La Montserrat/Un bon partit
Al següent dia de sa arrivada á Larrua, la familia Bach havia rebut una apreciable visita. Era aquesta la del portador d' una carta de recomendació d' un íntim amich de don Joaquím, resident á la Isla de Cuba, en la qual se li innovava que haventli manifestat don Francisco Cuberta que anava á pendre los banys thermals de Larrua y recordantse de que en Bach hi tenia casa, en la que hi passava la temporada d' estiu, tindria un plaher en que abdós fessen amigable coneixensa. Per dita carta y per la conversa tinguda durant la visita, en Bach vingué en coneixement de que don Francisco era home de grossos capitals y que essent catalá de naixensa, puig era fill de Rosas, tornava a Catalunya, aixís pera refer sa salut, un tant enmalaltida pe 'ls anys de rigorós treball portat á las Antillas, com per desitj de pendre estat matrimonial ab dona de sa terra, quals costums y modo de ser, segons éll no havia trobat tan á gust seu en cap dels paíssos en que havia viscut.
Una volta tot sol en Bach, reflexioná detingudament sobre la carta y la visita que acabava de rebre. Sens dubte l'amich d' América, á qui feya poch temps havia enviat las fotografías de las noyas y que sabia 'ls dots y circunstancias que per tots conceptes las adornavan, ho havia fet ab una doble intenció... La cosa era grossa ¡molt grossa! Un milionari de veritat y no vell y plé de xacras, sino un home de uns trenta cinch anys, de bona figura, d' agradable fesomia y d' un tracte espansiu y obert; ab lo que era impossible que las noyas hi poguessin posar cap mena de reparo. De petitas lo seu pare las hi havia fet coneixer lo que valian los diners... n' estavan empapadas fins al moll dels ossos... éll n' estava segur.
Verdaderament, la sort l' afavoria per tots cantons... Aixó era molt més de lo que podia esperar en una época, en que 'ls casaments de la classe mitja, van fentse més escassos de dia en dia... ¡Y pensar, que quan apenas se feya una boda regular, á las seuas fillas se 'ls hi presentava ocasió de ferne una en la que podrian realisar tots sos somnis de pare ambiciós!..
Don Joaquím casi s' hauria sentit aclaparat per tanta alegria, si la realitat ab sa veu inexorable no hagués vingut á ferlo baixar del castell de sas il·lusions.
Las seuas fillas eran molt més que passadoras, y per més sort, ab tipos diferents; l' Adela baixeta y rossa, la Teresina alteta y morena... aixó indubtablement era una ventatja... pero ¿y si apesar de tot, no n' hi agradava cap? ¿Y si aquest partit colossal, inesperat, se l' emportava alguna que no sigués cap de las seuas filles?..
Don Joaquím reflexioná una altra estona més, y de sas cavilacions tragué en clar, que era precís formar immediatament un plan d' atracció, que ell, la seua dona y las seuas fillas tenian que portar á cap. Era precís enterarlas de lo que pensava, pera que cada una comprengués lo paper que li tocava desempenyar. Don Joaquím passá llarga estona passejant amunt y avall del seu salonet de confiansa, formant projectes y més projectes pera la campanya que anava á empendre... ¡De bona gana se 'l quedaria en sa casa y no li deixaria veure altres noyas que las seuas! Pero aixó era irrealisable. L' home voldria anar al Balneari, passejar per la platja, seguir lo més notable d' aquells encontorns, distréures, divertirse... y ab tot aixó hauria de veure gent... ¡Quin greu li sabia en aquells instants, que sa casa no 's tornés un d' aquells castells completament aislats que havia vist en óperas y comedias, en lo cim d' una montanya y en los que, aixecant lo pont de balansa, quedavan incomunicats de tota la gent de fora! Ell que tant havia disfrutat ab la societat de Larrua, en aquells instants hauria volgut véurela desapareixer com per encantament!.. Donya Mercé, donya Ramona, donya Fermina, donya Narcisa y altres y altres, totas molt bonas, molt amables, pero totas ab fillas pera casar, y fillas ab quals graus de bellesa, éll no s' hi havia may fixat, pero que en l' hora present se li apareixian en sa imaginació, com aquellas ninfas que figurant que surten del fons del mar, havia vist en los balls d' espectacle que en algunas temporadas s' havian representat en lo teatro del Liceo. Y lo pitjor del cas era, que ab tot y que pogués lograr tenir á don Francisco tancat ab pany y clau, totas aquellas senyoras vindrian á visitarlos quan los hi escauria be, portanthi las seuas fillas. Sabrian que allí hi havia un gran partit y totas, com éll mateix, tindrian ganas d' acomodarhi las seuas noyas... ¡Ell las coneixia prou y endevinava per intuició, la polsaguera que aixecaria á Larrua la noticia d' un partit de las condicions d' en Cubena! ¡Y que no hi havia que pensar en portarho reservadament! Don Francisco era francot com un aragonés y 's complavia en parlar de sos milions y en dir com lo puput dels jochs de noys, que havia vingut á Catalunya pera cercar muller...
