La fabricanta/Lo dinar de casa Mossen Vicens
CAPITOL IV
Regla y mesura
tot l'any dura.
Popular
MOSSEN Vicens y la seva germana Angeleta, de cinquanta y tants anys, viuda sense fills d'un acomodat batifuller de la plassa del Oli, vivían desde la viudesa d'aquésta, en un segon pis del carrer més Alt de Sant Pere, en lo que, ab lo passament d'abdós, que tot just arribava á sis pessetas diarias, ne tenían prou pera sostenir los gastos d'una minyoneta de la Sagarra, á la que las amigas envejavan la sort de guanyar dotze pessetas mensuals; pendre cada setmana un bitllet de la rifa de la Casa de Caritat y algunas voltas fins dels Empedrats; repartir tots los divendres alguns xavos als pobres de las escalas de Sant Pere; comprar estampas pera donar á las criaturas que ab l'intent de ferli l'amistat, entrebancavan pel carrer al bon capellá; y, al cap del mes donar una almoyneta pera'l convent de las monjas Mínimas, amen del pago de germandats y confrarías. Y ab tant y tant ordre's repartían los cabals d'aquella casa que, á pesar de tot lo dit, pera la diada de Sant Vicens y de la Mare de Deu dels Angels, se podían fer desahogadament los dispendis d'obsequiar als fillols y amichs, ab copetas de vi blanch y melindros y sabatillas, que rigurosament tenían d'ésser del forn de Sant Jaume.
En quant als excessos de tenir convidats á dinar, desde que'ls pollastres se pagavan á set y á vuyt rals, y que'ls fillols s'havían fet grans, per quin motiu se necessitava que l'avirám sigués de major volúm, la senyora Angeleta, ab la escusa de que no tenían la rigurosa puntualitat que's requería perque l'arrós ó'ls macarróns se menjessen á son degut punt, y que'l seu germá, que deya la Missa de sis, no tingués de retardar lo dinar que's servía al bell moment que tocavan dos quarts d'una del campanar de Sant Pere, quedaren abolits, ab fonda recansa de Mossen Vicens, que, ignorant l'esperit económich y un si es no es de conveniencia que n'era la veritable causa, no's cansava de protestar de la reforma, dihent que per dos colps á l'any no li feya pas res dinar á la una y no trobar la vianda tan y tan refinada...
Lo dematí en que havém vist á la Antonieta á la iglesia de Sant Pere, lo capellá que acabava d'arrivar á sa casa, tot treyentse'l manteu torná en sos tretze de retreure á la seva germana lo molt que li dolía passar lo seu Sant sense convidats, ab lo que aquésta li digué ab to conciliador:
— Bueno, bueno; si á tu tant te fa del gasto, un altre any — que potser ja'ns haurán tret de sobre aquestos governots que cada día'ns posan nous consums — ab las viandas més baratas, no'ns vindrá tan d'aquí donarnos aquest luxo... perque ara ab los preus dels queviures...
— Be, ¿ab qué quedém? ¿que no's convida als noys per sa poca puntualitat ó per la qüestió dels diners?
— Ja veurás, si tant m'ho fas dir ¡per totas dúas cosas juntas! — respongué la senyora Angeleta, enfadada d'haver deixat traslluhir lo fons d'aquell assumpto — lo qui no te de portar las riendas de la casa, tot ho troba plá; pero'l qui ha de bregar ab los gastos, veu que'ls diners li fugen dels dits com si tinguessen alas... Y á fé ¡que més estalviadora que jo!..... ¡Ja'n voldría veure un'altra en lo meu puesto!..... Sino que tu, mira!...
— Si, dona, si; ja me'n faig cárrech... pero per dos días al any... y tenint, com tením sempre la plata de crema que'ns regalan á casa en Corominas, no veig que sigui una cosa tan extraordinaria... Tots dos sols, com si res... Sembla un día com un altre... Casualment, lo dinar acompanyat, es lo que fa més diada... Y á la fi, per ells, tampoch no era pas cosa de donarlos un banquete...
