La fabricanta/Lo primer balans
CAPITOL X
No t'empobreixis pera semblar rich.
Santa Teresa
A PUNT de tocar las deu de la darrera nit del any 1862, lo carrer de Sant Pere més Baix, ja tancadas sas botigas, ab sas rónegas casas senyorials y las foscas parets de las capellas de l'Ajuda y dels Agonitzants, presentava un aspecte tan solitari y quiet, que pel dessobre del empedrat s'hi sentía distintament lo trepitg de las poquíssimas personas que en aquella hora hi transitavan. Entre aquéstas, anavan carrer amunt en Pere Joan y la seva muller; la que embolicada ab un groxut mocador d'espatllas y cubert lo cap ab una nube de color blau, s'esforsava pera conseguir al seu marit que, de tant en tant, adonantse de la fatiga que aixó debía causarli, s'aturava pera caminar més á poch á poch al seu costat. Com lo fret apretava, acompanyat ab fortas ratxadas d'un vent que tallava la cara, en Grau embossat fins als ulls, y ella tapantse la boca ab lo mocador de butxaca, sols se deyan una qu'altra paraula solta, acabant ab un «¡Gracias á Deu que som á casa!» al deturarse devant de la seva escala, en la que, apressadament lo marit y ab calmosa pausa la muller, pujaren fins al replá del seu pis, quina porta obrí una minyoneta de tretze á catorze anys. Al ésser á dins, abdós se desabrigaren poguentse apreciar allavors la grossor de cintura de la Antonieta; com aixís mateix un paquet cuydadosament embolicat ab papers blanchs, que, junt ab un farcell nuat per los quatre bechs, eixí de sota de la folgada capa d'en Grau. Mentres aquést treya d'entremitg dels papers, un plech de mocadors de seda de diferents dibuixos y color, que aconduhí en una gran capsa de cartró, la Antonieta en un tancar y obrir d'ulls col·locá al penja-robas la capa del seu home; plegá y desá'ls seus abrichs; y, retornant al menjador y prenent lo farcell, se'n entrá á la cuyna, ahont ab tot cuydado posá dessobre de la blanca fusta de la carbonera las paperinas que'n treya, las que venían plenas de fideus, arrós, monjetas, sigróns y tocino. Era'l recapte pera'l consum de la setmana; y la mestressa de la casa, ab gran parsimonia, provehida d'una xicra y set fulls de paper d'estrassa que colocá de rengle, mesurá y posá en cada un d'ells la part que li corresponía, tot dihent á la petita sirventa:
— Mira, Treseta, ara ja t'ho deixo aconduhit; y aixís quan jo treballo al urdidor no'm tindrás de destorbar pera que t'ho doni... ¿Veus? ab un ratet de feyna, una mica d'aquí, una mica d'allá, la vianda que's compra per sis días, se fa arribar fins á set. Los fideus no'ls toco, perque ja ho sabs, quan los tinguis de fer sols, nou rotllanas; quan los fassis ab arrós quatre... Contáho be; perque si't descontavas sols d'una, al dissapte te faría falta, y la racció se's escursaría. Del safrá també tres brins; ten cuydado ab tot, pensant que lo que ara aprens d'estalviar pels amos, després te servirá de profit per tu, quan serás á casa teva... Lo fogó, també recordat de colgarlo ab una palada de cendra, aixís que l'olla't bulli... Lo caldo surt més bó si no va tan revent; y á lo menos s'estalvía una tercera part de carbó... Ficsat ab tot lo que t'ensenyo, perque quan me tinga d'estar al llit pel nen ó nena que'ns portarán del cel, hi puga estar tranquila, pensant que tu no'm fas malbé res á la cuyna... Mira ¡tan que t'ho dich sempre, que'l sabó es pert sinó s'escorra, y encara me'l tens á la ayguera!... ¡Ja'l pots aixugar tot seguit y posarlo al escorredor!... Bueno... ara agafa'ls pans que'ns han portat aquest dematí y ab un aixugamá net pósals al balcó de la saleta, que jo ja't faré llum...
Al ésser al menjador, en Pere Joan que assegut al costat de la taula s'entretenía caragolant un cigarret de paper, al véurela passar derrera de la minyona l'estirá per las faldillas, dihent:
— Vaja , no vull que surtis al balcó ab aquest fret! ¿Qué tens ganas d'encostiparte? ¡No sé perque has d'ésser tan exagerada!
