonica la sala, la gent, l' animació, ja tot me pareixía un cel. Y vinga respondre ab signes expressius é las galanterías de aquell pobre manso, vinga animarme jo meteix y á tirar fòch pe 'ls ulls.
La meva mare gosava més que jo, y es tot lo que 's pot dir. Com qu' estávam de costat y imolt apropet, jo sentía trontollarli la reprimida rialla en lo cos, y això acabava d' animarme.
Per fí l' orquesta tocá un schotisch, las mevas tías eixiren de brasset de dos balladors, y jo prenguí 'l del comediant, que me l' ofería ab insistencia. Lo pobre home potser feya bé 'ls traydors á copia de paciencia, perque ¡mirèu que n' havía de tenir qui aguantava tant de temps l' insípida broma del meu mutisme! Però rès, l' home, tot estufat de dur á brasset una poncelleta com jo, que sostenía la mirada ab un desvergonyiment inaudit.
Quan jo vaig allargar lo bras esquerre, y 'm passé ell lo seu suaument per la cintura pera empendre la dansa, lo pobre 'm fixá ab ulls de moltó tot embadalit, y va dirme baixet y tremolós, que 'ls meus eran encisadors, que mas miradas lo trastornavan, que 'l posavan foll y no sé quántas ximplesas més.
—Ara, déixat de fer la muda,—afegí ab igual candidesa;—escolta, jo t' estimo molt, jo...—
No pogué acabar, la rialla m' anava á esclatar formidable y comprometedora, m' escapo d' ell en sèch y, agafántme del bras d' un meu oncle que per allí passava, fujo de la sala á corre-cuyta.
Lo comediant restá un moment—aixís lo vegí al girar lo cap mentres fugia—parat, ab lo posat estúpit de sorpresa qu' en lo teatre presentava quan, desfentse l' enredo del drama, queya 'l traydor en lo bertrol, en mitj d' aplaudiments y crits de ¡matèulo! qu' eixían del galliner.
L' oncle m' acompanyá al tocador que pera las senyoras guarnía 'l casino abaix al entressol, me vaig traure tot l' enfarfech de roba de dòna y, posantme 'l jequet que mentrestant havían enviat á cercarme, torní al cap de bona estona á presentarme al ball. Com las mevas tías, ja s' havían divertit, me perdonaren la divulgació del secret, y la meva mare rigué, y no pòch, al contarli las ignocentadas del comediant.
Però entremaliat com jo era, y enardit com me deixá aquell epissodi, vès quí 'm contenía. En quant poguí, vaig deixar á las senyoras á la sala, y entafurantme pe 'l cafè y sala de jòch, no vaig parar fins á trobar al mocat traydor, que s' estava, 'l pobre home, fastiguejat y aburrit en un recó de la sala del billar, tristament il·luminada per la sola llum verdosa que reflectava l' ampla mesa. Aplegada tota la vida al entorn del jòch, aquell recó fosch, desde hont los jugadors se veyan d' esquena y en silueta negra y fantástica, convidava á somniar, á fer soportable l' aburriment. Quan hi vaig veure al comediant mitj ajassat, mon cor sentí 'l goig d' un vencedor crudel: era una víctima meva, ferida, retuda del tot. Y en comptes d' inspirarme compassió, se apoderaren de mí desitjs d' ensanyament, d' allargar la broma ab tota l' impertinencia entremaliada d' un xicot á qui han dat alas. Mon desitj era divertirme, y com me semblava que la broma 'm feya home y que sobre aquell pobre pacient ja hi tenía dret, no vaig pensarmhi mica:
—Deu lo guart. ¿Què fa per aquí tan sol? ¿que no balla?—.
Com pe 'l teatre sempre tafanejava entre bastidors, lo comediant me coneixía prou, pera que jo pogués atrevirme á escomètrel aixís, sens por d' esser mal rebut.
—Aquí m' estich—feu per això, ab bastanta sequedat, lo còmich.
—Y donchs, ¿què no li agradan las máscaras?
—Psè, ¡son tan sosas!
—Donchs m' havía semblat vèurel molt entretingut ab una monjeta.—
Lo comediant s' incorporá y obrí l' ull ja ab més interès, però com si de sobte vejés, que jo era un criatura, s' acontentá responentme ab dos ò tres sacudiments d' espatlla plens de desdeny.
—¡Que no li ha fet bon paper?—
L' home ja diría interiorment: ¡quín posma! però jo ferm que ferm.
—Es que, si li ha fugit, ha sigut per vergonya: però jo ja sé qu' ara li sab greu.—
Ab aquest cop ja no vaig semblar al comediant tan ponsonyós. L' home 'm va creure missatger de la donzella, y encès d' il·lusions qu' afalagaren son amor propi, poch ans ferit, s' aixecá, me prengué del bras y se m' emportá á una saleta retirada pera amohinarme á preguntas.
Li responguí qu' era cosina meva, que 's deya Pura (perque en aquell moment me vaig recordar del nom d' una amigueta aixís batejada, no per altra rahó), y aquest nom va exaltarli tota la febre romántica que duya en caliu. Vaig afegirli qu' era rica, esparvillada y hermosíssima y, ab molt misteri, vaig indicarli que, si li volía parlar á solas, jo sabía lo medi.
—¿Quán?—saltá tot remogut y sense pensar ja en si jo era un criatura, ò pot ser veyent en això una ventatja pera entregarse més confiat que may.
—Ara meteix.—
Ja no va tindre espera. Ab pas cautelós me 'l vaig fer seguir fins al tocador, que, per sòrt meva, estava solitari. Vaig entrarhi primer, fent esperar hi comediant á fòra y, arreu, ab molt misteri,—Vaig eixir dihentli que ja hi podía entrar. L' home m' obehí, sense descloure 'ls llabis, y passá 'l llindar, tremolós d' emoció.
Un cop á dins, sens darli temps de tombarse, vaig agafar la porta, jrachi donguí un tom á la clau y... ¡cametas ajudèume! Entre riallas y por de rebre alguna clatellada pe 'l camí, vaig arribar á casa sense gorra, ni abrich, ni cuydarme de las angúnias que podría passar la meva mare quan no 'm trobarían pe 'l casino.
Més tart arribá pera mí lo ver saráu, no 'm vaig acostar més per las taulas del teatre mentres hi actuó aquella companyía, que no hi actuá gayre més perque la fam la n' en tragué, y may més passá pell enteniment de las dònas de casa 'l disfrassarme, ni ferse acompanyar per un diablet com jo.