La Montserrat/Buydor

BUYDOR.

Deu anys han transcorregut desde 'ls aconteixements que acabém de relatar. En la barroca esglesia de Betlhem de la comtal ciutat de Barcelona, s' hi acabava de fer las oracions de las quaranta Ave Marias, que durant las últimas setmanas del any se resan en conmemoració del adveniment del Diví Redemptor dels homes. Aquesta funció no sol may ésser de las que cridan gent á l' esglesia; se fá ab forana senzillesa y per lo tant son pocas las personas que hi acudeixen, essent la majoria composta de donas de edat de la classe treballadora. En la nit que 'ns ocupa s' hi notava encara més l' ausencia de senyoras, puig per ésser vigilia de Nadal, la ocupació dels preparatius que s' acostuman á fer per la gran festivitat del cristianisme, las retenia en los quefers de la llar.

Una sola senyora jove, alta y d' esbeltas formas, vestida ab un llarch abrich color de nu- tria, ab collet de castor y manguito d' igual classe y cubert lo ros cap ab un sombrero dels anomenats de forma toca, després d' haver permanescut un llarch rato de genolls davant del miraculós Sant Cristo, col·locat á la part esquerra de la porta major, baixá entre un aplech de donas, los grahons que donan al carrer del Carme, prenent la direcció de la Rambla.

L' amplada del afavorit passeig dels barcelonins, no bastava en aquells moments á contenir la gentada que de gom á gom l' omplia. Senyors, obrers, minyonas de servey ab lo cistell tan curullat, que las fullas del tradicional ápit, mantenia mitj obertas las tapas de la teixida palla, algun que altre pagés ab musca barretina, donas y criaturas de diversas edats y condicions, formiguejavan en compacta negror, entre la filera de paradas de cassa y aus de corral estesas á la part esquerra, y la llarga enfilada de taulas de turrons d' Agramunt, situadas á l' acera de Betlém. Pareixia que tot Barcelona s' havia llensat al carrer, tantas eran las empentas, trapitjadas y colps de colze que 's rebian de tots indrets. Més tothom los prenia sens ennuig; en totas las caras pareixia que hi brillejava una dolsa espressió d' alegria; molts homes del poble caminavan al costat de sas esposas, portant á la má la virám que acabavan de comprar, ó en sos brassos fornits la criatura, que l' aglomeració de la gent los havia fet aixecar enlayre. Lo pas dels costats laterals no oferia gayre més facilitat: los tramvias, los ómnibus y cotxes particulars, tenian treballs pera fer sentir sos xiulets ó sos colps de xurriacas en mitj del soroll produhit pe 'l frech de las rodas sobre 'l ferro dels rails ó las llosas del empedrat, dels crits dels venedors y las ramors de las conversas que formavan un ¡hu! ¡hu! indescriptible y difícil de compendre per qui no hagi vist en tal diada las nostras Ramblas, y particularment la dels Estudis, de vuyt á deu del vespre.

La jove senyora qui acabava de sortir de la esglesia, doná una mirada sobre aquella immensa massa negra que onejava desde Betlém á la gran plassa de Catalunya, clapada en son centre per la faixa de claror blanca dels fanals de llum eléctrica, col·locats davant dels magatzems del Siglo, y vorejant com li fou possible, la passera que vá desde 'l carrer del Carme al de la Portaferrisa, pujá á l' acera de casa en Lopez prenent la direcció envers la dita plassa. Apesar de observarse ab bastanta escrupulositat la costum de pujar per l' acera dreta y baixar per la esquerra, la gentada aquella nit era tan grossa, que 's notava bastant més que 'ls altres dias los molts que trencavan la consigna, lo qual unit als qui lo pas dels cotxes obligava á pujar sovint á l' acera y á dos ó tres grupos de ceguets que ab son desafinat violí imploravan una almoyna, cantant enragulladameut las anomenadas cansonetas de Nadal, feya que 'l pas per l' acera se fes casi tan difícil com pe 'l mateix centre de la Rambla. Apenas, ab prou treball, acabava la jove senyora, en qui tal volta los nostres llegidors hajen ja reconegut á la nevoda del rector de Larrua, de pendre entre 'ls que pujavan amunt lo lloch més arrimat á la paret, quan se sentí agafada pe 'l abrich, per una noyeta de sis ó set anys que ab un platet de llauna á la má, demanava caritat per uns músichs, col·locats devall del mur del jardí de casa en Lopez.

— ¡Senyoreta! — feya l'espellingada criatura, acompanyant sas paraulas ab monótona cantarella —¡Una caritat per amorde Deu pels pobres ceguets! ¡Tinga llástima y compassió! ¡Qué Deu li deixi passar ab tota felicitat aquestas festas, en companyia de tota la familia!..

La Montserrat, que en los primers prechs havia fet moviment d' aturarse, mormolá tristament:

— ¡Deu t' ampari falla! — y apretant lo pas, tant com entre aquella gentada li fou possible, continuá lo seu camí. Un xich més amunt arrambat á la paret un home de mitja edat vestit ab un paltó de color de café, lo barret de forma hongo á la má y en lo coll penjada una bossa á la fayso dels canons de llauna en que 'ls soldats hi portan la cobejada llicencia, demanava caritat sens obrir la boca. Tan sols la figura tristament recolsada. la bossa dessobre 'l pit, los ulls immóvils, deyan als transeünts lo que sa llengua callava. La Montserrat, que al passar l' havia vist de rellisquentas, retrocedí unas quantes passas y depositá á la bossa una moneda de deu céntims. Al tornar á empendre 'l camí, li feu girar lo cap lo sumicor d' una criatura de quatre ó cinch anys, á la que darrera d' ella, un home y una dona del poble, portavan de la má.