— ¡Sí; no vigilis ab lo pá que menjém!...— feu la Antonieta estirant lo bras en que portava'l llum, perque la noya s'hi pogués veure desd'hont ella era — donchs has de saber, que una setmana que no'l vaig fer assecar á fora, ab tres días, nos varem menjar un pá de més!
— Mira, jo no t'ho dich per mí, que tinch bona gana y que de tota la vida li he prés, pero tu que menjas com un aucell... y estant com estás... á lo menos t'hi podrías deixar lo teu, al rebost...
— ¡Cá!... ja m'hi he acostumat y com més aixut, més m'agrada. ¡Oy! y que tots los metxes t'ho dirán que es molt més saludable... Ara, déixam anar á veure si aquélla ha deixat lo balcó ben tancat y á ferla anar al llit, perque nosaltres tenim moltas cosas pera arreglar aquest vespre...
— ¡Oy! sí, ¿qué't pensas que es molt dejorn? — objectá en Grau, mirant lo rellotje penjat en la paret del menjador. — Están per caure las onze; y si jo estich cansat, me sembla que tu encara ho deus estar un xiquet més.
— Be; he dit arreglar, y volía dir parlar, y aixó si que precisa; perque som á fi d'any y ¡no hi ha més... hem de passar balans! — feu la Antonieta revestint sas derreras paraulas, ab tota la importancia que li fou possible.
Com la dona d'en Pere Joan, ab la idea de portar á cap lo seu intent, sortí tot seguit del menjador, no s'adoná de la trasmudació que s'havía operat en lo rostre del seu marit, lo qui, quan pochs minuts després la vejé tornar ab una llibreta y un plech de facturas á las mans, li digué fent moviment d'aixecarse:
— Vaja! Vaja! anémsen al llit y deixat de tonterías. Quan nos várem casar, debíam vint duros de seda; ara'n tením al menys quaranta que ja está pagada; género fet per més de dos cents, y algun cartutxo de plata desat á la calaixera. Vetaquí los mellors comptes, y ben aviat trets.
— ¡Ay, no; fill, no; aixó fora un desordre! las cosas s'han de sapiguer per pessas menudas. Jo no sabría pas dormir aquesta nit, si no deixavam apuntat á la llibreta lo resúmen del any.
En Grau, que per un motiu ó altre's veya que no tenía ganas de fer lo repás de comptes, de que tan desitjosa's mostrava la seva esposa, esclamá fent un gesto de impaciencia:
— ¡Vaja, no sías perfidiosa!... ¡Be n'hi ha prous de días de festa pera amohinarnos ab aixó!... Demá mateix, si's pot...
— Demá!... demá! — interrumpé vivament la Antonieta. — ¡Si sabías per lo que l'havém de menester lo día de demá!... Mira,'l dematí, ja no'l contis per res; llevarse, esmorsar y á Missa dejorn; perque al sortir de Sant Pere, has de venir ab mí al carrer de la Boquería, pera veure una cosa molt bonica, que hi tinch emparaulada y que sens emportará molta estona ¡molta! — exagerá la dona d'en Pere Joan ab un mitx riure de satisfacció — y d'allí, hem d'anar al carrer del Hospital, pera triarne un altre.
En Grau, semblá animarse ab lo cambi de conversa, y digué, com si ja sapigués de lo que's tractava:
— ¿Y jo, també hi haig d'anar?... ¿Qué no ho veus que'ls homes, no hi enteném res ab aquestas cosas?...
La Antonieta, acabá d'arrambar á la paret las devanadoras, qu'estaban colocadas arran de la finestra del menjador, tapá ab un drap blanch las trocas y'ls rodets, y atansantse al seu marit, digué ab certa gravetat:
— Mira, noy, tu sense familia; jo com si no'n tingués; la pobre senyora Angeleta que tan favor nos hauría fet en aquesta ocasió ja veus com está ab aquesta malaltía tan trista, que ni sols pot guiarme de paraula...
— Peró ¿no'm vas dir, que la dona del senyor Eudalt t'havía promés que vindría? — preguntá en Grau interrumpintla.
