La fabricanta/Catorze anys després

CAPITOL XI

¡Ay, de quién tiene su pasión por norma!
¡Ay, si el amor que ciega y extravía
en vengativo encono se transforma!
 María Mendoza

CATORZE ANYS DESPRÉS

AB lo retorn de las orenetas y'ls brots que comensan á verdejar en las despulladas brancas dels arbres, s'hi escahuen dos mitjos días en que Barcelona's mostra completament transfigurada. Durant vintiquatre horas la nostra treballadora ciutat, deté las rodas de centenars de máquinas; apaga'l foch de calderas y fornals; deixa en vaga ribots, escarpras y martells; para'l curs de sos innombrables vehícols; tanca la porta dels establiments de tota mena, y, en mitx d'un silenci que deixa sentir lo trepitx dels tranzeunts, de tant en tant, s'ouhen ressonar ab tota sa tristesa las notas d'alguna cobla que toca los melangiosos ayres de La Passió. Y, tan forta es la imponenta magestat de la diada, que aixís lo vent y la pluja cobreixin lo cel de núvols de color de plom, com si'l sol lluheix sos resplandors de primavera, apar que per entremitx d'aquella desacostumada quietut y de la nota fosca de la gent vestida de negre, l'ayre, al estendres pe plassas y carrers, mormola ab lo plany que fa vint sigles degueren fer sentir los deixebles del Redemptor al entorn del Calvari: «¡Jesús es mort! ¡Jesús es mort!...» Y malgrat las escépticas corrents que corgelan á la societat actual, cada any lo ressó d'aquest crit te'l poder de renovar ab tota sa forsa lo dolor pel crudel deicidi; y cada any lo poble's postra commogut als peus dels Sagraris y s'embadaleix ab los ciris y las flors y'ls maigs y'ls rossinyols y las caderneras, ab que l'amor y la pietat cristiana s'enginyan pera honrar á Deu, adornant los grahons dels seus altars.
 En lo matí del divendres Sant del any 1875, lo primer després de la restauració de la dinastía borbónica y ja assossegats los esperits de l'agitació que produhí la revolta de Setembre del 68, pareixía que en tots los cors hi niava'l desitx d'exteriorisar sa religiositat; y la gent de diversas classes y estaments, circulava pels carrers de la ciutat antiga y s'estenía per las amplas vías de la nova, pera fer las tradicionals visitas á Jesús Sagramentat.
 Eran ja aprop de las onze, quant d'una de las més bonicas casas de la Ronda de Sant Pere, va sortirne un senyor y una senyora, los que, al trobarse á l'acera entaularen discussió sobre si empendrían lo camí envers al Passeig de Gracia ó á la Plassa de Tetuán, discussió que acabá'l marit, dihent:
 — ¡Vaja! no perdém més temps que prou tart es y tirém amunt pera comensar per Sant Pere y anar després á Sant Francisco y á la Ajuda. Ja ho saps de cada any.
 Y formulat lo parer, lo matrimoni, que no era altre que en Corominas y la Florentina, se ficaren pel carrer de Mendez Nuñez pera fer cap envers la primera de las esmentadas iglesias. La filla de la senyora Madrona havía cambiat forsa desde'l día que la deixarem en vigilias del seu casament. A n'aquella boniquesa sana y un si es no es montanyenca, ab colors de rosa encesa en sas frescas galtas, l'havía substituhida una hermosura de ciutat; la cara esgroguehida, la pell clivellada devall del afelpat dels polvos, los llavis envermellits pel carmí artificial y las formas deprimidas pel inexorable embranillat de la cotilla coraza de rigorós us en aquells anys; mes, com subsistía la esbeltesa de sa figura y la perfecció de líneas de sa cara, y sa manera de vestir apagesada s'havía cambiat per la dels darrers figurins de la moda, y en lloch de son antich posat menestralench, se desprenía de tota sa persona un escayent ayre de distingida elegancia, podía assegurarse que la rosa s'havía transformat en camelia, essen tan sols qüestió de gust lo dictaminar si'l cambi li havía fet guanyar ó perdre.
 En quant á n'en Corominas, una major amplada d'espatllas, una visible línea curva en lo ventre y un lleuger espurnat grisench en lo cabell y barba, manifestavan ab tota claretat que'ls anys tampoch li havían passat en vá.
