La fabricanta/La vetlla
Folla, folla ilusió! bambolla vana
qu'en térbol xaragall la pluja alsá,
y naix y puja ufana
y una feble ventada la desfá.
Josepha Massanés
AL baixar de dalt, la senyora Grau obligá al seu germá á entrar á casa seva. En Corominas ho feu com d'esma; mes, una volta á dins, li semblá que aquell pis gran en lo que hi regnava la quietut y uniformitat de un convent, ab sas cambras endomassadas y guarnidas ab la simetría dels altars d'iglesia de monjas, l'aplanava, li queya á sobre, li estrenyía'l cor...
La Antonieta, desitjosa d'animarlo y de treure la gravetat de la cosa, li parlava d'un estatje de tres ó quatre días... d'un fet sense conseqüencias... d'una disputa, sens altra importancia que'l mal rato que li havía donat... En Corominas la escoltava y no la sentía. Per entre-mitg d'aquellas paraulas, dels envans que'l voltavan y'ls trespols que'l cubrían, pensava en lo tristos y deserts que devían ésser en aytal hora los de la seva casa de la Ronda de Sant Pere, fóra aquella Florentina que, á pesar de las sevas excentricitats, escampava arreu un doll de boniquesas, deixant un rastre d'olor de violas per tots los llochs ahont passava; fóra aquells dos rossos infants que no estavan may quiets... que ho trasbalsavan tot... que omplían las salas d'un xarroteig d'aucells ab sos xiscles y riallas... Y aquell mateix dematí tots dos se li havían repenjat al coll... l'Armando, demanantli un cavall blanch, y la Alicia, una capsa de ninetas vestidas de satí blau... Ell lo havía respost distret, peró content, dolsament content, de sentir sobre sas galtas los petóns d'aquellas boquetas de cirereta partida... Pareixía que, desde que no's parlavan ab la seva dona, aquellas falaguerías li eran més estimadas y més indispensables que abans... Ara aquell pis tan solitari devía semblar un cementiri... ¡Deu l'en reguart de posarhi'ls peus!... Peró era'l cas que també li produhía'l mateix efecte la casa de la seva germana... y prompte hi arrivaría'l seu cunyat, y preguntaría, y se li haurían de donar explicacións!... y ell se sentía ab un nus á la gola que l'estrenyía com si fos un dogal!... Era precís sortir; caminar fins á Sans... fins á Montjuich... anar lluny, molt lluny... Si no fos per las criaturas, agafar un tren que no parés may... un vapor que'l separés d'un món que odiava, d'una gent per la que hi sentía una forta avorrició!... ¡Ay, si no fos pels noys... y per la Antonieta!... ¡Pobre Antonieta! Tan malament que s'hi havía portat ¡y ella sempre tan carinyosa ab ell!... ¡tan aconsoladora!... En aquella estona que havían passat junts hi hagué moments en que li semblá que, en la seva veu, hi sentía vibrar la de la seva mare... ¡Pobre dóna! ¡Si'l pogués veure ab aquella pena barrejada de rábia que li rosegava'l cor!... A bon segur que l'aconsolaría ab la mateixa dolcesa que ho havía fet la seva germana... Sí, sí; per ella no's mouría pas aquell vespre; y, per sa plana voluntat, fins tornaría á rascar la coissor de la ferida, nuant la conversa d'aquella barrabassada, d'aquella inexplicable bola de neu que se havía fet una montanya... Peró lo que parlá ab ella, ¡Deu l'en reguart d'enrahonarho ab ningú més... Y ¡ay del qui s'atrevís á fernhi una sola pregunta!... Y precisament alashoras, en aquell mateix instant, la senyora Grau li estava dihent que en Pere Joan li havía advertit que no hi aniría fins á las nou... peró, ¡hi aniría!... y tot seguit li doná una esgarrifansa de fret y un violent desitg de sortir... d'anársen...
Malgrat aquell seguit de visións y recorts que s'encalsavan per sa pensa, en Corominas procurá asserenarse, y explicá á la Antonieta que, no havent anat á la Bolsa aquella tarde, li era d'absoluta necessitat arribarse al Bolsín. Lo seu negoci no era cosa que's pogués deixar aixís com aixís...
