La Montserrat/A las vellesas

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Sou a «A las vellesas»
La Montserrat. Novela de costums del nostre temps.
Dolors Moncerdá de Maciá
Download-icon.svg Baixa
Breezeicons-actions-22-go-previous.svg Nous horitzonts



A LAS VELLESAS.


La casa de don Joaquim Bach havia sofert notables transformacions desde 'l jorn en que deu anys enrera hi vejerem per primera volta á las seuas fillas, arreglant gentils y rialleras l' equipatge pera marxar á Larrua.

Aquell bonich primer pis, sempre ben compost, sempre á punt de rebre, ab sas cambras encortinadas, ab sas cadiras y sofás entapissats de domás groch, de satí vermell y satí blau, ab que s' havian adornat las tres pessas del devant al estrenarse la casa, lo dia que hi tornem á entrar feya dos anys que las blancas cubertas de madapolam no s' havian tret de las cadiras, ni las glassas s' havian apartat de dessobre dels miralls, ni dels quadros que en amples y luxosos marchs s' hi veyan pintats per en Napoleon los retratos d'en Bach vestit de negre, ab un gruixut chalequero d' or y 'l medallon penjant, y lo de donya Francisqueta ab cos de vellut negre y un carregat adrés d' or y brillants, que 'l pintor pera més satisfacció de la família, havia engrandit estraordinariament de tamanyo.

Apesar d' ésser al cor del hivern, las salas estavan sens encatifar, los balcons sense cortinatjes, las entradas sense portiers y los finestrons fortament tancats. En lo menjador y en las duas cambras de la part del darrera, únichs punts de la casa en que s' hi veyan senyals de vida, també s' hi trobavan á faltar aquella pulcritut y carregament d' adornos que tant encisava a don Joaquim. Allí hi havia posadas las catifas de moqueta, peró 'ls gerros estavan sense flors, lo piano tancat, lo musiquero buyt de partituras; per totas aquellas salas s' hi notava un cert ayre de tristesa, que invadia fins la cambra de las noyas y lo quarto d' en Felip, en quals llits s' endevinava que feya llarch temps que ningú hi havia dormit...

Los aucells joves que tanta vida y animació escampavan entorn seu, cada hu per motius diferents havia abandonat aquell niu, ab tant dalé fabricat.

L' Adela, terriblement ferida al cor, en mitj dels joyosos somnis de sa pensa de divuyt anys, ab la crudel nova de la mort del Arenas, de la que ningú pogué tréurela d' acusarsen ab la desapietada severitat d' un jutje, després d' un sens fí d' accidents nerviosos, caygué en un capficament del que sols ne sortí després d' alguns mesos d' internas lluytas, pera exposar terminantment á la seua familia, sa ferma voluntat de ficarse monja en lo convent de Pedralbes. Don Joaquim s' hi oposá ab totas sas forsas; la seua mare ab las llágrimas de una pena, que ja no havia de acabárseli may més; la Teresina, ab tots los arguments que sugeria á la seua imaginació viva de mena lo fraternal amor que li portava. Més com passat un any vejessin, que no sols no hi havia medi de persuadirla, sino que anava postrantse y emmalaltintse de dia en dia, de bon ó de mal grat acabaren per otorgarli 'l consentiment.

Las satisfaccions que no li havia donat l' Adela, en Bach las obtingué de la Teresina, la qui realisá totas sas esperansas casantse sb en Cuberta. Més estava decretat que son goig no havia d' ésser sens espinós, puig que als tres anys d' haverse instalat á Barcelona, en un magnífich chalet del Ensanxe, que omplia á curull totas las luxosas aspiracions del antich mantegayre, D Francisco comensá á dir que sos negocis de ta Isla de Cuba, no marxavan com era del cás, é insinuá la probable necessitat de tenir que anar personalment á realisar la seua fortuna, com ell ja volia fer avans de casarse, y que allavoras en Bach, temorós de que ab la mar pe 'l mitj poguessen sortir destorps al casament de la seua filla, posá tot son empenyo pera que no hi anés.

Lo colp fort en un principi, esdevingué terrible, desconsolador, quan se digué qu' en Cuberta desitjava empurtarsen á la seua esposa, y 's vejé que la Teresina, encara que vivament afectada davant del sentiment de deixar á sos pares, consentia en marxar á América.

Lo gendre, atenuá la cosa ab totas las esperansas possibles: lo viatje fora curt; lo temps precís pera realisar y posar en ordre y en bonas mans, lo que de moment no 's pogués vendre y tornar tot seguit; cosa d' un any, tal volta no hi arribaria.

