La Montserrat/Nous horitzonts
La Montserrat, enardida tant per l' afany de son goriment, com per l' ánsia de la curiositat, sigué puntual, y lo dilluns, dia trenta de desembre, arrebossada sa rossa testa ab la negra mantellina de blonda catalana, al mateix punt que 'l relotje de l' esglesia de Sant Francisco de Paula, tocava tres quarts de deu, trucava ella á la casa del canonge Valls, en la que la seua germana Balbina, senyora d' uns cinquanta anys, grossa, baixeta, vivaratxa, simpática y espressiva, vestida ab un sensill trajo negre, una grossa valona de pell de nútria sobre las espatllas y una mantellina de mantó arronsada al voltant del coll, la esperava en lo menjador. Sens dubte, don Pau l' havia iniciada en los seus projectes y la bona senyora satisfeta del encárrech, estremant encara més sa espressió bondadosa, rebé á la Montserrat ab una mitja rialla y després de repetir duas ó tres voltas consecutives sas órdres al servey, baixaren juntas las escalas de sa casa situada á la plassa d' Urquinaona, y tot parlant de cosas indiferentas, enfilaren pe 'l carrer de Lauria fins arribar al encreuhament del d' Aragó, ahont donya Balbina adelantantse envers al xanfrá de la dreta, trucá en la macissa porta del convent de las Mares Escolapias.
Seguint las instruccions del doctor Valls, la bona senyora no havia parlat a la seua companya de res que tingués relació ab lo lloch ahont la portava, y encara que á la Montserrat no li faltavan desitjós de sapiguerho, coneixent que hi havia deliberat propósit de no dirli res, tampoch s'atreví á interrogarla.
Una monja de mitja edat, moreneta, d' encesos colors y agradós ayre, sens ferlos la més insignificant pregunta com qui reb á gent de casa, obrí la porta y atravessant pe 'l recibidor las introduhi en una espayosa cambra, en la que assegudas ab duas fileras de cadiras arrambadas a las parets laterals y unidas en un extrém per la taula de la presidencia y en l' altre per un improvisat altar, s' hi veyan unas vinticinch senyoras de diversas edats y fesomías, pero emmantellinadas totas y vestidas ab trajos negres ó foscos.
Apenas la Montserrat atravessá 'l llindar de la porta, comprengué, apesar de no haverhi assistit may, que 's trobava en una reunió de las Conferencias de Sant Vicens de Paul y seguint lo que vejé fer á la seua introductora, s' agenollá davant de la imatge del Sant, colocada en un senzill quadro damunt del altar, resá de baix en baix, una Ave Maria y després de haber fet una petita inclinació de cap, s' assentá en una de las cadiras que vejé desocupadas, en tant que la germana del doctor Valls, atansantse á la taula presidida per un sacerdot y quatre senyores, parlava en veu baixa algunas curtas paraulas ab la que ocupava la dreta del capellá. La Montserrat comprengué que 's tractava d' ella y baixá 'ls ulls en terra en lo moment en que una de las socias, en mitj d' un profundíssim silenci comensava á llegir en alta veu un capítul del hermós llibre titulat Manual del visitador del pobre. Acabat aquest, la Presidenta llegí dos articles del Reglament, la Secretaria l' acta de la sessió darrerament celebrada, y la Tresorera ab tanta claretat com concisió, doná compte del estat de fondos de la caixa, en la que hi resultava un déficit de xexanta duas pessetas cincuanta vuyt céntims.
— Ja ho veuhen — digué la Presidenta tant bon punt acabá de llegirse l'estat de comptes — apesar del donatiu de quaranta pessetas que havém rebut de la senyora Fábregas nos trobém ab un déficit que á cumplir ab lo Reglament nos veuriam ab la pena de tenir que visitar aquesta setmana als pobres, sense bonos. ¿Qué li apar senyor Director— preguntá bondadosament, dirigintse al sacerdot que presidia á son costat — cumplim ab lo reglament ó confiant en la Providencia, repartim bonos?
— M' apar que no perdérem res en confiar y repartir — respongué somrihent lo sacerdot; en tant que la senyora, girantse envers la Vis-Presidenta, li preguntá:
— Vosté senyora Arenya ¿ha visitat? — De duas visitas tinch de donar compte: —respongué la interpelada — de la primera dech dir á la Conferencia, donchs sé que será una satisfacció per totas las senyores, que la meua pobre que la acullirem fa deu anys en tan miserable situació avuy gracias á Deu, als aussilis de Sant Vicens y á la seua activitat, ja no necessita dels socors de la Associació. Lo seu fill ha acabat l' aprenentatje de fuster y ella ab la seua petita industria de la venta d' ous, se troba en un relatiu passament. La Conferencia pot estar satisfeta de haber ajudat á aquesta pobre viuda sense salut a donar un ofici al seu fill y á haberse ingeniat ab una honrada manera de viure.
— Y á vosté per lo molt que ha fet per ella — interrumpí la Presidenta.
— No; no, jo no he fet res; Deu y Sant Vicens ho han fet tot — respongué ab senzilla humilitat la senyora Arenya. Y sens donar temps á tornar sobre l' assumpto digué:
Relativament á la segona visita, com veig que la meua companya no ha vingut, donaré compte del seu pobre y per cert que no es tan agradable lo que 'm resta dir d'aquesta familia. La pobre Sajol fa tres setmanas que 'l seu marit está sense feyna y 'l fill bessonet que té raquítich, lo vejerem en tan mal estat, que ab la meua companya determinarem ferlo visitar per un metje, especialista en aquesta classe d' enfermetats. Aquest senyor, diu, que si es possible alimentar degudament á aquesta criatura y 's te constancia en ferli pendre la medicina, curará; pero 'l remey, son unas ampollas que costan quinze rals cada una. Si la Conferencia...
— Impossible, senyora Arenya — seltá ab marcat sentiment la Presidenta. — Aquestos medicaments moderns, no s' han fet pe 'ls pobres. Ells sols s' emportarian tots los diners dels bonos. La Conferencia, y encara ab molta pena, tan sols pot donar las medicinas de recepta ordinaria y l' oli de fetxe de bacallá; ab las especialitats no hi pot entrar. Impossible.
