La Montserrat/Mossen Jaume

MOSSEN JAUME.

La fatxada principal de l' esglesia de Larrua tenia per un costat lo carrer dels Trinitaris, compost de la llarga paret de la Parroquia y de set ó vuyt casas ab sas corresponents botigas destinadas á la venda de robas y objectes de quincalla, y per l' altra part un antiquíssim edifici de baixos y primer pis, ab duas reixas corresponents á la planta baixa y un hort enmurallat d' uns xeixanta pams de longitut, que s' escorria al llarch del carrer de las Rosas, tenint son acabament en lo dels Avellaners. Aquest edifici que no perteneixía á cap estil determinat, ja que cada obertura acusava la construcció d' una época distinta, vejentse al costat d' una finestra que despertava recorts del sigle XVI, un balcó obert dos pams més amunt ab barana de ferros caragolats y macissos poms de llautó, que transportavan á la decayguda época de Carlos IV, anomalia que també 's deixava veure entre 'ls esculturals finestrals que donavan á la plassa y las mesquinas reixas del carrer de las Rosas, estava destinat pera casa rectoral y era indubtable que, segons los diners y las necessitats de cada rector s' havia anat aixamplant y recomponent, sens atendre més que al desembrás y comoditat de la part interna. Per dos grahons de pedra se pujava al macís cancell, que s' obría pera donar pas á una ampla sala de rebre, sens altre adorno que un deteriorat quadro de la Anunciació y un banch de fusta que, per lo molt escarbotat del respatller y brassos, se deixava veure lo tranquilament que 'ls corchs hi feyan sa niuhada.

A la dreta y enfront d' una escala de pedra, per la que 's pujava á las cambras del pis primer, hi havia lo quarto del despaig de espedients parroquials, habitualment ocupat per lo vicari. La part de darrera se componía d' un espayós menjador ab finestra y sortida al hort, cuyna á la dreta y dos quartos á la esquerra. Lo més inmediat á la porta d' entrada, a més de servir pera los de la casa de passadís pera comunicar ab la sagristia, feya també de depósit de fustas, de banchs, candeleros y dossers mitj romputs, que espolsats y arregladets, resistían encara en peu algunas horas en dias de grans solemnitats religiosas.

Lo del costat era lo despaig particular ó mellor dit, sala d' estudi y de rebre de Mossen Jaume Villadó, rector feya divuyt anys, del poble de Larrua. Aquesta cambra, que abundosament rebia la llum per un gran finestral ab reixa, per quins barrots de ferro s' enfilava fent primors d' esbeltesa una fornida passionera del hort, era de parets emblanquinadas, trespol ab revoltons y enrajolat de llosas, sens més adornos que un gran quadro d' estil gótich de Jesús crucificat, del que 'l temps acabava d' esborrar las figuras de la Verge, de Sant Joan y de la Magdalena; una llibrería de moderna construcció y altra que portava sa honorable vellesa escrita en sos prestatjes sense vidres y en las moltas recomposicions fetas en sos muntants de fusta de cirerer. Un sofá de boga, colocat dessota del quadro, quatre cadiras de igual classe, una taula escriptori y un antich silló de baqueta clavetejat, era lo mobiliari del quarto en que habitualment passava Mossen Jaume las horas que sos debers y l' afició al conreu del seu hort lo deixavan en llibertat.

Lo rector de Larrua era lo primogénit d' una distingida familia de Barcelona, á la que la guerra carlista havia deixat ab més deutes que diners pera sostenir los pergamins de sos antepassats. Tal volta si, com era voluntat de la familia, hagués seguit la carrera d'advocat al ésser mort lo seu pare que havia passat la vida ficat dins la política activa, hauría pogut ab mellors condicions restablir algun xich l' hipotecat patrimoni; pero Mossen Jaume, que desde criatura havia mostrat decidida vocació pera la carrera eclesiástica, l' abrassa definitivament als divuyt anys, sens preocuparse poch ni molt del mellor profit dels seus interessos, recullint á la mort de la seua mare una migrada herencia que voluntariament partí ab sa germana Teresa, puig que aquesta havia ja al casarse cobrat lo seu dot.