— ¡Jo vuy un gay', ¡hi!.. ¡hi!.. Jo vull tudons... ns!.. ns!.: — cridava la criatura accentuant cada vegada més son ploricó

— ¡Vaja, Quima! — feu l' home ab cert malhumor, — no sé perque no li has comprat lo pollastre al noy! Aixís com aixís, no n' hem de tenir may cap de diner nosaltres!.. Al menos per una vegada al any, treuriam lo ventre de pena!

— ¡Si, si; podém comprar pollastres ab catorse pessetas que m' has portat! ¡Ja 'n dech més á la fleca de pá atrassat! — respongué la dona.

— Be, be; ¡que diantre! de Nadal no n'hi ha més que un al any... Tenim salut... y jo treballo... demá es dia de goig... dia de familia. ¡Vaja! ¡Vaja, menut! ¡si no es pollastre será conilll — esclamá l' home prenent lo petit al bras y atravessant envers al centre de la Rambla.

La nevoda de Mossen Jaume los seguí per un moment ab los ulls, per entre 'l nus de cotxes, ómnibus y tramvias que 's forma devant del Continental y enfilá resoltament envers al carrer de Fontanella, en lo que á mida que anava avansant pareixia que hi respirava ab major llibertat: la gent anava aclarintse com més s' atansava al antich portal del Angel, per ahont lo tránsit semblava ésser encara més escás que en los altres dias: més la falta d' animació no treya lo sagell de la diada. També per allí passavan minyonas de servey ab lo cistell al bras, que per fugir de las empentas de la Rambla, anavan ó tornavan de la Boqueria per la Portaferrisa; matrimonis ab fills ó sense ab plechs á la má, en los que dessobre 'l blanch paper, s' hi endevinava la forma llarga y estreta de las barras de turrons; gent del poble, ab un capó ó una gallina agafada per las potas; mossos y aprenents de confiterias y colmados, portant dolsos y ampollas de vins generosos: tot un seguici de detalls, que pareixia s' empenyavan en fer arribar fins á la quieta plassa de Urquinaona, quelcóm del bullici y clamoreig de las Ramblas.

La Montserrat al arribar al carrer d' Ausias March trencá pe 'l de Claris, també aquell vespre ab major animació de la que sol haverhi en las demés nits del any: atravessá ab pas marcadament apressat la Gran Via, lo Carrer de la Diputació y lo del Concell de Cent y á las pocas passas se ficá en la escala d' una casa de modesta apariencia del ja anomenat carrer de Claris. Al ésser al segon replá, al que havia pujat de la primera embestida, la Montserrat se detingué y respirá com si 's trobés lliure d' una crudel persecució. A la fí, s' havia acabat tot aquell llarch enfilall de gent ab cistells de vianda, ab galls, ab vins y turrons, que á no ser per l' alegria de sas caras, hauria semblat que 's preparavan pera un siti ó que á Barcelona tan sols se menjava un dia al any: al fí n' estava fora; pero sens dupte estava escrit que en totas parts y recons aquella nit hi sobreixís la alegria que semblava brollar ostentosament de tots los cors. Fins allí, fins en aquell recés d' escala, se sentia clar y distintament los crits y gatzara, que movian las senyoretas del primer pis, tocant ó mellor dit, esgarrapant en lo piano, entre vuyt ó nou compassos de la antiga cansoneta Lo noy de la Mare, un tros del vals del Faust ó del brindis de la Lucrecia. La Montserrat torná á empendre la pujada y arribá fins al replá del segon pis. Allá no s' hi sentia 'l piano, pero per entremitj dels vidres de la reixa, que durant lo dia donava claror á l' escala, s'hi veya brillejar ab tota sa forsa la llum del gas de las finestras de las cuynas, y se sentia clarament la cridoria de duas ó tres criaturas, que per l' ayre que portavan sas exclamacions y xiscles, deixavan veure l' entussiasme que 'ls hi produhia la contemplació del farsiment del gall, que sens dupte s' estava efectuant dessobre dels fogons. Lo tercer pis estava quiet; pero al passar la Montserrat per davant de la porta, aquesta s' obrí donant pas á una jove parella, que després de saludarla ceremoniosament ab lo cap, baixaren las escalas agafats del bras... parlantse á mitja veu... ofegant alguna petita rialla que indiscretament sobreixia del goig que omplia sos cors, nuats feya pochs dias pe 'l sant llas del matrimoni.

La nevoda de Mossen Jaume los mirá desapareixer per entre 'ls simétrichs trams de la escala y trucá nerviosament á la porta del pis quart: més com aquesta no s' obrís desseguida, estirá per duas voltas consecutivas lo botó de porcelana del timbre.

Una dona de uns trenta cinch á quaranta anys, que per son aspecte se deixava veure son estat de minyona de servey, passant la má esquerra per sos ulls endormiscats, obrí la porta, dihent:

— ¿Qué feya estona que trucava? ¡Ay Jesús! Jo no l' havia pas sentida... Es clar, que estant tota sola m' havia vingut un xich de son... pero...

— Pujava cansada —digué la Montserrat, com donant disculpa á la vivesa de geni que acabava de desplegar, y entrant en lo recibidor y donant ab sas propias mans, duas voltas de clau als dos panys de la porta, se dirigí envers á la dreta del pis, tot dihent á la minyona:

— Pósim lo sopar á taula.