La senyora Grau comprengué la violencia de la situació del seu germá: son desitg de soletat, d'esbargirse, de rebre l'ayre lliure del carrer; y, recalcant ab tota intenció las sevas paraulas, li digué:
— En Pere Joan acostuma anársen al llit á las onze; peró pensa que jo no hi aniré que tu no tornis . . . . . . . . .
— Mentres en Corominas se disposava á esbargir lo cap ab lo moviment del cos, la seva muller, sortía al espayós mirador de la torra. Ab tantas horas transcorregudas desde que se'n aná de Barcelona, ni havía lograt asserenarse, ni disfrutar de la felicitat que cregué trobar lluny del seu marit.
— Malgrat l'haver arrivat á la seva finca al pich del mitg-día, trobarse la vegetació en plena primavera y ésser aquell lloch lo més favorescut per las sevas predileccións, puig que'l seu gust refinat n'havía fet un model de boniquesa, apenas hi reposá, sentí demunt seu lo pes d'una tristesa aclaparadora.
Aquellas llargas voradas de rosers, aquellas paneras de flors de tota mena; aquellas plassetas d'árbres, hostetjadors d'aucells, per quinas nuosas socas s'hi enfilavan los lligaboscos y'ls jesamins; aquell immens horitzó finit al mitg-día per la verdosa faixa del mar y al ponent per una accidentada serra de montanyas, que ab tanta fruyció havía contemplat sempre, se presentava als seus ulls ab lo sagell d'una pesanta monotonía; semblantli que, en mitg d'aquella extremada quietut, hi sentía, encara ab més forsa que á Barcelona las últimas paraulas que'l seu marit li dirigí la darrera volta que's parlaren; aquell menyspreuador: «me fas fástich y rabia» que feya sis días portava incrustat en lo cor y en lo pensament...
Desplicenta y desitjosa de sustreures á n'aquell estrany malestar, s'en pujá al seu
quarto, ahont, seguint lo plan que s'havía proposat agafá la ploma pera escriure á la seva amiga Sofía que li prengués casa á París: mes ¡cosa estranya! ella que, ab tan gran facilitat en temps normal, omplía planas y més planas, aquella tarde no sabía com expressar lo devassall de ideas que fosforejavan en la foscor del seu pensament; per més que ja en altras cartas li hagués dit lo molt desgraciada que era, ara calía contarho més detalladament... precisar las causas... concretar fets, que, al passar del pensament al paper, eixían frets... descolorits... enxiquintse y difumantse fins á no restar més que una petitíssima bolva que's perdía en la buydor del no rés... Sens dubte la seva nerviositat no li deixava esplayar com ella volía la forsa del seu sentiment...
Sería precís deixarho pel vespre ó tal volta pera després d'haver descansat... ¡Y las horas d'aquella tarde no acabavan de passar may!
Las criaturas contentíssimas de sentirse en la llibertat del camp, corrían y jugavan, semblantlos una novetat cada una de las vellas joguinas que hi trobavan. La demoiselle las vigilava... ella no hi feya falta... era precís recorre á la única cosa que lograva omplir lo seu pensament: llegiría.
Y la Florentina aná á cercar á la llibrería alguna d'aquellas novelas que llegí de soltera y que, al estrenar la torra, havía fet pujar de la seva casa de Barcelona. En lo primer prestatje al costat de Los Misterios de París y El collar de la Reyna s'hi veya enquadernat ab pell fosca La Dama de las Camelias que tant l'havía entussiasmada en los anys de sa primera jovenesa y que després, ab aquell sagell de veritat, que es patrimoni dels artistas italians, havía vist representar diferentas vegadas en los escenaris barcelonins. Sí; sí; aquella era l'obra que li convenía: tornaría á deleytarse ab aquell Armando que l'havía encisada fins al punt de volguer lo mateix nom pera'l seu fill... ¡Aquell sí, que era un home enamorat! Boig d'amorós entussiasme, per una dòna cayguda, tísica, morenta...
Y aquí l'esperit de la novela, picant ab un esquitg del seu verí la imaginació de la llegidora, li feu preguntarse á sí mateixa: ¿Es que potser precisa ésser una gran pecadora, pera veures estimada d'aquest modo?...