Tot aixó era horrorós, y don Joaquím s' hauria vist perdut, devant de las dificultats que li presentavan sos mateixos temors, si á la fí, resolentse a consultarho á la Teresina, que era en opinió del seu pare y tal volta no sens fonament, lo cap privilegiat de las donas de la familia, no hagués lograt tranquilisarlo, dihentli després de pensarho un curt instant:
— M' apar que vosté no ho ha prou pensat tot aixó. En lo meu concepte, lo plan deu ésser oposat al que vosté proposa. Vosté voldria amagar don Francisco á tothom; jo soch de parer d' ésser nosaltres mateixos los qui 'ns cuydém de presentarlo á la colonia forastera; pero presentarlo de cert modo, aixís com si ja fos cosa de casa... Lo que ja está prés, se mira com terreno vedat. ¿Va comprenent papá lo que vull dir? Aixís donantlo com si ja sigués novio de una de nosaltres, de primer moment s' evita de que ningú 's fassa castells enlayre y al mateix temps, indirectament se 'l compromet.
Don Joaquim mirá ab admiració á la seua filla. Verdaderament ab una intel·ligencia cultivada, las donas serian los millors diplomátichs d' Europa. En un moment la seua noya havia trobat una solució, que á éll, tan espabilat, no se li hauria acudit may.
La cosa quedá donchs decidida. En primer lloch, se procuraria atraure á don Francisco á la casa, lo que era fácil donat á que de moment era la única coneixensa que tenia á Larrua; se 'l convidaria á dinar per lo menys un dia per altre; se organisarian anadas á diferentas fonts y hermitas; se faria música alguna vetllada per setmana; las noyas enviarian á cercar á la modista los dos vestits que donya Francisqueta no havia volgut comprar; se repassarian las cansonetas y fantasias un xich descuydadas; s' aumentaria 'l servey ab un cuyner fet venir aposta de Barcelona y sobre de tot aixó, don Joaquím se constituhiría en son company inseparable, lo que á mes de posarlo en continuat contacte ab la familia, donaria ocasió á confiansas de intimitat, com per exemple, á la dels dots que en Bach pensava donar á las noyas, sens dubte los més grossos y positius de la colonia forastera. Relativament á aquesta, se procuraria desde 'l primer moment donarli á entendre, encara que sense sentar res en definitiu, que si la cosa no era del tot feta, era poch lo que mancava pera ultimarla. Si don Francisco aceptava, com era d' esperar, eix enfilall d' obsequis, no podria menos que estar agrahidíssim á la familia Bach, ab lo qual era impossible que deixés de intimarhi. De la intimitat á la simpatia vá poch, y de la simpatia á l' amor, encara menos.
La presentació que de don Francisco feu en Bach en lo Balneari, era la mostra de que 's posava en tot son vigor aquest plan de campanya matrimonial. Mes com per be que 's lliguin los caps, sempre algun se 'n escapa, don Joaquím no havia pensat en que per Larrua aquest aconteixement era massa gros, perque no 's procurés per tots los medis imaginables, sapiguer fins los més petits detalls de lo que passava á la casa de 'n Bach, y com aquest tenia criada y cambrera, que no eran pas cap excepció de la classe, relativament á tenir las potencias molt despertas per la passió de la curiositat y del enrahonament, y com per son continuat contacte ab las senyoras, la cambrera sentia á l' hora d' ajudarlas á vesiir, lo que tal volta havian lograt amagarli en las conversacions de la taula, observant, ab perspicacia que hauria honrat á un inspector de policia, las paraulas á mitj dir y las rialletas á mitj fer, que anavan del pare á la mare ó vice-versa, á cada paraula y fins á cada gesto en que s' hi creya traslluhir una inclinació envers á alguna de las noyas, fou lo cas que 'l servey de la casa sapigué als pochs dias, tan be com lo mateix don Joaquím, que la cosa distava molt d' ésser feta; y si be las senyoras de la societat de Larrua, no descendiren á preguntarho á las criadas de casa en Bach, ho feren las seuas respectivas, tant desitjosas de donar esplay á la seua natural inclinacio, com de fer resaltar á las seuas senyoretas, que no son pas sols las minyonas de servey, las qui tenen dificultat en casarse. Exemple, 'ls Bach que tants afanys los hi costava agafar un bon partit per las noyas, apesar dels dots que 'ls hi donavan.
