La fabricanta/Intimitats
CAPITOL XIV
Vá es aquell qui posa la seua
esperansa en los homens ó
en las criaturas.
Kempis
ACABAT lo seu quefer, mestressa y minyona se preparavan pera tancar la porta de la quadra, quan ressoná á la escala remor de passos, que per lo forts y seguits, no deixavan dupte de que era un home'l qui'ls donava. La Antonieta s'abocá á la barana, y al veure ja aprop del replá á la persona que pujava, exclamá tota sorpresa:
— Y ¿ara, Pep?... ¡Tu aquí!... ¿Y per qué no'm feyas cridar?... ¡Bonas ganas de pujar tant amunt! ¡Aném, aném á baix!
Sens fer esment de las paraulas de la seva germana, en Joseph Corominas acabá d'avansar lo darrer tram de la escala, y, passant pel devant d'ella, entrá á la quadra, dihent ab tó sech:
— Estaré mellor aquí que al pis...
— Peró home, ¡no sías tossut!... ¿qué no veus que ja es vèspre?... ¿Y qué hi farém aquí á las foscas?...
— Per lo que haig de dirte, no necessito llum.
Encara que la senyora Grau estava prou acostumada á l'habitual aspror del seu germá, sa terquedat en quedarse allí, sa visita en aquella hora y un cert no sé qué, en sa cara y en sa veu, li feren temer que alguna cosa extraordinaria li passava, y fent signe á la criada pera que se'n anés, preguntá ab un xich de sobressalt:
— Peró ¿qué tens?... ¿Qué't passa? ¡Digas!
En Corominas que s'havía arrecerat en un dels telers de la quadra, y que, apoyat als montans, feya rodar entre sos dits lo barret que s'havía tret al entrar, no torná resposta, per lo que la seva germana digué ab major impaciencia:
— Home ¡parla!... ¿Digas que tens?... ¿Qué vols?...
L'interrogat restá encara un moment en silenci; y tot de sobte, com si las paraulas li cremessin los llavis, mormolá rápidament:
— Sapiguer si á casa teva, hi haurá lloch per la meva filla.
— Per la teva nena?... Per la Alicia?... ¿Qué us té la verola'l noy?
Aquesta vulgar sortida, la única que en aquell moment podía ocórres á la admirada pensa de la Antonieta, desconcertá encara més á n'en Corominas, que, en lloch de respondre, comensá á caminar nerviosament amunt y avall de la quadra. La nostre fabricanta se li plantá resoltament al devant, y, agafantlo pel bras, insistí, sacsejantlo ab tota sa forsa:
— Peró digas ¿qué us passa? ¿Qué no veus que'm fas pensar un munt de disbarats?
— Per més grossos que'ls pensis, may los hi pensarás prou! — exclamá en Pep, deturantse. Y fent una rialla que en sa cara traspostada hi aparegué com una dolorosa contracció, afegí: — ¡Jah! ¡Jah!.. Donchs la cosa més original!... ¡Qué la Florentina m'ha fugit de casa!...
— ¡Qué t'ha fugit de casa!...
— Tal com ho sents... Quan hi he anat aquest mitg día, m'he trobat ab una carta de
vuyt planas... aixó d'escriure llarch á n'ella no li costa gayre... dihentme ¡que no hi vol viure més ab mí!...
— Y ¿per qué? ¿Y qué li has fet tu? —exclamá la senyora Grau, no sapiguent donarse
compte de lo que sentía.
— ¿Jo?... ¡Esser un ximple!... Tractarla y considerarla com no's mereixía!... Rosegarme'ls punys quan ja prou amohinat del meu treball, més plé de maldecaps de lo que tothom se creu, al tornar á casa, en lloch de trobarme ab una persona com las altres, me trobava ab una dóna trista, desplicenta, malhumorada ¡fins plorosa! perque'l cas es que ella darrera de las sevas deries, ni es felís, ni'n deixa ser á ningú!...
— Be, be; — feu nerviosament la Antonieta — tu no'm dius més que paraulas y jo vull esplicacións claras, concretas!... Perque si t'ha escrit ¿ja te'ls deu esplicar los motius que ha tingut pera anarsen?
— ¿Los motius? ¡Oh prou! ¡Prou!... Diu que se'n va, perque ¡jo! la faig desgraciada.
La senyora Grau se passá neguitosament la má pel front, que, malgrat no ésser á l'estiu, lo tenía amarat de suor, y, fent un esfors pera aparentar una serenitat que comensava á perdre, digué:
— Mira, Pep, tu estás excitat y molt prompte acabarías pera fermhi posar á mí; y devant de las tribulacións es quan més se necessita estar seré. De segur, que tot lo que'm dius, ben garbellat, no tindrá la importancia que tu li donas... un colp de sanchs... un
prompte... peró res dels castells que'm sembla que tu't fas...