La noya Gil, atravessá un corredor ab duas finestras, de quals porticons ja tancats, repassá las llevas y entrá en una petita sala, senzillament amoblada ab un sofá y cadiras entapissats de buret de seda, y lo piano que donya Teresa, li havia comprat al sortir del col·legi. Una volta allí, apartá l' estor posat devant del balcó y després de tancar los finestrons, passá á la sala del costat, en la que s' hi veyan los antichs mobles dels avis Villadó, ab que Mossen Jaume havia amoblat la cambra de la seua germana, quan aquesta y sa filleta anaren á la rectoría de Larrua. La Montserrat feu ab lo balcó d' aquest quarto la mateixa feyna que havia fet en l' altre; incliná 'l cap devant del quadro de la Dolorosa colocat dessobre de la calaixera y resanthi un curt moment, torná á sortir á la saleta immediata, pera ficarse per lo mateix corredor que havia entrat, y tot donant ab lo llum, una mirada á dos quartos interiors, passá devant de la oberta porta de la cuyna y entrá en un petit menjador amoblat ab taula, cadiras y buffet de noguera, desde 'l que passá á una saleta y arcova del costat, guarnida ab los mobles de Viena que Mossen Jaume li havia comprat després de la mort de la seua mare.

Nets y brillants, semblava que acabavan de sortir de la botiga, lo llit de columnetas cubert ab sa corresponent banova blanca, l' armari de mirall colocat devant de la porta, lo secreter ab un bonich gerro de cristall de color de rosa, sostenint un ramet de coronados y nadalas, y los dos balancins, colocats al costat de las blancas cortinas del balcó. La Montserrat, continuá en aquesta cambra la feyna de tancar los porticons, se tragué lo petit sombrero que mitj cubria l' esplendidesa de sos incomparables cabells rossos: deixá dessobre 'l balancí, lo coll de pell de castor y lo llarch abrich que cubria sa esculptural figura, un xich més pronunciada de formas, que la última vegada que la vejerem deu anys enrera en la vella ermita del Ramey, y tirantse dessobre las espatllas un mocador de llana blanca, s' assegué davant de la taula del menjador, enfront d' un plat de sopa de farigola que la criada acabava de posarli.

— ¡Pero avuy vosté no menja! ¡Jo no crech que 'ls dejunis s'hagin de fer d' aquesta manera! ¡Ja veurá si á la quaresma ho fá aixís, com no 'ls acabará! — esclamá la minyona, veyent que la seua mestressa li havia fet treure, sense casi tocarla, la sopa, l' escarola, y la plateta d' espinachs, que consecutivament li havia anat posant sobre la taula.

— Tinch mal de cap... ¡Entórnisho! — feu la Montserrat ab pocas ganas d'allargar la conversa.

La criada, tot preferintli entre dents, si volia una tassa de tila, se 'n endugué á la cuyna los plats de la vianda, mentres la seua mestressa, ab lo cap apoyat en la má dreta, restava en la taula, fent ab la esquerra, dibuixos y més dibuixos, dessobre las blancas estoballas, ab la rodona punta del ganibet. Sos ulls estavan ficsos en las líneas que deixava marcadas en l' endomascat de la roba, mes per entre mitj d' aquell aixám de petitas ratllas paralelas, tan aviat perpendiculars com inclinadas, á la Montserrat, li semblava veurhi passar l' apinyada muttitut de la Rambla, bulliciosa y alegre, formant una massa compacta, que al arribar á la plassa de Catalunya anava perdentse, disgregantse, pero sempre en grupos de cinch, de tres ó quan menos de duas personas que portavan á sas llars, quelcóm de la vida y animació que aquella nit pareixia sobreixir de totas parts. Fins li semblava que entre 'l sepulcral silenci del seu menjador, arribavan fins á ella los crits dels venedors y las conversas dels transeunts, barrejats ab las notas del piano del primer pis y las paraulas á mitja veu dels nuvis del tercer.

Lo relotje colocat en l' angul d' enfront del buffet marcá un quart d' onse y després dos y després tres, mes quan seguidament deixá sentir per onse voltas, lo toch acompassat de la vibranta campaneta, la nevoda de Mossen Jaume llensá de revés lo ganibet sobre la taula, tirá enrera lo ramell de rinxets que mitj cubría son nevat front, aixecá dreta sa esbelta figura, y com si acabés d' entrar per primera volta en aquell petit menjador, en lo qui acabava de passar set quarts d' hora, doná una investigadora mirada entorn seu. Res havia mudat de lloch, la lámpara de gas cremava ab sa irreprotxable igualtat penjada damunt la taula y en lo fosch corredor situat enfront del balcó, s' hi veya la faixa de llum que sortia per la oberta porta de la cuyna. La Montserrat, s' hi atansá estranyada de no sentirhi la més petita remor, mes al arribar al llindar de la porta pogué assegurarse de la causa de la estremada quietut que la rodejava. Sentada enfront de la taula de fusta blanca, los brassos creuhats desde 'l colze á la ma, lo cap posat dessobre, la seua criada dormia ab lo mateix descans que hauria pogut ferho damunt del llit més cómodament acondicionat. La neta de l' antiga casa Villadó, se la mirá per breus instants, fregá una ab altra, sas mans arraulidas pe 'l fret y movent ab marcada tristesa son cap, mormolá ab un tó en que l' amargor sobrepufava al sentiment.