La forsa de las ideas que sobtaren á la Florentina, per llarga estona detingueren los seus ulls en la plana comensada... després ne girá altres y altres y per fi llensá'l llibre, com abans ho havía fet ab la carta. ¿Era que, avesada á la literatura més crua, més racionalista, de las obras modernas, descubría per devall del acolorit ropatje del sentimentalisme la falsa carcassa de la que tenía entre mans; ó que, quan verdaderament se sufreix, tan sols los llibres que'ns acostan á Deu tenen lo privilegi d'omplir y asserenar lo cor?... ¿Era que, malgrat aquell món de lo extraordinari que s'havía amparat de la seva imaginació, la veu de las afeccións de familia furgava pera aprofitarse d'aquella sortida de la llar marital, pera recordarli la dolsa suavitat del seu caliu?...
Per la primera volta desde que tenía institutriz pera'ls seus fills, la Florentina s'emprengué la tasca de ajudarlos á ficar al llit. Las animadas conversas de las criaturas, las naturals falaguerías á la seva mare, las oracións de la nit, las ingénuas preguntas relativas á quan vindría á reunirse ab ells lo seu pare, la tragueren casi per l'espay d'una hora, de l'aclaparadora atmósfera en que havía passat lo día; mes quant ja adormits los nens, las alegres sonoritats de sas veus argentinas restaren esvahidas en la ombriua quietut de la casa, perdentse ab ellas la secreta esperansa, que fins llavors havía conservat, de que en Corominas pujés aquell vespre pera disuadirla dels seus intents, li causá tan dolorosa impressió, que, semblantli que s'asfixiava dintre d'aquellas parets, sortí al mirador.
La nit era d'una foscor extraordinaria. Montanyas y fondaladas, límits y encontorns, boscos y terras de conreu restavan confosos, esborrats; tan sols al lluny vers á la part del mitg-jorn, una mena de boyra llargaruda clapada per milers de petitíssimas llumenetas, mostrava la grandiosa extensió de la ciutat barcelonina; com més aprop, los mateixos flamets donavan fe de vida del poble de Sant Gervasi escampat devall del turonet ahont s'emplassava la torra. La negror de la terra semblava agermanarse ab la del cel, entre-mitg de quin fosch envellutat, hi relluhían las hermosas constelacións á quina sola celistía podían enfondirse'ls ulls per las tenebras.
La Florentina, malgrat lo vent fresch que sentía traspuar fins al seu cos pel dessota del xal de felpa que l'abrigava, doná continuats passeigs amunt y avall del mirador, deturantse alguna que altre volta al arribar al peu de la escalinata de marbre, atreta per algun d'aquestos misteriosos remors que marcan ab major insistencia la feréstega quietut de la nit; mes, una vegada convensuda de que'l soroll no era produhit per lo frech de las rodas d'un cotxe, ni pels passos d'un home, la Florentina tornava á caminar sens ni potser donarse compte del impuls que la movía.
A Barcelona, al raser de sa casa, li semblá que'l pesar que la tenía corpresa s'esbargiría, deixant per sa plana voluntat un marit, que en aquells instants, per extranyas evolucións del sentiment, avivat per l'amor propi, li hauría causat extraordinaria alegría lo véurel apareixer al seu costat...
Verament lo que ella'n deya la seva desgracia, no havía fet altre cosa que deixar d'atormentarli la imaginació pera nuarli dolorosamnt lo cor; pera formar á son entorn una mena de buydor que li produhía l'efecte de trobarse en lo reduhit plá d'un cim rodejat d'abismes...
Aquesta idea la concebí ab tanta forsa y's clavá ab tal persistencia en lo seu cervell, que, ajuntantse á la fredor de la temperatura la feu extremeixer en una intensa esgarrifansa de fret y de feresa... Devía ésser molt tart: las llumenetas del primer terme havían anat apagantse l'una darrera l'altra y ab ellas los remors que sortían de la casa dels masovers y de la seva propia. Lo servey devía dormir: la institutriz duas ó tres vegadas li havía pregat que's fiqués á dins; expressantli sa temensa de que'l rellent li fes mal... Sería precis créurela... No se sentía pas del tot be...