Per altra part Mossen Jaume, apesar d' haver nascut de una familia rica y poguér firmar de Villadó, de Llinás y de Mascorp, era senzill com un modest menestral; la seua vocació religiosa y un decidit entussiasme per l' estudi d' humanitats y escorcollament de las obras dels autors clássichs llatins, l' havia fet mirar ab certa indiferencia tot lo que 's relacionava ab los bens materials. Son luxo, en sa jovenesa havia estat en la seua biblioteca, ahont entre diversas edicions de la Biblia, de la Summa de Sant Tomás y de las obras de Sant Agustí, s' hi veyan escampadas, ab verdadera profusió, las creacions d' Horaci y de Virgili, las obras filosóficas de Aristóteles, las del sever Tito Livi, las del retórich Quintiliá; y en fí, tot lo brillant, estol de las lletras llatinas, en tota la riquesa de sas diversas manifestacions. Mes feya deu ó dotze anys que eixas obras, delectansa de sa pensa jovenil, no s' havian tret del prestatje de sa vella llibrería; la obra del immortal Pare Kempis, las meditacions del Pare Lapuente y 'l Croisset, escampadas sobre sa taula d' escriure, eran las únicas que gosavan lo privilegi d' ésser llegidas per Mossen Jaume; las primeras, pera confortació de son esperit, las altras pera revivar son zel, que en sa delicada susceptibilitat, creya sempre esmortuhit, en pró de las ovellas á sa custodia encomanadas ó pera cercar material pera amenisar ab la historia dels Sants, que l' esglesia conmemora durant la setmana, la plática que endressava als fidels los dias festius. A las obras dels sabis seglars, es á dir, las purament literarias ó filosóficas, feya alguns anys que 'l bon rector de Larrua 'ls havia declarat poch menos que la guerra: y si no havia resolt ferne un foch era perque apesar seu las estimava; cada una li enclohía 'l recort d' una diferenta época de sa existencia; totas havian estat sas amigas; ab totas havia disfrutat y viscut; li semblava que á cada una li debía un tros de son pensament y fins un bossí de son cor, per aixó no havia determinat sa exterminació, pero deixava indiferentment que 'ls corchs y la pals las roseguessin. ¿Qué n' havia tret de la ciencia, de las máximas, de la sabiduria ab ellas adquirida, si no havia sapigut trobar paraulas y rahons de prou virtut, de prou eficacia pera dissuadir á duas dotzenas de visionaris de Larrua que se 'ls havian pujat al cervell las doctrinas de Allan Kardech, creyentse com article de fé los falsos prodigis atribuhits al mon dels esperits? Mossen Jaume comprenia ab més ó menos pena de son cor cristiá, que hi haguessen esperitistas en la vella Alemania, en la Inglaterra, en los Estats Units, fins en sa estimada patria Barcelona; pero ¡que n' hi haguessin á Larrua, y que hagués brotat aquesta filoxera d' ánimas essenthi ell de Pastor, y que no sols anás aumentant lo número, si no que 'l error invadís lo camp femení arrivant fins á las mares de familia!... Pera 'l bon rector aixó era 'l máxim de la desesperació; los ateos, los lliure-pensadors, que de tot desgraciadament hi havia en aquell reconet de costa catalana, li inspiravan la pena que causa al metje la vista del malalt incurable; pero aquestos, á més d' ésser pochs eran pera las donas objecte de repulsió sas doctrinas materialistas despossehidas de tota idea d' ultra tomba; la negació desapiadada de las hermosas y consoladores veritats del cristianisme, distava molt de fer adeptes entre ellas; pero l' esperitisme, ab sos punts de maravellós, ab sas máximas de caritat y amor al próxim, que tantas y tantas voltas havian sentit en la mateixa doctrina cristiana, no 'ls inspirava recels; l'huracá seguia sa devastadora carrera y l' apesarat rector devant de la inutilitat de las seuas tentativas y de lo poch ó gens profitosa que havia estat per ell l' estudi de la ciencia terrena, fondament descoratjat de las forsas de la seua inteligencia, ab pany y clau tancá per sempre més los llibres d' aquells ingenis que tantas cosas sabian, que tan gran coneixement entranyavan de la humanitat, que tantas reglas de conducta donavan als pobles y ab tants concells il·lustravan als Céssars; y que á ell no havian sapigut donarli de sa ciencia de la vida humana una llum, un camí, un remey, pera acabar ab aquella pérdua d' ovellas que tan fondament l' aclaparava.