— Sí; sí; la senyora Tuyas aixís que va sapiguer com me trobava, se'm va oferir ab tot y per tot; y la pobre, bastant ha fet que fins me va dir, que si no fos perque Mossen Vicens es lo padrí, y éssent un capellá no's necesita la padrina, ella n'hauría sigut; peró ab lo tribull que té á casa seva ab tans fills petits, no la puch pas molestar sinó es per cosa de molta necessitat... y ademés, que jo vull que tu m'ho ajudis á triar... ¡Sembla que no't fa alegría de comprar cosas pel nostre fillet!... — observá la Antonieta, com si notés l'ombra de inquietut espargida pel rostre d'en Pere Joan, lo quin respongué tot seguit:
— ¿Y are?... ¡Quínas cosas de dir! ¿Te pensas que sols te fa il·lusió á tu'l neixement del noy?
— O de la noya — reprengué vivament la dona d'en Grau. — ¡No vull que t'ho comensis á ficsar que será un noy! perque si després n'ho fos; ja la rebrías ab mala cara; pobreta!... Y las nenas ¡son més monas!... Y moltas vegadas son las que més consol donan als pares...
— Bueno; bueno; be vinga, que lo demés tan se val. ¿Y qué es, lo que has d'anar á veure demá? Jo'm pensava que ja ho tenías tot comprat?
— ¿Tot?... ¡Ay! fill meu! lo mellor nos falta. Mira — feu la Antonieta, colpejant carinyosament ab las sevas la má que'l seu espós apoyava demunt de la taula — t'he dit que aquest vespre teníam de parlar, perque la veritat es que ab la vida que portem casi no'ns queda temps pera enrahonar de lo que més nos interessa; y desde que tenim fadrí y minyona y jo tinch de treballar al menjador, ¡bona sort d'agafarte quant puch!... Donchs, com te deya, has de sapiguer que lo que tinch fet, son bolquers, faixas, gorretas... en fi tot lo de diari; peró'l barnús, lo vestit y'l bressol, aixó, ja son cosas de més importancia y no ho he volgut comprar sense que tu ho vejessis. ¡Oh ja estich segura de que t'agradará, perque es molt bonich!.... Fa més de cinch setmanas que, passant pel Call, vaig veure en un aparador un vestuari de batejar que no me'l hi pogut treure més del enteniment... ¡Quina monada! La capa es brodada ab trenzillas; lo vestidet, tot lo devant ab farbalans de mossolina; y la gorreta... ¡Ay! la gorreta, si que es una preciositat! Tan plena de ruixas y cintetas que tan prompte hi hagi á dintre lo
caparronet del nen... ó'l de la nena, alló será cosa de menjársel á petons. ¿Veritat que sembla estrany que's puguin estimar tant als fills abans de véurels?... Ja saps que per mí may m'ha fet il·lusió los luxos ni las vanitats, peró pel nostre menut, sí que la tinch ¡y ben grossa! ¡Ey! en tot lo que'ns pertoca; perque lo que no pot ésser per mí, ni tant sols m'ho miro!... Peró aquest joch, ja t'ho he dit, desde que'l vaig veure y'm digueren lo preu, no he pogut pensar en altre cosa. Y tant es així, que ja saps tu que jo quant surto de casa, no sé passar pel devant de la capella de l'Ajuda que no hi entri, encara que sols sía á resar una salve á la Mare de Deu pera demanarli que'ns dongui salut y feyna; donchs l'altre día, tan capficada estava pensant en si'ls diners nos hi abastarían, que no vaig poguer menos que dirli: ¡Verge Santíssima, salut y feyna... y que li poguém comprar aquell vestidet al nen!...
— Peró, ¿no dius que no val gayre? — aventurá ab certa timidesa en Pere Joan.
— ¡Oh, no val gayre!... De las tres pessas, m'en volen dotze duros; y casi deu qe'n costará'l bressol, márfega, matalás, llensols y mantas, ja son vintidós. Per aixó t'he dit que havíam de passar balans... En primer lloch perque á las casas de negoci hi es de necessitat; y perque ara, havent de fer gastos, es precís sapiguer abans si'ls podém fer... Y com devegadas d'un día al altre hi han entradas y sortidas m'he tingut d'esperar fins avuy. Es á dir, com en tota la nit no he pogut tancar los ulls pensant ab lo ditxós vestuari, abans de llevarte tu, jo ja n'he tret lo compte!
— Y ¿has vist que sí, que li podrém comprar? - preguntá en Grau, que també's sentía tot cofoy ab la idea de poguer vestir ab tan rumbosas galas al seu hereu.
— Ja veurás; per aixó t'he dit que nos ho havíam d'enrahonar; y per lo tant, vull que t'ho miris tu mateix en aquesta llibreta, en la que desde'l día que'ns varem casar, jo hi he apuntat tot lo que s'ha fet, y...