— Fins ara, á pesar de totas las sevas extravagancias, no tenía motiu pera ferne cap: peró avuy ne tinch pera ferlos tots.
— Bueno; bueno; peró tu ¿no pots atinar?... ¿No tens algun indici pera sapiguer ahont ha anat?
— ¿Ahont ha anat?... ¡Oh, aixó ray! Be prou que m'ho esplica en la seva carta... ¿Nó't dich que te vuyt planas?... De moment es á la torra pera destinar desd'allí ahont se'n anirá...
— Y tu ¿no t'en anirás al botavant?— saltá la senyora Grau, tan joyosa d'aquesta darrera nova, com enfadada del mal rato que li acabavan de fer passar.— ¿Y d'anarsen la teva dóna á la torra, me dius que t'ha fugit de casa?... ¿Y per aixó m'has preguntat si jo tenía lloch pera la teva filla?.... ¿D'ahont te venen aquestas exageracións?... ¡Vaja! ¡vaja! que ja teniu massa anys per aquestas renyinas d'enamorats!
En Corominas, semblant que del enrahonament de la seva germana, no n'havía sentit més que las darreras paraulas, tornant á rependre son interromput camí amunt y avall de la quadra, digué, ab la mateixa irónica amargor que havía usat desde'l principi de la conversa:
— Sí... sí... ¡renyinas d'enamorats!... Es lo que li faltava á n'aquesta qüestió; lo saynete, y ja'l tením... perque en totas aquestas cosas de separacións y de divorcis, no hi pot faltar la part cómica y tampoch me faltará á mí!... ¡Jah! ¡Jah! ja será cosa de veure quan se tingan de donar explicacións á la gent, las bestiesas que sortirán á relluir!... Encara que jo no m'esperaré á sentirlas; perque després de colocar á las criaturas... ¡que las hi pendré!... ¡Vaya si las hi pendré!...
— Peró ¿per qué las hi has de pendre? ¿Y per qué us haveu de separar?... ¡Veyam! ¡digas d'una vegada! — exclamá la Antonieta, tornantse á sobressaltar ab las últimas paraulas del seu germá.
— ¿Per qué nos havém de separar?... Donchs per la cosa més senzilla; perque la meva dóna diu que jo la faig desgraciada, y jo trobo que ella m'en ha fet tant ¡peró tant á n'á mí! que ara soch jo'l qui la vol, y'l qui l'obtindrá, la separació y'l divorci y tots los dimonis del infern, con tal de tenirla lluny, ben lluny, ahont no torni á véurela, ni á sentirne á parlar may més! ¡may més!
— Vaja, Pep! no digas més disbarats! Sosségat y cóntam d'una vegada lo qu'ha passat!
— ¿Contarte lo que ha passat?... Demanas més de lo que't pensas... perque hi há cosas, que com son cosas, poden contarse; y lo que m'ha passat á mí es impossible que se'n puga fer cárrech ningú. ¿Quí vols que comprenga que una dóna que no li ha faltat may res, que ha viscut del modo que li ha donat la gana, que ha tingut un marit que l'ha estimada massa... Quan penso, — feu amargament en Corominas — que en conech tants y tants, que en fan cent per un diner y tenen sossego á casa seva y dóna que'ls complau y ¡qué fins potser los estima! y jo que no he desitjat més que la pau y tranquilitat que vaig veure sempre á casa nostre, la que teniu vosaltres, la que disfruta tothom y que jo no l'he gosada ¡may! ¡may! — repetí'l marit de la Florentina, ab tota la exasperació que aquesta idea despertava en lo seu esperit. Mes tot de sobte, pentinant nerviosament ab las puntas de sos dits los pels de sa barba ja un xich agrisada, exclamá tornant á rependre son to irónich: — ¡Ah! dich mentida!... També la vaig conéixer jo la felicitat del matrimoni... també la vaig disfrutar encara que per poch temps... fou quan ella s'empenyá en que m'havía de vendre la fábrica pera ferme bolsista. ¡Ah! allavoras no'm trobava aspre, sorrut, ordinari... no's queixava de que no la comprenía... al revés; si fins arribá á dirme que jo tenía una gran penetració; una gran inteligencia... ¡Je! ¡Je!... ¿No t'ho pensavas tu tenir un germá de tants mérits?... Donchs pensa que jo alashoras los tenía tots... ¡Sí fins trobava malaguanyat que'l meu talent se empleés en fusos y telers!... Vetaquí la única época ditxosa que he passat desde que'm vaig casar ab ella. ¡Y que'n sabía de pregar y de persuadir!... Allavors me vaig esplicar moltas cosas que no havía comprés may... Me vaig esplicar com se perden molts homes y com poden cometres molts crims!... Peró la felicitat me durá poch; molt poch!... Me passá pel devant dels ulls com los colors de las bombollas de sabó, que feya ab una xicra y una palla quan era criatura, y que quan més grossas y més hermosas las veya, se'm esmicolavan y desapareixían sens que m'en quedés cap rastre entre las mans!...
