La fabricanta/Confidencias

De Viquitexts

CAPITOL V



Per los cabells — á mi'm sembla
que'm portan á fer los fets —
— que Amor me comana.
 Ausiàs March



CONFIDENCIAS

COM ja s'haurá pogut observar per lo narrat, la filla de casa en Corominas era una noya de lo mes modestet d'aquest món. Educada de franch per las monjas de la Ensenyansa, quan aquéstas tenían encara'l seu convent en lo centre de la ciutat antiga, dels poquíssims llibres que's cursavan en aquella época en los col·legis de noyas, en lo cervell de la Antonieta, sols hi havían quedat impresos ab complerta claretat, los preceptes de la Doctrina cristiana y las bonas máximas de la Urbanidad y de El libro de las niñas; restanthi en una grossa confusió los noms de Abraham, David y Moisés, barrejats ab los de Viriato, Pelayo, Alfonsos y Ramiros, sens que positivament de la historia sagrada y de la profana ne sapigués altre cosa, sinó que Nostre Senyor havía creat als nostres primers pares, los quins s'anomenavan Adam y Eva; y que á Espanya, després dels Fenicis, Cartaginesos y Romans y una restallera de reys que ja li havía fugit de la memoria, hi regnava una reyna que's deya donya Isabel segona. Y ab aixó y haber retingut de tot un embull de preceptes de Gramática, unas poquetas reglas d'ortografía, pera escriure ab lletra clara una carta quan ne tenía necessitat, junt ab un seguit de premis guanyats á la secció d'Aritmética, per quina ciencia havía mostrat sempre felissas disposicións, s'enclohía tota la instrucció de la Antonieta la que, ajudada de sa natural vivesa, donava per resultat, que pera aclarir lo seu judici, no li fessen gran falta lo devassall d'estudis ab que las modernas corrents s'empenyan en marejar la intel·ligencia de las noyas en los temps actuals.
 Bondadosa y treballadora, concentrada en ella mateixa, per no tenir personas de la seva satisfacció ab qui explayar sas emocións, ni poguer demanar consell respecte al sentiment que per primera vegada sentía pendre vida en lo seu cor, s'havía vist precisada á formar per sa propia intuició lo seu plan de campanya, quina primera part relativa á indagar noticias, li hem vist posar en práctica á la taula de mossen Vicens.
 Los resultats adquirits en aquella conversa foren causa de que al arribar á casa seva, li semblés un prodigi lo que havía lograt en un sol día. En primer lloch, y sens dupte era aixó lo que mes forsa li feya, segóns lo seu pensar, Nostre Senyor s'havía dignat mostrarli son benaplacit, al posarli aquell jove al seu costat en l'acte de la Comunió, y en lo de indicarli per medi de s'assistencia al confessionari del seu padrí, la manera per ahont podría saber las novas que desitjava.
 La Antonieta pensava y repassava en son interior lo que li havía succehit y tot li pareixía portentosament miraculós; més, donanthi voltas y efondint sobre'l mateix assumpto, se trobá que, ja posada en aquest punt semblava que la font se li havía estroncat; per quin motiu comensá á pensar que Nostre Senyor ja havía fet prou ab tot lo que acabava de passarli, y que, puig en Pere Joan ignorava per complert la preferencia de que era objecte, tan sols á n'ella li estava indicat lo conegut refrán de ajudat que t'ajudaré, ab lo que, després de donar voltas y més voltas á sa tan extranya com difícil situació, animada ab aquesta idea, esforsá'l seu enteniment pera veure si concebía algun medi que la portés al fí que desitjava.
 Sa innata vivor no la feu esperar gayre: la visió aparegué ab tota claretat per los foscos viaranys de sa pensa; y, ab un somriure als llavis, que expresava'l goig de haber trobat lo que cercava, per allá á las duas de la tarde, hora en que acostumava á sortir al balcó pera veure passar al jove de l'Euterpe, agafá la cistelleta de la feyna y, assentantse dessota de la cortina, fixá'ls ulls envers l'indret per ahont lo veya apareixer los altres días; y, tan bon punt lo desitj se convertí en realitat y el jove veler passá pel devall del seu balcó, la noya que en aquell precís moment s'escaygué á trencar entre sas dents un llarch aguller de fil, deixá caure'l rodet, que, passant per entre'ls ferros de la barana topá á la espatlla d'en Pere Joan, lo qui sobtat pel colp, alsá'l cap ab lo natural desitj de sapiguer d'ahont provenía l'objecte que acabava de rebotre demunt seu, trobantse ab la cara, més roja que una rosella, de la noya Corominas, que, malgrat lo molt premeditada que de tot aquell dematí tenía la feta que acabava de portar á cap, sols tingué esma pera mormolar, tot abocantse á la barana del balcó:
 — ¡Ay! dispensi...No se com m'ha caygut... Vegi...