Com se pot suposar, en un moment circulá per la societat de Larrua, la nova comentada y corretgida á gust de cada hu, de que'l casament ab l' americano, si be ab grans probabilitats per la familia Bach, que segons apreciació de la viuda Calcell, pareixia que 'l tenian secuestrat, no era de molt tan cert com s' afanyavan en presentarlo.
Donya Mercé, donya Ramona, donya Fermina, en fí, totas las mares de las senyoretas casadoras, recordavan haver vist passar á familias conegudes en sa jovenesa fets consemblants al que passava á la casa de D. Joaquím, y á las que com se diu vulgarment, los hi havia eixit lo tret per la culata, emportantsen lo nuvi, objecte de tots los obsequis, una amiga decorosa que havia fet tot lo contrari, y que si be era cert que havia frecuentat la casa y no havia perdut ocasió de fersc trobadissa ab lo pretengut, no havia costat als seus pares treures un sol ral de la butxaca, ab lo que quedava confirmat lo tan conegut adagi: casament y mortalla, del cel devalla.
Posada en eix terreno la qüestió de 'n Cuberta, en qual fortuna y aspecte simpátich, per extranyesa, tots convenian, comensá entre uns y altres una lluyta especialíssima, que 's mostrá en tot son explendor en lo dia en que tingué lloch l' anada á la font de las Alsinas. Era aquesta, una excursió que tols los estius, cada una de las diversas agrupacions en que 's dividia la societat que estiuhejava á Larrua, verificava en un dia diferent. L' aplech de familias que capitanejavan los Bach, era casi sempre 'l que inaugurava las excursions y desde dos ó tres dias avans, quedavan compromesos tots los vehículs, no sols los de Larrua, si que també los de las poblacions més immediatas, puig com la comitiva acostumava á constar de cinquanta a seixanta personas, eran sempre molts los ómnibus, las jardineras y fins las modestas tartanetas de que era menester fer us, pera trasladar fins al peu de la montanya de la font, á un tan regular número de personas. A Larrua, hi havia també un break y duas cistellas, pero jamay en los molts anys que 's verificava eixa excursió, se 'n havia fet us; puig apesar de que la vanitat de cada familia s' hauria satisfet ostentantlo, lo temor de diferenciarse dels demés, los havia mantingut dins la ratlla del bon sentit; y aixís se veya tots los anys, que mentres s' anava per tartanas á pobles relativament llunyans, quedavan vacants en lo poble lo break y las cistellas. Jutjis donchs, de la sorpresa de don Joaquím, quan al anar vuyt dias avans de la excursió á casa 'l Tremendo, pera deixar emparaulada una jardinera, lo cotxero li digué ab la gorra á la má y tot rascantse 'l cap, que feya més de sis dias que no sols tenia compromés lo faetón y 'ls ómnibus, sino que també 'l break, podentli assegurar que de més dias enrera tenia 'l Xiquet, l' altre cotxero del poble, compromesas las duas cistellas.
— ¡Pero si som nosaltres, los qui destiném lo dia que s' ha d' anar á las Alzinas y jo encara no ho he dit á ningú! —exclamá en Bach donant un cop de puny á la taula, prop de la que acabava d' assentarse.
— Sempre 'n corren de novas, don Joaquím — feu lo Tremendo arronsantse d' espatllas y tornant á encasquetarse fins á las orellas la gorra que feya pochs moments s' havia tret. — ¡Qué hi vol fer, si tothom s' espabila en los temps que correm? Es veritat que no sabian lo dia de l' anada, mes per aixó me digueren: — «Tremendo, queda compromés lo cotxe per la tarde que 's vagi a las Alsinas; lo mateix si s' hi va d' aquí á sis dias, com d' aquí trenta» y jo, ja sap lo meu taranná don Joaquím, paraula es paraula: com si haguessem fet escriptura.