En Pere Joan, apartá ab la má lo quadern que la seva dona li ensenyava, y digué:
— ¡Ay, no filla, no; á mí deixam ab lo meu teler y treballaré tot lo que pugui, que la feyna no m'ha espantat may; peró no'm vinguis ab números, ni apuntacións, ni altres cosas que no son per mí!... ¡Sí sapiguesses lo que m'has fet patir aquest vespre, d'anar d'una botiga á l'altre, á veure si'ns volían comprar los mocadors!...
— Y, ¿que no estás ben content, de las pessetas que dús á la butxaca?... Es clar, que'ls primers días d'anar de casa en casa, fá com una mena d'afrenta; peró tot seguit se pensa que'l guanyarse honradament la vida no es cap baixesa; y la qüestió, es de mica en mica, anar aixamplant la parroquia... Lo que nosaltres havém fet avuy, lo pare estava cansat de ferho; perque d'aquí que's tenen prou compradors pel género que's pot treballar ¡y que se'n han de menjar de trossos de pá!... peró á tot arrivarém, si Deu ho vol! Mira, jo, per lo que pugués ésser, quan várem pagar l'últim lloguer, ja ho vaig dir als amos, que si may se'ls desllogava l'entresuelo, que val quatre duros y mitx nos ho diguessen; perque una mica arregladot, ab quatre prestatges y un taulell, que'l senyor Eudalt nos ho faría per sis quartos...
— ¡Uy! ¡Uy! ¡Com t'enfilas!...
— ¡Ay! fill, la qüestió es acreditarse, fent la feyna bona, bonica y barata. ¿Veus com t'ho vaig dir jo, que aquell dibuix de la parra tindría sortida?... Si tot es comensar! A ca'n Figueras ja'ns han dit que d'aquí á tres setmanas hi tornessim, y á casa en Freginals se'n han quedat set més dels que'ns pensavam... No hi ha remey s'ha de tenir un xich de coratje pera anar endevant... Be ¿qué no ho vols mirar lo que hem guanyat?... ¿No?... Donchs jo vull que m'ajudis á treure comptes, perque ab la il·lusió que tinch de comprar la roba pel menut, casi'm fa por d'equivocarme. ¿Veus? — insistí la Antonieta senyalant ab lo dit los fulls de la llibreta que corresponían als mesos que anomenava — jo al fi de cada un, hi faig sempre com una mena de resúmen, y aixís se'm fá més fácil de treuren l'entrellat; perque aixó dels comptes s'oblida d'un modo que esparvera... ¡Mira á l'Abril, quant s'acabá devíam trenta duros! ¡Trenta duros, noy! Aixó vol dir lo que hem treballat; perque pel Maig ja no surt déficit; y pel Juny, lo guanyat ja puja á vintiun.
— Be, vaja, no t'amohines més y mira lo que tením á la calaixera, que es lo que interessa pera comprar lo del nen.
— ¡Oh! ¡Oh! ¡Lo que tením á la calaixera!... Ja ho dius tu!... Donchs pensa que alló es com si no ho tinguessim... Me sembla que hi há sobre uns noranta duros; peró aquestos, son de precisa necesitat pera fer anar endevant lo treball y pera'ls imprevistos. ¡Ay, fill! pensa que lo imprevist es lo que aterra las casas!... Podría ésser que jo no anés tan be com nos pensém... tu podrías estar malalt... passar días sense cobrar; y'ls telers y la casa fan gasto, y s'ha de pagar lo lloguer y'l fadrí y la criada... No; no; aquells son los de reserva; no hi ha que comptarhi. Ara lo que s'ha de veure, es los que hi ha verdadera necessitat de gastar. La senyora Tuyas m'ha dit que anant be, entre caldos y llevadora y demés cosas que son imprecindibles casi hauríam de menester de divuyt á vint duros; es preferible posarnhi dos de més, y fan vint; y vintidós pera lo que havém de comprar demá, lo compte puja á quaranta y tants; peró com dilluns hem de cobrar setanta duros dels mocadors de crespó que váres vendre á n'en Prats, y aquest vespre ja'n portas set ó vuyt á la butxaca, després de cuberts los gastos, encara tinch cor que'n podrém afegir més de vint als de la calaixera. Que't sembla ¿nos hi podém arriscar á comprar los bonichs pel nostre menut?... Jo t'asseguro que demá quan los vegis, farás com jo mateixa que per més que vulguis no sabrás pensar en altre cosa... ¿Peró, que tens que no respóns?