 Y com lo fadrí veler després de cullir lo rodet de terra, li mostrés en sa ma com volent dir: «Y ara, ¿qué vol qu'en fassa jo d'aixó?». La noya, que sens dupte no tingué intent de portar sa picardía mes endevant que la de fer al rodet pretext pera mostrar sa casa al jove, restá com atontada, mentres que'l fuster del devant y la mestressa de la botiga de plats y olles y la planxadora de mes avall, mancats de major novetat, sortían á la porta mirant com á una cosa extranya al minyó del rodet. La Antonieta que junt á s'admirada fesomía, hi veya la dels seus encuriosits vehins, digué, tota sofocada signantli la botiga del fuster:
 — Fassim lo favor d'entregarlo al Sr. Eudalt, que ja li enviaré á buscar. ¡Gracias!.... ¡Gracias!
 La estratagema de la noya Corominas cumplí'l seu objecte, en lo relatiu á fer aixecar lo cap del jove quan aquést passava pel devant de sa casa. Mes ¿era que n'havía endevinat lo motiu?... ¿Era interés?... ¿Era sols curiositat?... ¿La havía reconeguda?...
 Los dos primers días, la Antonieta estava folla d'alegría al notar que ell ja d'un xiquet lluny aixecava'l cap y al ésser més aprop, la saludaba ab una pronunciada inclinació, mes son goig no la cegá fins al punt d'ofegar lo seu bon sentit; y aquést li digué que sa constancia en ésser cada día al balcó, encara que sols ho havía concretat á deixarse veure á la passada que en Pere Joan feya á las duas de la tarde, podía resultar massa notada pel jove, y sobre tot per aquell vehinat que li comensava á semblar un xich molest; ab lo que, en cambi de sa gran satisfacció d'ésser vista y saludada per ell, perdía'l goig que avans havía fruhit de veurel quatre vegadas en un sol día.
 La noya Corominas comensá á adonarse de que lo que duya aconseguit no era tan gros com de primer moment li havía semblat; y quan l'Agost passá y'l Setembre finí, y las primeras plujas de la tardor feren desar la ratllada cortina y tancar ab la lleva las vidrieras del balcó, li semblá que aquell ferro li clohía las alas del seu cor, ja prou comprimit pel pes d'una tristesa, que per la cosa més insignificant li feya pujar las llágrimas als ulls.
 Ab aquest estat d'esperit, pot compendres l'efecte que aquell any l'hi havía de produhir la festa de Tots Sants, plena de las recordansas dels difunts. Lo dinar en una taula gran ab sols dos plats, que feya notar més los buyts dels que hi faltavan, s'escorregué trist y silenciós, fins que per primera vegada en Corominas s'adoná de que la seva germana no tenía gana; y com, per ésser aquesta una dolencia que ell no havía experimentat may, li semblés que estava en la má de la noya esmenarla á gust seu, la insistencia pera que menjés se torná regany, una paraula en portá un altra, y'l fí de la discussió, fou un esclat de llágrimas que de molt temps arreceradas al cor, aprofitaren ab més ó menys oportunitat l'esplay de brollar pels ulls de la entristida noya. En Corominas que, á pessar de son carácter sech, tampoch tenía mal fondo, se sentí impresionat d'aquells plors; més sa natural aspresa y'l convenciment de haver obrat ab bon fí feren que, en lloch d'ablanirse, l'enuig se tornés irritació y, rebotent lo plat pel demunt de las estoballas, s'aixecá de taula exclamant:
 —¡Si que no m'en faltava d'altre, que veure que en lloch de donarme las gracias, me regalis un dinar de festas ab aquest acompanyament! ¡Qualsevulga que't senti,'s pensará que jo soch un Nerón! ¿Y qué't falta á tu?... Es lo que't dich sempre: dels pochs maldecaps que tens te queixas!... Peró de dinars com lo de avuy no m'en donarás gayres; perque ja es hora de que comensi á pensar ab mí, y de que prenga altres determinis...
