La fabricanta/Dissensions
CAPITOL VII
A Sans y á minyons
no'ls prometis que no'ls dons.
Popular
EN Joseph Corominas tenía deu anys quan la seva mare li portá la noticia de que als sus oncles los hi havían baixat del cel una nena, que era de lo més hermós que may s'hagués vist. La senyora Cristina, tan bona com estremosa de mena, que havía assistit al naixement de la criatura y que, per dret de parentiu, li tocava durla á las fonts, no acabava de ponderar la boniquesa de la seva neboda. «Los cabells com un or... los ulls com estrellas... las galtas com rosas...»
Lo temps se cuydá de fer espléndida realitat las entussiastas alabansas de la padrina, essent causa de que, aixís dintre'l círcol de la familia, com en lo de las amistats, quedés plenament reconeguda la superior bellesa de la Florentina: ab lo que'n Pep arrivá al plé de la joventut, sentint á tot'hora que, al fer referencia á noyas tingudas per molt guapas, li deyan sempre: «¡Ca! no ho son pas tant com la teva cosina...»
Desarrollada de mena, quan, seguint la costum de la época, als catorze anys escassos la posaren de llarch, la senyora Madrona, plena de satisfacció, la dugué de casa en casa, pera ensenyar lo goig que feya la seva noya ab un vestit de llana de color blau turquí ab dos pams de róssech á la faldilla. Y quan á l'hora del dinar, perque tota la familia la pogués veure, arrivaren mare y filla á casa en Corominas y aquést, ab la brusa que duya pera treballar á las quadras, se la vejé entrar al menjador vestida ab un nou ayre de roba que mostrava ab tot son esclat la esbeltesa de sa figura y la hermosor de sa fesomía, una estranya rencunia casi ratllant ab la ira s'ampará del seu esperit, ab lo que, sense dirli un sol mot, s'atansá á la taula y's posá á menjar febrosament lo plat d'escudella que tenía al devant seu.
— Peró, home — feu la Florentina caminant amunt y avall ab lo cap tombat envers lo róssech de son trajo nou — ¡míram y digas lo que't semblo!... ¡Caramba!... Ara vením de casa la senyora Treseta y en Ramoncín, com es molt fí, m'ha dit una pila de cosas!...
— Com jo no soch fí com ell — remarcá en Pep, sense aixecar la vista del plat — per aixó no't sé dir res.
La filla de la senyora Madrona s'acostá al seu cosí y agafantlo familiarment per la barba, ab insistencia de noya consentida, li feu girar la cara envers ella, esclamant:
—Peró home..... ¡Si encara no m'has mirat!
Lo contacte de la ma de la seva cosina dessobre de sa cara iniciá en lo cos d'en Corominas un regueró de foch que'l resseguí de cap á peus y que, parántseli en mitj del cor, encegué en ell una flama que ja no s'havía d'apagar may més...
Ben convensut de que, ab las pretensions de la pubilla Batlle, no podía esperansar may la que á ell li semblava incomparable felicitat de ferla sa muller, lo seu geni sech de mena acabá de tornarse més aspre y concentrat, sense que ab aquest modo d'ésser logrés tampoch evitar la propagació del sentiment que lluytava pera reprimir; ja que, per son próxim parentiu, sovintejavan las ocasións de veures y de parlarse.
A més á més, la Florentina, que de criatura s'havía acostumat á sentirse dir per tothom que era bonica y que aquest género de llohansas acabaren pera férseli una mena de necessitat, se sentía mortificada de que un home jove y guapo com era'l seu cosí, no fes chor ab los demés; ab quin motiu no perdía ocasió de contarli tots los obsequis que li feyan y las paraulas ab que'ls hi acompanyavan lo jovent que coneixía. En Corominas, per la temensa de que's traslluhís lo sentiment que'l tenía corprés, la escoltava sens acudírseli cosa de major ingeni, que dirli tot mossegantse'ls llavis:
— ¡Vaya uns ximples!