— Si; feslos venir pera menjar escudella y olla! Ja veurás lo que'ls agradará!... ¡Ay! Deu te fassa bó! Be prou que ho deya'l meu Quel, que Deu l'hagi perdonat: «Tu't pensas que la gent t'estiman molt ¡y ja ho veurías si'ls haguesses de menester!»
— No,dona, no; jo no'm penso res... ¡Si es á mí que m'alegra de tenirlos á dinar!
— Be, vaja, no'n parlem més y anem a taula, que'ls macarróns ja s'haurán fet una pasta... Si al hivern no tením cap gasto nou, pel teu Sant... Calla... ¿no't sembla que han trucat?... — interrompé sobtadament la senyora Angeleta, parant l'orella. — Sí, sí; y hi tornan!... Y de segur que la Sila, encara no ha vingut de buscar l'aygua fresca... ¡Ay válgans Deu! ¿Quí pot ser en aquesta hora?
— ¡Bah! sempre será algú de fora casa que ens fará un xich de companyía — mormolá Mossen Vicens, mentres la seva germana sortía en direcció á la porta.
— Pochs moments després, aquésta tornava á entrar seguida de la Antonieta Corominas, la qui s'apressá á besar la ma del seu padrí, qui li digué tot reviscolat:
— ¿Que pot ser vens á dinar?...
— ¿Que vol dir que me'n donarán? — preguntá á son torn la noya.
— Sí, dona, sí; no faltava més! Y bona satisfacció que'm donas!... Casualment, ara m'estava queixant ab aquésta, de tenir de dinar sols.....
— Peró ¿perqué no ho has enviat á dir, quan has fet portar la crema? — interposá un bon xich concirosa la senyora Angeleta. — Ara, filla, t'haurás de passar de lo que hi hagi!..... Perque per nosaltres dos....
— Mira, pendrá lo que li donarém. ¡Vaya uns cumpliments! ¡Com si fos la primera vegada que hi dina á casa nostra!... Vetaquí lo que us pert á las donas: lo gastar tantas falornias!... ¡Vaja! ¡Vaja! treute la mantellina y aném cap á taula; que la veritat es que tinch un mal de cor que no m'aguanto! ¡Caratsos! Si ja son tres quarts de una! Si't descuydas no hi entras! — afegí Mossen Vicens, donant l'exemple, mentres la senyora Angeleta, tot cridant á la Sila que portés un altre plat á taula, anava á treure de la calaixera un antich cobert de plata y un planxat toballó dels anomenats d'ull de perdiu.
— Ara, tot menjant los macarróns, nos esplicarás que ha sigut aquest miracle de que hagis vingut á dinar ¡y tan tart!...
— Si.... ¡vaya un dinar que troba!... ¡ni tan sols tenim formatge pels macarrons!... Si jo ja no'n volía fer; perque es lo que deya'l meu Quel: es una lley de pasta que si no te'l caldo de las quatre carns, ja la pots tirar al foch! — reprengué la senyora Angeleta, que no acabava d'aconsolarse de no haver estat previnguda pera obsequiar á la convidada.
— Donchs jo'ls trobo molt bons ¡encara que n'hi falti alguna de carn! — remarcá Mossen Vicens — perque suposo, que moltó, tocino y gallina, be n'hi deus haver posat; y la badella no hi fa pas tanta falta... Y de segur, que avuy tením sota, caball y rey; y fins m'hi jugaría'ls postres, que hi ha pollastres ab xanfayna; perque n'he sentit l'olor aixís que m'han obert la porta....
— ¡Pollastres!... ¡Pollastres!... — rondiná la senyora Angeleta. — ¡Un! ¡y ben petit! No més perque no diguessis que no's coneixía'l Sant... Si solament, aquésta, m'ho hagués enviat á dir, á mitg dematí, jo hauría fet anar á la pescatería...