— Prou que ho sé; per aixó pensarem ab donya Rafela, de veure si entre las relacions de l' una y de l' altre, se trobava alguna bona ánima que 'ns ajudés en los medicaments, y com si no es possible fer res en aquest sentit, en cambi 's podria assistir una mica ab la alimentació: par exemple la llet...
— Sí; sí; —respongué ab vivesa la Presidenta— se fará tot lo que 's puga. ¡Pobre angelet! ¡Fa molta llástima!— y dirigintse á la senyora que exercía 'l carrech de Tresorera digué:
— Posili set bonos de llet á més dels que se li donan cada setmana. ¿Y vosté?— preguntá seguidament á la mateixa senyora— ¿Ha visitat?
— La familia francesa Giers continua ab la mateixa necessitat. Si alguna senyora— digué dirigintse envers las seuas companyas d'associació — tingués feyna pera donar á fer á aquesta pobra francesa que trevalla primorosament en tota classe de puntas, aixís per aplicacions, com per lo ram d' estirar transparens y çortinatjes, rentar blondas y brusselas, faria un gran be á aquesta familia que ha de viure sola y únicament del treball d' aquesta infelís dona.
— Ja 'm fará 'l favor després de donarme la direcció. Jo tinch uns vels per rentar y los hi portaré— digué una de las senyoras desde l' altre estrém de la cambra.
— Li agrahiré moltíssim: com aixís mateix que ho fassan avinent d las seuas amigas: si aquesta pobra tenia feyna abundanta, hi hauria molt de guanyat. Y també 'ls estimaria que si sapiguessen una col·locació per un jove de disset ó divuyt anys, de la mateixa familia, que sap la teneduria, lo francés y l' espanyol y 's presenta molt be, ja que son gent que havian estat en molt bona posició, faria una gran caritat. Si alguna de vostés te coneixensa ab casas de comers ó establiments de molta dependencia 'y nos dona una recomanació, se podria probar si 's col·loca aquest noy, y aixó seria ja una gran ajuda per la mare.
— Jo tinch una amiga, que ho es íntima de la familia del Director del Banch de Barcelona y li demanaré— digué una senyora inmediata á la Montserrat.— Ja nos posarém d' acort avans de sortir.
— Y Mr. Giers ¿cóm segueix de la seua malaltia? — preguntá ab interés lo sacerdot.
— Mal, de la mateixa manera. Jo, al veure 'l desconsol d' aquella pobra senyora que 's creya que 'l metje de la Beneficiencia, perque visitava de franch no hi tenia prou interés ó no era bastant inteligent, vaig demanar al nostre, si 'm volia fer la caritat d' anarhi pera donarlos lo seu parer y ho va fer. Aixó, si verdaderament no ha obrat ab la malaltia, puig que á mi m' ha dit que no hi havia remey, per la familia ha sigut un gran consol veure que hi ha anat un metje d' anomenada.
Relativament á la part moral, no n' he tret cap més resultat que 'l lograr que las duas nenas petitas anessin á un col·legi católich. Lo que per altra part me sembla un miracle, perque casi, casi, tinch la seguritat de que Monsieur Giers, es masó...
— Aquí si qu' es precís treballar de ferm —feu lo sacerdot. — Seria una gran obra si 's lograva aquesta conversió... De moment ja es un gran pas, haver tret a las noyas de la escola layca ¡pobras criaturas!
— La Pilar hi treballa de ferm, y crech que Deu l' ajudará — digué la Presidenta. Y seguidament preguntá á la senyora del costat:
— ¿Y vosté Célia?
— Los meus pobres no hi há manera de tréuren profit. Las criaturas van tot lo dia pe 'l carrer y moltas voltas fins hi son de nit; y la més grandeta, sé positivament que molts vespres corre per las taulas de un cafetí del ensanxe. Los pares son d' aquestos pobres indolents de mena y no se 'n cuydan poch ni molt; la miseria hi es allí en los cossos y en las ánimas. Jo he fet lo que he pogut y al fí me sembla que 'ls hauré persuadit de que deixin tancar á aquestas noyetas á la Casa de Caritat y si es que á vostés los hi sembla bé...
— ¡Oh, prou! ¡prou!— feu la Presidenta — En aquest cas, está ben indicat aconsellarlos que las tanquin!... ¡Pero Deu ajut, quan será! La Casa de Caritat, es un dels mellors y més ben montats establiments de beneficencia que tením á Barcelona, pero quan menos té sempre una cinquantena de criaturas que esperan torn pera entrarhi, y quan la cosa es apremiant n' hi ha un feix... En fí com més prompta 's presenti la solicitut, més aviat hi seran. La senyora secretaria pot esténdrela quan vulla...
— ¿Y vosté, senyora Bosch?
— Los meus pobres segueixen ab las mateixas necessitats, per no dir que cada dia 'n tenen de més grossas. Aquella dona es una santeta. ¡Tantas penas y tanta resignació! Es una visita que edifica; pero trenca 'l cor de veure que no es possible remediar tanta miseria!
— Fashi lo que pugui, y pensi que 'l verdader sacrifici de las sócias de Sant Vicens de Paul, no está ni en fer la visita, ni en donar lo socorro material, si no en esforsarse pera consolar als pobres á quals necessitats no hi podém donar remey. Y ¿vosté, senyora Guerra?
— La pobra Desniu fá dos dias que ha desocupat un noy hermossísim. ¡Allá si que hi há que fer! L'ávia impossibilitada; lo marit encara ab l' aufech desde 'l dia que va caurer al moll dessota de las pacas de cotó, que ajudava á descarregar... La situació no pot ésser més trista. A un germá d' ell que segons diuhen está molt arreglat de diners, li anaren á esplicar la situació de la casa, pera veure si s' emportava alguna criatura ó ausiliava á la mare, pero ahir al vespre, que jo hi vaig tornar, encara no s' hi havia acostat... Sort dels vehins que essent casi tan pobres com ells, fan més de lo que poden pera cuydar á l' ávia y á la partera.
— ¡Ay dels pobres, si no fossin los pobres! — esclamá tristament la Presidenta. Y tot seguit digué dirigintse al sacerdot:
— ¿No li apar que 's podria fer una solicitut á la Beneficencia de la Parroquia? ¿vosté ja ho recomanará, veritat?