 Com pot suposarse, las paraulas d'en Corominas foren com ploure sobre mullat, ab lo que'ls rosaris pels difunts, que la Antonieta resá ab la sola companyía de la seva criada, se digueren per part d'ella ab un continuat seguici de llágrimas; per lo que al ferse nit, á la noya li semblá que las parets de sa casa li queyan al demunt y, desitjosa de passar la vetlla un xich més acompanyada, se'n aná á visitar á la senyora Angeleta, á la que vegé disposantse pera sortir.
 — Si't descuydas me trobas fora — li digué la germana del seu padrí, allargantli una cadira y desapuntantse'l vel de la mantellina que tenía á mitg posar — com may vens tan tart, m'he pensat que eras ab en Pep á fer la castanyada á casa de la teva tía Madrona; y com Mossén Vicens, se'n ha anat á la Catedral, jo per no quedarme sola aquesta vetlla de tan mal passar, havía pensat anar á veure si la Mariagneta volía venir ab mí á Sant Just, que'l padre Amores hi comensa'l Novenari d'Animas...
 — ¡Ay, jo no voldría pas destorbarla! — interrumpé la noya, refusant la cadira que la senyora Angeleta li presentava — ¡Com m'he tingut d'esperar que la Marieta enllestís dels plats pera resar los rosaris ab ella, tot seguit se m'ha fet tart!... Per mí no vuy pas que's quedi, no; aixís, com aixís, jo també volía anar á Sant Pere pera ésser mes aprop de casa, y baixaré ab vosté...
 — Peró, dona; ¿no't dich que m'en anava pera no estarme sola? Si'l Novenari no'l comensan fins á dos quarts de set... Assentat, assentat, que reposarás una estona y'm dirás lo que hi ha de cert en lo que avuy m'han contat sobre'l casament del teu germá ab la Florentina. ¡Ay Jesús! Aixó sí que no m'ho hauría pensat may; perque, vaja, me sembla que es massa jovenota y massa no se com, aquella noya per ell... sinó que es lo que deya en Quel, que Deu l'hagi perdonat; en aquest món tot es sempre lo darrer que un hom se pensa... ¿Y cóm es, que tu no'ns en haguessis dit res?
 — ¿Jo? ¡Ay pobra de mí!... Ab lo que veig, més enterada n'está vosté que jo!.... Per més que d'algún temps en aquesta part hagin passat cosas que, ab lo que vosté'm diu, me fassin lligar caps; perque es lo cert que ellas no hi venían may á casa; y'ls diumenges, quan jo hi anava, pareixía que'm rebían per caritat; y ara... es á dir, ja desde l'hivern passat, que van comensar á veure que'l Noy guanyaba diners, y's van enterar de que feya tractes ab lo senyor Ramón, pera comprarli la casa que fa paret ab la nostre, ab lo fi d'engrandir las quadras, que tot sovint, ab una escusa ó altra, no passa setmana que no vingan... De primer era sols la tía, la que li feya la gara-gara; perque la meva cosina, tenía'l cap plé dels pretendents que li sortían al Olimpo; peró com pel Setembre se li va prometre un tal Dominguito, que ella'l tenía molt coll avall, y sembla que per casarse á pesar d'ésser tan guapa, no n'hi surt cap que fasshi pera entrar á la casa, ara tot es fer salamerías á n'en Pep, que, malgrat de no haverho dit may, jo sempre ho he conegut que li agradava... Y ¿veritat que sembla estrany, ab lo geni tan diferent que tenen?... Perque'l Noy, bon xicot á carta cabal, pero aixut com no n'hi haji un altre.
 — ¡Pst! Aixó sí que no hi vol dir res... Jo crech que als nostres homes aquesta aspror los hi dona l'agre del terreno. Mira, 'l meu Quel, mentres durá'l festeig va anar tal qual; mes un colp casats, me penso que si no hagués estat per mí, hauría passat un mes sense obrir la boca. Peró com jo enrahonava de tot lo que eixía al cás, una vegada ó altra m'havía de respondre. Y sempre varem viure com Joseph y María; perque'l temps ensenya més que cap mestre, y vaig veure que moltas vegadas los que més refilan no son pas los que mellor se portan. Y tornant al casori: ¿vols dir que va de serio? ¿Y ell mateix t'en ha parlat?