— ¡Infelissa! ¡Tan inútil ets al mon tu, com jo!
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Tres dias després, !a Montserrat, vestida ab igual trajo que la trobarem á l' esglesia de Betlhem, la vista concentrada y 'l cos agitat per intern tremolor, s' asseya en un gros silló de vellut vermell, del quarto d' estudi del il·lustrat sacerdot don Pau Valls. Lo canonge de la Seu de Barcelona, amich desde l' infantesa de lo familia Villadó, gosava de general prestigi, entre l' alta societat barcelonina. De sólidas virtuts y d' instrucció vastíssima, li havian fet adquirir gran coneixement del cor humá los trenta y tants anys de confessionari, que portava repartits entre la esglesia de la Mercé y la Catedral, ahont tots los dissaptes una grossa currua de senyoras esperava que li toqués lo torn pera escoltar sas amonestacions ó sos consells. De una afabilitat estremada en lo confessionari, era tan sols lo que s' en diu una persona educada en lo tracte social, en lo que hi pecava més per reservat, que per espensiu.

Dedicat per sas aficions al estudi, y presidint unas voltas per gust y altras per compromís un sens fí d' Associacions benéficas, tenia lo temps ocupadíssim y ab tanta dificultat rebia gent en sa casa, com visitava la dels altres.

Nombrat marmessor en lo testament de donya Teresa y en lo de Mossen Jaume, qui en sos darrers moments li havia fet prometre que vetllaria per aquella seua nevoda, que anava á deixar sola al mon; lo doctor Valls, si be pera evitar murmuracions, tan sols al aposentarla á Barcelona havia pujat las escalas de sa casa, l' atenia ab carinyosa solicitut, y quan ella volia véurel, ja pera consultarli alguna cosa ó senzillament pera visitarlo, trobava sempre oberta de bat á bat, la porta del seu estudi, que no sempre era accessible pera tothom.

Lo dia en que hi trobém á la nevoda del difunt rector de Larrua, s' havian ja creuhat entre la noya y lo doctor Valls totas aquestas preguntas y respostas que constituheixen los preliminars de tota visita d'amigable intimitat, y lo bon senyor, que, com sempre, estava prou agoviat de treball, tot preguntantli si sentia gayre 'l fret y si li havia agradat lo notable sermó, que derrerament havia pronunciat lo canonge Ribas á la Seu, cercava interiorment la manera de que la Montserrat comprengués lo seu desitj de continuar son interromput treball. Pero aquesta, ab los ulls fixos en lo llibre de Missa, que havia tret del manguito y del que feya estona obria y tancava maquinalment la tanca, no semblava observar que 'l doctor Valls, afluixant de poch en poch, la conversa, havia tornat á rependre la feyna de omplir unas fullas que tenia dessobre de sa taula d estudi. Dos ó tres minuts degueren haver transcorregut, en los que sols se sentia la remor de la ploma, al relliscar sobre 'l paper y lo klech de la tanca, al enquibirse en lo seu encaix, quan la Montserrat, que havia passat horas y horas pensant un llarch discurs pera exposar lo seu pensament, deixant de banda lo pensat exordi, digué lacónicament y com qui está frisós pera treures un pes del damunt:

— Miri, don Pau; jo he vingut avuy determinada á que vosté 'm tanqui en un convent ó 'm casi... Lo que vosté cregui que 'm pot ser més convenient...

Lo doctor Valls, al sentir tan inesperada sortida, aixecá sobtadament lo cap que inclinava sobre 'l paper que estava escribint, assegurá en sas orellas las ulleras' d' or, que ab lo moviment li havian lliscat sobre 'l nas y tirant lo cos enrera y apoyant sas duas mans en los brassos del silló en que estava assentat, clavá ab viva persistencia sa vista penetrant y observadora en lo descolorit rostre de la Montserrat, que ab los ulls fixos damunt de sa falda, continuava en sa feyna d'obrir y clourer la tanca de son llibre.

Passaren breus moments, sens que cap dels dos tornés á pendre la paraula, fins que 'l doctor Valls, digué fregantse una ab altre sas mans blancas y afiladas.

— ¿Que 't fiqui en un convent ó que 't casi? ... Com si digueses la llum ó la fosca, l' orient ó l'occident. ¿Vaja qué tens? ¿Qué t' ha passat? ¡Esplicat!— feu don Pau sens deixar de fixar sobre la noya sa investigadora mirada.

— Res. Res — respongué nerviosament la Montserrat — que la gelor del temps se m' ha ficat dins del cor... Que no puch seguir ab la buydor espantosa que 'm rodeja... que vull viure la vida que viurien los altres... que vull fer lo que fa tothom... riurer, gosar, ésser felís... com ho es tot aqueix mon que veig sobreixir de vida y animació per tots indrets, en tant que jo, entremitj de son calor me gelo de fret, en mitj de sa efervescencia, me moro d' inactivitat. Vosté 'm pregunta ¿qué m' ha passat? ¡A mí may me passa res! Tots los dias me son iguals; avuy com ahir, demá com avuy... Res ¡sempre 'l no res! Ni aspiracions, ni desitjos, ni esperansas y ja crech ¡que ni casi sentiments! La buydor en que visch m' ho absorveix tot... m' ho aclapara tot. .. Y avuy tinch forsas y soch jove! Pero ¿y després? ¡Oh no, no:— feu la Montserrat exaltantse per moments y donant á sas paraulas un tó de marcada firmesa— are hi soch á temps y vull fer lo que fá tothom! ¡Vull prepararme per la vellesa, vuit cercar companyia de gent que 'm vulga, que m' estimi, si es que Deu me te destinada á la pena d' arribarhi!