— Si, si; que la fassin avans del dissapte. Y si l' home fa llit, també 's podria cercar la cooperació de la Caritat Cristiana.
— ¿Vosté se 'n podrá encarregar senyora Guerra de fer aquestas diligencias?
— Jo tinch al meu marit un xich delicat y no sé si podré sortir aquesta tarde; peró ja havém quedat ab la meua companya que si jo no hi podia anar, ella faria las diligencias necessarias per aquesta pobre familia. Si alguna senyora te robeta petita, llensols vells, camisas, en fí, lo que sia, que fassa la caritat d' enviarho pensant que en aquella casa tot hi fa falta. ¡Allí si que serian precisos á més dels bonos de pa, los que 's poguessen donar pera caldo, mentres se corra pe 'ls demés ausilis.
— ¡Válgans Deu! ¡com més déficit més necessitats! — esclamá la Presidenta; y dirigintse á la Tresorera digué:
— Pósili sis bonos de carn.
— Y ¿vosté, senyora Prats?
— Jo crech que aquesta setmana quedará llest lo dels orfanets Campins. Nostre Senyor nos ha ajudat y com la superiora del Albergue de Sant Antoni es la providencia d' aquesta barriada, hem quedat que si surt alguna almoyna pera pagar la mesada de la nena li donarém y sino será lo mateix: ella se la queda. Y pe 'l noy malalt també s' ha pogut alcansar una plassa gratuhita al Asilo de noys escrofulosos de Sant Joan de Deu. Lo Padre superior apesar de no tenir cap vacant, l' ha admés. S' ha fet cárrech de la desgracia d' aquestas pobras criaturas...
La Presidenta continuá preguntant ab la mateixa forma á cada una de las senyoras allí reunidas y al acabar digué:
— Ara m' es precís á mi exposar la situació de la familia Dominguez, aquella pobra senyora andalussa, viuda de un empleat ab quatre noyas, que quan nosaltres anarem á visitarla per primera vegada, ja li havian fugit de casa las duas grans... La infelís está esparverada ab las que li quedan, tement que 'l mal exemple de las altras y la miseria que passan...
— ¿Qué no treballan? — interrumpí 'l sacerdot.
— ¡Treballar! Fan calsotets, que 'ls ne donan noranta céntims per cusirne una dotzena! [1]; y encara tenen que posarhi 'l fil y pagar catorse rals cada setmana per la máquina de cusir que las ha fet tornar mitj tísicas á totas duas! Y aixó no es tot. La Emilia, tenia promés. Ja feya tres mesos que entrava á la casa, quan la mare ha sapigut que era un trampós, un home de mala conducta. La pobra dona desatinada l' ha tret; pero com segons sembla es dels que va armat á las casas de joch, ha dit que si no 'l tornan á admetre, allí ahont las trobi las matará. La pobra dona vá venir á casa esglayadísima y me digué que si ella tingués diners pera anarsen a Bilbao, ahont hi té un germá que sembla que está arregladet y las vol, marxaria immediatament, aixís per fugir del promés de la noya, com per tenir un apoyo...
— Pero 'l viatje d' aquí á Bilbao...
— La senyora Sanmartí, ja ho ha gestionat y la Companyia del ferrocarril del Nort ha fet la caritat de donarlos mitj pasatje franch... Las dificultats son per l' altre mitj... Ja hi há recullida alguna cosa, pero no baste...
Lo sacerdot parlá de baix en baix, algunas pocas paraulas ab la Presidenta y aquesta digué:
— ¡Deu li pagui! Aixís me sembla que aquest assumpto quedará arreglat y aqueixa pobra familia podrá sortirse de tan trista situació. Ara aném á la familia Saleta. Ab la senyora Marsal varem anar á casa de don Melcior Ferrer [2], qui s' ha portat nobilíssimament ab la Conferencia; donchs á més de donarme una almoyna per aqueixa desventurada familia, m' ha promés que apesar de sas moltas ocupacions s' encarregaria del assumpto d' aquest pobre home, que ben ignocentament lo poden portar á un presiri.
— ¿Y la familia? — preguntá ab interés lo Director.
— La seua dona fa molta llástima. La desgracia li ha vingut tant de nou, que no hi há pas manera de que s' hi conformi. Las criaturas apesar de sos pochs anys, sembla que comprenen la terrible pedregada que 'ls ha caygut á sobre. Allá no hi há recursos de cap mena, puig lo que s' ha pogut recullir jo 'ls hi guardo per si es possible que ell se 'n vaji á Fransa, fins á esperar l' éxit de las gestions del advocat, que com es de primera talla, hi ha molt que confiar. — Y girantse seguidament envers la Tresorera digué:
— Reparteixi 'ls bonos.
La Secretaria aná cridant una per una, á totas las senyoras allí reunidas, afegint al nom de la sócia, lo del pobre que li corresponia, pera ferli entrega dels bonos de pá, arrós, carn, llet y patatas, que estavan destinats á la familia que visitava.
Acabat lo repartiment, lo sacerdot ab tó persuassiu y elegant dicció, feu una breu y sentida plática plena d' evangélica caritat, que fou atentament escoltada y tot seguit la Tresorera passá una grossa bossa de felpa blava, en la que cada senyora hi ficá la má, depositanthi la seua almoyna.
Acabada la col·lecta aquesta se vuydá dessobre la taula. Las sócias reunidas eran vinticinch y en la cantitat recullida s' hi trobaren divuyt pessetas en monedas de cuatre rals, una de vuyt, dos duros y cinch mitjas pessetas.
La Tresorera recullí la cantitat; la Secretaria l' apuntá en lo llibre d' actas y la Presidenta agenollantse seguida de las sócias, resá unas curtíssimas oracions que donaren per acabada la sessió, qu' escassament havia durat una hora, portantse ab un ordre y rectitut verament monástica. Mes tan bon punt s' hagué fet la senyal de la creu y s' aixecaren las senyoras, paresqué qu' en la cambra s' acabava d' obrir la resclosa d' un riu impetuós. Com esbart d' aucellas que l' esparver destria, quedá trencada en vint pans la simétrica renglera de cadiras; y las senyoras aplegantse en rotllos de tres, de cinch, de cuatre, segons s' esqueya, romperen en animada conversa que contrastava ab la severa rigidés fins aquell instant escrupolosament observada.