En Joseph Corominas, que havía emprés la conversa ab s'habitual y seca concissió, al veures obligat per la forsa del sentiment á treure á fora aquellas interioritats que per tant temps havía guardat en lo fons de la seva ánima, acabá par expresarlas ab tota l'amarga elocuencia de sa concentrada exasperació. Y, exaltat per ella, aná descapdellant ab creixent rencor las molestias, los sufriments, las decepcións de sa vida matrimonial, fins á arribar á sa darrera disputa, que, ab nerviosa excitació, contá ab tots sos mortificadors detalls.
De poch en poch la grisa claror del capvespre, havía anat esvahintse per las altas finestras de la quadra pera fer lloch á la fosca de la nit, que, anparantse d'aquell tancat espay, esborrant menudencias y perfils, tan sols als ulls, ja d'estona avesats á ella, deixavan distingir per entre mitg de las siluetas dels telers, la corpulenta figura del marit de la Florentina que, ab lo cap caygut dessobre'l pit, s'apoyava en la emblanquinada paret, mentres la Antonieta asseguda á la punta del banch més proper á n'ell, ben penetrada de tot lo que acabava d'escoltar, demanava á la claretat del seu judici la llum necesaria pera endinzarse ab acert per los viaranys d'aquellas rencunias matrimonials.
La senyora Grau no sentía un gran entussiasme per la seva cunyada: la diferencia del modo de ser de una y altra no era la més apropósit pera fomentar tendresas y afectes massa vehements; peró, malgrat lo tenirla en opinió de novelera y voluntariosa, la creya honrada; y, com ella, educada en los antichs motllos, no conceptuava en la seva familia ferida de major magnitut que la produhida per la pedra del escándol, y se li aparexia ab tots sos relleus, junt ab los rossos capets dels seus nevots, la desequilibrada situació en que anava á quedar lo seu germá, no sentí més desitg que cercar la manera de conjurar los desastrosos efectes que podían despendres d'aquella furiosa turbonada. Ab aquest honrat propósit, recordá los sortosos resultats que havía obtingut las moltas vegadas que'l seu bon zel l'havía portada á intervenir ab las sevas treballadoras en qüestions d'aquesta mena, y seguint en los seus procediments, se concretá als dos punts que li semblaren los de major importancia: lo primer y principal, que en aquell assumpto felisment no hi havía cap fet d'aquells ab los que un home honrat no hi pot transigir: lo segón que si'l seu carinyo la portava á caure en la molt perdonable tentació de donar á n'en Corominas la rahó que ella creya que fins á cert punt li pertocava, no lograria altre cosa que afegir més llenya al foch; per lo que, agafant ab sas petitas mans la esquerra del seu germá, que penjava llensada á lo llarch del seu cos, digué ab la dolsor de la mare que amoixa'l fill malalt:
— Mira, Pep; tu ara estás excitat, rencuniós y tot ho veus ab vidres de multiplicar. ¡Cosetas!... ¡Cosetas!... ¿qui no'n passa?... De las il-lusions que'ns fem á las realitas que trobém, hi há un mon de decepcións que sols l'amor lo pot omplir. ¿Te pensas que sols tu passas disgustos? ¡Ay, fill meu! es lo que deya Mossen Vicens, que Deu l'hagi pedonat: si tothom portava las penas á fira cadascú se'n tornaría ab las sevas... Y lo que passa ab las penas, passa ab los defectes, cada hu te'ls seus, y per viure en pau, nos los tenim de dispensar los uns als altres; y aixó no's consegueix més que ab un xich de sacrifici y un bon tros d'abnegació...
— ¡Ah! ¿y soch jo,'l qui treballa y'l qui está plé d'amohinos y maldecaps lo que te de fer abnegacións y sacrificis?