 Caminant de brasset, com es de rigorós precepte en aytal diada, lo nostre matrimoni s'encaminá á la iglesia de Sant Pere que, plena per l'atapahida gernació que oía l'ofici, sols quedava algún que altre lloch buyt en l'espay immediat á la porta; mes, com per aquesta hi entravan y sortían constantment los que hi anavan á fer las Estacións, la Florentina, tot recullint la qúa del vestit y'ls panys del mantón de blonda, que'l frech de la gent descomponía, digué, als pochs moments d'haverhi entrat:
 — Vamos, ara ja l'has vist lo Monument!... Anémsen, perque avuy, ab aquestas empentas, no s'hi pot estar á las iglesias. Me deixarán lo vestit perdut y la mantellina á trossos...
 En Corominas, fent ab lo cap un moviment de contrarietat, guaytá una vegada més aquella baixa nau, en quin fons s'hi destacava'l barroch altar en lo que tantas missas hi havía ajudat en sa infantesa, y, acompanyat de sa esposa, sortí altra volta á la plassa pera dirigirse á la iglesia de Sant Francisco, en la que, ab igual concurrencia, se feya encara més dificil l'entrada, per trobarse la religiosa cerimonia en l'acte de la processó. Allí ja ni tan sols probaren de pendrehi lloch; y, desde la porta, després de donar una mirada al altar major, tornaren á sortir pera atravessar pel carrer de Montjuich y anar cap á la capelleta de la Mare de Deu de l'Ajuda. Mes, tan bon punt sigueren al carrer més Baix, se toparen ab la gent que, ja acabat l'ofici, sortían ab prou treballs per los esquifits portalets de la capella, tot passant per entre las donas que'ls escometían per vendre los tradicionals ramells de farigola.
 — Aquí ja no hem pogut veure ni la encesa! — rondiná ab recansa en Corominas. — Y ara ¿cap ahont vols anar? — afegí, dirigintse á la seva muller.
 La Florentina consultá son petit rellotge d'esmalts, que marcava dos quarts de dotze y digué:
 — ¿A mi m'ho preguntas?... Aixó tu, qu'ets lo que avuy porta la direcció... Peró, si es que vols anar al carrer de Fernando, encara es aviat... potser que'ns arrivessim á la Catedral.
 — ¿A la Catedral?... ¿Per veure á la gent que'n surt?... — saltá ab irónich mitx riure'l marit.
 — ¡Oh!, jo ho deya pera fer temps... peró si no ho vols, valdrá més que doném la volta per la plasa de Junqueras y carrer de Fontanella, y aixís hi arrivarém á l'hora justa.
 En Corominas feu un gesto d'assentiment, y, agafantse altra volta del bras, emprengueren lo camí projectat.
 Al sortir abdós á la Riera de Sant Joan, comensavan á veures retornar á sas casas familias y matrimonis modestament habillats ab trajos que duyan visiblement marcat lo sagell de modas ja en desús; levitas y vestits y barrets y mantellinas de formas antiquadas y negres descolorits, que sols rebían lo sol y l'ayre de las vías públicas en los días de solemnes festivitats; ab l'aditament de guants un xich balders y que per son tuf de benzina, posavan al descubert sa patent de servitut. La gent á la moda se'ls miravan ab ayre mofeta, sens pensar que eran los intranzigents guardadors de la religiosa tradició de la diada; los que ab verdader entussiasme desde las cinch del matí recorrían los carrers pera seguir lo major número d'iglesias, essent molts los que havían iniciat las Estacións pel Monument exposat en lo castell de Montjuich.
 Ab lo regrés á sas casas, semblava coincidirhi lo despertament ó mellor dit, la resurrecció de la ciutat, ja que per dessobre dels empedrats comensava á sentírshi la remor dels primers carros y cotxes que emprenían son quotidiá trasbals, mentres que magatzems y botigas, l'una darrera l'altra, anavan obrint sas portas; y de tots cantons s'ohía aixecarse, ab sa potenta vida, lo moviment y forsa del treball.
 La religiosa solemnitat de la diada era finida; peró la gent seguidora de las costums de la moda, la gent que lluheix y gosa de veure y esser vista, desde las iglesias feu via envers al centre de las Ramblas, pera dirigirse al carrer de Fernando, que en un instant restá negre de cap á cap, invadit per un nombrós estol de senyoras y jovenetas, vestidas ab trajos de vellut, de satí y de tapicería, y cubertas las ben pentinadas testas per ayrosas mantellinas de blonda y de brusselas recullidas al pit y apuntadas als cabells ab joyas, moltas d'ellas de remarcable valor.