En Bach, restá com qui veu visions. Ell que havia cregut ésser lo primer en prevenirse, se trobava que no sols no tenia cotxe, si no que hi hauria familias que 's presentarian á la escursió ab molt més luxo que la seua. Lo break y las cistellas, s' ostentarian orgullosament devant d' en Cuberta, en tant que ell, lo més rich de la comitiva, tindria que acontentarse ab un modest vehícul; tal volta una miserable tartaneta.
En Bach estava ja resolt á no fer la escursió á pesar de haverhi convidat á don Francisco, quan trayent foch pe 'ls caixals, comptá á casa seua lo que li acabava de passar.
Donya Francisqueta se posá furiosa: volia dir á sas amigas ab totas las lletras, que 'ls hi havian faltat grosserament; volia tancarlos per sempre més la sua casa, en la que ab tanta amabilitat se 'ls havia convidat a festas y reunions y a las que tan malament corresponian. Mes la Teresina opiná que la seua mare no tenia rahó y que la cosa devia ferse de molt diversa manera; que si més endevant los semblava oportú rompre las relacions, podrian ferho, mes no en aquells moments en que era impossible que per uns ó altres en Cuberta deixés d' enterarse de lo que passava y venir en coneixement de la solicitut de que era objecte, y per lo tant, lo procedent á son modo de veure era que, sense dir un mot á ningú, don Joaquím prengués lo primer tren descendent y anés á Barcelona en busca del mellor break que trovés.
La proposició de la Teresina fou acceptada ab grans aplaudiments dels seus pares. No era cuestió de diners: encara qu' era de preveure que 'l break costaria doble ó triple per tenirlo que fer pujar de Barcelona, res hi feya. Quan las familias que 'ls havian jugat eixa mala passada, se regositjarían pensant que no podrian oferir a don Francisco mes que una modesta tartana, ells se presentarian á la escursió en un break molt mellor que 'l de Larrua, ja antich y deslluhit de sobres. ¡Ni que 'ls ho haguessin fet exprés!
La cosa se feu, donchs, com s' havia projectat; y á las duas de la tarde del dia en que debia verificarse la escursió, un hermós break, ab un magnífich tronch y ab lo cotxero y lacayo irreprotxablement vestits, se presentá á la plassa de l' Esglesia, lloch destinat pera reunirse los carruatjes de la comitiva, posant en conmoció al poble y á la colonia forastera, per la que en breus moments hi circulá la nova, ab l' aditament de sumas quantiosas relativas á son import.
La casa de la familia Bach, estava situada en lo centre de Larrua, tenint son espayós jardí tocant ab l'hort de la rectoria, qual porta falsa, costat per costat de la de don Joaquím, donava pas al carrer de las Rosas. Mes si las duas casas tenian juntas las sortidas, no era lo mateix ab las fatxadas, ja que la rectoria tenia la entrada per la plassa de l' Esglesia y pe 'l carrer dels Avellaners la de don Joaquím, mediant d' una á l' altra, ta distancia que hi omplien vuyt ó deu casetas, perteneixents á gent del poble.
Com tots los anys, lo punt de reunió de las familias era á la casa d' en Bach, la que á la hora fixada se vejé invadida ab puntualitat extraordinaria, tractanse de tan respectable número de senyoras. La cita, era pera las duas de la larde, y á las tres pujavan en llurs respectius cotxes las diversas personas que constituhian la comitiva escursionista. En los anys precedents, en que no hi havia break ni cistellas, encara que cada familia tingués lo seu carruatje llogat se dividia, puig que senyoretas y joves acompanyats d' una sola mamá, pera cada deu ó dotze, ocupavan las jardineras, en las que 'l sexo masculí prenia lloch al cupé; seguint en retaguardia los ómnibus y tartanas, ab la gent de més pes. Mes, los que en l' any que 'ns ocupa s' havian apressat á llogar los cotxes de luxo, tenian massa desitjos de lluhirlos pera ferne concessió als demés. Aixís fou que seduint l' exemple de 'n Bach, qui ab marcat sentiment de sa filla Adela, tan sols havia invitat al seu break á don Francisco, las familias Llansás, Puigbernat, Gori y Soler, ocupavan d' una en una, sos respectius carruatjes; contrastant la estirada serietat dels ocupadors dels cotxes de luxo, ab la animació y alegria dels que ajuntats ab la fraternitat dels altres anys, després del primer serrament de cor que la vista dels breaks y les cistellas havia fet sentir á las mamás y senyoretas, se felicitavan de sos modestos ómnibus y tartanas, ja que aquestas, pareixian ésser los únichs depositaris de las riallas dels excursionistas.