 — Parlat... parlat... Es lo que ara deyam, que en Pep no es gens comunicatiu... Lo que hi ha es que sembla que li roda pel cap lo pensament de casarse, y no deu sapiguer per quin cantó empéndrelas... y d'aixó te un mal humor, que no hi ha qui pugui viure al seu costat..... Afiguris que com jo ja fa temps que no tinch gayre gana, avuy se n'ha adonat... y per no res... ¿sap?... perque no'm podía acabar la vianda que tenía al plat, hi ha près un enfado com un boig; y perque jo ja estava prou trista y m'he posat á plorar, m'ha dit que'ls meus plors li farían pendre altres determinis, més aviat de lo que pensava... ¿Vegi per qué?
 — ¡Pst! los homes quan se volen casar, de tot ne fan motius... Pero á mí, no m'en enganya cap... En fí, per aixó'l teu germá ja té prou l'edat; y ab lo viu y treballador que es, y'ls quartos que li portará la dona, 's fará un bon fabricantás; no més es llástima per tu, que haurás d'estar al domini d'una cunyada, que com á pubilla, me sembla que es un bon tros soberana... ¡Oy! y la cunyada y la tía; perque la senyora Madrona no deixará pas á la seva noya... y si't tens d'estar ab totas dúas, ¡ay! filla; ja't ben planyo! ¡Ja't ben planyo! — exagerá la senyora Angeleta.
 — Sí, sí... ¿Qué's pensa que no ho conèch, que ara faré nosa á tothom?... Y cregui ¡que es ben trist de pensar que una hi es de massa á casa seva! — exclamá la Antonieta tot espurnejantli'ls ulls.
 — ¿Veus, com jo t'ho deya lo que't passa quan fa dos anys lo senyor Ramón te va fer parlar per Mossén Vicens, pera casarse ab tu? Ara foras á casa teva ben acomodada y t'en podrías ben riure... y...
 — ¡Ay! no, no. D'aixó si que no m'en arrepentiré may — saltá resoltament la Antonieta. — La Mare, que Deu l'hagi perdonada, deya sempre que'l casarse ab un viudo ab fills, era anar á fer víctimas ó á serne... No, no; casarse, per casarse, no ha sigut may la meva aspiració. Y en quant als diners, tampoch fan la felicitat.
 — No la fan, peró es lo que deya'l meu Quel ¡hi ajudan! Y'l senyor Ramón está molt ben arreglat.... que si ara's ven la casa al teu germá, es perque s'en fa una de millor; ¡y, ves si ho es, que diu que tots los pisos serán empaperats y á terra ab rajolas blancas y vermellas!... ¡Creu que vas ésser ben tonta!... ¡Los fills! ¡los fills!... Ja es veritat; pero, ¿ahont anirás, bou, que no llauris?... ¡Per tot hi ha d'haver la seva espina!... Ja veurás, ja veurás los disgustos que se t'esperan!... A mí no m'agrada donar consells; pero jo en lo teu lloch miraría si alguna persona de respecte... alguna senyora que ho sapigués fer ab tota reserva... — remarcá intencionadament la germana del sacerdot — parlava al senyor Ramón, y veya si m'ho tornés á arreglar... No fora pas lo teu casament lo primer que he fet! Y ¡qué en veritat sía dit, que tots han estat encertats; perque quan jo dich: aquést es pera aquélla, no m'erro, no! — afegi ab doctoral autoritat la senyora Angeleta.
 Desde la darrera part d'aquest parlament, que la noya Corominas, ab lo cap inclinat dessobre'l pit, prisava y desprisava, entre sos dits esprimatxats, las ondas de son mantonet de punt de reixa, mentres que ab lo pensament posat allá ahont de molt temps hi tenía'l cor, per entre las ombras del cap vespre, que, atravessant per las mallas de las blancas cortinas de randa, de poch en poch, havían anat invadint la espayosa sala en la que abdúas conversavan, comensá á semblarli que la grossa y embotida figura de la germana del capellá se transformava, aprimantse, fonentse, espiritualisantse, fins á convertirse en una mena de fada benafactora, d'aquellas que, per deslliurar á las encantadas princesas, sortían en las rondallas que de nina li contavan; y que en aquell moment se li apareixía á n'ella, pera ferli d'inteligenta missatgera ab algú que molt fondament li interessava. Y ¿per ventura no tenía motius pera pensarho aixís?.... ¿No acabava de brindarli sa intervenció pera arreglar son matrimoni ab lo senyor Ramón? ¿No podía ferli igual servey ab en Pere Joan, que segurament lo tractava ab més intimitat, puig que segóns lo dit per ella mateixa, feya molts anys que'l coneixía?... ¿Qué hi arriscava en probarho?...