 Pera ingressar en la engalanada currúa de la gent, en Corominas y la Florentina se disposavan á atravessar per entre l'aplech de mirayres, que, desde la Rambla, contemplava aquell hermós espectacle, que tan sols dura una hora y que solament te lloch un día al any, quan lo marit, preguntá de sobte á la seva esposa:
 — ¿No't sembla que son en Grau y la Antonieta aquells dos que venen per l'acera de la plassa Real?
 La Florentina mirá envers lo punt que'l seu marit li indicava, y fent irónica alusió á la figura dels seus cunyats, respongué:
 — En veyent una ele y una i ja pots pensar que son ells.
 Sense tornar contesta ni fer esment del ayre de contrarietat que prenía la seva muller, en Corominas, en lloch d'atravessar pel dret, emprengué'l pas á l'esbiaixada, anant á escometre directament á en Pere Joan y á la Antonieta, que, rigurosament vestits de cerimonia, ab trajo de vellut negre la esposa y ab levita encreuada'l marit, se detingueren ab ayre de complacencia al trovársels al davant seu. En aquella época estava en gran us que las senyoras se besessin pera saludarse; y abdúas cunyadas cumpliren ab lo precepte de la moda; mes, apenas fetas las preguntas de costum en aquestos cassos, la Florentina, al veure que la conversa s'allargava, preguntá als seus cunyats:
 — ¿Que no hi voleu venir ab nosaltres á donar una volta pel carrer de Fernando?
 — Estem massa cansats — respongué tot seguit la Antonieta — figuréuvos que som fora de casa desde las nou, y, que com ahir ja visitarem las iglesias del vehinat, avuy las hem emprés per la part del Bonsuccés y'ls Infants Orfens, y després de seguir tota aquella barriada, en Pere Joan ha volgut anar al ofici de la Mercé; y com d'aquí á casa hi ha un bon tros, hi arribaríam massa rendits... Y vosaltres ¿n'habeu seguit forsa?
 — Sí; si... bastantas... bastantas — saltá pressosament en Corominas, tement que la seva dona confessés lo migrat número que n'havían recorregut.
 — Es clar! En aquestos días un hom no se'n acaba de satisfer may de seguir iglesias: y la veritat es que en cap s'hi podía entrar de tanta gernació — digué la Antonieta; la que, notant l'ayre frisós que prenía la Florentina, 's despedí recomanant als seus cunyats que si ells á la tarde no sortían, los hi enviessin los nens pera anar ab lo seu fill, á jugar ab uns anyells que'ls havían regalat, á l'hort de sa fábrica de Sant Martí. Y, fetas las encaixadas de ma, uns pujaren Rambla amunt, mentres los altres trencaren pel carrer de Fernando, incorporantse á la gentada que anava per l'acera dreta.
 Los passejadors caminavan tan apretats uns ab altres que las senyoras sols lluhían los trajos de la cintura al cap; mes lo pas se feya tan á poch á poch, que donava temps pera veures prou detingudament y poguer comentar las novetats de la moda de primavera, que las més exageradas per sa elegancia treyan á relluir en semblant diada.
 Malgrat l'ésser en gran número las que's feyan notar en aquest sentit, lo trajo de la Florentina de rich satí duchesse adornat ab preuhadas passamanerías brodadas d'azabache y sa hermosa mantellina de blonda, subjectada ab joyas de záfirs y brillants, cayent en grossas ondas al voltant de sa bonica cara, cridá tot seguit l'atenció, fent girar lo cap dels que passavan aprop seu, tot motivant los adjunts comentaris:
 — Y que es guapa!
 — Es de lo millor que tenim á Barcelona.
 — Be... avuy ab la mantellina totas las donas son bonicas...
 — Peró s'ha de confessar que ella ho es més que totas...
 — Es perque tampoch no n'hi ha gayres, que's vesteixin ab lo seu gust.
 A quins esclats de l'admiració masculina, respongueren ab cert despit algunas de las senyoras que més ó menys la coneixían:
 — Sí... sembla una reyna y al fi no es més que la dóna d'un bolsista rich.
 — ¡Vaya una ergullosa! diu que va fer vendre la fábrica al seu home, perque no trobava prou fi l'ésser fabricanta...