La Antonieta amidá en un moment la trascendencia de la resposta que anava á donar, y digué resolta:
— Mira, Noy, jo crech que á la barca del matrimoni, quan á l'un li falta esma ó aptitut pera manejar los rems, precisa que si posi l'altra, sía'l qui sía, perque á la fí á la barca hi van tots dos; y quan s'enfonsa, si be es veritat que la muller s'ofega,'l marit tampoch no se'n revé may més de la remullada... y vosaltres, los homes, hi viviu massa creguts de que tot s'us deu... de que per la vostre part ab guanyar lo pa y dexarvos estimar ja feu prou... ¡Y á vegades las donas serían felissas ab tan poca cosa!... Una atenció devant de la gent!.... Una paraula carinyosa!... Y tu, Pep, com lo meu mateix home, ets un bon tros aixut, sech, esquerp... y si be las obras proban las estimacións, las bonas paraulas son lo foch que las embelleix y las alimenta. ¡Ah, no'm miris ab aquestos ulls admirats! ¿Te fa estrany que jo, essent de la teva banda, 't parli aixís?... Es que hi ha espinas que á tots nos punxan per igual, per més que cada hu las soporti de la seva manera; y perque també crech que, en conciencia , dech dirte la veritat, pera que vegent la teva part de culpa, li sápigas perdonar la seva. ¡Cosetas! ¡defectes! ¡diferencias de parer!... Peró aquestas petitesas ¿qué volen dir pera una cosa tan grossa y tan trascendental com es una separació?... Y quan hi há criaturas ¡quín horror!...
— Tot aixó, ho pots esplicar á la meva dona; á'n ella, que no sols diu que no vol viure ab mí, sinó que ho fa; que'm fuig de casa quan jo no hi soch, emportansem los fills y dihentme en una carta plena de bestiesas, que si jo m'acosto á la torra, á casa meva, ¿ho entens?... ella — y es prou capás de ferho — se tirará daltabaix de la miranda, avans de que jo arribi'l seu costat!... Y tot aixó ¿per qué? per haver fet lo crim de no recrearli las orellas ab las ximplesas que diuhen la colla d'enamorats que troba en los llibrots que llegeix y en las comedias que jo he sigut prou totxo pera portarla á veurelas... Nó; nó: ja he sufert massa ab las sevas bogerías sense que ningú n'hagués esment; y al fí ¡també me n'he cansat!... Ella'm dona la solució, donchs jo la prench ¡y en paus!
— ¡En paus!... ¡La solució!... ¿Y, tu'n tens la seguretat absoluta, de que será una solució la desgracia teva y la seva y la dels fills, la de aquestas pobres criaturas que cap culpa hi tenen ab las vostres dissensións?... ¡Ay, Pep! tallant los caps, se fa malbé'l fil; perque no es pas ab estisoras com se desembolican las trocas!
Ni en lo físich, ni en lo moral no son los estats aguts los que solen alcansar major durada. Quan s'ha pujat al cim de las monanyas no resta altre remey que tornarlas á baixar. Y á fer lo descens del exaltat disgust d'en Corominas li havían ajudat tant las horas transcorregudas desde la rebuda de la carta, com la serena discreció de la seva germana y fins la melangía dels recorts que aquells telers y aquella quadra portavan al seu esperit. Y, á més á més, las ideas que la Antonieta acabava de posar ¿per ventura no eran las sevas? L'amor als fills y á la dona, la pau de casa ¿no era'l seu desitg? ¿No eran aquestas las sevas il-lusións? Donchs ¿qué més volía ell que tenir y gosar de lo que era seu, de lo que ab tots los drets li perteneixía?... Per lo que, prenent peu de sas darreras paraulas, exclamá:
— Pues ¡ves si tu, que tot ho trobas tan plá li saps trobar lo cap á n'aquesta troca!... Ves lo que haig de fer ab una dóna que'm fuig de casa y que'm diu ab totas las lletras que no s'hi vol estar ab mí?
— En primer lloch — objectá ab fermesa la senyora Grau — aquesta idea de que t'ha fugit de casa, es un castell de cartas que cau per ell tot sol. Anarsen á la torra, y dirtho, será una bestiesa, una barrabassada, tot lo que vulguis menos una fugida. En quant á que jo tot ho trobo plá, tampoch es veritat; peró sé que durant la meva vida he lograt cosas casi miraculosas, ab la ajuda de Deu y la meva forsa de voluntat; y sé també que Deu y'l temps donan solucións que nosaltres no las trobaríam may. Per lo tant, crech que de moment, lo que has de fer es quedarte á viure ab nosaltres, seguint á Barcelona la teva vida normal com si res t'hagués succehit; ab lo que ningú s'enterará de aquesta qüestió y donarás temps á la teva dóna pera que repensantse, puga tornar enrera de la seva bogería; y entretant pregar á Nostre Senyor que't doni la solució que ara no trobas ¡y estígas ben segur de que Ell te la donará!
— Ditxosa tu que tens aquesta fe! — exclamá en Corominas ab ayre descregut, peró guaytant al mateix temps per entre'ls vidres de la finestra, la petita llenca de cel que podía veures desde la quadra y en lo que l'aplech d'estrellas que'l brodava, s'apareixía á sos ulls com visibles resplandors d'aquell Ser Omnipotent, al qui res li es impossible...