— ¡Ay, válgam Deu! jo no m'he pensat pas donarlos tanta guerra! — saltá un bon xich escorreguda la Antonieta. — Per mí sí que no s'hi han pas d'amohinar d'aquesta manera!... Y á més á més, tan al punt que vosté ho fa sempre tot. Estich cansada de dirho á la Marieta de casa, que á ningú li surten los guisats tan ben fets com á vosté. Vegi aquesta pilota — afegí la noya desitjosa d'esvahir ab sas alabansas lo malhumor de la germana del capellá — ja no pot esser més bona! ¡se talla com si fos llangonissa!
— ¡Ay, sí, filla, sí; á mí tot m'agrada al seu punt! — confirmá la senyora Angeleta un bon xich més assossegada per aquells elogis. — No las puch sufrir las barruerías en lo guisar! Perque ab gust y paciencia, ab los mateixos diners se menja molt mellor. Aquestas senyoras que no s'hi fican may á la cuyna ¡qué'n deuhen menjar de xipis-xapis! perque jo,'l día que no hi entro, Mossen Vicens ja ho coneix á la primera cullerada; y'l meu Quel feya'l mateix...
— Sí, sí; — afirmá'l sacerdot, també desitjós d'alegrar á la seva germana — pero tu, noya — afegí dirigintse á la Antonieta — no ho demostras pas ab la práctica que trobas la vianda, bona, perque menjas molt poch!... ¡Pósanhi un altre tall de pilota, ja que l'hi agrada! Y un parell d'anxovas... un rabanet...
— ¡Uy! ¡Uy! ¡Prou! ¡Prou! si menjo més en aquest dinar que á casa en quinze días! — exagerá la noya, apartant lo plat, que la senyora Angeleta aconseguí, repetint:
— Pren! Pren! perque ja t'ho he dit, que per nosaltres sols, he fet molt poca cosa! Ab aixó y'l pollastre ja haurem acabat.
— Y donchs ¿qué volías més? ¿cervells de canari?... Quan s'ha menjat una bona olla tot lo altre hi es de sobras. Y ara, noya, contans com ha sigut aquesta sorpresa de venir á dinar? — feu Mossen Vicens, que ja refet del seu mal de cor, li intrigava un bon xich aquella sobtada vinguda.
— Pues res... ja veurá...- respongué la Antonieta un si es, no es, desconcertada — com vostés de sempre m'ho tenen dit...
— Sí, sí; ¡vaya! no faltava més! sempre n'estás de convidada á casa — interromperen á un temps lo sacerdot y la seva germana.
— Donchs per aixó... com aquest dematí he anat á Sant Pere... ¡Oy! ¡y ja l'he vist al confessionari que hi tenía forsa gent! — digué la noya desitjosa de portar la conversa al punt que la volía.
— ¡Pst! ¡regularet! ¡regularet! No hi havía empentas, no. Y tan hermosa que es la devoció d'aquesta diada... Pero la gent d'avuy no s'hi encaparra gayre ab aquestas cosas... ¡Pósanhi més de pollastre! ¿que no veus que aquestos talls son tant petits? — observá Mossen Vicens qui, unint lo fet á la paraula, ajudá á la seva germana, en la tasca d'omplir lo plat de la convidada.
— ¡Ay! Jesús. ¡Prou! ¡Prou! si no m'ho acabaré! ¿Que's pensan que tinch tanta gana? Casualment ara fa uns quants días que no'm puch empassar res...
— ¡Oy! que sí ¡que't trobo un bon xich descolorida! Y pues, ¿que potser estás enamorada? — feu la senyora Angeleta, sense més intent que'l de dir alguna cosa.