— Y no es poch lo que desitjas ¡pobre Montserrat! — esclamá don Pau, que ab visible atenció havia anat escoltant son desfogament. — ¡Gosar! ¡ser felis! procurarte companyia que t' estimi á la vellesa. Son molt naturals molt naturalíssimas aspiracions!

¡Pobre humanitat! Que may recordas que la terra no es lo cel, y que l' argila, com argila que es, la major part de las vegadas, s' esmicola... y 's descompon... y torna fanch... y llot y... ¡Vaja, prou filosofias! — feu de sobte don Pau, trencant lo fil de son apenas iniciat discurs, que sols havia comensat pera donar temps á sa imaginació, en fer la tasca de cercar la fórmula més apropósit pera tractar ab mellor acert ta malaltia d' esperit, que tenia enfront seu.

Lo Doctor Valls coneixia á la Montserrat de criatura, tenia plena convicció de lo cristianament que s' havia educat; quan quedá sola en lo mon y per lo mateix arribada l' hora de la pedra de toch, pera pesar los quilats de discreció de una dona, á las pocas assentadas, conegué que se las tenia d' heure ab un cap clar y un criteri discretissim, y tranquil per aquesta banda, una volta hagué complert á conciencia, ab lo que ell creya de sa obligació relativament á sos interessos, lo Doctor Valls, prou enfeynat en sas habituals ocupacions, no s' havia preocupat poch ni molt, en pendres lo treball de sondejar un esperit, que per altre part, fins á aquell instant s' havia mantingut reclós en si mateix. L'acomesa de la Montserrat, lo deixá donchs tan sorprés com preocupat de moment: sorprés, perqué la creya si no felissa, resignada á sa sort; preocupat, perque li tenia un veritable afecte y en sa rectitut de conciencia, al véurela en aquell estat d' ánimo, s' acusá interiorment d' haver estat un amich adotsenat y negligent, y no l' apoyo moral y material, que Mossen Jaume tenia dret á esperar d' una amistat de tota la vida.

Més que per las paraulas, lo rostre de la noya Gil, li donava á compendre que 'l mal venia de lluny, que dins d' aquella dona de acer era precís que l' amargor vingués de fons, perque sobreixís per la superficie, y ab tants desitjos de esmenar lo que ell s' acusava de negligencia seua, com de retornar la serenitat á aquella ánima conturbada, agutsá son ingeni dins son fondo coneixement del cor humá, y formant en pochs moments son plan de campanya y prenent lo tó carinyós y persuassiu, que sols usava en lo confessionari quan tenia llagas per curar, ó dolors que esmortuhir, digué:

— Vaja, deixemnos de filosofías, que per ben trobadas que fossin tampoch te convencerian; y deixant de banda, que 'l qui no porti ab resignació la creu que Deu li destina en aqueixa vida, no sabrá pas lo jorn que mori, ab aquins mérits presentarse al cel, aném á plantejar alló de dos y dos fan quatre, que á la fí es lo més persuassiu perque es lo més clar.

¿Es á dir, que tu 't creus desgraciada y veus aixó que 'n diuhen felicitat en lo convent ó en lo matrimoni? Be. Be. ¡Vaja, aném per parts!... La claretat es una gran cosa.

Mira filla, lo primer, alló de tancarte en un convent, no cal, ni posarho en discussió. Jo no he aconsellat jamay l' estat monástich, més que á las ánimas verament enamoradas de son Deu; á aquellas que sols y esclusivament veuhen en Ell lo que tu veus per igual en oposada condició. No, no; Montserrat, tu no has nascut per monja: la felicitat en un conveni no li troba may, ni la que hi entra per conveniencia, ni la que li portan humanas decepcions. Gira aquest capitol, filla, no está escrit per tu y lo llegirias sens entendrel. Aquesta vegada lo teu bon criteri s' ha eclipsat... No hi pensis més ab aixó...

En quant á lo altre — continuá don Pau, passant la má per son cap sense cabells y dulcificant encara més lo tó de sa veu — ne parlarém més detingudament y tal vegada nos entendrém. ¡Oh! ¡aquest camí ja te altras sortidas! ¡En parlarém noya! ¡En parlarém! y molt será que no sápigas veure aixó del dos y dos fan quatre que 't deya. Tu ja no ets cap criatura y tens lo cap clar, molt clar. ¡Llástima de un tros de santiment y un altre tros d' exaltació de magí, que te l' enterboleix de tant en tant! Pero vaja, ets una dona que pensas, y aixó ja es alguna cosa. Tant es aixís, que si no fos la por que'm fá la teua imaginació, no tindriam de enrahonar gayre. Encara tens solter á en Corominas, lo fabricant de panyos que 'm parlá are fá tres ó quatre anys pera casarse ab tú. ¿Perqué no 'l volgueres? ¡A fé que mellor partit no 'l podias somniar, ni á vint anys!