Aquella cambra pareixia una miniatura del saló de conferencias del Congrés, tant per l' animació y efervescencia que hi regnava, com per sentirse que en un rotllo se demanavan recomanacions; en l' altre feyna de roba blanca; en altre mitjas á fer; en aquell se combinava dia y hora pera fer alguna diligencia relativa á tal ó qual pobre ó sensillament pera ferli la visita de la setmana; en tant que en lo de més enllá se tractava la manera de pagar un didatje ó gestionar la entrada en las Hermanitas dels pobres d' algun vell desamparat. En la taula 'l rotllo era molt més nombrós: totas la sócias tenian quelcom que ultimar ó recomenar al Director ó á las quatre senyoras que formavan la junta de la Conferencia y que á totas las sócias rebian ab fraternal afecte.
La Montserrat contemplá ab creixent interés l' animada escena que 's desplegava devant de sos ulls. Ni en visitas, ni en passeigs, havia vist á senyoras de tan diversas edats y condicions, impregnadas per un igual d' aquella atmósfera de goig, de benestar, que resplendia en la cara de las que veya entorn seu. Ni una expressió d'enuig, ni un gesto de desdeny, ni una sombra d' ergull, ni un signe de cansanci... ¿Era que totas tenían lo dó de la felicitat, ó mellor dit, de la perfecció moral? Sens dubte que, subjectes com tots los éssers creats á la ineludible lley de las debilitats humanas, cada una tenia sos defectes, y ab sos més ó menos graus de felicitat, sas penas ó sos rosechs; pero era que en aquells moments gosavan en comunitat de la més hermosa y més consoladora de las virtuts: s' oblidavan de si mateixas, per endolsir y socorre infortunis, que aixís per sa magnitut, com per ésser vistos per sos propis ulls, los feyan agrahir més l' afavoriment de la seua posició ó ab més facilitat conformarse ab las propias penas; era que 's desenrotllava davant seu la transformació del cent per hú, de la hermosa promesa de Jesucrist; la petita almoyna, que individualment no hauria bastat pera res, ajuntada al fondo comú operava lo miracle dels peixos y pans del Evangeli; y la probabilitat del éxit, la interna satistacció de servir d' instrument de la Divina Providencia, la emulació del bé, la comunió de las bonas obras, com tots los goigs dels plahers místichs, enlayrantse envers lo cel, apartavan lluny de sí las engrunadas petitesas de la terra...
Mes eix raig de celístia del paradís durá poca estona, la porta s' obrí, donant pas á las senyoras que anaren sortint de la cambra; y la veu de donya Balbina indicant á la Montserrat son desitj de presentarla á la Presidenta, tragué á la noya del ensimismament en que l' havia sotmesa l' interés y novedat de la sessió á que acabava de assistir.
Atansantse á la taula pogué veure d' aprop á la persona que anava a saludar. Era aquesta una senyora d' uns cuaranta anys, de distingidas maneras, d' atractiva fesomía, de cabell castany graciosament ondejat, de mirada dolsa y penetrant á la vegada, de escayenta y baixeta figura, que encara que sensillament vestida ab lo trajo negre, que pareixía ésser lo preferit per la Associació, deixava veure la elegancia de la dama de societat.
Donya Balbina li feu la presentació de la Montserrat y la Presidenta li allargá la má dihentli afectuosament:
— ¿No tindrém lo planer d' haverli fet entrar desitj d' ésser germana nostra?
— ¡Ay! senyora — feu la Montserrat ab la vehemencia de la impresió de lo que acabava de presenciar— los desitjos no 'm mancan, pero vist lo que vostés fan, no 'm reconech ab suficients qualitats pera tenir aquesta honra. Jo coneixía de nom las Conferencias de Sant Vicens de Paul, pero li confesso francament, que no tenia idea de lo que son. Me creya, per haverho sentit explicar, que era una Associació que ajuntava las almoynas que recullía pera comprar comestibles que donava á las familias pobres y... res més. Cregui que no sé tornar en mí de l'admiració que m' ha causat lo que he sentit... Aixó es una cosa tan grandiosa com nova; una Associació de Caritat, ahont apar que 'ls diners son lo de menos... perque verdaderament al pobre que se li col·locan los fills, que en sas malaltias se li cercan ausilis, que se li busca feyna ó medis pera guanyarse la vida, se li fa un bé cent vegadas més gran que donantli un, ni tres, ni quatre duros...
— ¡Oh filla, filla, aixó no ho alcansém sempre ni molt menos — interrumpí somrihent la Presidenta. — ¡Tant de bó que ho logréssim tan sols la meytat de las vegadas que ho solicitém!
— Pero vostés ho intentan, ho treballan y 's veu que moltas voltas l' éxit corona los seus esforsos. Cregui que tot aixó m' ha cautivat sobre manera, pero reconech que per pertányer á aquesta Associació es precís á més de poguer disposar de medis pecuniaris, un talent, un tacte...
— ¡Cá! No ho cregui. Per ésser de las Conferencias no 's necessitan més que las tres cosas que recomana Sant Vicens de Paul. Caritat, Caritat y Caritat.
Com vosté pot compendre, entre quaranta duas sócias que avuy compta la nostra Conferencia, n' hi ha de moltas intel·ligencias y posicions, y no n' hi ha una sola que deixi de ferhi lo seu bon servey. Es com un ram de flors en lo que aixís hi dona la seva fragancia la aristocrática gardenia, com la humil maría-lluísa; aixó deixant de banda que la forsa de la caritat es prodigiosa: senyora hi há, que si vosté hi enrahonava, li semblaria que es una intel·ligencia que no arriva á mitjana, y si jo li comptava las cosas que ha lograt per los seus pobres y la sutilitat de la seua diplomacia, per reconciliar lo marit ab la muller, los fills ab las pares y fins lo fadrí despedit ab l' amo enutjat, se'n faria creus. Caritat de cor, d' ánima ¡res més que Caritat! Miri, hi ha sócias que la Conferencia se 'n refía pe 'ls diners, altras per las influencias, altras pe 'l temps que poden dedicarshi, altras per la bona voluntat; y de tots aquestos elements que disgregats se pot assegurar que foran molt poca cosa, cooperativament, gracias á la ajuda de Deu, á la emulació y á la forsa imitativa del exemple, naix aquest tot que á vosté li apar tan admirable. Y vaig á dirli una cosa de la que 'n tinch plena convicció: un dels elements que més bé podrian fer á la nostra obra, es lo de las senyoretas solteras que passan dels trenta anys y las viudas sense fills. La dona deslligada de las obligacions més íntimas de la familia, que arrossega entre la efervescencia del mon la buydor y lo aislament del seu estat, seria una adquisició per las Conferencias, á las que hi podrian fer un gran bé, consagranthi la forsa de la seua joventut, de la seua inteligencia y dels seus sentiments, fent de pas la felicitat de son cor ab una hermosa manera d' omplir la buydor de la seua vida.