La noya Corominas, sentí que s'envermellía fins al blanch dels ulls y deixant caure'l toballó, s'ajupí pera referse ab la escusa de cullirlo; ab lo que ja més asserenada, digué:
— Donchs, sí, sí; com los deya, he anat á Sant Pere, y després, ab fer la crema y enllestir lo més precís, se m'ha passat part del dematí... y m'he vist que no podría venir fins á la tarde... ¡Y com feya tant de temps que no havía dinat ab vostés!.... Aixís, tot d'una... he pensat ¡dónals aquesta sorpresa!..... Y com també, per ésser la festa dels velers, en Pep dinava á la fonda ab los seus companys, no hi he fet cap falta á casa... y ja sabía que per mí no n'havían de fer ni més ni menos... y era sols pel gust d'estar ab vostés... perque com á la tarde sempre ve tanta gent... casi ni podém enrahonar y...
— ¿Que tens alguna cosa de nou pera contarnos? — preguntá Mossen Vicens, que en aquella vinguda li semblava entreveure quelcom que no se li feya prou clar.
— ¡Jo! ¡ay! res, res; — exclamá altra volta enrogintse la Antonieta. — Jo si, que... ¿Veu? ja li he dit que me'n han posat massa!... No m'en podré pas acabar ni la meytat... y á fe ¡que es riquíssim! — afegí la pobre noya, que á cada moment veya pérdresseli'l cami d'arribar al punt que s'havía proposat.
— Mira... menja pel que tingas gana; que aquí no es pas cosa de fer cumpliments: — feu Mossen Vicens — y si ara l'acabavas tota, no te'n quedaría per la crema, que'm fa cara d'ésser molt bona.
— ¿Sabeu qué pensava? — preguntá la senyora Angeleta, mentres la minyona posava'ls platets pels postres — que ara, ab la fruyta y uns quants melindros, ja'n tindríam prou, essent tots de casa; y podríam guardar la crema pera la tarde, quan vingan los noys; perque es lo que deya en Quel, lo que s'enceta ja no fa goig.
— ¿Y ara?... ¡Quínas ideas t'agafan! — saltá Mossen Vicens, que per sa diaria frugalitat, assaboría ab la deleytansa d'un infant, los extraordinaris d'aquella festa. — ¿Perqué no els feyas venir á postres, si volías que la vegessin sencera? ¡Ves, si ara no menjaríam crema!... ¡Porta, porta!... Y no t'hi descuydis els melindros, ni'l vi ranci, que de Sant no n'hi ha més que un al any ..... Y avuy que havem tingut una convidada!..... Y ja pots dir que fassin café, que per un día tampoch nos arruhinarèm!...
Malgrat totas sas protestas, la Antonieta s'hagué de resignar á deixarse omplir lo seu plat de crema; y, prou concirosa al veure que ja eran als postres, y no havía trobat encara la ocasió d'esplayar lo seu assumpto, al adonarse de que abdós germans, se disposavan á obsequiarla ab melindros y vi ranci, apartá la ma de Mossen Vicens, dihent ab to resolt:
— No; no; ja sab que jo no bech més que aygua. ¡Vosté, vosté,'l necessita pera referse de las fatigas d'aquest dematí!
— ¡Jo, fatigas! ¿Aquest dematí?.. — preguntá com estranyat lo sacerdot.
— Si no fatigas, treball; perqué ¡no n'hi tenía poca de feyna al seu confessionari, quan jo hi he passat per allí á la Missa de sis! ¡Oy! y que hi tenía un penitent..... Un jove alt..... moreno..... ab bigoti negre.....
Y com lo sacerdot no fes ayre d'enténdrela, la Antonieta prosseguí:
— Si, un jove molt ben plantat... que'm sembla que porta dol... que hi era abans de la Missa...
— ¡Tah! ¡Tah!... Tants ne venen en aquestas diadas, d'un cap de matí al altre...