No hi hagué donchs remey, y ab los ulls plens de llágrimas y un bon feix d' inquietuts al cor, los pares Bach despediren al moll de Barcelona á la seua filla Teresina y al seu espós, los qui no 's cansavan de parlarlos de sa prompta tornada. Més al arribar á América, las noticias vingueren plenas de dificultats pe 'ls enredos esdevinguts en negocis cinch anys abandonats á mans estranyas; lo cambi cada dia més pujat del or; la escassetat de compradors que ho adineressin mitjanament... en fi, que la Teresina que en lo seu país natal no havia tingut familia, tingué allí un fill y una nena, y un altre fill, y que passaren dos anys y tres y quatre, ab cartas sempre esperansadas ab la promesa d' un retorn que no arribava may!..

Ab en Felip, no hi havia que comptarhi. Acostumat á la vida de París y Londres, no 's trobava manera de tenirlo á Barcelona tres mesos seguits. Per més que la pobra de la seua mare prenia las mellors cuyneras y enviava á cercar plats á las fondas de més nom, en Felip se desganava ab la cuyna barcelonina y 's posava trist, malhumorat y exijent, fins al punt de no haverhi en la casa un menjar sense un disgust. No hi havia medi de ferli un senzill roastbeeff com lo menjava á Londres, ni la choucroutte com li servian á Paris. Don Joaquím desatinat, li proposá un sens fí de casaments, ab l' esperansa de retenir aquell fill que semblava un estrany en sa propia casa; pero en Felip, á cada proposició hi feya unas grossas riallas; era en los únichs moments que semblava posarse de bon humor... hi reya molt, pero no n' acceptava cap; y á la primera conjuntura favorable se 'n tornava al extranger. Aixís passaren dos ó tres anys; més com don Joaquim se resistís ab ferma energia á donarli la exorbitant pensió que'l seu fill necessitava, aquest qui estava disposat á tot, menos á fer lo qu' ell ne deya vida de són ó de provincia, se ingeniá pera fer comisions á Inglaterra y á Fransa, ahont los entristits pares, per la temensa de que se 'ls quedés allí definitivament, continuaren enviantli cantitats, que si no eran com las que en Felip desitjava, ab lo producto de lo que ell se feya, ne tenia prou pera passar la vida en los llochs en que hi vivia á tot son pler. Lo que als vint anys havia fet obligat pe'l seu pare, prompte li fou un gust, y més tart una costum que acabá per serli una necessitat.

Una tarde que don Joaquim tornava d' acompanyarlo á la estació del ferrocarril de Fransa, lo cotxero admirat de que 'l senyor al arribar á casa seua, no baixés del cotxe, obrí la portella y lo trobá ab un fort atach de feridura. Ab l' ajuda del porter lo pujaren a brassos al seu pis; s' anaren á cercar los millors metjes, s'aplicaren seguidament tots los remeys. Deu no 'l volgué encara, y en Bach no morí; pero 'l pronóstich científich fou de que restaria impossibilitat pera tota la vida.

Donya Francisqueta ho escrigué immediatament á la Teresina y feu tirar un parte al seu fill. Pero la carta hagué de quedarse encara sis dias esperant correu pera l' Habana; y 'l telégrama, s'enviá repetit als primers hôtels de Marsella, de Lyon y de París, puig en Felip havia dit al marxar, que regularment se quedaria dos ó tres dias en cada una d' aquestas poblacions, encara que sens deixar los la direcció de cap; ja que no tenia costum d'escriurels fins á ésser aposentat á la fonda en que habitualment s' hostatjava á la capital de Inglaterra, ó á la de Fransa quan hi havia de passar llarga temporada. Aixís fou que 'ls telegrames que se li van trasmetre de Barcelona , als deu dias d' haverne sortit, los llegí junt ab duas cartas de la seua mare, en las que li deya que 'l perill de mort ja havia passat, y li donava tota mena de noticias y detalls relatius al curs de la malaltia. En la fetxada darrerament, donya Francisqueta li esplicava que á la fí, s' havia pogut llevar á en Bach del llit pera assentarlo en un silló fet ab los darrers adelantos científichs, puig encara que 'l cervell funcionava bé, la llengua estava poch menos que trabada, los brassos sense energia, las camas inútils... La afligida esposa li comptava que se 'l havia de cuydar com á una criatura; sort de que si be las paraulas sortian incoherents y enfarfegadas de sa boca, á mida que anava passant temps, ella comprenia sino totas las qu' estavan més en relació ab las necessitats de la vida. La pobra senyora termenava la seua carta pregantli ab tota l' ánima que vingués á cuydar dels interessos de tots y á compartir ab ella la tasca de cuydarlo.