 Al acabar lo passeig, la parella abandoná'l carrer seguint Rambla amunt, en la que, al ésser al indret de la iglesia de Betlhem, la munió de gent que, uns escoltant una cobla de cegos que tocava la Passió y altres comprant los diaris que á grans crits venían los xicots, desitjosos de rescabalarse d'aquellas curtas horas de forsat descans, formava un tan gros nú que en Corominas y la seva esposa se vejeren obligats á separarse, en quin moment dos ó tres dels joves que estavan estacionats á la cantonada de ca'n Monclús y que havían seguit al seu darrera, aprofitaren aquella ocasió pera abocar á las orellas de la Florentina tot lo manossejat repertori de llohansas ab que alguns homes, y en particular si son fills de Castella, solen celebrar los encants de las bellesas femeninas.
  Al tornarse agafar del bras, en Corominas digué á la seva muller, que caminava maquinalment al seu costat:
 — ¿Ab qué pensas, que sembla que tens lo cap á Lima?
 — ¿Jo? en rés... En que tinch ganas de ser á casa. Ja sabs que no soch dóna de passeig... Las festas en que s'ha d'anar vestida de solemnitat no m'agradan... me sembla que fa poble aixó...
 — ¿No t'agradan y tants camins que has manat fer á l'Agencia, per veure si t'arribava'l traje, y per si fora prou bonich?
 — Per si arribava, sí... Com ja sabía que tu voldrías sortir, era natural que m'inquietés pera tenir lo vestit corresponent. En quant á si m'agradaría, no'n vaig passar cap cuydado. Sempre que la Sofía s'ha cuydat d'enviarme alguna cosa, m'ha acertat lo gust. Ella'n te per tot.
 — Y si per fi ja l'has tingut y t'agradat, ¿se pot sapiguer per qué has sortit de tan mala gana y per qué has estat tant impacienta tot lo dematí?
 — ¡Jo! ¿Y ara?... ¿Qué he fet?
 — Rés. Peró encara que jo no tinga talent — feu en Corominas, recalcant la paraula - ne tinch prou pera conéixer quan las personas fan las cosas per gust ó per forsa; y, si ahir haguesses estat prou franca pera confessarme que t'era un sacrifici tan gran lo sortir avuy, per més que á mi es una festa que m'agrada y que sempre m'ha fet il-lusió lo donar la volta de cada any, també m'hauría estat a casa...
 — La Florentina regraciá ab un somriure aquella galantería del seu marit y animada per ella, digué:
 — Gracias per l'atenció. Com jo soch molt trasparenta, me costa d'amagar las mevas impressions...
 — Ab lo qual confirmas ¿que has estat violenta?... Que tenías lo cos ab mi y'l cap...
 — Y'l cap á casa. Vethoaquí. Y, com no vuy que fassis comentaris que tampoch no'ls acertarías, te diré que ha sigut perque la Sofía me va enviar junt ab lo vestit un paquet ab tres ó quatre novelas que havían fet gran furor á París, y com ab la migranya que vaig tenir ahir, me sigué impossible de passarhi'ls ulls, m'ha sapigut greu d'haver tingut de sortir aquest dematí y he frisat pera tornar a casa. Ja ho tens esplicat.
 En Corominas no torná resposta y passada una curta estona, preguntá.
 — ¿T'has fixat ab lo mal color que tenen los nens?
 — Sí; peró á n'ell cada any los costa de fer lo traspás de l'hivern á la primavera... Los faré pendre l'aixarop de ferro; y si no's posan mellor, enviaré á buscar á n'en Marquillas pera que'ls dongui una mirada.
 — Y de pas li podrías consultar si, com jo crech, á n'aquestas criaturas no'ls hi fora millor posarlas á pensió á fora...
 — ¡Tornhi ab la ditxosa pensió á fora! — saltá ab tó d'enfado la Florentina. — Sería ben inútil de preguntarho, perque tampoch los hi posaría!... Encara que ab més ó menos bon color, may han de fer un día de llit; y, en quant als estudis, estich contentíssima de la demoiselle, que no'ls descuyda ni un moment; per lo que tots dos parlan lo francés mellor que tu y que jo. No crech que á la seva edat en cap col-legi, poguessen estar més adelantats de lo que ho están.