La noya Corominas, sentí com una mena de nu que li apretava la gola; fins li semblá que li venían ganas de plorar, y frisosa d'anar fins al cap-de-vall, feu un suprèm esfors pera prosseguir:
— Sí, un jove que es veler... que treballa á la fábrica de l'Escudé...
Mossen Vicens s'arronsá d'espatllas y la Antonieta, aventurá la darrera noticia que'n sabía:
— Que.... que es diu Pere Joan!...
— Reyna Santíssima! ¡En Pere Joan!! ¡Lo fill de la María Angela, al teu confessionari!! — exclamá ab creixents escarafalls la senyora Angeleta. — ¡Pobre dona! ¡Ay, Senyor! Ja tenía rahó'l meu Quel: y quínas cosas que's veuhen en aquest món!... ¡Cada día, cada moment, li dono gracias á Deu de no haverme donat fills! perque, ¡si'ls millors fan com aquést!... ¡Ay, pobre María Angela! ¡Pobre dona, si...
— Y ara ¿que t'has tornat boja? — va interrompre Mossen Vicens, ab manifest disgust. — ¿Qué té que veure que hagen vist á en Pere Joan al meu confessionari?
— ¿Que si té que veure?... ¡Vaya si'n té! — exagerá la senyora Angeleta, dirigintse á la noya. — Afigurat que la seva mare, que era una santa dona y que'm tenía una confiansa de germana, — perque has de sapiguer, que desde que baixaren á Barcelona recomenats pel rector de Vilassar á Mossen Vicens, sempre més han entrevingut á casa, — la pobre'm deya: «lo meu fill es un tros de pá... ja no n'hi pot haver un altre, al món, de millor que ell; pero aixó de que fassi tants anys que no ha volgut anar á confessar, me te l'ánima traspassada! ¡traspassada!...» Y no li va voler donar aquest consol en vida, y ara que ella no ho pot veure...
— Vaja ¡no diguis més disbarats! — interposá secament Mossen Vicens. — Si la María Angela no ho va veure en vida, Deu li deixa gosarne en mort. Nunca es tarde cuando llega; y dels arrepentits es la gloria del cel! Bonas dotzenas com ell, en voldría confessar cada día! ¡Y no ho tornis á fer may més aixó de descubrir las faltas del próxim! Tots ne tenim prou ab las nostras pera ocuparnos de las dels altres.
— Ay fill, jo no'm penso que hagi divulgat cap cosa oculta!... Deu me'n reguart! La María Angela, no me'n recomená may lo secret... Y tampoch aixó no ha de sortir d'aquí... Al menos jo aixís m'ho crech. ¿Oy? — feu la senyora Angeleta, dirigintse á la noya Corominas. Y com aquésta fes ab lo cap seguidas mostras d'assentiment, la germana del sacerdot que, malgrat son fraternal parentiu ab un ministre del Senyor, tenía la curiositat tan viva com qualsevol altre, prosseguí dihent: — En fi, me sembla que no será pas cap pecat, que'ns contis com ha sigut la esmena... per més que á mí, ¿sabs?... ja so gat vell y no me la fan que no me la pensi....perque aixís surtirli d'ell... després que havía fet tant esdarnegar á sa pobre mare per aquesta qüestió!...¡Y encara dirán fills!... ¿A que vá, que ha sigut perque's deu voler casar y li han posat per condició?
Mossen Vicens que á las manifestas trasmudacións que havía observat en la cara de la Antonieta, durant tota aquella derrera part de la conversa, notá l'esgroguehiment que la cubrí al sentir la sobtada suposició ab que havía acabat lo parlament de la seva germana, semblantli que comensava á veure clar lo que fins allavores li havía aparescut fosch, digué, desitjós de posar los punts sobre las ii:
¡Vaya! No comensis á fer judicis temeraris! Si's casés, me sembla que jo ho sabría y no me'n ha dit una paraula. ¡Mireu que es forta cosa, que en fent qualsevulga persona una obra bona, no hi puga faltar qui en lloch d'atribuirho, com es de lley, á la inspiració y gracia de Deu, tot seguit s'hi busqui l'origen en l'interés material ó en las conveniencias humanas! ¡Be prou assedegat que n'está'l Cor de Jesús del amor de sas criaturas, pera que no busqui la ocasió d'atráuresels per Ell mateix! Y devegadas, basta una espurna pera encendre un foch allá ahont no n'hi ha hagut may!... Vaja, pórtam lo café y á veure si l'haureu sapigut fer tan bó com lo que'm varen donar l'altre día á casa del senyor Rector..... ¡Quina forsa! ¡Quin aroma!