— Jo... sí... sí á tu't sembla... sí...
Per la primera vegada en aquell vespre, la Antonieta s'adoná de que'n Grau havía respost als seus entusiastas enrahonaments d'una manera poch habitual en ell, y que sa cara no reflectía pas l'espressió apropiada á la conversa que portavan, y li preguntá ab marcat sobressalt:
— ¿Qué tens? ¿Qué no't trobas be?
— ¿Jo?... ¿Y are?... ¿Qué vols que tinga?... Son!... ganas d'anarmen al llit... ¿No veus qu'es tan tart?
La Antonieta mogué'l cap d'un cantó á l'altre, y digué ab ferma seguritat:
— Aixó sería dirme que't pesa la conversa del nostre fillet; que no t'alegra com á mí, veure del modo que Deu ha benehit lo nostre treball... No; no; te conech massa; tu no ets ni dolent, ni desagrehit... alguna te'n ha passat, que te la callas, y que jo la vull sapiguer... ¿Qué potser ha desgraciat alguna pessa en Miquel?... Ja se sab, que en aquest mon no tot poden ser glorias... peró parlant la gent s'entenen; y en fí, pensa que tot te remey menos la mort.
La Antonieta, s'havía expressat ab tan serena tranquilitat que en Pere Joan, cregué en la forsa d'ánim de la seva dona; y convensut, per altre part, de que tampoch li fora possible amagarli per més temps lo córch que'l rosegava, aventurá:
— Jo no t'ho volía dir perque estant com estás no t'hi prenguessis un disgust, que ja n'hi há prou ab lo que jo passo, peró...
— Peró ¿qué?... Acaba d'una vegada ¡per l'amor de Deu!
— Donchs ¡que'n Prats ha estat un pillo, un murri, que'ns ha estafat los setanta duros dels mocadors que li varem fiar!
La Antonieta esdevingué més groga que las trocas de seda que envoltavan lo seu urdidor, y mormolá ab veu trencada:
— ¡Estafat!... ¡Estafat!... ¿Y qué no hi há justicia al mon?
— ¡Justicia! Sí; ¡ja li pots fer un nus á la qua! Desde'l dimecres que's fora de Barcelona, emportantsen tot lo que ha pogut: ha mossegat á grans y á petits... A ca'n Martí diu que se'ls en ha endut per més de sis mil duros!
La Antonieta volgué respondre, volgué usar d'aquell coratge d'esperit del que feya tan poca estona s'havía vanagloriat, peró una mena de nú que li pujá del cor, se li aferrá á la gola, un vel espés emboyrá las ninas del seus ulls y dos enfilalls de llágrimas regalimaren per dessobre de sas morenetas galtas.
Per llarga estona sols se sentí en aquell menjador l'ofegat gemech del plor y'l soroll sech que produhian las puntas dels dits d'en Grau, repicant nerviosament demunt del plá de la taula. Mes com, malgrat lo silenci de la seva muller, lo marit comprengués sobradament quin era'l clau que més á fondo la punyía, li digué:
— ¡Vaja, dona, no't desatinis més; y sino pots comprar los bonichs pel nen ab los diners que havíam de cobrar, comprals ab los que tenim; ¡y ja'ns en sortirém com se pugui de lo demés!
— Aixó sí que no! — saltá revenintse la Antonieta — lo primer es lo primer. ¡Tants afanys que'ns ha costat encarrilar la feyna y ara que comensém á treballar, la falta de fondos nos ho faría perdre tot! Si no podém portar al nostre fill á l'iglesia del modo que jo volía, li portarém embolicat ab lo meu mocador d'espatllas....¡Pobret!... Tan felissa que era jo de poguerli comprar aquellas robas!... — afegí tornant á rependre'l plor á la idea de veure perdut aquell hermós vestuari ab que'l seu amor de mare, havía nudrit l'alegre il·lusió d'engalanarhi al primer fill que Deu li enviava...
En Pere Joan, á qui'l pensament de sa próxima paternitat, havía fet reviure tendresas y alegrías qu'estavan condormidas en los replechs més intims del seu cor, y que á aquestas naturals emocións hi unía la perdonable vanitat de volguer mostrar en lo bateig del seu fill, la naixenta prosperitat del seu obrador, ben convensut de que la seva dona no consentiría en fer al amor propi'l sacrifici dels diners destinats á la marxa de la casa, esclamá donant sortida al ennuig que fins allavoras havía lluytat pera reprimir:
— ¡Es molt que sempre hem tingut de tractar ab estafas!... Quan un hom pensa que si'l teu germá t'hagués donat lo que't pertocava, ara no hauríam de trobarnos ab aquestas miserias!...