 — La noya deixá en pau las ondas del seu mantonet, y digué manyosament:
 — Ja sé que vosté tot ho fa be... y que m'estima forsa... Sí; sí; peró ¡vegi! — feu tremolantli un bon xich la veu — á mi més m'estimaría un jove que m'agradés, encara que fos un senzill treballador!
 — ¡Ay! ¡Deu te fassa bona! Es lo que deya en Quel: ¡si'ls arrepentits poguessen tornar a Roma, quantas n'hi anirían d'aquéstas que s'han casat ab semblantas il-lusions!
 Pues jo, si m'hi casava, — insistí valerosament la noya — con tal que fos un home de be y treballador, me sembla que per pobre, no m'en arrepentiría may... perque fet lo pensament, fet. Miri, no tothom ha nascut pera ésser rich... Sols se sápiga que es un jove bo... Y jo sempre he sentit á dir, que'l que's porta be ab los pares... ¿sab?... Que'l que es bon fill, es bon marit...
 Y com la senyora Angeleta, l'escoltés un xich extranyada, y sense cap ayre d'haverla entesa, la noya Corominas, ab un gros batagament de cor y un tremolor encara més pronunciat en la veu, se resolgué á acabar lo seu pensament, dihent:
 — Sí... veu... aquell jove que vostés parlavan lo día del seu Sant... que quan era petit, ell y la seva mare'ls vingueren recomenats del rector de Vilassar..... que's diu... Pere... Pere Joan!...
 — Reyna Santíssima! ¿Y tu, t'hi casarías?... Tan ben acostumadeta que estás vivint en casa propia... ab la teva minyona que't serveix, com jo mateixa..... sense tenir de basquejar per res del mon... ¿Qué't creus que es gayre cosa, cinch ó sis duros setmanals pera pagar casa y vestir y menjar com ho fas tu? ¿Y si esteu malalts? ¿Y si venen altres cosas?.... Y tu't pensas que'l teu germá voldría semblant casament?
 La Antonieta, que ja havía dit lo que ella tenía per més difícil, respongué ab tó resolt:
 — ¡Ay! ¡ay! ¿Y per qué no ho havía de volguer, essent una bona persona? Miri: jo á n'en Pep me l'estimo molt; perque sé lo que val, y perque á més de germá, puch ben dir que m'ha fet de pare; ja que jo sé d'altres amos velers que tenen germanas y las fan treballar ab las urdidoras; y'l Noy á mi, no m'ho ha deixat fer may; y si jo pujo á dalt y faig alguna cosa es per la meva plana voluntat; y ni en vestir, ni en menjar, no m'ha faltat may res; peró, tot aixó, com vosté ho ha dit molt be no fa gayre estona, ha estat fins ara; ¡peró Deu sap lo que será'l día que's casi!... Ni la tía, ni la Florentina, son capassas de ferme cap mal; peró ja n'he vistas massa de solteras ab cunyadas, pera pensar lo que se'm espera á mi... No ho sé, lo que en Pep pot pensar ó dir del meu determini, si may ve al cas, peró suposo que á tots los agradará prou de quedarse més amples; y en quant á mi ¿qué vol que li digui?... jo crech que en aquest mon hi havém vingut per alguna cosa més que pera menjar y beure, com ho faig a casa, y com ab més ó menys interessos, ho hauría pogut fer al costat del senyor Ramón... En fi, vosté que es una persona tan bona y de tants coneixements — recalcá la noya, desitjosa de captarse la voluntat de la senyora Angeleta, únich horitzó que entreveya pera fer arribar lo seu pensament á port — ja ho sap prou que'l cor no's mana.... que passan cosas extranyas que un no se las explica... Perque jo, no sé pas donarmen compte de com ha estat que... que jo m'hagi tan agradat d'aquesta persona!...
 La senyora Angeleta que, per primera vegada de la seva vida, sentía parlar dels seus coneixements, joyosa de conservar aquella reputació, que tan impensadament acabava de sapiguer ella mateixa, y no volguentse aventurar á pérdrela tornant á entrar en discussións sobre la més ó menys conveniencia de la boda, optá pera associarse á las ideas de la noya, preguntant:
 — Y be ¿y desde quant que dura aixó?... ¿Y qué hi diu ell?... ¿Y quíns pensaments té?...