En Felip li contestá á volta de correo, dihent que si en sa darrera carta no hagués vist que, encara que malalt, lo seu pare estava fora de perill, s' hauria posat tot seguit en camí, pero que una volta que de moment aquell havia cessat, com se feya cárrech d' atendre als seus prechs, quedantse resoltament á Barcelona, li precisava deixar liquidats los negocis, que aixís á París com á Londres tenia entre mans.

Donya Francisqueta s' entará de la carta ab tota l' alegria compatible ab las penas que la voltavan y la llegí al seu marit, tot besant entre un somriure y un doll de llágrimas lo párrafo en que li parlava del seu prompte retorn. A la fi, encara que per tant trist motiu, dels seus tres fills ne recobraria un; en Felip tornaria á casa seua de la que ja no se 'n mouria més: y una volta establert definitivament, podia ésser que Deu li toqués lo cor pera dar gust al seu pare, que de tant temps lo instava pera que 's casés, ab la esperansa de fixarlo á Barcelona. Ab l' estat d' en Bach y ab lo d'ella mateixa, que ja feya temps estava atacada de dolor reuma y ab l' amenassa constant de que 'l mellor dia se li posés al cor, era impossible que en Felip, no pensés seriament en casarse.

Al arribar á aquest punt de las seuas refleccions, donya Francisqueta, se sentí ab necessitat de desahogarse fent participar á en Bach del goig de las seuas esperansas.

— Ja veurás, ja veurás; com ara 'l noy se fará cárrech de la necessitat que tenim de que prenga un determini y 's casará. ¡Ell també necessita qui 'l cuydi, qui'l tregui de la vida que porta... aquesta darrera vegada l' he trobat magre, ullerós... ab aquestos grans y tacas á la pell que no 'l deixan... Jo ja corro als setanta; tinch massa anys, la meua naturalesa forta, s' acaba ab lo temps y los disgustos... ¡Deu vulla que ell ho reconega y 's casi aviat; d' altre modo als pochs dias, aquesta casa li cauria sobre! ¡Está tant sola, tan trista! ¡Una noya jove dona tanta animació entorn seu! Y després la esperansa dels petits, dels nets... ¿No es veritat que aixó nos fora un gran consol? — feu la esperansada mare, colpejant carinyosament las balbas mans del seu marit.

En Bach, exhalá una munió de incoherentas sílabas, ab desitjós de formar paraulas que no li eixiren; y com vejés que la seua esposa no'l comprenia, ab un esfors, aixecá de dessobre dels genolls sas desvalgudas mans, pera fregar repetidas voltas la punta del dit póls ab la del dit índice.

— ¡Ah!— saltá glassadament donya Francisqueta — ¿vols dir que tinga diners? ¿qué sia rica?... ¡Ditxosos interessos! — afegí veyent ab los signas del cap de son espós, que li havia comprés perfectament la idea.

La Teresina, havia també escrit á volta de correu. La seua carta era molt trista: estava desconsolada per la malaltía del seu pare, al qui entranyablement estimava, y de la falta que reconeixia los hi feya en aquesta tribulació: pero de moment era impossible de tot punt que poguessin tornar. En la qüestió del negoci, cada dia 'ls surtian novas dificultats, novas complicacions... Pera més enredarho lo caixer feya pochs dias que havia fugit als Estats Units, emportantsen una regular cantitat... No era cosa pera ferlos anar malament; pero s' havia obert una informació judicial... era qüestió de temps y de tenir malhumoradissim á en Cuberta y dificultar la tornada.

Estava certa de que 'l seu pare, ab son criteri per aquestas cosas, se faria cárrech de que no es possible abandonar los interessos...

La pena d' aquesta carta, l' amortiguá lo rebren una d' en Felip, en la que 'ls donava part de sa vinguda pera últims de més. Lo calendari marcava 'l dia disset; no hi faltavan donchs més que uns tretse dias ó tal volta menos per la seua arrivada.