Lo tó y'ls amarchs retrets d'en Grau semblá que aplacavan, com per encantament la pena de la seva dona que, arrepentida de que'l seu desconsol hagués portat la conversa envers uns viaranys que'l temps y la reflexió n'havían suavisat l'aspecte, objectá ab ayre conciliador:
— ¡Vaja, no hi há perque fer pagar als uns las culpas dels altres!... En Pep no'ns ha estafat res... Lo que té s'ho ha ben guanyat!... Es cert que podía haverse portat d'una altre manera... Peró ell se pensá ferho pel meu be... y tal vegada nosaltres, si haguéssem tingut aquells diners, no foram allá ahont som... En fí, no hi há perque retreure qüestións que prou pena'm fan; y val més pensar que, com Deu nos ha ajudat fins ara'ns ajudará en lo que'ns sobrevingui...
— Sí... peró mentrestant...— mormolá agrement en Grau.
— Mentrestant — repetí la Antonieta, ja en complerta possessió del seu bon sentit — buscarém la manera de compaginarho del mellor modo possible. En los gastos del nen, lo de més necessitat es lo bressol; precisa que jo'l pugui tenir aprop mentres treballo... Mossen Vicens ja fa días que'm va dir que jo mateixa li indiqués lo que m'agradava pera'l regalo que ell volía fer al seu fillol, y jo li vaig respondre que m'hi pensaría, ab l'intent de passarli per alt... Los pobres ab la malaltía de la senyora Angeleta gastan que fa por; y ell mateix está ben acabat... ¡Ay, senyor! ¡Tan felissos qu'eran! ¡Si quan tením salut nos queixém per vici! — recalcá la dona d'en Pere Joan, desitjosa d'aconsolar al seu marit que, ab lo pensament tan ficsat com ella mateixa en la perdua d'aquellas boniquesas destinadas al seu fill, digué:
— ¿Y pel bateig?... Després de treballar com uns negres, no'm sembla gayre del cas que'l nostre petit hage d'anar á l'iglesia embolicat com un pobre del carrer!
— Ab l'ajuda de Deu, nos en sortirém com se puga: lo bressol que's lo de verdadera necessitat, nos lo comprará Mossen Vicens; si algun día s'escau ja li retornarém d'un modo ó altre... En quant á las robas de batejar, la senyora Tuyas nos deixará las que ella té; ¡ben bonicas son! y ja sé prou que no hauré de fer més que demanarlas...
— Mira ¡que haver de portar á la criatura ab robas enmatllevadas, poguentne tenir de propias, fa petar de dents! ¡Y que en més ó en menos d'aquesta miseria se'n haurá d'enterar tothom! — esclamá en Pere Joan tan picat del amor de pare com de la vanitat.
— No home, no; — feu conciliadorament la Antonieta — y de tots modos si algú mormola ¡pitjor per ell!... Jo no'ls he llegit may aquestos llibres que la Florentina'm deya qu'ensenyavan tantas cosas; peró en un que jo'n tinch de Santa Teresa, hi ha una máxima que diu: «No t'empobreixis pera semblar rich». Lo que, al nostre cas, vol dir que sacrificar á la vanitat de duas horas lo que's de necessitat pel nostre treball fora sols una fatxenda y una bojería... Més il·lusió que la meva, ja no li pots tenir tu, peró m'en aconsolo ben segura de que el nostre fill, quan ho puga agrahir, s'estimará molt més trobarse ab un obrador arrencat, que'l sapiguer que'l várem dur á las fonts ab un vestit més ó menos bonich...
— ¡Ja t'asseguro — esclamá en Grau que de mala gana's conformava ab los nous arreglos de la seva muller — que aquest brétol d'en Prats, no pot tenir perdó de Deu d'havernos robat las nostres primeras alegrías!... Peró també't dich que aquesta feta me servirá d'experiencia, pera no tornar á fiar may més un xavo á ningú!
— ¡Ay, fill meu, ab aquest pensar, ja podríam plegar tot seguit! — saltá pressosament la novella fabricanta — Avaro per tu, peró rumbós ab los parroquians, que ab lo negoci, ja ho diu l'adagi, lo qui no arrisca no pisca; y'l qui no fía no ven.