La senyora Angeleta, aná en persona á buscar á la cuyna lo que'l seu germá demanava; y, posant á la taula la safata ab las tassas y la sucrera, digué, un bon xich picada de las alabansas del capellá:
— Ja veurás: allí, com que cada día en fan, hi tenen la ma més trencada que nosaltres, que'n prenem de cent en cent una vegada..... Y per aixó ¡encara ho voldría veure si es mellor que'l meu!... Si no que en essent de fora casa, tot es bó... Es lo que deya en Quel: lo pa de la vehina es medecina... y per més que un hom fassi... Ves, noya ¡olora! y digas ¿qué te'n sembla de l'aroma d'aquest café? — afegí la germana de Mossen Vicens, posant la escudella dessota'l nas de la convidada, que ab lo pensament á molt distint lloch, repetí com d'esma:
— Riquíssim... Riquíssim...
La senyora Angeleta, satisfeta de l'alabansa abocá ella mateixa'l café, posá á la taula la ampolleta del rom, y, assentanse altre volta, al costat del seu germá, digué, retornant á sa anterior conversa:
— Vaja,'m senbla que no farías cap pecat de contar lo que ha sigut aquest miracle de'n Pere Joan...
— Ab sapiguer que'l miracle s'ha fet, ja n'hi ha prou per avuy — respongué Mossen Vicens ab ayre de no voler allargar la conversa per aquell cantó — lo que ara nos ha de dir l'Antonieta es de que'l coneix al fill de la María Angela?
La noya Corominas torná á enrogirse ab bastanta més forsa de lo que ho havía fet en lo seguit d'aquella conversa; mes, posada en lo compromís de parlar, contá minuciosament, encara que reservantse lo relatiu al efecte produhit en ella, lo que ja saben los nostres llegidors respecte á la manera com s'havía fet dita coneixensa. Lo seu padrí la escoltá ab marcada atenció y digué:
— En fi: per lo que sía, te diré que es un bon minyó y que guanya un galant jornal.... ¡Pot ser que no t'ho donaría pas per set duros setmanals! ¡Oy! y que té casa posada y que....
— ¡Y que Deu sab, quan se desempenyará de lo que dèu! — saltá la senyora Angeleta, que, en no dientho ella, totas las alabansas li semblavan exageradas.
Mossen Vicen, menejá'l cap en senyal de desagrado, acabá d'una tirada'l café que tenía á la tassa, y digué:
— ¡Calla! ¡Calla! que'ls deutes d'en Pere Joan no fan més que ferli molt favor! ¡Ja'n voldría veure un altre de fill que s'hagués portat mellor de lo que ell ho ha fet ab la seva mare! Tres anys de estar impossibilitada en una cadira, y tres anys sense cansarse ni un día, ni un instant, de tenirla cuydada ab totas las finesas d'aquest món! ¡Ni que hagués estat una reyna! ¡Y tu mateixa estavas cansada de dirho á tothom qui't volía sentir!
— ¡Oh! jo no dich pas lo contrari...
— No; pero ho fas veure!... Vaya, deixém al próxim en pau, y resém las gracias, que encara vindría gent y no'm deixarían anar á trencar lo son — feu Mossen Vicens, plegant las mans y dihent piadosament: Benedicamus Dómino...