Donya Francisqueta feu trasbalsar la casa; tot se tragué de lloch, tot s' espolsá, tot se pulí y en particular la cambra d' en Felip, que la mare no tenia may prou á gust seu. Lo llit, lo lavabo, lo secretaire, l' armari mirall, las butacas, tot fou objecte d' un minuciós exámen. Era precís que l' aposento fos molt bonich, que 'l seu noy s' hi trobés ab comoditat, pera que no tornés á pensar may més en anarsen per aquestos mons de Deu, lluny dels pares, que á la seua edat y malalts, era ben natural que tinguessen lo consol d' un fill ó un altre.

Apesar de que 'n Felip, si be anunciava la seua vinguda, no 'ls hi deya lo dia ficso, donya Francisqueta envers las darrerias del mes, havia fet anar cada dia al criat á la estació, pero com aquest tornés sempre sol y fes dias que en Felip no hagués escrit, la mare comensava á estar ab ánsia, quan rebé una carta del administrador del Hotel Brtstol de París, innovantlos que feya set dias que'l seu fill se trobava malalt al llit, y com lo metje en aquell moment acabés de declarar que lo que al principi cregué tan sols una indisposició sens consecuencias, eran febres tifoideas, agravadas per estar lo malalt treballat per altra malaltia infecciosa de carácter crónich, que per la postració en que'l tenia, aumentava 'l perill, se veya precisat a escriurels que immediatament anés allí algú de la familia pera cuydarlo y pagar los gastos; donchs d' altra manera, se veurien obligats á portarlo á una casa de curació.

La pobra senyora quedá glassada, tant pe 'l colp dolorosíssim que rebia en son entranyable amor de mare, com per tenir que pendre lo determini de lo que debia fer, ella, qui desde'l dia que va cassrse no havia pres per compte seu la més insignificant resolució.

Donya Francisqueta no tenia parents d' aprop y ab los de lluny, gent de poca posició, lo seu marit no havia volgut que s' hi fes may. Aquest tampoch ne tenia á Barcelona y ab los de fora ni 's coneixien: las relacions socials, un colp monja l' Adela, casada la Teresina y per lo tant acabadas las reunions y festas de la casa, no s' havian sostingut ab la limitada intel·ligencia de donya Francisqueta, y ab son apocat carácter, que las penas y 'ls anys havian encongit més encara. Pagant tribut á la moda del dia los Bachs havian tractat las amistats al engrós, prodigantlas ab tanta estensió, que no 'ls havia quedat lloch pera conreuharne cap de verdadera; y de las anomenadas de cumpliment, pocas vegadas sé 'n treuhen los amichs fidels, que fan sacrificis, que prenen part en las afliccions y ab interés y rectitut se desvetllan pera treure d' un apuro.

Donya Francisqueta girá donchs los ulls entorn seu y 's trobá sola: pero en Bach li havia tan dit sempre que ab diners se tenia tot, que la pobre dona ab las mans plenas de bitllets de Banch, cercava y cercava, sens que se li acudís lo que tenia de fer pera salvar lo conflicte que li havia caygut á sobré.

A no veure'l seu marit postrat en un silló, necessitant d' ella, més que del ayre que respirava, son instint de mare, sense necessitat de reflexions, l' hauria portada al costat del seu fill, ¿pero cóm deixar á en Bach al qui ningú comprenia ni cuydava com ella? Es veritat que hi podia enviar á algú del servey de la casa: pero á aquestos, encara que'ls diners y la perspectiva d' un viatje á París, los esvanís la por de la enfermetat, no pendrian determinacions de cap mena, no demanarian consultas, no llegirian en los ulls del malalt, no li endevinarian lo que volia y necessitava... serian gent estranya, gent pagada, indiferenta.

La pobre senyora feta un mar de llágrimas, passá un quart d' hora y dos y tres fent plans, fent combinacions que per irrealisables, los refusava tan bon punt los acabava de concebir. Llegia y rellegia la carta; mirava'l relotje que impassiblement li marcava 'l temps que perdia; y apesar seu, pensava en l' Adela, en las reixas del seu convent; en la Teresina, en la mar que las separava; en lo seu fill malalt, sol en una fonda, cuydat per gent estranya, patint, agonitzant tal volta y després de tres quarts d' hora de infructuosas cavilacions, sentí los crits incoherents, enrugallats de'n Bach que la cridava, y la pobre mare mitj folla, com assedegat que troba la font desitjada, hi corregué, se li posá al costat, li agafá las mans, y entre plors y gemechs, li llegí la carta y li digué que li tragués una part d' aquell doble suplici; que li digués lo que havia de fer...