Tocavan las tres en lo relotje de la parroquia quan la llarga corrua de carruatjes, passant per entre la apinyada multitut de criatures y gent del poble, sortia de la plassa de l' Esglesia y seguint pe 'l carrer Major, girava per la riera en la que penosament pe 'ls matxos, mulas y cavalls que enfonsavan sas ferradas potas en la bullenta sorra, devian caminarhi una hora llarga fins arribar al peu de la renglera de montanyas en que está situada la font de las Alsinas.
Entrats ja á las primerias de! mes d' Agost, un sol enlluhernador queya de plé damunt d' aquell llarch enfilall de vehículs de tota mena, entre 'ls quals, onejavan com esbeltas rosellas y capblaus, las obertas ombrelas, blavas vermellas y rosadas, que feyan de virolai dosser, dessobre 'ls caps, bon xich esbullats pe 'l vent, de las senyoras assegudas en los carruatjes descuberts, en los que de tant en tant fregavan las llargas brancas de las alzinas y roures, arrenglerats á cada costat de la riera y entre quals nuosas socas, creixian ab hermosa ufanor, entortolliganthi son brancatje, los morats alochs y 'ls blanchs ramells d' esfulladissas ridoltas.
Las cigalas ardentadas pe 'l sol canicular, deixavan sentir son cant monótono y acompassat, al que feya d' acompanyament lo brunzit de las abellas y la passada de algun que altre aucell, qui amagat entre las bardissas vetllava 'l niu de sos fillets. Mes eixos remors de la naturalesa passavan poch menos que desapercebuts per los excursionistas, que sentian de més aprop las animadas conversas de sos companys, y més d' una exclamació non sancta dels cotxeros, que 's veyan obligats á xurriaquejar á las bestias, que, cada volta més penosament, caminavan pe 'l sorral. Sovint se deixava de enrahonar pera fixar la vista en l' hermós panorama que arreu se descubria. Y la cosa no era per menos.
A la dreta, canyissars, boscos, serraladas y vinyas cubertas per una extensa catifa de ceps, que rumbosament mostrava 'ls diversos tons del color vert, clapat de tant en tant per la nota blanca d' alguna que altra masia poéticament escampada en lo paisatje, mentres que á l' esquerra, los camps de blat y taronjerars inundats de llum, anavan descendint y esfumantse, fins á perdres en la estirada línea del mar, demunt de qual blava superfície s' hi veya escampat un estol de petitas barcas pescadoras, que apareixian al lluny com borrallons de neu, fets aposta pera trencar l' imponent aspecte d' aquella majestuosa immensitat que semblava confondres ab lo cel. Mes aixís com anaren atantsantse á la montanya, en una de las revoltas de la riera, la mar desaparegué de la vista dels excursionistas, quedant en son lloch un promontori de pins, que al tapar aquell hermós panorama, paresqué que havia tancat ab pany y clau lo fresch oreig que fins allavoras los havia acompanyat, deixantse sentir ab tota sa potencia la xafogosa calda de las primeras horas de las tardes d' estiu, fentse més molestas que avans las nuvoladas de pols que blanquejavan los carruatjes.
— ¡Vaya, que no es pas menester anar á l' Habana pera sentir calor! — exclamá en Cuberta, trayent son barret de jipijapa, pera aixugar las polsosas gotas de suhor que humitejavan son front — M' apar senyores, que aquesta escursió se devia haber fet de madrugada, á la sortida del sol. Quan la calor hagués apretat, hauriam sigut á lloch, y després, ab la fresca de la posta de sol, se tornava á casa.
— ¡L' hauriam feta tots sols don Francisco, l' anada á la font!— saltá la senyora Bach ab tó de veritable plany. — ¿No veu que aquí tothom retira á la una de la nit? ¿Cóm vol que ningú 's llevi dematí? Quan las noyas eran petitas y no estavam lligats com ara ab moltas de las familias que estiuhejavan aquí, ja las feyam las escursions com vosté diu, ab la fresca del matí que semblava que 'ns aixamplava 'ls pulmons y 'ns donava una vida nova. Aixís tornavan las noyas á Barcelona fetas un pom de flors, rojetas com unas rosellas. Pero ara! Crech que en lloch d' enrobustirse , s' afaquetxen ab aquesta vida de trasbals continuat, en lo que 's fa tot, menos vida de camp. Cregui que si jo...