— ¡Moltas gracias! ¡Quina galanteria que tens! —
Y, malgrat lo mortificadoras que se li feyan las apreciacións del seu cosí, continuava contantli ab la mateixa minuciositat tot lo que en aquest concepte li succehía. Quan darrerament aquell jove del Olimpo, després d'haverla obsequiada casi un any seguit, tot de sobte se prometé ab un'altra noya, en Pep, que per la seva germana ne va inquirir la nova, no sapigué resistir al agre-dols de parlarli del «gran sentiment qu'en devía tenir...»
— Oy!... sí!.. ¡Vaya una pérdua!...— feu la Florentina, esforsantse en amagar ab son desdeny l'amargor del seu despit.
— ¡Ah! jo'm pensava que l'estimavas...
— ¡Jo!.... ¿Per un quant temps d'havérmel escoltat?... Pera estimar á la gent los haig de conéixer més á fondo...
— Jo'm creya que t'agradava molt...
— ¿Ell? ¡tan escanyolit!... Cent vegadas més m'agradas tu!
Fou tan visible la transfiguració que s'operá en lo rostre d'en Corominas, que la Florentina, ab la natural penetració de tota dona en assumptos d'aquesta mena, comprengué que alguna cosa trascendental y que de molt aprop li interessava havía fet arrels en l'ánima del seu cosí, y, mirantlo fixament, li digué:
— Sembla que te'n alegras de que t'hagi dit aixó?...—
En Pep se sentí dominat pel fibló d'aquella mirada y respongué lacónica, però resoltament:
— Sí.
— ¿Sí? ¿Y per qué? — insistí la noya, desitjosa de veure confirmada la victoria que pressentía.
— Perque ell no t'ha estimat may y jo t'he estimat desde que vas néixer.
Lo tó y fins potser la mateixa sequedat de tan sobtada declaració, tan diferenta de tot lo que estava acostumada á sentir fins alashoras, impresionaren fondament á la Florentina, que, ab sa exaltada imaginació, compará tot seguit la veritat y potencia d'aquell amor, que per tants anys havía subsistit callat y sens esperansa d'ésser correspost, ab lo dels molts héroes de novela que havía llegit; y, engrandint y poetisant l'enamorament del seu cosí, al arribar á sa casa li faltá temps pera contarho á la seva mare ab tots los perfils y relleus que li sugerí'l goig d'haver inspirat tan romántica passió.
La viuda Batlle que, malgrat las moltas pretensións que tenía per la seva única filla, possehía prou sentit práctich pera coneixer la diferencia que anava d'empleadets ab poch sou y molta fatxenda, á un xicot de las qualitats del seu nebot, que, en los pochs anys que'l seu pare era mort, li havía vist donar un gran impuls al negoci y que li constava de que mitjansavan tractes pera comprar la casa del costat, ab lo fí d'engrandirlo, vejé ab tan bons ulls aquesta qüestió, que tot seguit s'esforsá en convencer á la noya del bon acert d'aytal matrimoni, al que la Florentina, sols hi objectá la sequedat de carácter del pretendent, ja que en lo relatiu á la part física, segóns ella, reunía tots los atractius desitjables en aquest punt.
— Sech... sech... ¡aixó ray! ¡Be prou qu'estimante com tu dius, te l'afinarás á gust teu! — feu ab tota convicció la senyora Madrona. — Ab los homes lo principal es qu'estigan enamorats de veras y que sían honrats y trevalladors, que lo demés tot s'arregla.
Donat lo pas més difícil, com era la declaració d'ell y la conformitat de la Florentina, contenta la senyora Madrona, la cosa marxá per ella mateixa; per lo que, després d'una llarga assentada entre la tía y'l nebot, relativa á las condicións per que devía regirse lo nou matrimoni, aquèst quedá determinat pera època de la tardor.