D. Joaquim contragué un bon xich més sa boca torsada y volgué parlar, frisós de treure á fora lo debassell de ideas que s' apilavan á sa pensa, davant de la nova, tant dolorosa com inesperada, que acabava de rebre; mes l' esfors de la voluntat s' estrellá al contacte de la impotencia física, y sos ulls, únichs membres que 's movian á son impuls, guspirejaren de aytal manera y sapigueren espressar tant clarament l' anguniosa exaltació de sa ánima empresonada, que donya Francisqueta sentintse refer á la vista d' aquell sufriment major que 'l seu, que á la fí podia esplayarlo á sa voluntat, digué:

— ¡Asserenemnos, Bach, asserenemnos; y tal volta Deu nos inspiri lo que havém de fer! Tu, tranquilisat, y del modo que pugas, orientant... Encara faltan horas pera 'l tren de la tarde... aném pensant... ¿Que 't sembla, si tu 't quedessis ab la Quima y jo me 'n hi anés ab en Joan?... ¡No t' exaltis! No ho vols... no tingas por... ¡No 't deixaré!.. Cercarém, cercarém, entre 'ls coneguts lo qui 'ns sembli qui hi podria anar ¿veritat?

En Bach mogué 'l cap en senyal d' afirmació, y donya Francisqueta comensá á passar revista de tots los amichs y coneguts; pero don Joaquím que per sa mateixa manera de sentir, judicava molt justament de la dels altres, y que ab lo poch temps que portava de malaltia havia pogut veure de la manera com havian anat desapareixent las relacions de la casa, anava rodant lo cap á tots los noms que li deya la seua muller, qui després de haver apurat tots los que li havian vingut á la memoria, esclamá sobtadament:

— ¡Ay, ja 'l tinch! ¡ja 'l tinch! ¡Aquest si que hi anirá! ¡En Francesch que tinguerem d, aprenent quan los noys eran petits! Aquest que feya tants anys que no havia estat á casa y que desde que va sapiguer que estavas malalt, ha vingut tots los diumenges! ¡Tan honrat, tan bo! ¡Ell lo fará 'l sacrifici de deixar sa casa per nosaltres y sobretot se mirará 'l noy ab interés! N' estich certa... n' estich certa.

En Bach acabava de donar ab totas sas forsas son assentiment á las paraulas de la seua esposa, quan la cambrera prou enterada de lo que succehía entrá en la cambra cridant:

— Senyora ¡un parte! ¡un parte! ¡Tal volta diuhen que no hi pujin! ¡que está mellor!

Donya Francisqueta sentí un violent sotrach al cor y abalansantse a la cambrera li arrebassá 'l telegrama, esqueixá ab mans tremolosas la fulla del paper tancat ab goma y llegí:

Monsieur Philippe Bach, mort deux heures matin: details comptes poste.

La pobre mare no sabia 'l francés, pero tan bon punt obrí 'l parte, comprengué de sobte lo mot que deya mort; y llansant un crit, caygué en terra, presa d' un fort accident nerviós.

En Bach ab los ulls que li saltavan del cap, sens poguer llegir lo paper que la seua dona tenia estretament tancat en sas mans, pero endevinant de sobres lo seu contingut, torná altra volta á sos crits estridents, que 'ls criats escoltaren ab la indiferencia de la gent mercenaria, y als que donya Francisqueta ja no podia respondre per haberla portada á pes de brassos á un dels llits de las salas del devant.

De moment, los vehins ompliren la casa. Quan los coneguts sapigueren la nova, molts hi anaren; alguns se retragueren dihent que una volta que la senyora era al llit, esperarian que 's posés mellor; altres deixaren tarjetas; y al poch temps aquella professó de gent estranya que pujava la escala ab un ayre indiferent, que procurava fer compungit en l' instant que trucava á la porta ó allargava la má á don Joaquím pera repetirli com fetas ab un mateix patró, las paraulas que havia dit lo company que acabava de sortir, aná aclarintse fins á tornar á deixar en sa trista buydor, la espayosa casa del antich mantegayre.

Donya Francisqueta tingué de quedarse al llit. Ab l' estat nerviós se li havia barrejat lo dolor reuma, y per més que ab gran insistencia demaná que ab lo silló de rodas li portessin en Bach al seu quarto, com lo metje per la temensa de que se li reproduhís l' atach digué que no ho permeteria fins á estar més forta, no hi hagué medi de que 'l servey la complagués en una cosa que 'l facultatiu havia privat, y que havia de donarlos la seua feyna, y tal vegada aumentar la excitació dc don Joaquím, ab lo que 'l criat que dormia aprop seu, era segur que no tindria un moment de repós en tota la nit.