 La veritat era que la pregunta de la senyora Angeleta no podía ésser més natural; y, no obstant, deixá á la noya Corominas sens esma pera contestarla; donchs que també era lo cert que la resposta li tenía de costar un esfors molt més gran que'l que havía fet per tot lo dit fins allavores; y, retornant als batagaments de cor y al trencament de la veu, digué ab angunia, que anava aumentant a cada nova paraula que pronunciava:
 — Ell... ell... ja veurá... ¿Sab lo que li vaig contar de la nit de l'Euterpe, que estigué tan atent, tan amable ab nosaltres?... Y després ¿sab?... També'ls ho vaig dir, lo día de la Mare de Deu dels Angels, que l'havía trobat á Sant Pere... y després... després... Miri, com passa quatre vegadas pel carrer de casa... sempre que'm veu al balcó ¡ja d'un tros lluny me saluda!...
 — ¿Y aixó es tot?... Donchs aixís ¿ell encara no t'ha dit res? — saltá la senyora Angeleta, sens fer esment de la punyida que ab sas preguntas clabava en lo cor de la fillola de Mossen Vicens, que, ja posada en lo darrer apuro, prosseguí, envermellintse fins al blanch dels ulls:
 — No; no;... ell no m'ha dit res...; peró com vosté ara mateix, ab tanta bondat, m'ofería parlar al senyor Ramón... y vosté tot ho fa tan be!... jo, á la veritat... Vaja .... Miri ¡que ab tota l'ánima li agrahiría lo que fes en aquesta qüestió! — abocá per fi la Antonieta, acabant de treure, per un suprem esfors de voluntat, l'enamorat desitg que niava en lo fons del seu cor.
 Era tan visible la emoció de la noya, que la senyora Angeleta, que no era cap pedra, y que's sentía un bon xich cofoya per la confiansa que se li dispensava, aixecantse de la cadira en que seya, li digué tot picantli carinyosament la espatlla:
 Vamos ¡ara si que'ns en haurém d'anar; perque no arribaría pas á temps al Novenari!... Y de tot aixó que m'has dit ¡ja veurém de ferhi tot lo que s'hi sápiga! Jo, ara fa molts días que no l'he vist... peró ¡vaja! ja m'ho arreglaré, y molt será que no m'en surti; perque quan jo'm poso una cosa al cap...
 — Peró ¿sense dirli que he sigut jo, la que... la que... — tartamudejá la Antonieta avergonyintse á la idea de pensar que en Pere Joan, pogués sospitar lo pas que acabava de donar.
 — Y pues, santa cristiana ¿qué't pensas que no sé com s'han de portar aquestas cosas?... Jo tantejaré'l terreno, y segons lo que vegi...
 — Sí; sí; vosté mateixa... com á vosté li sembli... com si fos per una filla seva, — exclamá ab marcat agrahiment la noya Corominas, seguint escalas avall á la senyora Angeleta, la qui al despedirla á la acera del carrer, temorosa de que algú se li pogués interposar en sas diplomáticas gestions matrimonials, li digué, extranyentli la má:
 — Mira: ara fes com vulgas... pero jo de tu, que no's vegi'l tom que aixó dona, no'n diría pas res á ningú ¡á ningú del mon!, que jo per la meva part, ni que fos un sepulcre!...
 ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
 ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
 Y efectivament, com la senyora Angeleta no tingué aquell vespre ocasió de parlar ab altre persona que ab lo seu germá, tan bon punt foren á taula, deixant las recordansas del seu difunt marit, ab que acostumava á acompanyar altres anys lo sopar y las castanyas del día de Tots Sants, no tingué prou temps pera explicarli fil per randa, tot lo que la noya li havía contat relativament á en Pere Joan, ab lo que acabá dihent:
 — Jo, la veritat, ab molt més gust n'hauría parlat ab lo senyor Ramón: alló era una cosa més enrahonada; peró no ho vol, ella mateixa... En fi; jo li he promés y quan dono una paraula no la trenco... Demá enviaré á cercar á la Bernarda, la que li cuyda'l pis, y li diré que diga á en Pere-Joan que vinga, que jo'l tinch de veure.
 — Mossen Vicens, que, tot escoltantla, havía acabat de buydar un bon plat de broquil ab monjetas, aixecá per primera vegada lo cap que tenía inclinat sobre la taula, y digué, ab un d'aquells tons que no s'acostuman á contradir:
 — Sí; sí; envíala á buscar á la Bernarda; peró li dirás que, á n'en Pere Joan, qui l'ha de veure ¡soch jo!