— Allavors jo no estava tan horrorosament sola com ara — respongué la Montserrat alsant per primera volta la vista de son llibre de devocions — allavoras m' omplia 'l cor lo sentiment de la pérdua del oncle Jaume, renovantme ab tota sa intensitat lo de la mort de la mamá... ¡Oh li sembla estrany que diga que 'ls sentiments omplan! ¡Y no obstant, jo ho he probat per mi mateixa! Ab lo pensament plé d' ells, jo no sabia encabirhi cap altra idea... ¡Tant de bo que la llima del temps no m' hagués anat prenent de poch en poch, sens ni jo mateixa adonarmen, la potancia d' aquell dolor que no 'm deixava lloch pera cap d' altre! Allavoras jo la volia, jo la cercava la soletat que 'm permetia entregar á tot pler al desbordament de la meua pena! ¡Y no es que ara no la tinga, no! Pero no m' absorveix, no m' ompla com allavoras; no 'm priva de veure la felicitat dels altres; no 'm tapa lo trist aspecta de la meua vellesa, en mitj de una buydor, de una soletat que m' esglaya!— feu la Montserrat tornant altra volta á sa idea dominant.

— Ja t' he dit que ab una altra imaginació tot aixó tindria fácil sortida, pero ab la teua es diferent. A tu es precís que se 't fassan veure las cosas tal com son, y que si algun dia 't casas, que no seré pas jo qui t' ho desaconselli, vagis al matrimoni pe'l camí del amor ó hasta pe 'l de la conveniencia, si vols, més no ab la il·lusió de la felicitat absoluia. Es precís que hi entrém tots dos per aquestos viaranys, segons tú t' imaginas plens de flors, que haurian de portarte á una vellesa rodejada d' un marit bó, de fills com cal y nets com angelets: perque si no es aixís, la cosa ja no es tant de color de rosa ¿veritat? Y per lo mateix, com una cosa son paraulas y un' altra lo dos y dos quatre, que t' he dit, tu mateixa vas á treure comptes; no escoltant lo que jo 't diga, si no responent á lo qué vaig á preguntarte.

La teua avia Villadó, se va casar joveneta; trobá bon marit, bona posició social, que ja es molt trobar, y tingué ¿quants fills? Fes memoria, la teua mare devia haverten parlat moltas vegadas. ¡Vaja recorda! ¿quants?

— Set — contestá láconicament la Montserrat.

— ¡Set! Donchs de set, qui 'n treu dos, en Jaume y la teua mare, quedan per cinch los morts. Cinch punyidas, que jo no he estat may mare — digué don Pau fenthi una mitja rialla — pero he tingut ocasió de veure, que son punyidas que van á fondo, molt á fondo!...

Es á dir: á la vellesa, cinch fills y 'l marit morts, y grans pérduas dé fortuna... pero quedavan los dos petits y dos que valian per quatre, per sa bondat y sas bonas qualitats... Aixó ja es alguna cosa: pero aném liquidant... En los darrers anys de sa vida, y per lo tant en la seua senectut, ¿ahont eran aquestos fills que havian de ferli aquesta companyía, que ab gran rahó tant t' enamora? Vaja ¡fes memoria! Vejém si jo t'ajudo. En Jaume navegant forsosament á causa de sa falta de salut... La teua mare á Madrit. ¿No es veritat?

La noya Gil, mogué afirmativament lo cap y don Pau continuá:— Resultat de la primera suma: que si Deu te deixa arrivar fins á aquesta vellesa que tems, tan desgraciada com ara — y 'l doctor Valls acentuá la paraula desgraciada — te trobarás d' igual manera que 's va trobar la teua ávia, esceptuant las penas de la mort del marit, dels fills, de las obligacions, de tots los neguits en fí, que son inherents á la esposa y á la mare de familia... Y com la pobre de la teua mare, no trobá tampoch en l' estat del matrimoni, aquesta felicitat que tu creus veure en lo mon que 't rodeja, y aixó podria semblar un trist heretatje, vinclat en la teua familia, eiximnos del rotllo y mirém defora.

Tu coneixes á la senyora Castells ¿veritat? Fa molts anys que sos cabells ostentan ja la blancor de la neu y molts anys que apoyantse en lo bras d' una cambrera, á causa d' una cama trencada, la veig assiduament á la Catedral. ¿Es soltera, aquesta bona senyora?

La Montserrat torná á baixar lo cap sense respondre.

— Feste cárrech que jo no la conech á aquesta persona y contesta á lo que 't pregunto — feu don Pau sens deixar son accent afectuós, pero donantli un cert tó d' autoritat.

— Es viuda: — respongué la Montserrat.

— Y ¿no te fills?

— No senyor: Diu que havia tingut duas nenas que las va perder petitas, Y en Cárlos, vosté ho sap prou, va morir als pochs dias de la mamá: fa ja dolze anys.

— Y crech ¿que ja era un home, quan Deu lo va volguer per Ell? ¿Y que era un bon fill y un jove de profit, estudiós, plé de porvenir? ¿No es veritat?

— ¡Es veritat!— feu la noya Gil inclinant tristament lo cap.

— Resultat del segon compte: Que haventse casat, es molt fácil trobarse á la vellesa, ab las mateixas condicions, de buydor, soletat, etc, etcétera, del qui ha permanescut solter...

¿Y donya Faustina Torras? — prosseguí don Pau ab matemática inflexibilitat — aquella senyora també amiga teva y meva, que fa set ó vuyt anys que 'l marit li fugí deixantla casi arruinada ab un fill idiota: ¿qué 'n sabs de la felicitat que li ha capigut á n' aquesta pobre dona en l' estat del matrimoni?

— ¡Oy, Jesús! ¡quina idea! — esclamá la Montserrat posant sa má esquerra sobre 'ls ulls, com esgarrifantse del pensament que s' havia ocorregut al doctor Valls.