Mes passats alguns dias, una tarde com donya Francisqueta hagués ja menjat una mica y 's trobés bastant millorada, aprofitant una de las moltas estonas en que la seua cambrera la deixava sola, se vestí com pogué y tirantse l' edredon dessobre de las espatllas, tot agafantse per las parets, arribá fins al quarto d' en Bach, qui al véurela llensá una mena de alarit d' alegría.

Apesar de que 'l metje, comprenent la seua ansietat, cada dia li havia donat l' asseguransa de que la malaltía de la seua esposa era un accident, tan sols agravat pe 'l dolor reuma y per la estremada fredor del hivern, aquell marit, que durant tot lo temps de son matrimoni, s' havia acostumat á veure en la seua dona una mena de maniquí, al qu' ell tenia la creencia de que li donava vida y acció, y que á bon segur sis anys enrera hauria pogut desapareixer de la familia sens que li hagués semblat que perdia cosa d' importancia; durant aquells dias en que havia pensat que se li podia morir ó tal volta quedar en la trista situació en que ell se trobava, la seua pena havia estat tant fonda, que al véurela entrar en lo seu quarto, demacrada y envellida, pero caminant per sos propis peus, li dirigí la més tendra y amorosa mirada, que la encongida muller havia rebut del seu espós durant sa llarga vida matrimonial. Mes la desolada mare, sens adonarse del lloch que per tant tristos aconteixements adquiria en lo cor de 'n Bach, tan bon punt lo vegé y contemplá aquell quadro de tristesa y soletat, avivántseli en la imaginació la persistent idea d' aquell fill, mort lluny dels pares, assistit per gent estranya ó tal volta sense ningú que li aixugués la suor, ni acostes á sos llavis assedegats una sola gota de cordial, esclatá en un mar de llágrimas, més abundosas com més s' esforsava pera contenirlas, y tambalejant arribá fins á en Bach, li tirá 'ls brassos al coll y flaquejantli las camas aná lliscant en terra, fins á amagar sa cara banyada ab plors dessobre 'ls genolls del seu marit.

En Bach afalagá ab sas balbas mans los emblanquíts cabells de sa muller, y sentint serrárseli 'l cor devant d' aquell sentiment que sa trabada llengua no podia aconsolar, girá 'ls ulls envers als vidres de son balcó entre 'ls quals se dibuixava lo boyrós espay de son jardí, que las primeras ombras del capvespre embolcallavan ab son plomisch mantell. Mes de sopte per entre mitg d' aquella vegetació migrada, que esllanguidament s' estenia per dessobre dels parterres, d' aquellas voradas de vaynillas y rosers formant manats de tronchs nuosos y sechs, d' aquells plátanos americans que assotats pel vent gelat de las derrerías del mes de Janer, onejavan sas llargas fullas grogas esqueixadas en cent bossins, per entre mitj d' aquells caminals deserts que en alguns llochs l' herba clapava, per un d' aquestos estranys fenómenos de la imaginació, li semblá que totduna hi veya aparéixer la enlluhernadora claror del sol de Juny, cayent de plé dessobre del frondós jardí de son chalet de Larrua, il·luminant la gentil silueta, bulliciosa y somrissenta de sos tres fills y la d'aquella Montserrat, joveneta, hermosa, ab sos grossos ulls blaus que 'l miraban plens d' un sentiment dols, dols, com lo d' un ángel del cel... Don Joaquím ab la pensa enfonzada en lo mon dels recorts, los veya bé á tots quatre agrupats devall de las acácias del costat del surtidor, ellas assegudas brodant ab sos telerets á la falda, en Felip, apenas als disset anys, alt, moreno, escardalench de galtas, pero fort, plé de vida, enjogassat esfullant manats de flors dessobre 'ls caps de las noyas, que 'l vent de la marinada esbullava tot ajuntant uns ab altres los bucles de sos cabells.

Un jemech trist, adolorit, eixí panosament dels torsats llabis d' en Bach y duas llágrimes grossas, rodonas, bullentas, lliscaren per dessobre de la arrugada pell de sas galtas. Foren las absoltas consagradas á sas il·lusions de pare, que 'l pobre home no sabia esplicarse com en mitg de sa opulenta posició, la sort s' havia atrevit á trossejarlas!...


Barcelona, Maig de 1893.