Sa resolució estava presa: desde aquell moment fins procuraría oblidar lo que ab ells havia aprés. Jesús havia dit: Fins que vos tornareu com aquest infant, no entrareu en lo regne del cel; donchs ell aprofitaría la llissó; la inutilitat de sos afanys li havia fet veure la seua insuficiencia, tal volta la seua superbia: s' humiliaría més, abrassaría sa creu y resignadament la portaría. Y ab l' ajuda de Deu, que tot ho pot, lo temps que tot ho acaba y lo decahiment produhit per una anemia nerviosa, complicada ab los comensaments d' una enfermetat de cor, Mossen Jaume lográ per fi deixar de atormentarse com ho havia fet fins allavoras, y sens desistir en la tasca de retornar á la llum evangélica á aquellas ánimas esgarriadas, se conformá ab la voluntat del Senyor que á aytals probas lo sometia y com en los primers anys del exercici de son ministeri, cercá esbarjo á son esperit en ésser conhort dels pobres, de sos feligresos y de las duas únicas brancas que li restavan de tota sa familia, la seua germana y sa nevoda Montserrat, á la qui estimava com a un pare; y tal volta ab més tendresa desde que per la mort de la seua mare la veya sens més amparo que 'l de un pobre sacerdot sense salut.

Tal era la personalitat moral, plena de zel, de bondat y senzillesa cristiana del rector de Larrua, en qual despaig anem á introduhir als nostres llegidors quinze dias després de la vetlla en que D. Francisco Cuberta havia conegut en l' esglesia parroquial, á la seua nevoda.

Feya llarga estona que Mossen Jaume havia enviat á la criada a cercar en las habitacions del pis primer á la Montserrat, quan aquesta entrá en lo quarto. La llum del sol, passant ab tota sa forsa per la oberta finestra, no disminuhía en res la esculptural bellesa que havia tant sorprés al pretengut americano. Ab l' esclat de la claror brillava ab major forsa lo blau fosch, com lo d' una nit estrellada, de sos ulls, moventse plens de vida, devall de sas parpellas vorejadas de llarguíssimas pestanyas; com adquiria major reals la puresa de sas líneas de estátua grega y la esplendent bellesa de sa cabellera, ondejada y rossa, com la d' un infant de las fredas terras del Nort. Sa figura de vestal y una distinció de princesa, que pareixía que s' exhalava de son caminar, de sos moviments y fins de son senzillíssim trajo de dol, haurían fet de la Montserrat la personificació á la terra de la hermosura ab que 'ns pintan al arcángel Sant Gabriel, si un xich de tinta carminosa hagués envermellit sas galtas completament esgroguehidas, y hagués estat possible arrebassar de tota sa persona cert ayre de desdenyosa altivesa, que en determinats moments enduria la espressió de son rostre.

Mes en honra á la veritat devém dir que las faccions de la noya perderen sa estirada regidés, al dir afectuosament á Mossen Jaume:

— L' he fet esperar sense volguer. Tenia á dalt á D.ª Rosalía que no acabava may de despedirse... Per fí ja n' estich lliure. ¿Qué 'm vol?

Feya un bon rato que Mossen Jaume tenia devant dels ulls una carta que ja no llegía y que deixá demunt la taula pera dir á la seua nevoda ab certa solemnitat que no passá desapercebuda á la noya:

— Mira, acostat aquella cadira baixeta y vina aquí... aprop meu... Tenim de parlar llarga estona y de cosas bon xich importants... molt... molt...

— Casi m' espantaría ab aquesta serietat...

Mossen Jaume endolsí encara més son accent y agafant entre 'ls seus dits ossosos la aristocrática má de la Montserrat, digué colpejantli carinyosament:

— Alguna volta ¿t' has detingut á pensar en la soletat en que restarás, lo jorn que jo mori?

— Vaja, vaja, oncle ¡quinas cosas de dir! Potser me moriré jo primer que vosté...

Lo rector de Larrua deixá la má de la noya y aixecant las seuas á l' alsada de sos ulls, aixamplá los dits, posant de manifest l' encreuament de venas y nervis, que 's deixava veure per dessota de sa pell groga y enmorenida y que per sa trasparencia pareixia feta aposta per un estudi anatómich, y digué:

— No hi ha que ferse il·lusions filla; jo tinch la mateixa malaltia que matá á la teua mare, que jovenets se 'n endugué á los dos altres germans meus... que los darrers anys de la vida de la teua pobre avia, m' obligá á deixarla sola en sa vellesa, pera portar pels mars aquesta feble naturalesa meua, que no ha pogut enrobustirse may... Puch viure dos anys, quatre, potser arrivi á sís ó set... pero l' enemich lo porto á dins y ab més motius que 'ls que están sans, tinch d' estar ab la llántia encesa com las donzellas de que 'ns parlan las sagradas escripturas... ¡Vaja, no posis aquesta cara tan fosca! Si no vull entristirte... ¡Al contrari! Vull parlarta d' una gran mercé que Deu te vol fer... Res, lo que jo 't deya, que Nostre Senyor nos estima molt més de lo que nosaltres ab lo nostre pobre enteniment podém compendre; y vetaquí que quan jo tant m' amohinava pensant ab la soletat en que quedarías lo jorn que jo 't faltés, la Providencia ha volgut que vingués á Larrua un ricatxo d' América, una mena de nabab que tothom se disputa... Mira; fá deu dias que jo ni sabia que fos al poble, pero apenas m' he volgut enterar, prou me n' han contat de cosas... ¡Més ne sabessen!... Donchs es lo cas que aquest senyor, que diuhen que es molt bona persona y no sols la gent d' aquí; jo no t' he volgut parlar que no sapigués lo terreno que trepitjo... Quan t'he cridat acabava de rebre aquesta carta del rector de Rosas, la població d'hont ell es fill y ahont hi té encara familia... Los informes no poden ésser mellors... Aixó no vol dir que jo no cerqui també la manera de tenir bonas referencias d' América... ¡Oh, devegadas passan unas cosas ab la gent que vé de lluny!... Y es precís mirarho molt... Los diners no es pas lo primer que s' ha de cercar en un home...

— Pero oncle — va interrompre la noya asmirada de la animació de Mossen Jaume — á nosaltres...

— ¡Déixam parlar, dona! Després ja hi dirás tú lo teu parer! Per ço t' ho consulto; t' ho parlo. Jo no vull ferte pressió de cap mena... ¡Deu me 'n guard! Pero la cosa es massa gran perque no m' hagi omplert d' agrahiment á Deu, al veure la consolació que m'envia de poguerte deixar colocada ¡y de quina manera! També ho he escrit á Barcelona, á en Valls, lo teu tutor, que també, li apar, una gran sort pera tú...

— Pero 's pot sapiguer...

— Ja veurás, ja veurás; es que aquest bon senyor que, segons m' han contat, tots los pares de la colonia forastera se 'l disputan per las seuas fillas, los ha donat mitja volta á l' esquerra y ha vingut á cercarte á tú. A tú, la més pobreta de totas; ¡á tú que ningú 't veu en forat ni en finestra! Res ¡com lo del qüento de la Cendrereta! ó mellor dit, quan Nostre Senyor té una cosa destinada...

— Pero oncle, si jo...

— ¡Si sabesses — prosseguí Mossen Jaume sens fer esment de las interrupcions de la noya — quantas voltas després de lo d' en Felip ¡que Deu lo fassa bó! m' ha preocupat lo teu pervindre!... Perque 'ls casaments cada dia son més difícils... y á tú, jo 't conech prou pera sapiguer que no t' hauria satisfet un qualsevulla! ¡Y ab lo teu modo de pensar! ¡Y ab los teus gustos tan en desproporció ab lo teu dot!... Bé, ja sé lo que 'm vols dir — feu Mossen Jaume, que en mitj de sa entussiasta exaltació, interpretava com mellor li pareixia la expressió del rostre de la seua nevoda — vols dir que apesar de ta manera de ser, los diners no son lo que més te preocupa, ni lo que 't fassa balancejar per una cosa ni per altra... á mi tampoch. Pero quan se pot trobar tot reunit no es del cas lo llensarho per la finestra! Y vaja que á tú Nostre Senyor t' ho dona tot, perqué aquest senyor, aquest americano, fa ja cinch dias que m' ha fet parlar per tú; y avuy mateix tinch de tornarli la resposta. Jo no te 'n he perlat avans perqué primer que tot he volgut enterarme, y fins á sapiguer que era una bona persona m' he aguantat sens dinen res. Ara á tú 't toca conéixel y decidirte. Jo per la meua part n' estich contentíssim: crech que la teua mare desde 'l cel ha pregat per tú.

Més de duas voltas, durant la llarga esplicació de Mossen Jaume, la Montserrat havia volgut parlar y més de duas vegadas, sos ulls ordinariament apacibles, havian brillat ab expressió difícil de compendre, donat l' assumpto que 's tractava; mes en la darrera part del parlament del seu oncle, semblá com si tot d' un colp hagués trobat una solució per llarga estona desitjada; sa fesomia s' amorosí visiblement y, agafant entre las suas mans la de Mossen Jaume, com avans havia fet aquest ab la seua, li digué ab un tó entre dols y ferm:

— ¡Vaja, oncle; estich resolta; no 'm vull casar! ¿Qui'l cuydaría á vosté? ¿Qué faria tot sol en aquesta casa gran y destartalada, quan vindrían aquellas nits d' hivern, tan tristas y tan llargas? Y ademés, encara que Deu fará que no sia lo que vosté ha dit, es lo cert que está bon xich delicat de salut... y ¡vaja, que no 'l vull deixar!