— ¡Miri, miri don Francisco, — saltá en Bach tement per las francas declaracions de sa muller,— desde aqui ja 's veu la clotada de las Alsinas. Segueixi la direcció del meu quitasol. ¿Veu allá en aquella fondalada que forman eixos dos turons de color plomisch, á l' esquerra d'aquells garrofers? Donchs allá hi té la font més hermosa d' aqueixos voltants. Ja veurá com no li sabrá greu la calor que encara'ns toca passar per arrivarhi... perque 'ls carruatjes ja no poden anar més endavant... en la primera girada haurem de baixar pera pendre un caminet entremitj de vinyas; estret, que sols s' hi pot passar de dos en dos!.. Qüestió de tres quarts escassos... pujar fins á mitj turó y tornar á baixar. Si s' hi pogués obrir un túnel, fora cosa de cinch minuts.
Mentres don Joaquim acabava sa descripció, lo break doná girada á una de las revoltas de la riera, deixant en descubert un gran espay en forma de plassa, desde ahont comensava lo caminet indicat per en Bach. Los cotxes que portavan la devantera estavan ja desocupats, y las senyoras trayentse una á l' altra, ab sos mocadorets de batista la pols del camí que cendrejava sos vestits, s' atansaren pera rodejar lo carruatje de la familia Bach.
Don Francisco sigué 'l primer en baixar y apenas hagué donat la má á las senyoras pera saltar en terra, se trobá devant seu á donya Mercé Calcell, que portava del bras á sa filla Felissia, que la seguia á peu coix.
— ¿Que s'ha fet mal la senyoreta? — preguntá en Cuberta, acostantse á las duas senyoras.
— Ca, no ha estat cosa... una girada de peu que s' ha donat al baixar del carruatje... De primer moment ni casi se'n ha sentit, pero ara no pot caminar sens apoyarse... casi estich tentada de tornárnosen á casa... Jo no 'm veig ab ánimo de portarla del bras tot lo camí... y la pobreta está desconsolada, de no poguer fer aquesta escursió que fa tants dias somniava!
— Si vosté m' ho permet — digué atentament en Cuberta — jo tindré molt gust en ajudarla á portar á la font tan preciosa cárrega. Lo senyor Gori que es médico, pot veure si la cosa es d' importancia, y si 'l caminar no li pot ésser perjudicial, jo tindré un veritable goig en ferli de caballero.
—¡Aquesta dona 'm faria perdre! — exclamá de baix en baix don Joaquím dirigintse á la Teresina y á sa muller que, plenas de sorpresa, acabavan d'escoltar la manyosa sortida de la viuda Calcell.
Un sol moment li bastá á la filla gran d' en Bach pera posarse en situació, y, atansantse á la Felissia que continuava en peu repenjantse en lo bras de la seua mare, li digué ab fingida dolsor:
— ¡Oh, jo també hi reclamo la meva part en aquesta obra bona! ¡No fallava més, sino que tot fos per un sol! No, no; nos ho repartirém, una mica per cada hu!... ¿Pera qué servirian las amigas? — y tot dihent eixos mots, la Teresina, agafá 'l bras que la Felissia, allargava á D. Francisco y ab lleugeresa digne d' un prestigitador, l' enllassá fonament ab lo seu.
Entant los joves s' habian atansat á las senyoretas, cercant parella pera fer junts lo camí; més las noyas Puigbernat, qual mamá perteneixia també a la lliga de senyoras, que s' havia proposat conquistar al americano per alguna de las seuas fillas, al veure que 'ls oferian lo brás alguns dels joves de la comitiva miraren á la seua mare, com preguntantli que es lo que havian de fer.
Vacilant estava la bona senyora, quan lo seu espós, home de bastantas llums y de excelent bon sentit, exclamá resoltament:
— ¡Deixa que las noyas vagin ab qui vullan! ¡Ja ratlla en lo ridícul aquest assedi sens treva per un home que qui sap quan ni ab qui 's casará, ni 'ls graus de felicitat que proporcionará á sa muller, si es que algun dia 'n té! Totas plegadas donariau sobrat material pera fer un saynete digne de D. Ramón de la Cruz.