Feya pochs días que en Corominas disfrutava, ab lo seu prometatje, de las realitats del somni de tota la seva vida, quan un dematí la senyora Madrona l'enviá á cercar á sa casa, ahont trobá á mare y filla fora de tino y casi á punt de rompre lo compromís matrimonial, per haver sapigut que, d'un día al altre, Mossen Vicens aniría á demanar á la Antonieta, pera casarse ab un fadrí veler, matrimoni que abdúas conceptuavan com un gros rebaixament pera la familia.
En Corominas, qu'ho ignorava per complert, y que tenía molt lluny de la imaginació que la seva germana nodrís semblants propósits, dubtant de que fossen certs, sobtat per la sorpresa y desitjós de fer mérits, s'esforsá en assossegarlas prometent que, ab la seva autorisació, no's portaría á cap semblant desacert.
Ab aquestas disposicións, y tot confonent la temensa pels disgustos que aquesta qüestió podía reportar al seu prometatje, ab la exageració de la gravetat que enclohía al seus ulls, lo fet de que la seva germana s'hagués atrevit á formar aytals pensaments sense'l seu permís, tantost arrivá á sa casa, revestintse de sa autoritat d'hereu, interrogá á la Antonieta, la que ab tota senzillesa confessá lo que baix cap concepte creya denigrant per ningú; acabant sas explicacións ab los bons informes que tenía de la honrada conducta d'en Pere Joan, los molts anys que treballaba á casa de l'Escudé, lo crescut jornal que hi guanyava, y, per últim, la aprobació del seu padrí.
Lo promés de la Florentina, exaltat al veure confirmada la noticia, comensá per culpar á Mossen Vicens y á la senyora Angeleta de patrocinar tan visible disbarat; y, després d'assegurarli que jamay li donaría'l seu consentiment, tot resistintse á explicarli'ls motius del seu procedir, se'n pujá á las quadras, intimantli'l mandato de que no tornés á veure ni á parlar may més ab semblant persona.
Aquella ordre seca y contundent, aquella oposició sense explicacións, deixá tan sorpresa com esverada á la noya, que, en sa innata bondat, se li feya difícil creure que, sens una verdadera causa, lo seu germá, aquell Pep que de tota la vida se'n havía endut lo seu amor y las sevas admiracións, pogués obrar de tan injusta manera... « No, no: sens dubte devía sapiguer alguna cosa grave relativa á la conducta d'en Pere Joan que Mossen Vicens la ignorava... Peró ¿cóm era possible que un jove dels bons sentiments que havía demostrat en la malaltía y mort de la seva mare, pogués amagar quelcóm de prou consistencia pera justificar aquella ferma oposició?...» Y la pobra Antonieta, que si la punyía la decepció en la rectitut de en Corominas, més dolorós se li feya dubtar de las bonas condicións d'en Pere Joan; sens esma de sortir de la mateixa cambra en que havía tingut lloch aquella conversa, de peu dret, darrera'ls vidres del balcó ahont tantas vegadas fruhí la felicitat de veure al jove veler anar y venir del seu treball, divagava d'una conjetura á l'altra, quan, tot de sobte, se trobá al devant seu á la tía Madrona, la que, primer ab suau manyagaría, y, quant vejé que aquesta no feya l'efecte que's proposava, desplegant tot l'aparato de la seva autoritat, s'empenyá en disuadirla de portar endavant un matrimoni que, segóns ella, per sa pobresa sols podía fer la seva desgracia.
La noya Corominas, respirá com l'estamordit moixó que, després d'haver estat reclós entre'ls dits d'un bordegás, reb sobtadament lo salvador esplay de la volada. ¡Pobresa!... ¡Pobresa!... ¿Y era aquèst lo gran motiu qu'enderrocava'l castell de las sevas il-lusións, y que, ab terquedat digna de mellor causa, lo seu germá s'havía empenyat en callar?...