— Vosté te molt talent y molta amabilitat, senyora — interrumpí la Montserrat — y tinch por de que no li costaria de convéncem...
— Pero jo tampoch desitjo catequisarla de moment. M' estimo més que primer ho vegi sobre 'l terreno, que fassi la práctica de lo que acaba de sentir— digué la Presidenta; y girantse envers la germana del doctor Valls li preguntá:
— Vosté Balbina ¿ab qui visita?
— Ab la senyora Agulló.
— Perfectament. Fassin las visitas juntas, y si en lo camp práctich li agrada tant la nostra obra, com en la sessió que ha presenciat avuy, tindré molt gust en proposarla la vinents setmana.
Pochs minuts després la Montserrat caminava carrer d' Aragó amunt, entre donya Balbina Valls y la senvora Agulló, que apesar de las escusas de la neófita s' empenyeren en portaria al mitg de totas duas. Al arribar al carrer del Bruch la senyora Agulló, preguntá á la sua companya.— ¿Visitém á la Treno primer, ó á la Roca?
— Casi si á vosté li venia be, preferia anar primer á la meua — digué donya Balbina, — perque dins del manguito porto una camiseta de llana del meu germá pe 'l noy de la Roca y no 'm deixa ficar be las mans; y com lo fret se deixa sentir...
— Com vulgui; com vulgui —repetí la senyora Agulló. Ho deya, per dirigirnos cap á la dreta ó cap á l' esquerra; donchs crech que la seua pobre está molt per munt.
— ¿Vosté no l' ha visitada may?
— No; sols la conech per lo que he sentit parlar d' ella en la Conferencia á vosté y á la senyora Santmartí.
— ¡Y tant que convé que vosté la vegi á aquesta familia!— feu la senyora Valls.
— ¡Jo!
— Vosté, vosté. Es una pobre que interessa sobre manera y jo estich segura, que una volta l' hagi visitada, vosté fará lo que ha fet per tantas altres.
La senyora Agulló semblá compendre perfectament lo que 's volia d' ella y digué:
— Per lo mateix que ho he fet per tantas, ja no sé com lograrho per cap més. Tinch por d' abusar massa... y més que tot, me consta que lo que aquestos senyors, comensaren per una cantitat ja molt crescuda, ha arribat á triplicarse y quintuplicarse, y que per lo tant costa moltíssim de que acceptin cap pobre nou.
— Ja 'n sé alguna cosa d' aixó; pero en fi vosté veurá á aquesta pobre viuda y estich certa que hi fará lo que pugui y Nostre Senyor se cuydará de lo demés. Miri, ja hi havém arribat — feu donya Balbina, dirigintse á una casa de pobre apariencia de las últimas edificadas en lo carrer del Bruch.
— ¿Saben que mirant l' ensanxe de pas, ningú diria que hi visquessin pobres tant necessitats, ni que entre mitj de tanta llum y de tanta esplendidesa, hi hagin aquestes escalas tan foscas, tan encofornadas y brutas?— saltá la Montserrat fixantse que despres del primer tram d' esgrahons, la escala que pujavan á més d' anarse estrenyent fins á uns vuytanta centímetres, estava plena de pols, papers, encenalls y altres immundicias per l' estil.
— Vaja, ja conech que será bona observadora— digué donya Balbina que á causa de patir d' ofech, tenia que reposar una estoneta á cada replá — sens que ningú 'n fassi esment, sembla estrany com lo visitar pobres predisposa á la observació y á fer filosofías. Apesar de que la nostra feyna es sempre pe 'ls voltans de las Salesas, com també nos donan lo seu que fer las porterías y quints pisos dels extrems del carrer de Lauria, Bruch, Girona, Concell de Cent y Valencia, y entre ells hi ha també las seuas casas de luxo y fins los seus palaus, quan un baixa de veure tantas miserias, involuntariament se li ocorren ideas, que estich segura es impossible las concebeixi qui no s' hagi dedicat á la tasca de visitar pobres. ¡Quants miracles se podrian realisar ab lo concurs de tots los que tenen cor y possibles per ferho!... En fí ja li he dit que aquest terreno— feu la senyora Valls arrivant al replá del quint pis y trucant en la última de las quatre portas que hi havia arrengleradas — fá acudir á la imaginació moltas ideas que la gent que no veuhen més pobres, que 'ls que corran pe 'ls carrers ne diuhen utópias ó follías...
Ab lo mohiment de trucar, la porta que sols estava ajustada se mitj obrí, y una noyeta d' uns quatre anys flaca y esgroguehida, tragué 'l cap per la escletja y després de deixarla oberta de bat á bat, se ficá endintre cridant ab tó d' alegria.
— ¡Mare! ¡Mare! ¡Las senyoras de la setmana entrant!
— Aquesta criatura com que al despedirnos dihem sempre: «Fins á la setmana entrant» nos ho ha deixat per nom — feu donya Balbina tot ficantse per un estret corredor que acabava ab una petita sala ab arcoba.
Unas cortinas de indiana ratlladas de blanch y vermell que tapavan lo llit; una taula de fusta pintada, sis ó set cadiras, de diferentas formas y edats, segons se veya per ésser unas bastant més vellas que las altres; un bagul y un mitj armari, que 's coneixia devia haver tingut en son temps lo seu corresponent sócol y al que á més d' aquest, hi mancava mitja porta, constituhía lo moblatje del quarto, que rebia llum per un petit balcó, obstruhit en aquells moments, per una corda plena de roba á mitg assecar, que una dona d' uns trenta set á trenta vuyt anys, anava girant á fí d' aixugarla més prompte.