 — Sí.... y, en particular l'Alicia, un xiquet massa. Ja va per dúas vegadas que en lloch dels llibres d'estudi, li he trobat en las mans las novelas que tu llegeixes; y si't sembla que aixó está bé per una nena de dotze anys...
 — Ni be, ni malament, — replicá ab acritut la Florentina. — Sembla que sías una persona d'un altre sigle... Tot lo que's diu del llegir novelas es ganas d'enrahonar... De ben criatura en vaig comensar á llegir jo ¡y ves lo mal que m'han fet!...
 — Potser més gros del que tu't pensas — objectá ab ayre concentrat en Corominas — y de tots modos, com á mi aixó per la meva filla no m'agrada, t'estimaré que vigilis pera que no torni á succehir.
 La Florentina s'esgroguehí un bon xich més de lo que habitualment ho estava, y no respongué: lo marit tampoch insistí, y sens haver tornat á nuar la conversa, abdós arrivaren á sa casa, en la que, al entrar á la porta del pis, la senyora preguntá al criat que l'havía oberta:
 — ¿Y'ls nens? ¿Están be? ¿Ahont son?
 — Los senyorets no tenan novetat. Mentres hi ha tocat lo sol, han jugat al jardí y després á la galería de cristalls. Ara dinan ab la demoiselle.
 La muller d'en Corominas, ja satisfeta sa maternal ansietat, s'encaminá al seu quarto vestidor, ahont ajudada de la cambrera, se despullá del trajo de passeig pera posarse una elegant bata de vellut del Nort d'un tó gris clar, guarnida ab passamanerías de seda blanca; y, passant á una saleta ab moviliari de noguera entapissat ab felpa de color de coure, prengué d'una gran renglera de llibres, colocats en un prestatge del secretaire, un dels tres volúms que'l día abans havía rebut de París, y, assentantse en una cómoda butaca posada al costat del balcó, lo comensá á llegir.
 No havía girat mitja dotzena de fulls quan lo criat li avisá desde'l corredor que'l dinar estava servit; mes, com la senyora no's mogués del lloch en que's trobava, als tres ó quatre minuts, aparegué en Corominas preguntant desde la porta:
 — ¿Qué no hem de dinar avuy?...
 La Florentina, sens deixar lo llibre de la má, l'abaixá fins als genolls, y, girant lo cap envers al seu marit, digué:
 — Ja hi pots anar... jo no tinch gana.
 — Y ¿per aixó no has d'anar á taula?... Menjant, menjant, ja t'en vindrá.
 — No, no; jo quan no'n tinch, me repugna la vista de la vianda... Si més tart sento debilitat, ja pendré un rovell d'ou y una copeta de Jerez.
 — Aquesta mena d'alimentació crua y fora de las horas, es lo que't fa mal á tu! La gent han de menjar com Deu mana, sopa y carn y peix ó lo que sía; peró cuyt... guisat... ¡En fi, com menja tothom!
 — ¡Prou desgracia tinch jo de no poguer fer lo que fan los altres! ¡Ditxosos d'ells!... Se trobessen tan malament com jo!...
 Aquesta alusió á sa poca salut, desarmá á n'en Corominas, que atantsantse á la seva dóna, y donantli un copet á la espatlla, li digué ab tó conciliador:
 — Míra: per allá dins he sentit unas olors salmonescas, que diuhen «¡menjam!» potser sentintles tú, te vindrá gana, y quan no, me farás companyía á mí, que no es gayre distret que tenint dóna y fills, la una perque está delicada, y'ls altres perque la moda ho mana aixís, jo'm tinga d'estar tot sol á taula...
 La Florentina s'aixecá ab marcada displicencia, y, deixant lo llibre demunt del replá del moble, exclamá, plegant sas bonicas mans carregadas de valiosos anells de totas menas:
 — ¡Es molt que jo no pugui tenir ni un moment de descans, ni una hora de sossego pera fer lo meu gust, pera l'esplay del meu esperit!... ¡Sempre criticada, aborrida, atormentada!... Si ja he arribat al cas ¡que fins pera alimentarme'm tiranisan!... No crech que hi hagi al món una dóna més desgraciada que jo!
 En Corominas s'envermelli fins al blanch dels ulls y, donant sortida á alguna cosa que tal volta desde feya molt temps la portava guardada en un recó del cor, digué, agafant á la seva dóna per la má:
 — ¡Ja t'ho he sentit á dir massa vegadas aixó de que ets desgraciada! Y com jo no ho sé veure per cap cantó, vull que me las espliquis per pessas menudas aquestas desgracias tevas!