Fou tan viva la satisfacció de la Antonieta y ab tan entussiasta eloqüencia expressá'l concepte que aquest punt li mereixía, que la viuda Batlle, pensant que tal vegada li fora de més profit anar dret al cas, digué, esforsantse en dolcificar lo tó de sa veu:
— Com ets una noya de reflexió y qu'estimas al teu germá, penso que la seva sort l'has de pendre com á teva y, per lo tant, ferhi de ta part tot lo que pugas pera que no li fugi de las mans... y com encara que la meva Florentina podía haverse casat cent vegadas, ab personas de molta més upa que'n Pep, que tot just ara comensa á treure fabas d'olla, per lo molt enamorat que l'ha vist, se resigna á casarse ab ell... y jo, com á la fí es un fill del meu germá y bon minyó y treballador... y com me penso que li sabrá agrahir lo que ella fa... y els diners de la meva noya més me'ls estimo per ell que per un altre, y...
— ¿Y vol fer lo favor de dirme — exclamá la Antonieta, desitjosa d'interrompre aquell seguici de vanitosas ximplesas — qué hi té que veure tot aixó ab lo meu casament?
— ¿Qué hi té que veure?... — repetí exaltantse la senyora Madrona — donchs net y clar: que la meva filla ja fa prou casantse ab un fabricantet, peró ja qu'encara hi es á temps, no vol passar per ésser la cunyada d'un fadrinot veler, que potser fins tindría l'atreviment de tractarla de tu...
Aclarit l'enigma de la oposició de la familia, la Antonieta no feu cap mes esfors pera obtenir un consentiment que preveya no havía d'alcansar y, d'acort ab Mossen Vicens, digué á n'en Pep que, una volta qu'era major de edat, tan prompte estessen enllestits los trámits necessaris pera la llicencia y amonestacións, portaría á cap lo seu matrimoni; lo que li advertía pera que's previngués á ferli efectivas las duas mil lliuras que li pertocavan del seu dot.
Per lo que's vejé, en Corominas tenía ja descomptada aquesta petició, puig tan prompte la seva germana acabá de exposarla, li digué, recalcant irónicament las sevas paraulas:
— Lo casament ó'l disbarat que no has volgut desfer per la teva plana voluntat, lo desfará'l teu promés quan sápiga que tu ¡no'n tens cap de dot! Que sens dubte deu ésser per lo que't vol...
— ¿Que jo no tinch cap dot?... — repetí esgroguehintse la Antonieta.
Lo seu germá somrigué ab ayre satisfet y digué en lo mateix tó:
— Quan lo pare va fer testament, deixante las duas mil lliuras que'm demanas, era á l'any quaranta nou; mes, com morí al cinquanta cinch y l'any abans per las circunstancias del cólera, li van fer duas quiebras que l'obligaren á empenyar la casa y l'obrador, y consta en blanch y en negre que'ls deutes pujavan més que'ls habers, per lo que tan sols vaig acceptar la herencia á benefici d'inventari, y puch probar que he sigut jo'l que ab lo meu treball he redimit los empenyos, no tinch cap obligació de donarte res ¡ni la roba que portas al demunt!
— ¡No ho vas pas dirho aixís quan va morir lo pare! — protestá la Antonieta, desfentse en un desconsolat plor.
— Sí; es molt cert que, al encarregarme de la casa, vaig dir á Mossen Vicens, al devant teu, que jo'm veya ab ánimos de guanyar lo que havíam perdut; y que, relativament al teu dot, cumpliría la voluntat del pare; peró aixó era casante á gust meu y de la familia, y no are que t'empenyas en fer un disbarat á disgust de tothom...