Tan aviat entraren las senyoras, la dona tancá com pogué 'l balcó y s' apressá á donarlos cadiras, cercant las més novas y reforsadas.
— No s' amohini, Juliana; en qualsevulla estarém be — digué carinyosament donya Balbina, deixant á las seuas companyas que feyan festas á la criatura, las duas més bonas, y assentantse ella en una de mitja neta, foradada del assiento.
— Pero ¡Si hi estará malament!— feu la dona.
— ¿Qué creu que s' hi pot caure?
— ¡Tant com aixó!...
— Donchs no s' amohini, y díguins com está desde dilluns passat...
— Tant malament com vulgui — respongué secament la dona, assentantse entre mitj de las senyoras y creuhant las mans sobre la falda.
— ¿Y aixó? ¿Qué hi ha de nou?
— Desde 'l dimecres que tinch lo noy al llit...
— ¡En Quimet! y donchs ¿qué té? ¿Qué no ha anat á cercar al metje?
— Lo divendres veyent que li havia donat sal de Madrit y que encara estava de la mateixa manera, vaig anar á cercar al metje de la Conferencia.
— Ben fet ¿Y qué li ha dit?
— Li va receptar una medicina, la prengué y 'l dissabte lo trobá més aliviat y me va dir que li fes caldo, y que li donés com més bó mellor. ¡Figuris quin caldo li puch donar jo! Vosté sab com estich de diners y del dolor reuma, que la major part dels dias me té ab'un crit etern, sens deixarme bellugar... La setmana passada, de tres pessetas que'm guanya'l noy, com que estigué malalt y no hi aná més que al principi, l' amo no me *n doná més que una... Jo ab los dias que m' he trobat menos malament, entre la setmana passada y aquesta, he guanyat cinch rals al safreig ¡y ab tot aixó compri quan menos pa!... ¡Y 'l procurador ha vingut avuy, dihent que l' amo no vol esperar un dia més! ¡que si no pago me treorá al carrer!... ¡Y jo casi voldria que ho fes! Si á la nit nos troban al mitj de la via, pot esser que 'ns recullin y 'ns portin á un lloch ó altre... Dech tres mesos de lloguer de casa ¡y jo no sé pas de que pagar, ni aquets, ni 'ls altres que vingan!...
— Vaja, vaja, Juliana, ja veig que estém fins al cap de munt... Paciencia! ¡paciencia y Deu provehirá!
— Ja fa molt temps, que Deu no se 'n recorda de mi...
— Vaja que aixó no es pas veritat — feu afectuosament donya Balbina. Y girantse envers las seuas duas companyes, que no s' havian atrevit á bestreure en la conversa, la senyora Agulló per desconeixer la situació de la pobre, que per primera volta visitava, y la Montserrat perque la emoció la tenia corpresa, las digué:
— Ab la pobra Juliana, fa molt temps que Nostre Senyor hi pensa; y ella es molt bona, y s' ho pren ab resignació; pero de tant en tant, s' exalta y ella mateixa s' engrandeix las cosas, y encara es pitjor. Perqué vaja, ab quatre anys que fá que es viuda y quatre anys que la Conferencia l' ajuda, es veritat que ha passat moltas penas, perque una pobra dona ab tres fills, (dos y un que se li morí l' any passat), pera pujarlos no més que ab lo seu guany, li costa molts fatichs, pero lo cert es que 'l noy que tenia nou anys, ja 'n te tretse; y ja es aprenent y guanya alguna coseta y cada dia guanyará més; y com Deu l' ha protegida per passar aquestos quatre anys, la protegirá d'aquí endavant si ella no's desespera...
— Jo ja ho voldria no desesperarme — feu la dona, bon xich aplacada, per las rahons de la senyora Valls, — pero quan me veig que á sobre de totas las meuas penas, ara se m' hi afegeix la poca salut del noy, me desespero y 'm surto de tino y no sé lo que 'm dich ni lo que 'm passa pa'l enteniment. ¿Cóm vol que ho pensi, que 'l noy guanyará més, si 'l veig tan poca cosa y que 'ls remeys que 'l metje 'm diu que necessita per reforsarse, jo no 'ls hi puch comprar? ¡Tenir un fill malalt, y no poguerli donar lo que necessita per curarse, per viure, es horrorós!— afegí la pobra dona, rompent en un mar de plors.
— En los grans mals Deu ajuda — digué la senyora Agulló prenent per primera volta la paraula, tot aixugant duas llágrimas que li humitejavan los ulls.
— ¡Ay, á mí no m'ajuda ningú! — feu altra volta la dona plorant sempre— jo ja sé de molts pobres que tenen uns senyors que los hi pagan lo lloguer del pis. ¡Ay Deu meu! ¡Lo lloguer, que es lo que mata als pobres! pero á mi ja ho sab donya Balbina, llevat de vostés y la Beneficencia de la Parroquia, ¡ningú, ningú m' aussilia en res!
— L' aussilia Nostre Senyor que no l' ha deixada, ni la deixará may: que de totas aquestas llágrimas, n' hi fá en lo cel una corona, que tal volta no tindrem nosaltres, y que vosté si sufreix las seuas penas ab resignació, la disfrutará al costat del fill que ja hi té y d' aquestos dos si sap criarlos com Deu mana. ¡Vaja, no s' afligeixi més! que d' aixó sols se 'n treu ferse malbé 'ls ulls y esverar aquestas pobras criaturas, que necessitan que vosté las animi.
— ¡Ay Deu meu! ¿Cóm volen que m' animi si ara á falta de penas, se m' hi ha afegit la d' aquesta criatura que está morta de necessitat, que li tinch de fer caldo y ¡mirin! ¡mirin!— repetí la Juliana altra volta bon tros exaltada, girant dessobre de sa falda la butxaca de las faldillas de la que 'n caygueren vuyt ó deu céntims.
— ¡Es tot lo que tinch á casa!
— Aixó ray, aixó ray— feu donya Balbina tot aixecantse y dirigintse á una porta del costat de l' arcoba preguntá:— ¿Es aquí en Quimet?