— ¡Si jo ho he dit sempre que eras un angelet! — exclamá 'l bon rector, tan cofoy com agrahit de las paraulas de la seua nevoda — pero mira, noya, aixó está molt bé perque tú m' ho digas y perque jo no ho accepte. ¡Deu me 'n reguart de que per mi deixessis una sort com aquesta! ¡Y tú que ets tan bona y que ab tas riquesas tan de bé podrás fer als pobres! ¡Por tindría de que Deu no me'n demanés compte! ¡Ah poch enteniment! ¿qué ho saps lo que dius? Mira, filla, jo no t' he parlat may del teu pervindre per no entristirte. ¡Bé prou que quan cau la pedregada s' ha de rebre! no hi ha perque encaparrársen avans: pero ara vull que sápigas á que atenirte. ¡Vaja! jo no obraría pas bé, no fente veure la veritat de las cosas...

Tú ja saps que la teua mare no pogué deixarte més que 'ls tres mil duros que á la mort de la teua ávia, que al cel sía, li vaig donar de l' herencia de casa; y altres tres mil que jo 'n posseheixo y que si tú 't casas y fas un bon partit los deixaré als meus pobres, pero que te 'n faré usufructuaria mentres viscas, si 't quedas soltera. Total ¡sis mil duros! Y ¿qué es la renda que aixó 't pot donar? ¿Y si 'ls valors baixan? ¿Y si tenías la desgracia de quedarte imposibilitada? ¿Y si m' hi quedava jo y tenia de gastar pera mi d' aquesta pobresa? Y sobre tot, filla, alguna volta ¿hi has pensat detingudament en la horrorosa situació d' una persona sola?

Mira, jo vaig abrassar ab tot entussiasme la carrera religiosa, y mentres la teua ávia va viure y vaig estar ab ella jo era l' home més felís de la terra, pero quan vaig quedar sol, quan vaig venir sense ningú dels meus á aquesta rectoría, com has dit tú molt bé, gran y destartalada, jo no hauría volgut que s' haguessin acabat may las funcions de l' esglesia. Allá m' hi trobava á pleret, confortat, ditxós; pero en entrant aquí pareixía que tot me queya á sobre. Quan la teua mare me demaná per venir, me semblá que 'l cel se m' havia obert... Y si no hagués sigut per la pena que ella passava, lo que es per mi, després de ma primera Missa, no hauria pas tingut en ma vida una alegria més gran. ¡Y jo era capellá! ¡Y jo era un home! No, filla, no; lo que deyan los antichs, las noyas ó casadas ó monjas. ¡Al convent no s' hi está sol!

— Mes fá algun temps que vosté no pensava d' aquesta manera: recordis que en aquest mateix quarto ¡jo li vaig demanar plorant que 'm deixés entrar en un convent! — exclamá ab visible acritut la Montserrat, que feya estona lluytava ab un tremolor nerviós que, no poguent deixar més grogas sas galtas, anava posant sos llavis del color de la neu.

— Allavors m' hi vaig oposar, perque jo no autorisaré jamay un perjuri; perque al convent no t' hi portava com á primer fí l' amor á Deu, l' entussiasme y vocació religiosa; t' hi portava un sentiment, una descepció; tal volta 'l despit... feridas que 's curan quan las reixas son ja tancadas per sempre més!

— Y ¿qué creu vosté que 'm portaria ara al matrimoni? ¿Qué es lo que juraria al peu del altar, jo que al veure aprop meu un home que 'm pot parlar d' amor, sento que per cent costats, s' obra sanguejant dins de mon cor la ferida que á un mateix temps ha anoreat en mi goigs, desitjos, esperansas, il·lusions y fins apar que vida y sentiments y joventut? —exclamá la Montserrat ab amargor impossible de descriure.

Mossen Jaume se deixá caure consternat en sa cadira de brassos, de la que feya un instant acabava d' aixecarse, y, dirigint á la noya una mirada trista, desconhortada, exclamá com pera sí mateix ab tó de penosa reconvenció:

— ¡Pobreta! ¡Y jo que ja no 'n feya esment! ¡Y jo que la creya curada!