 — ¡Ay! ¡Ay! ¡que'm fas mal!... ¡Per res! ¡Per res! — cridá la Florentina desfentse de las mans del seu marit, pera deixarse caure altra volta á la butaca.
 En Corominas la seguí; y, agafant una cadira ausiliar de canya daurada que cruixí entre'ls seus dits, la plantá ab un colp sech al costat d'ella y, assentantshi ab visible exaltació, esclamá:
 — Ja feya temps que la buscava y la evitava jo aquesta conversa; peró ja que t'hi empenyas, ja que després dels sacrificis de tota mena que jo he fet per tu, me crucificas á cada moment, queixante de penas y desgracias, vull que me las diguis d'una vegada: que'm contis ¿qué es lo que't fa desgraciada?... Te posares al cap que m'havía de vendre una fábrica que era dels meus pares, que jo l'havía engrandida y posada á l'altura de las primeras de Barcelona y que per lo tant me l'estimava y m'hi trobava bé en ella, y me la vaig vendre; vas voler una casa y una torra sumptuosa y las has tingudas; has volgut viure ab un tren que sembla comedia, y jo pera evitar queixas y discussions y enfados, t'he deixat fet lo que t'ha donat la gana; has volgut viatjar y has viatjat; has volgut joyas y vestits y pells blondas y te las has compradas... vols fer lo favor de dirme ¿ahont es aquesta dona tan desgraciada; que tan sovint te posas á la boca?
 La Florentina s'aixecá com moguda per un ressort; y groga, los ulls guspirejants, los llavis sens color digué, apoyantse nerviosament en lo respatller de la butaca:
 — També per molts anys li he dut jo amagada al cor aquesta serp que'm rosega, peró ja que ha arrivat lo día de retréurem tots los sacrificis que dius que has fet per mí, te diré, que jo donaría tot aquest luxo, totas aquestas faustuositats que sols encarnan lo refinament de la materialitat de la vida, per una sola felicitat; per un home que m'estimés per sobre de totas las cosas; que no tingués més desitx que jo; que no tingués altre pensament que jo; que no tingués altra afany, ni altre somni, ni altra il-lusió, que la meva persona!
 En Corominas mirá á la seva dona ab ulls admirats, y ab tota la plana senzillesa del qui may s'ha enfilat per aytals viaranys, preguntá:
 — Y ¿que no t'estimo jo?
 — ¡Tu! — remarcá ab la mateixa excitació la Florentina, — ¡Tu! que desde'l día que'm vaig casar no m'has tornat á preguntar si t'estimava, ni m'has tornat á parlar d'aquell amor que en lo temps del prometatje me pintavas com á essencia de la teva vida, ni has tornat á demostrar cap frisansa pera passar horas al meu costat, ni t'has complagut en tenir paraulas d'alabansa per la meva bellesa... y ¡avuy, avuy mateix, tothom, fins los estranys que passavan pel carrer, han tingut una galantería pera dirme, menos tu qu'ets lo meu marit!
 En Corominas desitjós de pau, y ja tranquilisat de que la desgracia de que tan parlava la seva muller, estigués basada en lo que á ell li semblava tan poca cosa; y un si es no es satisfet de que'l seu amor fos tingut ab tanta estima, s'aixecá, y colpejantli carinyosament las galtas, li digué senyalantli'l secretaire:
 — ¡Mira lo que't fá desgraciada á tu! ¡Tots aquestos llibrots que t'omplen l'enteniment de ximplerías!... ¡Passa, passa dinar!... Uns bons plats de sopa es lo que't convé!
 Estava de Deu que'l pobre marit no havía d'encertar cap pensament de prou relleu pera calmar á la seva dona, que, ferida pel despreci ab que acabavan d'ésser calificadas las sevas aficions, freda y concentrada, ab la terquedat de dona consentida, s'esmunyí de sas mans y ab los ulls negats pel plor, esclamá:
 — ¡Y encara gosas á dir que m'estimas, y basta que á mí m'agradi una cosa, perque tu l'abominis! ¡Fins los pobres llibres que son la meva única distracció en aquest món, son objecte de las tevas iras! Per més que aixó, ja no m'hauría d'estranyar gens, perque tu ni'm comprens, ni m'has comprés may á mí!