— No senyora — respongué la pobra, seguint darrera d' ella y apartant las cortinas de indiana. — He tingut de posarlo en lo meu llit, perqué á lo menos, aqui hi tinch márfega, que en lo seu catre no hi ha més que la tela...
— Pero dona, dona, ¿perqué no m' havia dit qu' en Quimet no tenia márfega? — esclamá donya Balbina, atansantse al capsal del llit del noy. — De la mateieixa manera que la Conferencia li doná la de vosté, li hauria donat la d' en Quimet...
— Com sempre tinch de demanar tantas cosas, ¡me fá pena, amohinar tant!... Y ja sap que la meua, si no hagués estat per la malaltia de la noya tampoch l' hauria demanada...
— Mal fet; mal fet;— digué la senyora Agulló, que junt ab la nevoda de mossen Jaume, s' havian atansat als peus del llit — vosté, tot lo que necessiti ho demana; nosaltres, no 'ns amohinem, sino de no poguer donar tot lo que voldriam. Pero si no 's pot fer tot, á voltas se fa una Dolors Monctrdi de Maciá 277
mica... y val més una mica, que res. Márfegas, llensols, flassadas, la Conferencia no 'n te tantas com ne voldria; pero per una necessitat forta, ¡sempre n' hi ha alguna de mal desada!...
— Y donchs, Quimet ¿cóm le trobas?— preguntá donya Balbina al noy, qui al veure á las senyoras s' havia enfonsat en lo llit, cubrintse ab la manta, fins més amunt dels ulls.
— ¡Home! ¡Quimet! Respon — feu la mare, apurada, al veure que 'l seu fill, en lloch de respondre, havia acabat per taparse tot lo cap.
— ¡Deixil estar, que deu dormir! Un altre dia, quan estará més bo, ja coneixerá que lo que está fent, quan hi ha senyoras que l' estiman y que s' interessan per ell, no está gayre be ¡y no ho fará més!— digué somrihent donya Balbina. Y sortint de la arcoba y girantse envers á sa mare afegí:
— Avuy nosaltres anirém á avisar á la Caritat Cristiana, que li donará bonos de carn y gallina; mes com aixó ja no ho tindrá fins demá y al noy li convé 'l caldo, d' aquí á una hora, arribis fins á casa ab una olla mitjaneta y n' hi donaré per avuy. Demá ¡Deu provehirá! Y quan aquest noy estiga bo, s' haurá de veure si 'l pot seguir ó no l' ofici de manyá... A mi 'm sembla que te poca robustesa per aquest treball; y allavors n' hi haurém de cercar un altre...
— ¡Ay! ¡prou fa temps que 'l metje m'ho diu aixó! ¿Pero com ho haig de fer pobra de mí? Si ab las tres pessetes que 'm porta cada setmana, me trobo ab aquestos apuros ¿cóm ho faré sense cap? Perqué d' aquí á que ab un altre ofici me las guanyi... ¿y 'l lloguer? ¿Y 'l pá, que se me 'n menjan un y mitj cada dia? ¡No hi ha remey, ha de fer com jo que estich plena de dolor y haig de rentar! Ell ha de seguir ab l' ofici ¡no hi ha més! y encara que 'l vegi que se 'm mor ¡jo, jo mateixa tinch que caragolarli 'l dogal!— esclamá la dona tornant ab major forsa á abandonarse al seu sentiment.
— Vaja ¡que Nostre Senyor, no vol que la gent se desesperi d' aquest modo! — feu la senyora Agulló bon tros afectada, passant carinyosament la má per la espatlla de la pobre. Demanin al Sagrat Cor de Jesús y á Sant Joseph que es lo protector dels pobres y tinga confiansa, que quan Deu tanca una porta, diu que María Santíssima n' obra una altra. Y ¡també la obrirá per vosté! Entretant digui al procurador, que una volta que tants dias s' ha esperat, que prenga paciencia fins á la setmana entrant, que nosaltres demanarém á la Conferencia que li pagui algún lloguer atrassat; y després se fará lo que 's puga per veure si 's pot alcansar per via del bon Almoyner d' aquestos senyors, que vosté diu que sab que fan tant be als pobres, que li donguin alguna coseta per ajudarli á pagar lo lloguer de la casa...
— ¡Ay, si Deu ho volia! ¡Si María Santíssima me fes aquesta gracia! ¡Lo lloguer! ¡Lo lloguer que es lo que mata als pobres!— esclamá la dona plena d' alegria ab aquell raig d' esperansa.
Donya Balbina contentíssima interiorment de las paraulas de la seua companya, en las que hi veya realisarse lo seu generós intent, doná 'ls bonos á la pobre, dos borregos á la criatura y 's despedí tot fentlos la promesa de tornar l' endemá á veure 'l noy.
La Montserrat que havia sortit de casa, no portant més que duas pessetes que havia tirat á la bossa, al ferse la col·lecta de la Conferencia, visiblement emocionada per la escena que acabava de presenciar y per haberse vist en la impossibilitat de socórrela, al tornar á pendre lloch en lo carrer entre sas duas companyas d' escursió esclamá ab la habitual impetuositat de son carácter:
— Conech que jo ¡no serviria pas per sócia de las Conferencias! Aixó tant sols se pot fer portant una butxaca ben plena, per remediar aquestos horrors socials...
— Lo mateix vaig dir jo la primera vegada que vaig fer visitas de Conferencia — feu calmosament donya Balbina.
— Y jo— afegí ab lo mateix ayre la senyora Agulló.
— A totas las senyoras que visitan per primera vegada se 'ls hi acut lo que acaba de dir vosté; pero quan se convencen que aixó, com la major part de las cosas d' aquest mon, qui las fá casi sempre es qui menos condicions materials té per ferlas, cambian de pensament.
— Perqué estarán en altres condicions que jo; perqué a falta de diners sabrán trobar com vostés mateixas paraulas de consol, que á mi encara que se m' haguessen acudit, no hauria pogut dirlas, perque jo a n' aquesta dona com una tonta, no li he sapigut obrir la boca. Crega que lo únich que hauria pogut fer era plorar ab ella.