Lo que en Corominas acabava de dir era la exactíssima veritat: la Antonieta ho sabía tan be com ell: lo que ignorava era que aquellas circunstancias, afavoridas per las lleys, poguessen despossehirla de lo que sempre havía cregut seu. La pobre noya tampoch comptava ab la munió d'incidents que semblavan haverse unit pera descapdellarse demunt d'ella; ja que en Corominas, á més dels vanitosos ensiburnaments de la Florentina, havía sentit l'agulló del seu amor propi, revoltantse en contra d'aquella germana que, pacienta y humil, no havía gosat may á contradirlo en res, y ara, no sols per primera volta s'oposava obertament á la seva voluntat, sinó que, ab motiu de sa mateixa rebelió, tenía l'atreviment de reclamarli'l seu dot. ¡Y en quíns moments! En los precisos en que, havent esmersat fondos pera comprar la casa del costat, se trobava escás de diner pera afrontar los inevitables gastos de las joyas y dels mobles del quarto que havía de fer á compte seu; per quin motiu no li queya gens malament lo trobar una manera més ó menys decorosa d'escusarse d'afegir als dispendis que's veya obligat á realisar, las duas mil lliuras del dot. ¡No las hi donaría pas! Per la lley no las hi debía; per la conciencia... Si, com ho creya, al pretendent de la seva gemana los diners li havían fet denteta, aixó podía ésser un bon medi pera que's desbaratés aquell matrimoni que la familia conceptuava com un desacert; per lo que, de tots modos, lo més convenient pera ell, era sostenirse en lo terreno d'oposició en que s'havía colocat.
La negativa d'en Corominas, relativa al seu dot, espahordí á la Antonieta que, en mitg del seu enamorament, conserbava'l cap prou clar pera compendre qu'en Pere Joan no l'estimava pas ab l'apassionament que ella sentía per ell. Estava segura de que s'hi casava per sas qualitats morals, y en aquell instant tremolá de pena al pensar de que al costat d'aquèstas, podían haber acabat de ferhi'l pes las duas mil lliuras del seu dot.
Felisment, encara que ab los seus punts de interessat, lo jove veler era un home digne; y, si be la nova'l contrariá, sa dignitat y l'amor propi ofès per aquella mortificadora oposició, li feren dir á la seva promesa:
— Ho sento per tu, puig que aquestos diners, posats á guany, t'haurían ajudat á no trobar tan agre'l cambi de posició que vas á tenir, sortint de la casa d'un amo pera entrar á la d'un treballador; peró, en quant á mí, ja pots dir al teu germá que no m'ha amidat prou be, si m'ha pres pels que's casan pera fer negoci...
Si las alegrías matessin, aquesta hauría acabat ab la vida de la Antonieta. Ja no pensá que'n pogués gaudir cap de més grossa. ¿Què podían significar las duas mil lliuras perdudas, al costat de la satisfacció de sapiguer que la volían per ella, que s'hi casavan per sas qualitats morals, y potser fins per sa xica persona?
Aquesta idea reanimá ab tota sa forsa l'esperit decaygut de la noya, que tot d'una, formá'ls seus plans; assecá sos ulls, que de molt temps los tenía humitejats per las llágrimas, y pochs días abans del que s'havía fixat pera la seva boda, digué resoltament al seu germá:
— M'has negat lo teu consentiment pera fer un matrimoni, pel que no hi tenías cap motiu fundat pera oposarthi; t'has excusat de donarme un dot que en conciencia me perteneixía; y jo, pel recort dels nostres pares que voldrían tornarse á morir pera no veure lo que'm fas, no he volgut insistir en una demanda, que't podría haver costat enfados y diners; peró t'aviso qu'estich resolta á no sortir de casa com á borda, y que, per lo tant, me'n enduré las duas calaixeras de la mare y alguns dels trastos vells que hi ha tancats al quarto del terrat. A la teva dona, aquestas pobrissallas li farían nosa, y á casa meva hi tindrán lo lloch que'ls hi pertoca.
— En Corominas comprengué que verdaderament la seva germana podía haverlo embrancat en qüestions judicials que, encara que se haguessin fallat á favor seu, com ella havía dit molt be, no haurían deixat de costarli enfados y diners; y en quant als mobles que li demanava, anantsen ell á viure com estava estipulat á casa de la tía Madrona, no li farían cap falta; per lo que, no volguent extremar més la nota de la seva intransigencia, respongué ab sa acostumada sequedat:
— Fes lo que't dongui la gana!...