— ¡Oh! es una cosa que afortunadament no es molt general... Ja ho sé... pero ¡qui s' hi troba... s' hi troba, noya!... Y en fi, aném á la darrera; continuá don Pau resolt á apurar fins al últim límit son programa d' analítica indagació. — Y donya Agustina Comas? ¿Y la meua pobre mare que després d' haver estat deu anys sense sapiguer res del meu germá gran, que en contra de la voluntat dels pares, s' havia embarcat pera la República Argentina, després d' haberlo plorat sense consol, mesos y anys, un dia, sense preparació de cap mena, ab ses propis ulls, llegí en una correspondencia del Brusi, que acabava de morir escuarterat, en una de las revoltas d' aquells llunyans paíssos? ¿Creus tu, que totas las atencions del meu pare, que era un sant home, y tot l' amor dels fills que li quedaren, pogueren en sa vellesa, serli compensació pe 'l dolor d' aquella espasa, que sols li arrenca la mort? Y ¿creus tu, que en aqueixa vall de llágrimas ahont nian dolors d'aqueixa magnitut, tens dret á creuret desgraciada pe 'l sentiment de la teua soletat, de la teua buydor?

La noya Gil abaixá 'l cap confosa devant d' aquella lógica que ab investigadora destresa, havia anat fentli caure, una per una las garlandas de flors ab que la seua fantasia havia adornat lo mon que s' agitava entorn seu, pareixentli que un nou aplech d' ideas oblidadas ó desconegudas per ella, anavan obrintse lloch per entre mitj del pensament de sa soletat; d' aquell pensament que ab inquebrantable tossudesa, havia anat amparantse de son cor y de son cervell, no deixanthi lloch més que pera veure en mitj de la negrura, de la buydor que la rodejava, l' escletxa exuberant de llum del mon estern, sobreixint d' animació, d' alegria, de felicitat... Pero 'l doctor Valls ab son coneixement de la vida, ab sa experiencia del cor humá, cercant ab docta discreció las tintas més negras, acabava de ferli escorcollar per ella mateixa, la falsa consistencia dels raigs de llum, que ab tal vivor l' enlluhernavan. Verament sos ulls no hi havian vist bé, y son cor havia participat de son ofuscament; en aquell instant en que ab més serena mirada lo sondejava, li pareixia trobarlo tan egoista com oblidadís y los recorts de sa primera jovenesa y las imatjes de la seua mare, d' en Felip y de l' ermita en que l' havia vist per última volta, li semblava véurelas pendre cos, per entremitj de las paraulas del doctor Valls, pera donar major forsa á sas argumentacions, pera ferli mellor compendre 'l no res de las afeccions de la terra...

¡Cóm lo temps, la tristesa y la soletat havian lograt transmudar lo seu cor! ¡Com li havian esmortuhit de mica en mica, l' amargura de las seuas decepcions!

— Miri, don Pau — feu la Montserrat, admirada interiorment de la evolució que aquella hora de conversa havia obrat en son esperit, — jo no sé si la soletat y la buydor en que visch, sino desgraciada, árida, estéril y trista al fí, tornaran demá ó un altre dia, á portarme al estat d' ánimo ab que avuy he vingut á trucar á la porta de sa casa. No ho sé... lo temps s' ha cuydat d' ensenyarme com sa llima va escarbotant y derruhint montanyas y asperesas, que á vint anys, jo hauria assegurat que jamay havian de rebaixarse ni d' un gra de pés, ni d' una línea d' alsada... Repeteixo que ja no fío en la estabilitat, ni en la ficsesa del meu criteri; pero las seuas paraulas m' han fet tornar la vista enrera y m' apar que han asserenat lo meu esperit... que han calmat la meua exitació nerviosa... y estiga cert, que ab tot lo meu cor demanaré á Deu, que las grabi en mon enteniment perque no pugui oblidarlas may més...

— Farás molt bé en demanar avans que tot los aussilis de la divina gracia, ja que sens ella ni res som, ni res podém, pero es precís que després fassas alló de ajudat que t' ajudaré; que hi pósis quelcóm de la teua part; que á la pregaria hi uneixis lo teu esfors; que pensis que si 'l temps ha lograt ferte desapareixer la impressió de fets que han passat per tu mateixa, reflexionis ab quanta més facilitat se t' endurá las meuas paraulas, y com pera curar á un malalt es precís, no sols lo diagnóstich y recepta del metje, sino que 'l malalt prenga materialment la medecina, vaig á posarte en camí de que tu prengas en forma tangible lo que jo crech necessari per la curació de la teua enfermetat. ¿Quín dia som avuy?— preguntá don Pau girantse envers son calendari de paret. — Divendres. Donchs, dilluns á dos quarts de deu del matí, vina. La meua germana t' esperará per ensenyarte horitzons que no coneixes y necessitas; vias novas, per ahont, en lloch de divagacions sempre inútils, deurian esplayarse totas las donas que están en tas condicions; y després... si 't vols casar, te casas. Jo no desaconsello may l' estat del matrimoni instituhit per Deu en Sagrament, pero no aprobo que s' abrassi ab la absoluta creencia, de que es la única condició en que la dona hi pot trobar la seua felicitat. ¡N' he vistas massa de llágrimes vessadas per haverse fet la il·lusíó de que las rosas no tenen espinas! Ja hi há alguns sers priviligiats, que alcansan la sort de trobar areslas que no punxan. Pero, ¿hi há algú que puga assegurarte que tu serás d' aquellas, pera mirarho com lo Non plus ultra de totas las felicitats de la terra?