 — ¡Compéndret!... ¡Compéndret!... ¿Y de qué t'haig de compendre jo?... — esclamá, en Corominas donant un colp de puny dessobre'l plá del moble que feu trontollar tots los llibres y bibelots que contenía. — Si es que hi ha algún de nosaltres que tinga dret á dirse desgraciat, aquest soch jo, que ab las tevas imaginarias penas, no he gosat d'un moment d'alegría al costat teu!..... Jo'm vaig casar, tenint idea de lo que era'l matrimoni, pel que havía vist á casa meva, en lo que may hi vaig sentir una dissensió; y puch ben assegurarte que'l meu pare, preocupat en guanyarnos lo pa ab lo seu treball, no hi havía esmersat cap quart d'hora en la feyna de compendre á la seva muller!... Cada vegada que't sento dir que ets desgraciada, me fas venir á la memoria á la pobre de la meva mare, que ficada dins del seu piset del carrer Mitjá, treballant del matí al vespre, criantnos y ajudant al pare en las feynas del seu ofici, prevenint á tot lo que li agradava, consolantlo en los disgustos, que tampoch ens en faltavan, no's passava un sol día sens que'ns fes donar gracias á Deu per las felicitats que segóns ella teníam á casa nostra; y la vaig veure morir sens haberli sentit á dir may ¡may! que fos desgraciada!
 — Perque no debía serho — insistí ab terquedat la Florentina, — perque com la teva mateixa germana, debía tenir algún filtre pera que'l seu marit la posés sota tálem...
 — Lo filtre del seu bon enteniment, del sentit comú, que tú no has tingut may!
 — Gracias per la galantería... ¿Y era pera dirme totas aquestas grosserías, que has vingut á buscarme en aquest raser de casa, ahont m'hi amago y m'hi aislo pera viure, sols sía per una hora, en un món un xich més elevat, que'l d'aquestos sentits práctichs que á tú tan t'enamoran?.... No comprech com no't vares casar ab alguna urdidora de casa teva, que de segur t'hi haurías entés molt mellor que ab mí!... ¡Senyor! ¡Senyor! si la meva mare tornava del altre món y vegés lo rosari de sufriments que he passat al teu costat, tornaría á morirse del sentiment!
 — Mira, Florentina, — feu en Corominas, fent esforsos pera dominar l'enuig que's trasparentava en la vibració de sa veu un bon xich alterada — no m'exasperis més ab aquesta carretilla de las penas que't faig passar, perque'm farías sortir de tino y olvidantme, com tu'ls olvidas als pobres fills nostres que cap culpa tenen ab las tevas ximplerías, te faría acabar perque'ls tinguesses de debó los sufriments de que tan parlas, sense sapiguer lo que son!
 — No més aixó'm faltava!... ¡Que'm vinguesses á donar llissons d'ésser mare, tot amenassantme ab ferme passar martiris sobre martiris! ¡Y encara no vols que'm queixi y que digui que la teva material vulgaritat, no ha pogut compendre may ¡may! las aspiracións de la meva ánima!... ¡Deu meu! ¡Deu meu! y que desgraciada, que desgraciada soch!...
 En Corominas, que, de la rojor que havía envermellit sas galtas, passá sobtadament á un groch de cera al sentir que per segona vegada se li donava la calificació de vulgar, ben decidit á ferli sentir lo pes de la seva indignació, s'adelantá envers la seva dona que havía anat á deixarse caure damunt de la afelpada marquesina; mes, una volta al seu costat, al veure que las llágrimas tantost iniciadas, s'havían tornat plors y plors verdaders y desconsolats, fent un violent esfors pera tornar á dins lo devassall de paraulas fortas ab que se havía fet propósit de contestar al seu insult, esclamá ab tot lo desdeny que li sugerí l'amargor del seu amor propi tan vivament ofés:
 — No't pensis que ab aquest desconsol me fassis llástima, no; lo que'm fas es fástich y rabia ¿ho entens? ¡Fástich y rabia!
 — Y girantse en rodó cap á la porta y tancantla ab una revolada que ressoná ab violent estrépit per tota la casa, afegí ab veu prou alta, pera que la seva dona'l sentís:
 — Y ara ¡no vinguis fins que jo't demani!... ¡Que ja te n'hi estarás de días y de mesos en aquesta soletat que tant t'agrada!