— Lo que proba que vosté está en possessió de la primera qualitat que 's necessita pera visitar pobres, que te cor; y que per lo tant, pensaria que val més fer bonament lo que 's pot que no fer res perque, veu, nosaltres en aquesta visita de primer moment sembla que havem fet molt poca cosa, pero anantho reflexionant ja's troba que no es tan poch; puig que la caritat com te sempre l' ajuda de Deu, molt sovint fa miracles. Aqueixa dona demá tindrá carn y gallina y la senyora Agulló que ha presenciat l' apremiant necessitat d' aquesta infelis mare, jo ja sé que posará tota la seua influencia per alcansarli una de las almoynas que mensualment reparteix la caritativa familia de qui ella nos ha parlat; y si lo que no es probable, no li fos possible lograrho, ella y jo y vosté també, cercariam manera de obtenirla de qualsevulla persona, de las que la experiencia en l' exercici de la caritat nos diu que se las troba quan se las té de menester; y en últim cás l' assistiríam nosaltres; si no podia ésser ab vuyt, fora en cïnch ó en tres, pero sempre ab la seguretat de que la nostra conciencia nos diria que havém obrat molt mellor ajudantla ab la nostra petitísima cooperació, que abandonantla en lo seu desespero. Perqué aixó que diuhen molts, de que no volen visitar pobres, perque no están en condicions de tréurels de la miseria, es posarse al nivell del metje que deixés morir al malalt pera no véu rel patir. ¡Ah Montserrat!, cregui que es molt diferent sapiguer una necessitat ó véurela ab los propis ulls y estiga certa de que no hi há res tant ingeniós com la caritat, ni cosa tant súptil en escusas com l' egoisme ó l' indiferencia...
Enfront de la realitat y de la claríssima manera d' expressarla, la noya Gil bon xich més reposada de la seua emoció, trobá que donya Balbina parlava maravellosament, y deixantse portar d' aquella fada de cabells blanchs y mantellina de mantó, l' acompanyá la tarde del mateix dia á la casa del encarregat de la Caritat Cristiana del barri y á la visita d'altras duas familias de pobres de la Conferencia, deixant pera l' endemá l' anar á cercar una fé de baptisme á la parroquia de Santa Madrona y gestionar ab una bona senyora la manera de desempenyar un farcell de roba d' abrich al Montepío de la Mare de Deu de la Esperansa.
A dos quarts de nou del vespre la Montserrat, ple 'l cor de la impresió de las visitas que havia fet aquell dia, y de la idea de que la seua existencia, anava desde aquell moment á tenir també sa noble utilitat en lo concert de la vida, pujá sens casi deturarse las escalas de sa casa, dihent á la minyona tan bon punt li obrí la porta del pis:
— No 'm posi 'l sopar á taula. Quan jo 'l vulgui ja l' avisaré.
Seguidament entrá al seu dormitori y una volta desfeta del abrich prengué una cadira y assentantse devant del secretaire obrí la tapa y tragué un gros Dietari, ahont desde la mort de Mossen Jaume havia apuntat escrupulosament tots los seus gastos ab sos corresponents ingresos.
La noya Gil ab la vehemencia de son carácter, no 's veya ab cor de dormir aquella nit sens sapiguer positivament, lo que sens desmembrar son petit capital de set mil trescents duros, que li produhían escassament sis pessetas diarias, podria estalviar dels seus gastos en favor de las novas obligacions que plena d' entussiasme estava decidida á imposarse.
Ella que may havia estat ambiciosa ¡cóm sentia no tenir major fortuna pera disposar, més talent pera aplicarhi, més número de relacions socials pera ésser útil á la nova Associació en que anava á entrar!... Peró per més que en alas del seu desitj sentia ja bullir en sa imaginació un sens fí de plans y de projectes, pensant que en aquells moments lo que més la interessava, era veure ab lo que podia comptar pera portar las seuas il·lusions al terreno de la práctica, comensá á resseguir las planas del seu Dietari, ahont després de diferentas combinacions numéricas y cálculs de tota mena y d' haver passat un rigurós examen á cada un dels reguerons per ahont s' escorren las imprescindibles necessitats de cada dia, fent una petita incisió á lo menos apremiant y fins lo sacrifici d'algun accessori en lo refinament del seu bon gust, la Montserrat ab una interna satisfacció que saborejava per la primera volta de sa vida, tragué victoriosament las cuatre pessetas mensuals que ella cregué en conciencia, que donada sa modestíssima posició necessitava pera ésser sócia de las Conferencias. Es clar que faltavan los extraordinaris, peró tantas voltas en aquell dia havia sentit parlar de la miraculosa ajuda del cel en las obras bonás, que no vacilá un moment en creure que, ja en posició de lo més apremiant, Deu li inrpiraría la manera de suplir ab son ingeni y bona voluntat lo que no li fos possible donar en metalich.
Una forta sensació de defalliment, li feu de sobte consultar son petit relotge de butxaca que li marcava un quart de dotze, lo que aixecantse de la cadira la feu anar en busca de la criada, escruixida de l' hora que era y del modo com li havia passat la vetlla y lo dia que acabava de transcorre.
Al arribar enfront de la porta de la cuyna, se presentá devant de sos ulls lo mateix cuadro de la vigilia de Nadal, é instintivament recordant á la desconsolada mare, que havia vist aquell dematí y á duas novas familias de pobres que havia visitat aquella tarde, tot donant una mirada á la seua casa, que may havia trobat tan hermosa, y á la seua minyona dormint descansadament junt á uns fogons provehits y á un ros pá de tres lliuras encetat per dos cantons, la Montserrat pensant en l' efecte que la vigilia de Nadal li havia fet lo mateix que en aquell moment estava mirant, exclamá ab la vehemencia d'aquell cor que acabava de transfigurarse al seráfich amor de la Caritat:
— ¡Deu m' ho perdó!..
- ↑ No s' crega que exajerém. A Barcelona son á centenars las infelisas dones que fan calsotets á tres rals y mitj dotzena y camisas d'home á vint céntims cada una.
- ↑ Fets verídichs los que relatém, nos ha donat un plaher en lo present capitul, posar ab totas sas lletras lo nom del reputat jurisconsult que feu tan caritativa acció y que per haver passat á mellor vida, no 's pot ja ofendre la seua modestia. Aquest temor, nos priva de rendir lo mateix tribut als senyors de qui fem referencia en la página 27S y 278 y que per consol de tants necessitats viuhen encara.