La ditxa, en aqueixa vall, que l' esglesia anomena molt justament vall de llágrimas, no es lo patrimoni de un estat, ni de un altre. La nostra poca fé, lo nostre ergull, las nostres passions, son los qui conspiran en contra seua. ¡Nosaltres; nosaltres mateixos, som los nostres pitjors enemichs! Per més que 't sembli un sofisme, estigas certa de que moltas de las nostras penas las tenim tan sols en la imaginació. Sí, filla, sí; la major part de las vegadas lo nostre malhestar moral, es purament qüestió d' óptica, ja que pocas voltas nos creuriam desgraciats, si no fos la comparació ab los que creyém felissos y que sols Deu que llegeix en l' interior de cada hú, sab los quilats de verdadera felicitat, que atresora l' insondejable cor de cada individuo.

Ves, Montserrat, ves; — feu don Pau aixecantse de son silló de cuyro, en senyal de que sa conferencia havia acabat — ves á casa teua, recordant lo que acabo de dirte; llegeix sovint, meditantlos, lo llibre tercer de La imitación del sagrada corazón de Jesús, del Padre Arnoldo, y Arenas de oro, un altre llibre tan petit de tamanyo, com gran y hermós per son fondo, y veurás com embridas aquesta imaginació que se 't desboca y que molt més de lo que 't sembla te la clau de la teua felicitat. Y tan cert es lo que 't dich, que vaig a contarte un cás, que 't recomano lo tingues molt present, per la ensenyansa que 'n pots deduhir:

Fa quinse ó setse anys, que 's casaren ab poch temps, una del altre, duas amigas de la meua família-, una per anar a viure á Valladolid, l' altra á Barcelona. La d' aquí, la veyam sempre trista y malhumorada, fins que al cap de alguns anys de matrimoni, assentada en lo mateix silló que ttu has segut, vingué á dirme que estava resolta á separarse del seu marit.

— Pero tu deus tenir motius de molta entitat— vaig dirli jo — una separació matrimonial, no es com beures un vas d' aygua... Es precís que la cosa sía molt gran, que hi hajan mals tractes, que...

— Ja sé que no puch demanar lo divorci — m' interrompé ab vivesa — pero es igual: estich resolta á anarmen: ja estich cansada de patir y de consumirme. Figuris que desde 'l dia que 'm vaig casar, jo no he estat may mestressa de res. Jo no he tingut may cap diner. El meu marit s' entén ab tot; ho compra tot; ho fa tot... Ell dona 'ls diners á la cuynera; ell paga á la modista; ell compra las robas, las sabatas, los sombreros; tot lo meu y tot lo de las criatures; fins per betas y fils, tinch de esperar á sortir al vespre ab ell, pera comprarho!

— Pero á tu 't falta menjar, ó vestir, ó...

— No senyor; no 'm falta res: ¿pero li apar que per una dona que no ha donat may un que dir, y es ja mare de quatre fills, es una cosa poch crudel, poch denigrant, no poguer disposar de rés, ni tant sols comprar un parell de guants, sense consentiment del meu marit?

Jo, com era natural, vaig procurar dissuadirla de son intent; vaig consolarla com Deu me va inspirar; pero tinch de serte franch, ho vaig ferho, pensant que sens ésser una dona desgraciada, ni molt menos, ja que la paraula desgraciada, ja t' he dit que no sempre s' usa ab tota la rahó, era lo que se 'n pot dir, una dona ¡ben mortificada!

Més, vetaquí que aquella mateixa tarde al sortir de la Catedral me trovo en lo carrer del Paradís ab la de Valladolid, que segons me digué feya dos ó tres dias que havia arribat á Barcelona.

Com era del cás, vaig preguntarli pe 'l marit, pe 'ls fills, pe 'l seu benhestar, etc, etc.

— ¡Ay, don Pau! — me digué ab veritable efusió— ¡soch la dona més felís de la terra! ¡Ja n' hi poden haver al mon de donas qu' estigan bé, pero tan com jo, li fio que no n' hi há cap més! Figuris que 'l meu marit, ¡es un ser! Ell s' entén ab tot; ell ho fá tot; ell ho compra tot: ell brega ab la cuynera, ab la modista, ab lo sabater, ab la planxadora, ab los mestres dels noys, ab tot, ¡enterament ab tot! Jo no sé may ni quan las cosas s' apujan, ni quan s'abaixan; ni si 'l gasto es petit, ni si es gros, ni si 'ls vestits costan cars ó baratos... Res, res d' aixó... ell se queda ab los maldecaps... ¡Jo no faig un sol compte; jo no passo 'l més petit amohino; jo no tinch lo més insignificant enfado!... ¡En fi, que no 'm cambiaria ni per la reyna d' Espanya! ¡A bon segur, que la pobra senyora, no viu tan descansada com jo!... ¡Y jo, 'l canonge Valls, ab un xich d' esperiencia del mon y de sas frivolitats, me vaig quedar sense paraula que respondre... parát com un ansa, en mitj del carrer; pensant que lo mateix que á aquesta la feya tan felissa, era exactament lo que estava á punt de fer divorciar á l' altre!

Y ara, noya, aplicat, no 'l qüento, sino la historia que 't conto, y convéncet de lo molt que influeix en nosaltres mateixos la diversa manera de apreciar la nostra respectiva situació.