La Florentina dirigí una darrera mirada d'amargor y recansa envers l'indret de la ciutat; d'aquella ciutat ahont sens dubte hi dormía ab tot descans son espós... aquell Corominas que ab tan apassionament li havía dit cent vegadas en la época del seu prometatje que tots los sacrificis li foran poch per ella, y ara per una disputa... per una carta dictada en un estat d'excitació, sapiguent ahont era, no havía fet una trista hora de camí pera desagraviarla... pera veure'ls seus fills que s'havían adormit preguntant per ell... ¡Quína decepció tan horrorosa!... Y ella no s'ho mereixía pas... No havía faltat á cap deber... Las sevas ambicións no havían tingut més alcans que'l de veures estimada pel marit, ab aquells apassionaments que tan gran il-lusió li feyan, que tan arreu trobava en los llibres que llegía...
Un doll de llágrimas per moltas horas comprimidas, y no, com altras vegadas, sorollosas, sino tristas y acompassadas brollaren dels hermosos ulls de la pobre somniadora, que tot de sobte's detingué, com atreta per una clarividencia que per primera volta atravessava pel fons del seu pensament. La il-lusió ó'l desitg que ab tant afany perseguía ¿l'havía vist realisat en lo món que la rodejava?...
Com hem dit en altre capítol, la Florentina no conreuava las relacións socials. S'havía volgut aislar y'l món l'havía aislada. Per lo tant lo repás de las sevas amistats tingué de concretarse á un reduhit número de matrimonis y al de la seva cunyada, que li constava havía estat y era una dóna enamorada del seu marit, d'un marit que, com tots los altres de que feya memoria, no guardavan cap punt de contacte ab las formas galantejadoras, que tant l'havían encisat en l'espós de la seva amiga Sofía; y totas aquellas donas vivían tranquilas... satisfetas... y la seva mateixa cosina, quan la ocasió s'hi esqueya, li parlava del seu goig, de la seva felicitat... ¿Era donchs, que verament no comprenía lo món en que habitava?...
La obcecació de tota una vida no s'acostuma á desvaneixer en lo curt espay d'un sol moment.
L'eccés de novelisme acumulat en lo fons de la seva imaginació imperá una vegada més y's digué: Al fi, inteligencias poch cultivadas... ánimas sens ideals... ánimas vulgars...
· · · · · · · · · · · · ·
· · · · · · · · · · · · ·
· · · · · · · · · · · · ·
En aquella mateixa hora l'ánima vulgar embolcallada en lo migrat cos de la Antonieta Corominas, després d'haver esperat lo retorn del seu germá, s'havía ficat al llit sens que li fos possible aclucar los ulls.
Resolta á anar á la torra pera parlar ab la Florentina, combinava en la seva imaginació las ideas y las paraula de que s'hauría de valdre, pera tornar á la realitat de la vida práctica á n'aquella cosina y cunyada seva que, ab tanta ilustració com se creya tenir, no n'havía entés may un sol borrall. Y la pobre ánima vulgar, ab aquell retall d'ensenyansa adquirida pels vols del any 45 aumentada quan fou rica ab las lecturas de El año cristiano; La Revista Popular y Las Madres Católicas d'en Roca y Cornet, no parava de fer plans y combinacións en los que, tan prompte abatuda com esperansada, tan aviat endormiscantse ab lo rés d'un Parenostre al Sant Crist dels Agonitzants, com esvahintse ab una Salve á la Mare de Deu de l'Ajuda, vejé escorres las horas l'una darrera l'altra, fins que al arrivar á la matinada ab los primers resplandors del día, que entraren per los ajustats finestróns, la sobtá la vibració de un fort repich donat á la porta de la escala.
La persona que trucava era'l masover de la torra d'en Corominas, qui, no trobantlo en sa casa, s'havía dirigit á la d'en Grau; ahont, al veure al seu amo, entre pagesívolas reticencias encaminadas al bon fí d'atemperar la nova, li explicá com á la vigilia la senyora hi havía arrivat abans de mitg-día; y com, á l'hora del dinar s'aixecá de taula sense tastar rés... que á las nou del vespre, ab sols una tassa de caldo sortí al mirador, en lo que, malgrat la fredor que hi feya y'ls prechs de la Madama pera que entrés á dins, hi permanesqué fins á la una de la matinada... que, una volta ficada al llit, la francesa la sentí que gemegava, trobantla ab un gran desassossego y ab molta febra... y fins li semblá que desvariejava... en fí, que's cregué del cás anar á cercar al metge á Sant Gervasi, lo quí, tantost la examiná, digué que tenía una congestió cerebral y que, per lo tant, precisava que s'avisés tot seguit al amo, ja que la malaltía semblava presentarse ab bastanta gravetat...